La realitat és tan aclaparant que ni tan sols les seves pròpies estadístiques poden ocultar-la. Les últimes dades de la Comptabilitat Nacional mostren, un cop més, que la recuperació econòmica de què presumeix Rajoy té uns beneficiaris molt concrets: així, en el 2n trimestre de 2015 les empreses van guanyar 6.000 milions d’euros més que en el mateix període de 2011, i el número de multimilionaris (aquells que declaren més de 6 milions d’euros de patrimoni) es va duplicar en els darrers set anys. Des que el PP va arribar al govern els salaris han retrocedit ininterrompudament: -1,9% al 2011, -3% al 2012, -1,5% al 2013, -0,6% al 2014; però ni tan sols aquesta estadística reflecteix la realitat. Segons el darrer informe de l’Agència Tributària de Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball, un terç dels assalariats espanyols (un 34%, 5,7 milions de treballadors), guanyen menys de 600 euros al mes.
El transvasament directe de la renta dels treballadors a la butxaca dels empresaris es produeix en un context on l’atur juvenil continua per sobre del 40%, i el nombre d’aturats de molt llarga duració (més de tres anys) ha passat del 11% (2011) al 25% (2014): 1.940.000. Aquesta és la recuperació de la qual presumeix la dreta: els rics són més rics, mentre la pobresa s’estén. Un estudi recent d’UNICEF situa a l’Estat espanyol com el tercer país de la UE i la OCDE on més ha crescut la pobresa infantil, fins a arribar als tres milions de nens i nenes, només per darrere de Letònia i Grècia.
En un nou exercici de demagògia, el govern del PP ha qualificat els seus pressupostos per al 2016- aprovats quan la legislatura ja està moribunda- com els més socials del seu mandat. La realitat és que no només no augmenta la despesa social com pretenen fer-nos creure, sinó que els comptes per al 2016 suposen una retallada del 0,7% respecte els de 2015. I si els comparem amb els del 2011 totes les partides s’han reduït excepte la despesa en pensions (que creix pel envelliment de la població); si s’elimina aquest concepte, la despesa social es redueix un 5,5% respecte el 2015 i un 25% respecte el 2011!, tot i haver-se estalviat 8.000 milions d’euros en prestacions per atur i interessos del deute. I, per descomptat, partides com les destinades a Sanitat o Educació continuen molt lluny de recuperar-se de les brutals retallades dels darrers anys.
Com hem assenyalat en tantes ocasions, les mesures aplicades pel govern no tenen l’objectiu abstracte de “sortir de la crisi”, sinó garantir la recuperació de la taxa de beneficis dels capitalistes i el rescat de la gran banca. Les retallades i la privatització des serveis i prestacions socials, la prolongació de les jornades i la reducció dels salaris, els drets perduts per les successives contrareformes laborals, els desnonaments i les estafes legalitzades (com les preferents i altres abusos que han quedat impunes) són un autèntic malson. Posar fi a aquest govern del capital financer, dels grans empresaris i terratinents, és la tasca immediata.
Unitat popular als carrers i a les urnes
Si el PP és el màxim exponent dels interessos dels poderosos a l’Estat espanyol, la dreta nacionalista no es queda enrere en les retallades socials i atacs als treballadors en les seves respectives comunitats. Però ni uns ni altres podrien sostenir-se, en última instància, sense la lleial col·laboració en tots els assumptes fonamentals de la direcció del PSOE i les cúpules de CCOO i UGT.
Tots aquests ingredients són la base que explica la crisi del règim. L’enfonsament de la socialdemocràcia a Europa i al nostre país, i la irrupció de noves formes polítiques de l’esquerra com Podemos, no cauen del cel; són el resultat d’una profunda rebel·lió contra les mesures d’austeritat que han desbordat la política de pau social. En aquesta gran escola d’aprenentatge, la consciència de milions de persones ha experimentat un gran avanç.
La profunditat de la mobilització als carrers ha tingut la seva màxima expressió institucional en el triomf de governs municipals com els d’Ada Colau a Barcelona o Manuela Carmena a Madrid, per citar els dos exemples més rellevants. L’avanç d’aquestes candidatures reflecteix no només la radicalització de milions de persones, sinó també el gran sentiment d’unitat que s’ha gestat entre tots els sectors que hem protagonitzat aquestes lluites, i molt particularment entre la majoria de la classe treballadora. Un moviment viu que continua desenvolupant-se i que té la seva expressió més recent en la marea de solidaritat que s’ha produït amb els centenars de milers de refugiats que estan arribant a Europa. El suport entusiasta i desinteressat de milers de famílies, oferint la seva casa, el seu temps i la seva energia per ajudar a les víctimes de la barbàrie imperialista, és la millor resposta a la política xenòfoba i racista desenvolupada pel govern del PP. Aquesta fraternitat internacionalista dels oprimits per sobre de diferències nacionals, ètniques o religioses, provoca calfreds a la classe dominant.
Aquesta és la unitat real, profunda, forjada en la lluita als carrers, cimentada en l’experiència de les diferents marees (sanitària, educativa...), en plataformes ciutadanes com la PAH, en les recents iniciatives de solidaritat amb els refugiats i en tantes i tantes lluites obreres i veïnals, la que ara ha de veure’s reflectida també en un projecte electoral capaç de traslladar a les generals l’experiència de les recents eleccions municipals i autonòmiques.
L’actuació de Podemos, en quant a eix fonamental d’aquesta confluència, és clau. En els mesos passats, l’actitud de molts dels seus dirigents, amb Pablo Iglesias al capdavant, negant-se a cap tipus d’enteniment amb IU, o les seves deplorables declaracions sobre els esdeveniments grecs, ha suscitat el rebuig de molts treballadors i joves. Un rumb cap a la dreta, molt lluny de la imatge i el discurs de Vista Alegre, que explica la tendència a la baixa que reflecteixen les darreres enquestes. Si del que es tracta és d’aspirar a les engrunes que cauen de la taula dels poderosos i abandonar el programa a la primera de canvi, per això ja està el PSOE.
No obstant, la pressió del moviment per sota és molt forta. La idea de la Unitat Popular és patrimoni exclusiu de la direcció de Podemos fa aigües per totes bandes. Per això en els darrers dies s’ha produït un canvi notable en el discurs de Pablo Iglesias, obrint la possibilitat a la confluència de l’esquerra que lluita no només a Catalunya, Galícia o València, sinó en ciutats com Saragossa o Madrid. Aquest és el camí, i no hi ha cap obstacle fonamental que impedeixi aconseguir un acord general en aquest sentit.
El nom que finalment adoptarà aquesta candidatura de Unitat Popular no serà tan important per aconseguir la victòria com la política que defensi. La recent i dolorosa experiència de Grècia demostra, un cop més, que per solucionar els problemes que oprimeixen a la majoria de la població no valen els discursos enginyosos, els gestos ni els cops d’efecte. L’assumpció i la defensa d’un programa de transformació socialista, de ruptura amb la lògica del capitalisme i l’austeritat, és la única garantia per al canvi polític.
