Per la vaga indefinida militant fins a tombar Macron!
La batalla contra el Govern de Macron i la seva contrareforma de les pensions està avançant i radicalitzant-se, convertida ja en una rebel·lió obrera generalitzada. En només dos mesos hem assistit a cinc jornades de vaga general sectorials, cada cop més massives i combatives; aturades de 48 o 72 hores a les refineries, els ferrocarrils i altres sectors; o lluites salarials cada cop més esteses contra una espiral inflacionista que empenta milions de famílies obreres a la misèria.
Vivim un formidable moviment vaguístic de masses amb capacitat per tombar definitivament Macron i les seves polítiques, i que està posant en qüestió els pilars del capitalisme francès.
Les jornades del 7, 11 i 16 de febrer van culminar amb manifestacions encara més multitudinàries que al gener: gairebé tres milions de francesos als carrers segons la CGT, un milió més que al gener! Tot i el reguitzell dels mitjans de comunicació burgesos assenyalant que les vagues es desinflen, la realitat és justament la contrària. El moviment avança, s'estén i s'enforteix, causant cada cop més terror al Govern i la classe dominant.
Ara a més s'han sumat a la batalla les i els estudiants, fet que suposa una potent injecció de moral per als treballadors. A molts instituts, treballadors dels ferrocarrils i la petroquímica han participat en els piquets estudiantils. Tant a la Universitat de Rennes, ocupada pels estudiants després d'una votació a mà alçada en una assemblea multitudinària, com a la de París o Toulouse s'ha votat bloquejar indefinidament els campus a partir del 7 de març.
La batalla del 7 de març. Cap a la vaga indefinida renovable
El sentiment de força és tan gran que els 8 principals sindicats francesos i les 5 principals organitzacions estudiantils i juvenils agrupades a la Intersindical s'han vist obligats a convocar una nova vaga general per al 7 de març, la sisena, però plantejant la necessitat “d’endurir el moviment en tots els sectors” i cridant a “paralitzar França”.
La fúria obrera ha desbordat els mateixos dirigents sindicals, plantejant-se des de baix –des dels Comitès de base i l'activisme sindical, especialment a la CGT o des de la França Insubmisa– la necessitat de portar la lluita molt més enllà impulsant vagues indefinides renovables, la continuació de les quals s’hauria de votar diàriament. L'objectiu: paralitzar i bloquejar completament l'economia, demostrant qui mana realment a la societat; i demostrar que el Govern i la patronal estan sols i són impotents davant de la classe obrera organitzada en lluita.
Fins i tot la CFDT, un dels sindicats més a la dreta, s'ha vist arrossegat en aquesta estratègia, deixant llibertat a les seves federacions per decidir sobre la vaga indefinida renovable, però matisant: “Estem fent una crida a parar el país, que és diferent a un bloqueig”, assenyalava el secretari general Laurent Berger. La força del moviment ha imposat la unitat sindical però en la lluita, sense mitges tintes, plantejant una estratègia ascendent, i dificultant que la burocràcia sindical de la CFDT –que ja va signar contrareformes de pensions en el passat i que apareix com a interlocutor preferent del Govern– es pugui despenjar i intentar frenar el moviment.
Des que es va anunciar la vaga general del 7 de març, se succeeixen els anuncis de vagues indefinides renovables. Així ja ha passat amb les refineries, per part de la CGT, que aniran a la vaga indefinida a partir del 6 de març, posant en risc el subministrament de combustible a tot el país i, per tant, el funcionament de tota l'economia.
Cinc grans federacions de la CGT ja han anunciat vagues indefinides renovables a partir del 7 de març: el sector químic (refineries però també plàstics, indústria farmacèutica, etc.), les mines i el sector energètic, els ferroviaris, els ports i la federació de ceràmica i vidre. També han acordat vagues indefinides els treballadors de recollida d'escombraries i els de les plataformes de repartiment (Just Eat, Glovo, etc.).
En el cas del transport de París o a la SNFC (companyia nacional de ferrocarrils), la Intersindical ha hagut de convocar vaga indefinida a partir del 7 de març. I el mateix està passant al sector educatiu on en determinades regions, com a Toulouse o París, també s'ha plantejat unitàriament la vaga indefinida. Una onada que no cessa i a la qual s’estan sumant més sectors.
Al sector privat, on fins ara les vagues han estat més limitades, també s’està estenent el pànic. La direcció d'Airbus va enviar una nota assenyalant la necessitat de fer un seguiment exhaustiu de l'activitat dels vaguistes. La Federació de Metal·lúrgics de la CGT, que afecta indústries privades clau com Airbus o Renault, ha hagut de treure també un comunicat plantejant enfortir i radicalitzar el moviment vaguístic a partir del 7 de març, tal com es va fer “el 1936[1], el 1968[2] i en menor grau el 1995”. Una autèntica declaració d´intencions.
Organitzar la vaga indefinida de manera militant
L'ambient és tan gran que ha sorgit el debat sobre la possible ocupació d'empreses. El plantejament és que a partir del dia 7, les i els treballadors es reuneixin en assemblees generals als seus centres de treball per decidir i votar continuar la vaga. Aquesta estratègia suposa a més un salt organitzatiu important, ja que són els mateixos treballadors els que s'organitzen en el dia a dia per continuar la batalla, dificultant les maniobres de la burocràcia sindical per desactivar-la.
Per garantir l'èxit de les vagues generals renovables és fonamental conformar comitès de lluita a cada fàbrica i centre de treball, a cada institut i facultat, i promoure l'ocupació activa de tots aquests espais. Cal establir piquets permanents per garantir l'exercici del dret de vaga davant de les amenaces dels patrons i contra la repressió per part de la policia. Cal crear caixes de resistència potents recaptant més fons per als vaguistes (la CGT ja ha aconseguit prop de 500.000 euros i la França Insubmisa gairebé 250.000). Cal estendre l'autoorganització als barris mitjançant assemblees permanents, des d'on s'impulsin manifestacions i mobilitzacions cada dia de vaga que demostrin l'enorme força de la classe obrera.
Mélenchon i la França Insubmisa aposten pel combat als carrers
L'altre aspecte central és que la batalla sindical és cent per cent política contra la dreta i les contrareformes que imposa el gran capital. Per això és un pas endavant que Mélenchon i la França Insubmisa hagin plantejat que no només cal lluitar per la retirada de la reforma sinó també per la reducció de l'edat de jubilació als 60 anys amb 40 anys de cotització (no 43 com fins ara). I per aconseguir-ho l'espai fonamental és ocupar els carrers fins a doblegar Macron i el Govern.
La lluita extraparlamentària és el factor crucial per imposar una correlació de forces social tan favorable. El fet que la França Insubmisa hagi boicotejat obertament el tripijoc parlamentari, impedint que es debatés i es votés el famós article 7 que amplia l'edat de jubilació fins als 64 anys és correcte: no es pot acceptar que el Govern es basi en la suposada legitimitat del Parlament per votar una reforma que compta amb l’oposició majoritària de la població.
Mélenchon ha assenyalat que el debat parlamentari és un complet paripé, i que l'opinió pública ja ha parlat amb contundència als carrers: la reforma és rebutjada pel 72% dels francesos i per més del 90% dels assalariats. Els intents de Macron de justificar la reforma, assenyalant que cal fer sacrificis, contrasten amb les baixades d'impostos a les grans fortunes, amb el rècord de beneficis de les grans empreses de la Borsa francesa (CAC40), 140.000 milions el 2022. O amb l'augment del 30% -més de 100.000 milions– de la despesa militar per continuar alimentant les aventures de l'imperialisme francès.
L'estratègia de Mélenchon està contribuint a radicalitzar i polititzar el moviment, l’està estenent entre els estudiants i entre el jovent obrer precari, està construint una caixa de resistència per als vaguistes i organitzant mobilitzacions i mítings per tot França per garantir que a partir del 7 de març es bloquegi efectivament el país. Evidentment, això ha aixecat una furiosa hostilitat entre la classe dominant. D’aquí ve la campanya histèrica des de tots els mitjans de comunicació burgesos acusant-lo d’irresponsable i de posar en perill les institucions.
Alhora, la premsa s'ha bolcat en elogis a Le Pen i l'extrema dreta, assenyalant-ne el paper exemplar i d'oposició responsable a la reforma però sense estridències i, per descomptat, sense bloquejar el debat parlamentari.
Per una alternativa revolucionària amb un programa comunista!
Aquesta campanya d'atacs contra Mélenchon i la França Insubmisa s'està recolzant en una part dels seus aliats a NUPES, tant el moribund Partit Socialista com els ecologistes o el Partit Comunista, així com a la burocràcia de la CFDT i de la CGT, que es han sumat a la campanya contra l’estratègia del bloqueig parlamentari.
Un reflex de la magnitud que ha adquirit el moviment, de la seva radicalització creixent, i del terror de tots aquests buròcrates acomodats davant la perspectiva d'una crisi revolucionària.
Mélenchon i la França Insubmisa, juntament amb els moviments socials i l'esquerra combativa, han d'aprofundir aquesta estratègia, estenent el moviment, armant-lo políticament, i confrontant amb tots aquells que estan maniobrant activament per intentar desactivar aquesta rebel·lió de la classe obrera i reconduir-la a les tranquil·les aigües del parlamentarisme burgès i la negociació.
Sens dubte, entre milers d'activistes sindicals i juvenils, les simpaties cap a Mélenchon i els insubmisos s'han multiplicat. Sobre aquesta base cal donar una batalla al si dels sindicats i dels moviments socials per imposar la vaga indefinida militant amb dos objectius: tombar la reforma de les pensions i tombar Macron. És perfectament possible!
I per fer-ho cal aixecar una alternativa política revolucionària que posi en qüestió el propi capitalisme, que plantegi que l'única manera d'evitar aquestes contrareformes i la creixent misèria de la classe treballadora i el jovent passa per acabar amb els privilegis i la propietat de els capitalistes, per nacionalitzar la banca i els grans monopolis i utilitzar els seus ingents recursos en benefici de la majoria de la societat.
Aquesta lluita compta amb la simpatia de milions de treballadors europeus que estan patint les mateixes contrareformes, la mateixa inflació, la mateixa misèria, i la mateixa guerra imperialista que tant està enriquint els capitalistes. Avui s'aixequen els treballadors anglesos i francesos, però demà se sumaran els treballadors de la resta del continent.
Com el 1936, i com el maig del 68, l'única alternativa és i serà la revolució socialista.
Notes
[1] Es refereixen a l'aixecament revolucionari del juny del 1936, quan una onada vaguística amb ocupacions de fàbrica va posar contra les cordes el capitalisme francès.
[2] El famós Maig del 68, la vaga general revolucionària més gran de la història de França, que també va estar a punt d'acabar definitivament amb el sistema capitalista.
