Estava a Xile quan va morir el feixista sud-americà. Diuen que no està bé alegrar-se quan una persona es mor; d’acord, em sembla un principi racional. Ara bé, Pinochet era una persona? Em quedo tranquil pensant que es tractava d’un monstre, un ésser que va combatre a tots els qui no pensaven com ell, per exemple, als comunistes i als socialistes. 

Per a mi era un enemic d’espècie i també un enemic ideològic a combatre. Estic content que ja no hi sigui, que ens hagi abandonat.

No ho estic tant quan penso que aquest dictador feixista no va poder ser condemnat pels tribunals per assassí i per lladre. No desitjo la mort a ningú, i penso que la pena de mort és execrable, excepte per als qui, com ell, hi estan d’acord. En aquests casos, s’ha de fer una excepció perquè trobo lògic que quan algú accepta la pena de mort com a forma de càstig tingui el privilegi de l’autoaplicació. 

Sí, escric des de la ràbia dels camarades que varen ser assassinats per aquella bèstia; enfadat perquè no s’ha fet justícia. Escric amb mala llet perquè no hi ha justícia. Però, per altra banda, estic content perquè ho he pogut celebrar en vida, una celebració laica i militant com a comunista, una celebració que dedico a tots els camarades, a totes les persones que va fer matar el botxí.

Mentre era a Xile, vaig anar a Isla Negra per visitar la casa comercialitzada del Pablo Neruda. Vaig pensar en la seva mort i en la seva poesia establint una relació psicològica amb l’arribada de la dictadura militar al seu país i imaginant-me la tristor dels darrers dies del poeta, quan els feixistes anaven fins a casa seva per insultar-lo i provocar-lo. 

Em van passar moltes coses pel cap, entre elles un escrit que vaig dedicar a Salvador Allende a la Vall Fosca, una petita revista que publicàvem a inicis dels anys 60 al meu poble, Ribes de Freser (Girona). Aquell número de la revista va ser retirat perquè a la portada també hi havíem reproduït una poesia del Neruda i, a més, un panegíric a favor de la llibertat i contra les dictadures; recordeu que en aquell moment al nostre país també hi havia un altre monstre governant. 

Els dies grisos de les dictadures feixistes van acabar a Europa, però encara van ser copiades pels dictadors sud-americans a les ordes de l’imperi. Ara, Amèrica del Sud camina cap a l’esquerra, la revolució bolivariana avança; desitjo que tots els sud-americans tinguin èxit amb la revolució democràtica que no van deixar fer al president xilè. Allende va morir a mans del monstre feixista però sobre la seva mort es construeix una nova societat més justa, i espero que progressi perquè aquells països van lluitar per independitzar-se d’Espanya i ara els toca la justícia social. 

Sempre he estat d’acord amb les revolucions que protegeixen als dèbils i que intenten portar el món cap una fita solidaria, perquè sempre he pensat que els humans som iguals i que ens hem de tractar com a iguals independentment del nostre sexe i de la nostra ideologia. Ara bé, quan ens volen tractar d’una altra forma i manipular-nos utilitzant factors físics, ètnics o culturals ens hem de col·locar a la banda del febles i dels maltractats lluitant sense por amb el convenciment que podem construir un món millor. 

Estic content de que hi hagi un dictador menys.

El món és millor sense aquests monstres. La democràcia hi guanya. El país també. 

Eudald Carbonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social)