Hi ha força per tombar-lo! El TUC ja ha de convocar ja una vaga general
El nou Govern conservador de la reaccionària Liz Truss –que venia a posar ordre després de la caiguda de Boris Johnson– ha estat capaç de superar en ineptitud el seu antecessor i empènyer l'economia britànica al caos total.
Després de dies d'un circ vomitiu al voltant de la mort d'Isabel II, la crisi social i política torna a colpejar el Regne Unit mentre les vagues obreres no paren de créixer i endurir-se.
El capitalisme britànic davant de l'abisme
Aquesta realitat és conseqüència de la decadència profunda i irreversible de l'imperialisme britànic. Una decadència que ha portat Gran Bretanya a ser desbancada com la cinquena economia del planeta per l'Índia; a assolir un dèficit comercial rècord el 2021 de 150.000 milions de lliures (el 7,1% del PIB), i que les seves exportacions suposin tan sols el 2% de les exportacions mundials davant del 9% del 1950[1].
Una situació agreujada pel Brexit, que ha fet retrocedir encara més Gran Bretanya al mercat mundial, dificultant el seu comerç amb el seu principal mercat, la UE i demostrant que no és possible una sortida a la crisi capitalista a través del nacionalisme econòmic.
Amb aquests precaris vímets i amb un deute públic que ja suposa el 100% del PIB, Liz Truss es va llançar a una estratègia tan delirant que ha posat l'economia britànica al límit de l'abisme. Després d'anunciar un paquet de rescat per a “llars i empreses” per valor de 150.000 milions de lliures, va fer un nou pas anunciant una rebaixa d'impostos de 50.000 milions de lliures. És a dir, un nou esvoranc als comptes públics de 200.000 milions de lliures, que suposaria un endeutament crític, gairebé insostenible, per a una economia ranquejant a la vora de la recessió.
En el seu pla hi havia una mesura estrella: la rebaixa fiscal més gran des del 1972 en favor de les rendes més altes, concretament reduir l'impost per a les grans fortunes del 45% al 40%, cosa que suposaria un regal d'almenys 10.000 lliures per a cadascuna de les 660.000 persones més riques de Gran Bretanya[2].
Immediatament la lliura esterlina es va enfonsar bruscament, arribant a perdre fins al 20% del seu valor i assolint el seu nivell més baix des del 1971. Una situació crítica que ha encarit bruscament les importacions en un país cada cop més dependent de les mateixes, tal com reflecteix el seu voluminós dèficit comercial.
Aquest daltabaix va obligar el Banc d'Anglaterra a intervenir comprant deute per valor de 65.000 milions de lliures, tant per salvar la lliura com per evitar un col·lapse dels plans privats de pensions, dels quals depenen gran part dels jubilats britànics. La situació va arribar a un punt tan crític que s'ha posat en qüestió la sostenibilitat del deute britànic, elevant-se els costos de finançament als mercats internacionals per sobre d'Itàlia i Grècia[3]. Fins i tot s'ha posat sobre la taula la possibilitat d'haver de sol·licitar un préstec o “rescat” a l'FMI.
Òbviament les crítiques del Banc d'Anglaterra i del gran capital financer i la seva exigència que es controli el dèficit pretenen impulsar noves polítiques d'austeritat contra els serveis públics i la classe treballadora. Per això no esmenten el brutal increment del pressupost militar, que es doblarà passant de 48.000 milions de lliures a 100.000 milions. Per a la guerra imperialista a Ucraïna sí que hi ha diners!
Aquesta crítica situació, i la por a un esclat fruit de l'enorme malestar social acumulat, és el que ha portat de nou a una rebel·lió dels diputats conservadors contra el seu propi Govern, forçant Truss a fer marxa enrere en part de les seves mesures, ja que se n'han mantingut d'altres com la retirada del límit establert respecte als dividends que poden cobrar els banquers. El Partit Conservador continua sumit en la pitjor crisi de la seva història, una crisi que no sembla que tingui final ni solució.
Starmer i el Partit Laborista s'erigeixen com garants del capitalisme
Tot i la completa fallida dels conservadors i els seus successius Governs, Starmer i l'actual direcció del Partit Laborista ni tan sols estan demanant la dimissió de Truss.
De fet, més enllà de l'escandalosa rebaixa de l'impost de la renda als més rics, la resta de mesures plantejades han estat recolzades activament o passivament per l'actual direcció laborista. Mesures que no resolen l'accelerat empobriment de la classe treballadora i que suposen un nou raig de diners públics per garantir els beneficis de les grans empreses.
Així passa, per exemple, amb el límit imposat a les factures energètiques, que no podran sobrepassar les 2.500 lliures a l'any davant la previsió que es poguessin disparar fins a les 6.000 lliures. Però com es pagarà la diferència? Molt senzill, la pagarà el Govern, és a dir, la classe treballadora britànica, preveient-se un desemborsament només en els sis primers mesos de 60.000 milions de lliures del pressupost públic. Un límit que a més suposa més del doble del que es pagava fa un any (1.200 lliures). D'altra banda, una part de les ajudes, 40.000 milions, seran per rescatar empreses energètiques que puguin fer front a problemes financers. Aquestes són les mesures que sí que recolza la direcció laborista.
Starmer, al recent Congrés del Partit Laborista, s'ha erigit com el campió de la responsabilitat fiscal, assenyalant que amb els laboristes al Govern es faran pressupostos equilibrats: “Estic decidit a reduir el deute. Cadascuna de les meves mesures vindran acompanyades de despeses detallades i justificades”. Ja sabem què significa això per als treballadors.
Tant Starmer com l'actual direcció laborista no volen saber res de les mobilitzacions i de les vagues, de la rebel·lió social que cada dia creix per tot el país. Es volen preparar per governar de manera responsable. Sens dubte, la classe dominant té un recanvi fiable amb aquest Partit Laborista dirigit per Starmer.
L'aixecament de la classe obrera britànica continua. Per la Vaga General!
Malgrat tot això, i malgrat l'onada de xovinisme nacional després de la mort d'Isabel II, la classe obrera britànica continua impulsant, des de baix, un autèntic aixecament social contra els tories, les seves polítiques a favor dels multimilionaris i, en definitiva, contra el sistema capitalista.
El dissabte 1 d'octubre desenes de milers de britànics van sortir al carrer a més de 50 ciutats, convocats pel moviment Enough is enough, per sindicats com United o el sindicat ferroviari RMT, o per moviments de desobediència civil com Don't Pay, que planteja organitzar un impagament massiu de les factures energètiques.
Unes mobilitzacions que han coincidit amb una nova jornada de vaga dels ferrocarrils britànics, la més contundent de les celebrades fins ara, que ha tornat a paralitzar completament el país. Setmanes abans, els estibadors de Liverpool començaven una vaga de 14 dies que ha acabat coincidint amb una nova vaga dels estibadors del port de Felixtowe, el més gran de la Gran Bretanya i per on transiten el 48% dels contenidors del país.
L'onada vaguística que va començar durant l'estiu continua estenent-se i sumant nous sectors, radicalitzant-se i imposant els mètodes militants de lluita de la classe obrera. Per això el nou Govern segueixi endavant amb els seus plans per colpejar el dret de vaga, plantejant-se legislar per permetre a les empreses de treball temporal poder contractar esquirols quan una empresa o sector estigui en lluita.
El motor d'aquesta rebel·lió és la profunda degradació social que pateix la Gran Bretanya, ara agreujada a l'extrem per la guerra imperialista i la profunda crisi econòmica que ha enfonsat milions de famílies a la misèria: 7,3 milions d'adults i 2,6 milions de nens pateixen inseguretat alimentària; els salaris des de l'any 2012 han retrocedit en alguns sectors fins a un 25%, i serveis públics com l'NHS, estan a punt del col·lapse. Una situació que empitjora dia a dia amb una inflació desbocada que es podria acostar el 2023 al 20%.
La situació està completament madura per a la convocatòria d'una Vaga General, que sens dubte podria acabar amb el Govern de Truss i amb els tories. Els dirigents del TUC i dels principals sindicats al seu si, com United o Unison, no poden mirar cap a una altra banda. Al proper Congrés del TUC, que es va posposar per la mort d'Isabel II, es volien presentar resolucions plantejant la necessitat de coordinar les vagues. Però això és el que ja està passant!
Les vagues s'estan començant a coordinar des de baix gràcies a l'audàcia, l'impuls i l'acció directa dels mateixos treballadors. El que cal és que aquesta coordinació es transformi ja en una vaga general. I si el TUC no ho fa, United, Unison o sindicats combatius com el de ferroviaris, RMT, ho han de plantejar amb contundència.
Els mítings massius del moviment Enough is enough, impulsat pels dirigents sindicals més a l'esquerra, per activistes socials i sectors de l'esquerra laborista i per molts dels activistes i militants que van donar suport a Corbyn, demostren que hi ha un enorme ferment. Però cal convertir aquesta força en acció als carrers, en mobilització, impulsant una àmplia i contundent campanya per la Vaga General i denunciant tant la passivitat de Starmer com de la burocràcia del TUC. Ja n'hi ha prou d’excuses!
Una lluita que necessita un programa polític que vagi a l'arrel del problema, que enfronti els capitalistes, que reivindiqui l'expropiació de les grans empreses energètiques i els bancs sense indemnització i sota control obrer, i posar-los al servei dels interessos i les necessitats de la majoria treballadora.
Necessitem construir un partit de masses de la classe obrera a Anglaterra, a Gal·les i Escòcia, amb el programa del marxisme revolucionari, del socialisme internacionalista, per conquerir una societat justa, sense misèria i sense opressió. No hi ha cap altre camí.
Notes
[1] De potencia industrial a centro financiero: cómo ha cambiado la economía británica con Isabel II
[2] Entre aquestes, 41 diputats del Parlament britànic.
[3] UK’s cost of borrowing on international markets overtakes Greece and Italy. El bo britànic a 5 anys va pujar fins al 4,5%, per sobre del 4% del d'Itàlia i del 4,1% de Grècia.
