Trenta anys després de la caiguda de l'URSS, la situació a Europa de l'Est torna a concentrar l'atenció del món i mostra les debilitats de l'imperialisme nord-americà i els seus aliats europeus. Si el 1991 la caiguda dels règims estalinistes i la restauració capitalista a l'anomenat bloc soviètic es va saldar amb un triomf sense pal·liatius per a Washington, tres dècades després els avenços espectaculars de la Xina en el pla econòmic i militar, i la recuperació de Rússia com una potència de primer ordre, han modificat profundament les relacions internacionals.

En pocs mesos hem assistit a un enfrontament dur entre Polònia i Bielorússia amb els refugiats com a víctimes propiciatòries d'aquesta batalla. La hipocresia de la Unió Europea justificant les lleis racistes i el discurs antiimmigració ha estat especialment repugnant. Ara, la situació s'ha tornat encara més tensa degut a l'escalada en l'enfrontament d'Ucraïna i Rússia que implica la mobilització d'un gran nombre de tropes a la frontera.

Per descomptat, això no vol dir que una guerra oberta entre Ucraïna i Rússia sigui quelcom segur. Una confrontació bèl·lica entre els dos països obriria un escenari de conseqüències impredictibles. En aquesta nova “guerra freda” és important considerar els interessos en joc i no deixar-se enlluernar per les aparences. Els Estats Units estan utilitzant el règim reaccionari ucraïnès, com ja va fer en el passat, per accelerar la seva lluita contra Rússia i llançar una seriosa advertència a la Xina. Però les seves pretensions d'incloure Kíev a l'OTAN i convertir Ucraïna en la seva punta de llança contra el règim de Putin s'ha trobat amb una resposta contundent.

Rússia irromp al tauler mundial

Per a una part considerable de l’esquerra hereva de l’estalinisme, el conflicte actual es redueix a meres consideracions de geopolítica. Putin és presentat com el continuador de l'URSS, i se'l pinta com un nacionalista disposat a resistir a l'envestida occidental que mereix ser recolzat incondicionalment i acríticament. Però la realitat està molt lluny d'aquesta imatge evocadora i reduccionista. El règim de Putin respon als interessos de l'oligarquia capitalista russa, que sobre les ruïnes de la propietat nacionalitzada, sobre el saqueig del patrimoni de l'URSS i del robatori al poble soviètic, es va alçar al capdavant d'un sistema de capitalisme salvatge.

Putin no és cap factor progressista, ni lidera un Govern a favor dels interessos dels treballadors i els oprimits del món. La Rússia capitalista d'avui, amb l'àliga bicèfala de la bandera tsarista restaurada, és una potència imperialista que maniobra a l'escena internacional per assegurar els privilegis i els negocis de la classe dominant i una plutocràcia lligada al complex militar-industrial.

Dit això, seria d'una ingenuïtat vergonyosa empassar-se la propaganda occidental que presenta els EUA i la UE com els garants de la democràcia i la llibertat d'Ucraïna davant les ànsies expansionistes de Rússia. No. La lluita que s'està lliurant en aquests moments a la frontera entre Ucraïna i Rússia és part d'una altra de molt més àmplia per l'hegemonia mundial.

Foto1
El 2019 va tenir lloc una primera cimera russoafricana en què es van signar contractes per valor d'uns 11.300 milions d'euros amb quaranta països del continent

En els darrers anys l'avenç de Rússia és indiscutible. La guerra de Geòrgia va ser un punt d'inflexió per al Kremlin, i l'annexió de Crimea el 2014 va ser una clara demostració d'aquest canvi. A partir d'aquí les intervencions militars a Líbia i Síria han posat en relleu que Rússia ha tornat al tauler internacional amb forces renovades. La seva intervenció en els assumptes mundials ha anat in crescendo de la mà de la Xina. A l'Àfrica ha conquerit posicions país rere país: l'octubre del 2019 va tenir lloc una primera cimera rusoafricana on es van signar contractes per valor de 11.300 milions d'euros amb quaranta països del continent, i la seva presència militar és tan àmplia que ja ha provocat la denúncia histèrica de la CIA i el Departament d'Estat (països com Mali han format convenis d'assistència militar amb Rússia per fer front a l'avenç de les milícies gihadistes).

En els últims mesos Rússia ha portat endavant maniobres militars conjuntes amb la Xina, Bielorússia, Tadjikistan, Uzbekistan, Abkhàzia, Armènia, Índia, Pakistan, Kazakhstan, Egipte, Ossètia del Sud i per primera vegada també amb l'ASEAN que engloba deu països del sud-est asiàtic. El règim de Putin ha aconseguit signar amb l'Índia, un ferm aliat dels Estats Units, un acord de cooperació tecnicomilitar fins a l'any 2031. L’Índia fabricarà 500.000 fusells d'assalt russos AK-203 i farà exercicis militars amb Rússia. Actualment, les inversions de Rússia a l'Índia pugen a uns 38.000 milions de dòlars i el comerç bilateral ha augmentat un 38% en l'últim període. A més, malgrat el veto nord-americà, finalment l’Índia va comprar els míssils terra-aire russos S-400.

A Europa, la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que permetrà enviar gas des de Rússia a Alemanya sense passar per Ucraïna, ha estat un altre punt important de fricció entre l'imperialisme occidental i el rus. No només reportarà grans beneficis a Rússia, aquest acord suposarà un cop per a Ucraïna, que quedarà privada de milers milions de dòlars per aranzels de pas que ja no cobrarà. De moment, Alemanya ha frenat la posada en funcionament del gasoducte davant les pressions dels Estats Units, que han posat el crit al cel per l'extrema dependència d'Europa occidental del gas rus. Però els interessos crematístics dels grans monopolis europeus per assegurar-se el flux d'aquesta matèria primera essencial, i del Govern alemany per proveir el mercat intern, pesen més que les exigències de Washington.

Moviments de tropes en un escenari cada dia més crític

El 2021 es va signar l'AUKUS, el tractat de defensa entre el Regne Unit, Austràlia i els Estats Units al Pacífic, en una clara provocació cap a la Xina. A més, l'imperialisme nord-americà i els seus socis de l'OTAN han realitzat al Mar Negre les maniobres militars més grans des de la dissolució de l'URSS. Han enviat vaixells de guerra, sobrevolat l'espai aeri rus i han desplegat milers de soldats als països del Bàltic i Polònia.

Per la seva banda, Rússia i la Xina lluny de retrocedir han respost amb contundència. A l'octubre van realitzar de manera conjunta la seva primera patrulla marítima en aigües del Pacífic. L'operació, en què es van practicar exercicis antisubmarins i simulacres amb foc real, comptava amb deu vaixells de guerra que van passar set dies navegant pel Mar del Japó, el Pacífic occidental i el Mar de la Xina Oriental.

A més a més en la nova carrera armamentística que s'està desenvolupant en relació amb les armes hipersòniques, la Xina i Rússia no només han realitzat proves amb èxit, sinó que Rússia ja està a punt per armar els seus vaixells de guerra amb aquest tipus de míssils creuer. Mentrestant, les proves que ha fet l'imperialisme nord-americà han estat un fiasco complet.

Foto1
El Govern ucraïnès ha situat gairebé 10.000 soldats a la frontera russa, però Putin ha respost mobilitzant desenes de milers d'efectius

En aquest context, hem de situar l'escalada militar entre Ucraïna i Rússia. El Govern ucraïnès ha situat gairebé 10.000 soldats a la frontera russa, però Putin ha respost mobilitzant desenes de milers d'efectius. És evident que el règim de Putin no es deixarà avasallar per una intervenció occidental que busca cercar el seu territori amb caps de pont armats fins a les dents. És com si els EUA permetessin que en territori canadenc, o mexicà, la Xina o Rússia despleguessin bases militars. Com respondria el Govern de Joe Biden?

Ucraïna, els feixistes i la guerra del Donbass

El 2013 l'imperialisme nord-americà va maniobrar per a un canvi de règim a Ucraïna amb les seves usuals intrigues. Aprofitant el descontentament popular contra el règim capitalista del president pro-rus Víktor Ianukóvitx, va finançar i va armar grups paramilitars d'extrema dreta en el moviment Euromaidan. Després de setmanes de violència extrema, els EUA i la UE van aconseguir enderrocar Ianukóvitx i reemplaçar-lo per un cipai de la seva confiança, l'empresari Petró Poroshenko, que va obrir de bat a bat les portes del país a l'FMI i els seus plans d'ajustament. Els nivells de vida van col·lapsar i els drets democràtics van ser trepitjats amb l'ajuda de les bandes feixistes incorporades a la policia i l'exèrcit ucraïnesos.

Una de les conseqüències dels actes de l'imperialisme el 2013 va ser la guerra al Donbass. Segons l'ONU, el conflicte militar ha provocat més de 13.000 morts, més de 30.00 ferits, 1,4 milions de desplaçats i que 3,4 milions de persones depenguin per subsistir d'alguna ajuda humanitària. La majoria aclaparadora de la població de Donetsk i Lugansk és d'ètnia russa, com passa a Crimea. Aquestes dues regions concentren la major part de la indústria i minera ucraïnesa i precisament la nombrosa classe obrera d'aquesta regió va ser decisiva per derrotar l'Euromaidan i els grups feixistes a la regió. El resultat de l'aixecament popular va ser el naixement de la República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk.

Però l'absència d'una direcció revolucionària i la posició errònia del Partit Comunista Ucraïnès, que tenia la seva principal base de suport en aquesta regió, preferint col·laborar amb els oligarques del Donbass en lloc de donar suport a la lluita revolucionària dels treballadors amb un programa genuïnament comunista internacionalista, va deixar el camí lliure a tota mena d'elements nacionalistes prorussos, amb idees antisemites o fins i tot feixistes, que només persegueixen defensar els seus privilegis. Tot i la retòrica que utilitzen els governs d'aquestes “repúbliques populars”, s'han convertit en meres camarilles obedients dels interessos del gran capital rus.

Hipocresia imperialista

Vuit anys després dels esdeveniments de l'Euromaidan, la banda d'oligarques de Víktor Ianukóvitx va ser substituïda per una altra i va continuar el saqueig d'Ucraïna. L'octubre del 2019 va guanyar les eleccions el còmic televisiu Volodímir Zelenski amb una campanya més allunyada de l'histerisme patriòtic i el nacionalisme del seu predecessor, prometent creixement econòmic, democràcia i millora de les condicions de vida. Però només han passat dos anys i la insatisfacció amb Zelinski és enorme.

La guerra a la regió del Donbass lluny d'acabar s'ha intensificat i cada any consumeix milers de milions d'euros d'una economia molt afeblida. Segons algunes fonts absorbeix més del 20% del PIB ucraïnès. Una altra causa del descontentament és la gestió criminal de la pandèmia, segons les dades oficials han mort més de 89.000 persones, però algunes fonts situen la xifra per sobre dels 120.000. Més de dos milions de persones s'han contagiat i només un 21% de la població està vacunada. La resistència a la vacunació, com a la majoria dels països, és promoguda per l'extrema dreta i en el cas ucraïnès també pel clergat ortodox.

A l'octubre, la taxa d'aprovació de Zelenski havia caigut fins al 24,7%. Precisament aquest és un dels factors del gir radical tant en la política interior i exterior, recorrent com el seu predecessor al patriotisme i el nacionalisme més reaccionaris. El mes de febrer passat va anunciar la intenció de recuperar la península de Crimea, que va ser annexionada militarment i políticament per Rússia després d'un referèndum el 2014. Des d'aleshores ha fet tot el possible per torpedinar el compliment dels Acords de Minsk, que van sancionar l'autogovern dels dos territoris que formen la regió del Donbass, les repúbliques de Donetsk i de Lugansk. Tampoc no ha respectat cap dels alts el foc i ha continuat amb els atacs militars i actes terroristes contra la població de l'est ucraïnès.

Foto1
El Govern ucraïnès, igual que el polonès en el seu enfrontament amb Bielorússia, compten amb el suport i el beneplàcit de Washington i de la UE, que han secundat cadascuna de les seves decisions

El Govern ucraïnès, igual que el polonès en el seu enfrontament amb Bielorússia, compten amb el suport i el beneplàcit de Washington i de la UE que han secundat cadascuna de les seves decisions. La doble rasa dels socis de l'OTAN ha quedat en evidència en tots els seus actes: acusen Rússia de planificar una invasió quan s'han dedicat a armar fins a les dents l'exèrcit ucraïnès.

L'actitud bel·ligerant i les constants provocacions a Rússia per part del Govern Biden tampoc no es poden entendre al marge de la profunda crisi del capitalisme nord-americà. Una economia afeblida que subsisteix gràcies a una brutal explotació de la seva força de treball, a un mercat borsari sobrevalorat i les enormes injeccions de diners que subministra la Reserva Federal. Després del fiasco de la presidència de Donald Trump, Joe Biden i el seu Govern ara intenten recuperar l'hegemonia mundial perduda recorrent al militarisme i l'amenaça bèl·lica. El fet que hagi aprovat el pressupost militar més alt de la història, 777.700 milions de dòlars, més del triple que el de la Xina, n'és una prova incontestable.

Una guerra entre Ucraïna i Rússia és difícil que es produeixi en aquests moments. La matança que desencadenaria, no només entre les tropes combatents sinó entre la població civil, obriria una crisi política d'incalculables conseqüències als dos països. També afectaria directament l'estabilitat europea, provocant un gran moviment antiguerra en un moment de greu crisi social i econòmica. Però que aquesta escalada no es tradueixi en una guerra salvatge, com la que ha arrasat Síria, l'Iraq o l'Afganistan, no vol dir que l'amenaça de conflictes armats a gran escala hagi desaparegut.

La lluita de la classe obrera per sobre de les fronteres, amb un programa de classe, comunista i internacionalista, és l'únic camí per impedir noves matances imperialistes i posar fi al caos capitalista. Comprendre el que està en joc i no caure al parany de la propaganda burgesa és el primer pas.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01