El divendres 14 d'abril el Consell Constitucional de França ha donat llum verda a la reforma de les pensions i, tot just unes hores després, dissabte a la matinada, el president Macron es va afanyar a promulgar-la perquè entri en vigor l'1 de setembre.
Aquesta decisió era tan previsible que ni tan sols els sindicats més oberts a negociar amb el Govern mantenien cap esperança que a través dels procediments institucionals quedés alguna escletxa que pogués impedir l'entrada en vigor d'aquesta impopular reforma.
Davant d'un desafiament històric com el que ha plantejat aquest aixecament obrer, la burgesia francesa ha descartat completament l'opció de fer concessions. Són plenament conscients que qualsevol pas enrere per part seva seria vist com una gran victòria dels treballadors que donaria un important impuls a la lluita.
Les perspectives per al capitalisme mundial no són optimistes, i França, que està sent expulsada a poc a poc de les antigues colònies a l'Àfrica, afronta un període d'accelerada decadència. Les recents exhortacions de Macron, després del viatge a la Xina, perquè la Unió Europea es desmarqui de la influència dels Estats Units, són un patètic intent de recuperar un paper de gran potència que França ha perdut per sempre.
Fa temps que el capitalisme francès ja no està disposat a fer concessions a la classe treballadora. Mantenir els seus extraordinaris nivells de beneficis –no oblidem que l'home i la dona més rics del món són francesos– exigeix atacar les condicions de vida dels assalariats, i tot l'aparell de l’Estat francès s'ha mobilitzat per aconseguir aquest objectiu. Des de les forces de seguretat, que han desencadenat una repressió d'una brutalitat desconeguda les últimes dècades, fins als prohoms del Consell Constitucional, que han fet pinya en la defensa de la classe capitalista que representen.
Reforçar la mobilització per enderrocar Macron i el seu govern
Els sindicats francesos han reaccionat a la decisió del màxim òrgan de la República anunciant que es mantindran les vagues i les manifestacions. Com ja hem explicat, l’experiència de la lluita del 2016 contra la reforma laboral d’Hollande ha estat assimilada pel moviment. En aquella ocasió, l'aprovació de la reforma per decret, com ha fet ara Macron, va ser seguida per un replegament dels dirigents sindicals cap a la via de la reclamació judicial que, com calia esperar, va ser completament infructuosa.
Gairebé set anys després, la classe treballadora i el jovent francès desafien obertament l'Estat burgès, a qui no reconeixen cap legitimitat per retallar els seus drets i les seves conquestes socials. Si els dirigents de tots els sindicats han arribat tan lluny no és per convicció o per voluntat d'obrir una crisi revolucionària. És per l'empenta imparable de les bases, per la multiplicació d'iniciatives des de baix per estendre i reforçar les vagues i les mobilitzacions. El congrés recent de la CGT es va tancar amb la victòria de l'aparell i l'elecció d'una direcció oberta al diàleg i l'acord social, que va deixar fora els representants de l'ala esquerra del sindicat, el corrent UnitatCGT. Però de poc li ha servit aquesta victòria a la burocràcia sindical, que no té més remei que posar-se al capdavant d'un moviment que des de fa setmanes escapa al seu control.
Aquest desafiament de la classe treballadora es veu clarament reforçat per la posició combativa de La França Insubmisa. El seu dirigent, Jean-Luc Mélenchon, i els diputats i càrrecs electes de LFI han estat a primera línia de les manifestacions i els piquets, i han patit en carn pròpia la duresa de la violència policial. Tots els consensos polítics tàcits establerts a França per les principals forces polítiques, de dreta i esquerra, comencen a ser desbordats per aquest aixecament.
Això és el que explica que la burgesia estigui mobilitzant tots els mitjans de què disposa per acovardir i, si és possible, destruir Mélenchon. La fiscalia francesa hi ha obert una investigació, i l'ala més dretana de la coalició NUPES, encapçalada pel PS i el PCF, intenta minar la seva autoritat des de l'interior de les seves pròpies files, amb el secretari general dels comunistes francesos, Fabien Roussel, com a principal ariet.
Però la campanya de descrèdit de Mélenchon té tanta força que ha traspassat les fronteres de França. El dissabte 15 d'abril, el diari El País publicava una delirant columna d'opinió en què, malgrat reconèixer que la ultradretana Marine Le Pen no es pot acostar a les manifestacions, es conclou que és la seva formació política, el Reagrupament Nacional, qui es beneficiaria de les protestes, perquè, suposadament, aquesta ciutadania francesa que rebutja per aclaparadora majoria la reforma de les pensions, no admet les “sortides de to de LFI” i els seus “exabruptes”, i en canvi veu de bon grat els “ben vestits” diputats neofeixistes.
La realitat és exactament la contrària. El que la columnista de El País qualifica com a “sortides de to” no és res més que la decisió de LFI de denunciar públicament la farsa parlamentària, donant la raó a allò que sempre hem assenyalat els marxistes: que sota l'Estat capitalista l'anomenada democràcia no és res més que un artifici formal per intentar emmascarar la dictadura real que exerceix amb puny de ferro el capital financer. LFI, recolzant que la mobilització continuï malgrat que la legalitat burgesa s'ha complert estrictament, qüestiona de facto els prejudicis instaurats sobre la democràcia. Tot això ajuda a fer que els sectors més avançats de la classe treballadora i el jovent s'acostin a conclusions revolucionàries.
Arribats a aquest punt, és el moment de donar el cop decisiu a la presidència de Macron, convocant una vaga general indefinida que faci que caiguin el president i el Govern. El primer pas per fer-ho ha de ser la constitució de comitès d'acció a totes les empreses i centres educatius, que organitzin totes les tasques de la vaga i dirigeixin l'ocupació de llocs de treball i estudi, posant-los sota el control de la classe treballadora i la joventut.
UnitatCGT i LFI, té a les seves mans una gran responsabilitat. La batalla per les pensions ha esdevingut una batalla contra el capital financer i el seu sistema de dominació. Per vèncer en aquesta batalla és imprescindible un programa i un pla de lluita que posi a l'ordre del dia l'expropiació del capital financer i els monopolis que avui manen a França. Davant d'un capitalisme que és irreformable l'única alternativa és la revolució socialista i avui són la classe treballadora i la joventut franceses els que poden obrir una bretxa que ben aviat seria continuada a tot el món.
