Hi ha un proverbi oriental que diu: un home muntat sobre el llom d'un tigre tindrà dificultats per desmuntar. Quan les forces de la coalició van entrar a Bagdad el març de 2003, els imperialistes tenien plena confiança. Ja havien fet les coses! Intoxicats pel poder de la seva maquinària militar, van pronosticar un futur brillant per a l'Iraq i Orient Mitjà.

Amb la seva bota militar fermament posada sobre el coll d'un poble postrat, orgullosament van anunciar que l'Iraq havia estat "alliberat". Van presumir en veu alta que aquesta progressista operació garantiria la pau i la prosperitat per a tota la regió. No solament això, els pobles del món àrabs entusiasmats anirien en tropell darrere de la bandera de la democràcia occidental, cantant les lloances de George Bush i el seu profeta Tony Blair. Però cinc anys després, les coses semblen molt diferents. Cinc anys després del famós discurs "missió complerta" de George Bush, l'Iraq està enfonsat en el caos.

En aquestes circumstàncies sembla extraordinari que George Bush encara mantingui que l'ocupació nord-americana de l'Iraq ha estat un èxit. És el que aquest home diu i fins i tot possiblement el que creï. En el seu discurs amb motiu del cinquè aniversari de la invasió, va esmentar la paraula "victòria" en tres ocasions. Tanmateix, una guerra es perd o guanya depenent de si els objectius de la guerra s'han aconseguit o no. Hem de recordar quins eren els objectius d'aquesta guerra per a l'imperialisme nord-americà.

Els objectius de la guerra

L'objectiu declarat de la invasió era eliminar les armes de destrucció massiva que segons Bush i Blair estaven a les mans de Sadam Hussein, i que suposadament eren un "perill real i present" per als pobles d'EUA i Gran Bretanya. Però aquestes armes mai no es van descobrir i tot el món sap que només era una mentida cínica, part d'una basta propaganda amb la intenció d'enganyar a l'opinió pública sobre els objectius reals de la guerra per a les classes dominants britànica i nord-americana.

L'altre objectiu important se suposava que era combatre el terrorisme, i específicament al Qaeda. Però ja és de coneixement comú que al Qaeda no estava present a l'Iraq amb Sadam Hussein, que era el seu enemic més acarnissat. Cinc anys després de la invasió, tanmateix, al Qaeda i les seves filials han establert una forta presència a Iraq, que utilitzen per atacar els nord-americans i els seus amics iraquians. La invasió de l'Iraq no va reduir l'amenaça del terrorisme, com pretenien Bush i Cheney. Tot el contrari, el va incrementar enormement.

Durant els últims cinc anys, el terrorisme ha augmentat no només a l'Iraq, sinó a tota la regió circumdant. L'odi a EUA s'ha exacerbat de manera colossal a causa de les accions violentes dels ocupants. Com a resultat directe, milers de joves de tot el món àrabs s'han unit a les organitzacions terroristes. D'aquesta manera, George W. Bush s'ha convertit en el sergent recluta més efectiu per a al Qaeda.

La guerra ara és tremendament impopular als EUA. Ja ha provocat la mort de més de 4.000 soldats nord-americans, per no parlar de les desenes de milers de ferits i mutilats. Els costos econòmics de la guerra són encara majors. Ningú no sap exactament quant ha costat, però es calcula que pot estar en els cinc bilions de dòlars.

Es retiraran?

Els dos candidats demòcrates a la presidència, Barack Obama i Hillary Clinton, s'han vist obligats a defensar una retirada ràpida. El candidat republicà, John McCain ha recolzat sistemàticament la guerra però és una de les principals debilitats de la seva campanya, especialment en un context de recessió econòmica.

Bush intenta defensar que el nivell de violència a l'Iraq ha caigut, que l'onada de tropes nord-americanes està funcionant. Però continua sent molt elevada i tot el que ha ocorregut és que els insurgents han decidit mantenir-se amagats durant un temps o simplement s'han traslladat a altres zones. Tan aviat com s'anunciï el final de l'onada de tropes nord-americanes (com ha de ser) hi haurà un augment de la insurgència.

En l'actualitat hi ha aproximadament 158.000 soldats nord-americans a l'Iraq, però se suposa que aquest estiu aquesta xifra en baixarà 140.000. Després d'això, als generals els agradaria reduir el nivell de tropes. Però es tracta d'un tema explosiu per als tres possibles candidats presencials i en un any electoral no és probable que cap d'ells elegeixi anar en contra de l'opinió pública nord-americana.

Obama ha fet molta oposició a la invasió en primer lloc i la seva promesa d'acabar amb la guerra també és popular. Diu que traurà les tropes per a finals de 2009, encara que a la pràctica això no pugui ocórrer. Si mirem els detalls del seu pla no és tan clar. Diu que retiraria una o dues brigades de combat de l'Iraq cada mes, això significa la presència d'un gran nombre de tropes nord-americanes durant un temps prolongat en el futur. Fins i tot després d'això diu que deixaria als soldats per "protegir l'ambaixada d'EUA i lluitar contra al Qaeda on sigui necessari", que es "reservaria el dret" a reentrar a l'Iraq per detenir el genocidi. És un pla de retirada molt ambigu!

Quant a Hillary Clinton, defensa treure una o dues brigades cada mes, mentre deixa "petites forces de xoc i d'èlit" per lluitar contra els terroristes. Però els seus plans suposen una presència més llarga a l'Iraq que el previst per Obama. Per la seva part, McCain, que mostra signes d'excessiva autoconfiança o de demència senil avançada, ha dit que EUA s'ha de quedar i lluitar a l'Iraq, defensen que EUA mantingui les seves bases en aquest país durant cent anys mentre s'acaba el treball que es va començar a l'Iraq. Això significa que si ell arriba a la Casa Blanca, l'ocupació es farà interminable. Mentrestant, cents de soldats nord-americans més i milers d'iraquians moriran.

Tanmateix, independentment de qui d'ells es converteixi en el pròxim president d'Estat Units, es trobarà amb el fet que la guerra s'ha perdut. Tard o aviat, les forces nord-americanes hauran de sortir. L'únic dubte és si la rapidesa i l'abast faran possible disfressar la humiliació d'EUA i presentar la derrota com una victòria.

En el moment de la invasió, George Bush va tractar a les Nacions Unides amb absolut menyspreu, passant per sobre del Consell de Seguretat com a una cosa irrellevant (que ho és). Ara els Demòcrates volen recórrer a l'ONU i als governs d'Orient Mitjà per facilitar la retirada nord-americana. Són només càlculs cínics de la diplomàcia burgesa! Mentre Washington pensava que podia aconseguir els seus objectius per la força no estava interessat en els serveis de mitjancers. Però ara s'adona que està atrapat en un conflicte invencible i costós, i per això ha redescobert el valor de la diplomàcia i comença a cantar: "beneïts siguin els pacificadors". De la mateixa forma que un borratxo se subjecta el cap cada matí després d'una festa i, de sobte, descobreix el delit de l'abstinència i jura que mai no beurà més: fins a la pròxima festa.

Desgraciadament per a Washington, l'ONU pot ser que no sigui de massa ajut perquè la seva seu a Bagdad va ser bombardejada l'agost de 2003. Els russos i els xinesos no estaran gaire entusiasmats per permetre que el Consell de Seguretat, que va ser esperonada despòticament pels nord-americans el 2003, ara serveixi de cobertura per a la retirada de Washington. Tampoc els europeus no s'afanyaran per ajudar.

Això significa que, per retirar-se de l'Iraq, EUA necessita arribar a un acord amb les potències veïnes: Iran i Síria. Aquest és un anatema per a George Bush, però el pròxim ocupant de la Casa Blanca no tindrà cap altra alternativa per buscar un acord. Fins i tot aquesta possibilitat no és del tot clara ja que els anteriors intents han fracassat. Els iranians, en particular, tenen una posició forta perquè tenen molta influència entre la població txií de l'Iraq. Washington haurà d'estar disposat a iniciar discussions amb l'Iran sobre totes les qüestions, sense exigir la suspensió dels plans nuclears. Els serà molt desagradable després de les fanfarronades sobre el programa nuclear de l'Iran, però no tenen massa alternatives.

Bogeria sectària

El problema central és que l'estat iraquià, que va ser destruït en el moment de la invasió, no s'ha reconstruït. Els nord-americans primer van intentar basar-se en els kurds i txiís. Però això va allunyar els sunnites. L'exclusió rigorosa de tots els membres de l'antic Partit Baath dels estaments públics va ser una altra ofensa més per a la població sunnita, que es va posicionar després de l'insurgència armada. El país va degenerar en enfrontaments sectaris, ètnics i religiosos que van amenaçar amb destruir el teixit de la societat iraquiana. Va augmentar l'onada d'atemptats suïcides, segrests i altres atrocitats, les poblacions sunnita i txií es polaritzar i es van dividir en diferents zones. Com la policia era incapaç de defensar-los contra la violència sectària, es van basar en les seves milícies locals. Segons augmentava el poder de les milícies txiís sunnites va créixer, es reduïa el poder del govern central.

Els propis imperialistes nord-americans són en gran manera responsables d'aquesta bogeria sectària. Es van adonar massa tard que destruint l'exèrcit iraquià havien eliminat l'única força que podria actuar com contrapès al poder iranià a la regió. Els txiís, que al principi eren considerats aliats, cada vegada més van tornar cap a l'Iran. Els nord-americans llavors van decidir canviar la seva política i van intentar contenir les milícies txiís reclutant suport entre els sunnites. Es va aprovar una llei que revisava el dur procés de des-baathificació. Era massa per als txiís però massa poc per als sunnites, que encara considera la llei massa restrictiva. Les lleis per compartir els ingressos del petroli i les eleccions provincials encara han de reformar-se. La constitució no s'ha revisat sense inflamar-se encara més les passions sectàries.

En una visita per commemorar el cinquè aniversari de la invasió nord-americana, Dick Cheney, el vicepresident d'EUA, va anar a Bagdad per lloar com a "fenomenals" el que ell considera assoliments polítics i de seguretat. Cheney no va tenir sort en el moment del seu discurs. Immediatament després, va fracassar una conferència que pretenia conciliar als partits polítiques rivals, els grups sunnites i els txiís se'n van anar. Aquest petit incident serveix per subratllar la naturalesa extremadament fràgil de la situació i del propi govern.

Barbàrie imperialista

Iraq, que era un dels estats més desenvolupats i cultes de la regió, ha quedat reduït a unes condicions espantoses que ratllen la barbàrie. Més d'un milió d'iraquians han mort a causa del conflicte al seu país des de la invasió de 2003, aquestes són les últimes estimacions. El 2006, la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancet, calculava el nombre de morts entre 392.979 i 942.636. Això va provocar un torrent d'injúries per part de la classe dominant britànica i nord-americana, disposades a mantenir en la ignorància a l'opinió pública i ocultar les calamitats que ells han infligit a la població iraquiana. Però les últimes xifres demostren que fins i tot The Lancet havia subestimat seriosament el nombre d'iraquians morts en aquest conflicte.

Una enquesta recent d'Opinion Research Business (ORB), una dels principals grups d'enquestes de la Gran Bretanya, demostrava que el 20 per cent dels iraquians han tingut almenys un mort en la seva família a causa del conflicte, més que per causes naturals. Aquest fet significa aproximadament 1.000 morts diaris, supera al nombre de morts del genocidi de Rwanda.

El nombre d'iraquians morts no esgota la lletania de sofriments de la població iraquiana. Més de quatre milions han hagut de fugir de les seves llars i buscar empara en els camps de refugiats de Síria i Jordània, on porten una existència miserable. És un immens desastre humanitari sobre el qual guarden un discret silenci els nostres "humanitaris" occidentals. L'educació i la sanitat, que tenien un nivell molt alt a l'Iraq, pràcticament estan destruïdes. Milions d'iraquians no tenen accés a l'aigua potable, menys encara a una escola o hospital.

Aquests fets acaben totalment amb els mites hipòcrites sobre la presumpta naturalesa humanitària de la invasió de l'Iraq. Bush i Blair van vessar llàgrimes de cocodril per la trista destinació del poble iraquià amb Sadam Hussein. Sí, Hussein era un monstre, però els imperialistes són uns monstres encara majors. No estan motivats per l'humanitarisme, la democràcia ni per qualsevol altre sa ideal que utilitzen com cortines de fum per encobrir els seus vertaders interessos, el que els preocupa és el sòrdid benefici i el patent saqueig.

La invasió de l'Iraq va ser un acte criminal perpetrat per gàngsters que pensaven que podrien saquejar la riquesa petrolera de l'Iraq, i repartir-se noves esferes d'interessos i paradisos per a les grans petroleres a Orient Mitjà. Però aquesta aventura els ha sortit malament. Els iraquians estan lluitant i en lloc de beneficis estan sofrint grans pèrdues. Fins i tot el país més ric sobre el planeta no pot mantenir indefinidament tal hemorràgia de diners i sang.

L'imperialisme nord-americà és la força més contrarevolucionària del planeta. Els seus crims són legió i es paguen amb el sofriment i la mort de milions d'homes, dones i nens innocents. Però aquests crims provoquen la indignació d'altres milions, tant als EUA com en la resta del món. El moviment contra la criminal ocupació de l'Iraq està creixent, amb ell també la consciència que perquè la humanitat pugui viure, el capitalisme i la seva descendència monstruosa de l'imperialisme, han de desaparèixer de la faç de la Terra. Quan la humanitat finalment posi l'epitafi sobre la tomba d'aquest monstre, recordarà el veredicte de l'historiador Tàcit sobre l'imperialisme romà: "Han creat un desert i l'anomenen pau".

Londres, 20 de març de 2008

 


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01