Davant les maniobres de la burgesia: Lluitar per un Govern dels treballadors amb un programa socialista!
Després de diversos dies de protestes massives, respostes per la classe dominant amb una repressió ferotge que va causar 2 morts i centenars de ferits i detinguts, el diumenge 15 de novembre el Govern il·legítim de Manuel Merino –nomenat tot just cinc dies abans pel Parlament– es veia obligat a presentar la seva dimissió.
Merino havia estat designat president després que prosperés una moció de censura contra el seu predecessor, Martín Vizcarra, acusant-lo de corrupció durant el seu mandat com a governador. La moció de censura va ser recolzada per 105 parlamentaris –99 pertanyents a 6 dels 8 partits burgesos presents a la cambra i 6 dels 8 diputats de la coalició d'esquerra Frente Amplio por Justicia, Vida y Libertad (FA)–. En contra van votar 17 diputats pertanyents a les forces burgeses que donaven suport a Vizcarra –el Partido Morado i part de la bancada de Somos Perú– així com les altres dues diputades del FA, comptabilitzant a més 4 abstencions.
Després del seu nomenament, Merino va incloure en el seu gabinet a diversos polítics burgesos que les masses identifiquen com a responsables directes de la corrupció i polítiques neoliberals que han marcat el país durant les últimes dècades. Això va ser la gota que va fer vessar el got de la indignació popular. Immediatament, centenars de milers de persones van inundar els carrers mostrant el seu rebuig a la basta maniobra i exigint la dimissió del nou Govern.
Animats per l'exemple de la insurrecció en el país veí, Xile, els i les joves han estat el motor del moviment. A mesura que passaven els dies, creixia el clam exigint "que se'n vagin tots" i qüestionant no només el Govern de Merino sinó el conjunt del règim polític responsable de la corrupció galopant i les polítiques neoliberals de privatitzacions massives, retallades i increment de la desigualtat social.
Si quelcom ha quedat clar en aquests dies és precisament el rebuig massiu a aquest règim que va ser forjat després del cop d'estat impulsat per Alberto Fujimori el 1992 i legalitzat en la Constitució aprovada sota el seu mandat que encara avui segueix vigent [I]. El xoc entre els partits burgesos que van donar suport a Vizcarra i els que van promoure la seva destitució no és més que l'últim episodi d'una crisi política que ve de llarg [II] i reflecteix la pròpia descomposició d'aquest règim contra el qual ara les masses es rebel·len. Els últims sis presidents han estat condemnats o estan processats per corrupció i al menys tres d'ells van abandonar el càrrec després de mobilitzacions massives exigint la seva dimissió.
El "miracle econòmic peruà" aixecat sobre l'explotació i la pobresa
Durant els últims anys, la propaganda dels mitjans de comunicació burgesos ha presentat països com Perú, Xile o Colòmbia –governats per règims de dretes caracteritzats pel seu servilisme a l'imperialisme nord-americà– com a models econòmics reeixits. El "miracle econòmic peruà" ha estat un dels titulars més insistentment repetits. Però la veritat és que les bases sobre les quals es va aixecar aquest suposat "miracle" són una bona part de l'explicació de l'afartament i la degradació de les condicions de vida que han servit de combustible a les mobilitzacions que han escombrat el Govern Merino.
Entre 1999 i 2019 l'economia peruana va créixer una mitjana d’un 5% davant el 2,7% regional, amb pics de 8,9% i 9,7% el 2007 i 2008. Aquest creixement es va basar en la pujada en aquell moment dels preus de les matèries primeres i les inversions arribades al país per explotar els recursos naturals i minerals. Després de desplomar-se a l'inici de la crisi mundial (0,9% de creixement el 2009), va repuntar a un 8,9% el 2010 i, afavorida per les exportacions a la Xina, va mantenir xifres per sobre del 4% fins el 2016, alentint-se des de llavors. Segons dades oficials, entre 2005 i 2018 la pobresa es va reduir d’un 52% al 21%. Tot i que els criteris per obtenir aquestes xifres són qüestionats per diferents experts, la veritat és que el "miracle econòmic" només ho va ser per a la classe dominant i sectors de les capes mitjanes que temporalment es van beneficiar.
La realitat va ser molt diferent per a la classe treballadora, que només va viure un increment pel que fa a l'explotació i la precarietat. Segons un informe de l'Institut Nacional d'Estadística i Informàtica (INEI) publicat aquest mateix mes de novembre el treball informal afecta el 75,2% de la població activa, un dels majors nivells del continent. Un altre informe, titulat "Bretxes latents: índex de l’avanç contra la desigualtat al Perú 2017-2018", d'Oxfam, denuncia que el Perú està "llargament per sota dels estàndards de l'OCDE" en tots els aspectes que mesuren la bretxa entre rics i pobres. Aquest mateix informe dóna dades com que "dotze milions de peruans (40% de la població total del país) estan en risc de tornar a ser considerats pobres", i el 43,5% dels nens menors de 3 anys pateix anèmia, "el que afecta al desenvolupament cognitiu” i “la desnutrició crònica infantil la pateixen el 12,2% dels nens menors de 5 anys".
Aquesta situació s'ha agreujat durament en els últims dos anys –coincidint amb la caiguda del creixement econòmic, que va ser el menor de la dècada: un 2,2%-. La pandèmia només ha accelerat i empitjorat aquest procés de pauperització de les masses. Segons una enquesta elaborada a l'agost pel Banc Mundial “prop del 30% dels enquestats va esmentar haver perdut la feina al maig, i al voltant del 15% va declarar el mateix al juliol d'aquest any. El 80% de les llars enquestades van reportar una disminució de l'ingrés familiar. D'aquests, la meitat va tornar a esmentar una caiguda de l'ingrés al juliol. En una de cada cinc llars enquestades, algun adult es va saltar algun menjar a causa de falta de recursos en l'últim mes; i en una de cada quatre, algun membre no va poder realitzar una consulta mèdica”.
L'aixecament social dels últims dies, deslligat per les maniobres antidemocràtiques i la corrupció de la classe dominant, enfonsa les seves arrels en aquesta dramàtica situació. Aquest malestar creixent continuarà. La qüestió és com organitzar tota aquesta fúria amb el pla d'acció i el programa que els oprimits necessiten per vèncer.
El Govern de transició: una maniobra de la classe dominant per guanyar temps i que tot segueixi igual
La classe dominant ha estat capaç de veure nítidament el fons d'aquest aixecament per part de les masses. La por que pogués transformar-se en una insurrecció, ha fet que una part dels mateixos representants de la burgesia que van apostar per Merino hagin decidit sacrificar-lo als pocs dies. Han pactat amb els seus adversaris –també burgesos– que donaven suport a Vizcarra, un Govern de transició "plural" que prepari noves eleccions presidencials a l'abril de 2021.
Aquest Govern de transició està presidit per Francisco Sagasti –un ex economista del Banc Mundial i dirigent del Partido Morado (principal suport parlamentari de Vizcarra durant els últims mesos)–. Sagasti ha promès un Govern amb representació de "totes les sensibilitats" i ha criticat la corrupció i la casta política per les polítiques "aplicades durant anys", intentant connectar amb les masses. Fins i tot ha convidat els familiars dels dos joves manifestants víctimes de la repressió a la seva presa de possessió. Per donar més credibilitat a les seves paraules, la Fiscal de la República ha obert una investigació contra Merino, el seu cap de gabinet i el ministre de Defensa per la repressió contra les manifestacions.
Inicialment, Sagasti i el seu partit fins i tot semblaven disposats a acceptar la vicepresidència d'un Govern liderat per una de les 2 diputades del Front Ampli (FA) que van rebutjar la moció de censura. Finalment, aquesta proposta no va tenir prou consens entre els sectors decisius de la classe dominant, que aposten perquè sigui un representant directe seu qui piloti el Govern de transició, utilitzant als dirigents del FA com a punt de suport. Sagasti ha estat nomenat president per 96 vots a favor (molts d'ells de diputats que van donar suport a Merino), 26 en contra i 0 abstencions. Com a part de la seva fórmula, la diputada del FA Mirtha Vásquez ha estat designada presidenta del Parlament.
Totes aquestes maniobres busquen utilitzar els dirigents del FA per donar un vernís progressista al nou Govern i contenir el malestar social mentre guanyen temps per a intentar tancar la crisi política que manté enfrontats als principals partits de la classe dominant des de la caiguda de l'últim president electe, l'empresari Pedro Pablo Kuczinsky, el 2018.
Prou pactes i col·laboració de classes amb la burgesia! Per un front únic de l'esquerra amb un programa socialista per a vèncer
Un dels aspectes més significatius de les recents mobilitzacions és que la immensa majoria dels que han sortit als carrers no ho han fet donant suport a Vizcarra i exigint el seu retorn a la presidència, sinó per fer fora Merino i protestant cada vegada d'una manera més clara contra el conjunt de la corrupta i desprestigiada casta política burgesa. Fins i tot els que reclamen la derogació de la Constitució de 1993 no ho fan perquè tinguin il·lusions en una nova constitució sinó perquè la identifiquen correctament com un marc jurídic que facilita les polítiques capitalistes de retallades i atacs als seus drets i volen acabar definitivament amb aquestes polítiques capitalistes.
Aquest instint de classe de les masses i la seva determinació per transformar la seva realitat confrontant amb els responsables de la seva misèria, contrasta amb l'actuació dels dirigents reformistes de l'esquerra política i sindical. El seguidisme i col·laboració de classes amb diferents forces burgeses dels dirigents del FA ha tingut resultats nefastos, provocant diferents ruptures i escissions i reduint el seu suport d’un 18% i 2,9 milions de vots el 2016 a poc més de 900.000 vots i un 6% de suport en les legislatives del gener d'aquest mateix any.
Pel que fa a la segona força de l’esquerra –el front Juntos Por Perú–, va tenir un 4,6% de vots al gener, quedant-se fora del parlament per la norma antidemocràtica que exigeix un llindar mínim d’un 5% per obtenir representació. Encara que recull part de l'ambient crític de les bases de l'esquerra amb el FA, els dirigents de Juntos Por Perú tampoc plantegen en la pràctica un programa qualitativament diferent ni han intervingut decididament en l'aixecament de masses de les últimes setmanes amb una política d'independència de classe.
Per la seva banda els dirigents dels dos partits comunistes –PCP Unidad i PCP Patria Roja– mantenen una influència sindical important respectivament en la principal central sindical, la CGTP, i en un dels sindicats amb més tradició de lluita: el sindicat dels educadors SUTEP. Però cap d'ells ha utilitzat la seva força per impulsar la unificació de tot el malestar a una crida a la vaga general per part de la CGTP i el SUTEP. Una convocatòria d'aquestes característiques –que cridés també a la CUT (central sindical que participa en el FA) a unir-se a la lluita– podria haver jugat un paper central en la situació.
Amb un programa que vinculés el rebuig a les maniobres dels polítics burgesos corruptes amb les reivindicacions socials –un pla d'inversió massiu en la sanitat pública per a combatre la pandèmia, la defensa de l'educació pública, per l'ocupació, l'habitatge i salaris dignes etc.– les masses podrien haver fet un gran pas endavant en la lluita per les seves reivindicacions. Si a més a més aquesta vaga general s'hagués aixecat sobre la formació d'assemblees obreres i populars, comitès d'acció als barris, als centres de treball i d'estudi per a organitzar, unificar i estendre la lluita, donar-li continuïtat... un programa i objectius tan clars hauria estat un gran mur per a impedir els intents de la classe dominant per descarrilar la lluita amb la repressió i les maniobres per dalt –com ara veiem amb el Govern de transició–.
Aquesta és la tasca central avui: organitzar i mobilitzar als carrers la indignació social massiva i oferir-li un programa i un pla d'acció concret per a vèncer. Però en lloc d'això, la consigna de la CGTP és "Per una Assemblea Constituent i un Govern de transició amb participació popular". Això és un escàndol que afavoreix precisament a la burgesia! Aquesta consigna significa agitar per un Govern de col·laboració de classes en què la presència de l'esquerra serà utilitzada per treure a les masses del carrer i intentar enganyar-les i desmoralitzar-les amb promeses mentre la classe dominant aplica les polítiques d'austeritat i retallades que té en la seva agenda.
Fins i tot en el cas que la burgesia convoqués alguna mena d'Assemblea o Convenció Constituent –on l'esquerra participaria massivament com a forma de colpejar el règim– la tasca de les seves organitzacions i partits no hauria de ser mai la de fomentar il·lusions en què els drets democràtics i socials puguin resoldre’s mitjançant una forma de parlamentarisme burgès com l'Assemblea Constituent. L'experiència ha demostrat en incomptables ocasions tot el contrari! La seva tasca hauria de ser la de participar enèrgicament i utilitzar aquesta campanya com a altaveu de les consignes que permetin que el moviment vagi més lluny en la seva lluita per enderrocar un sistema que els aixafa: despullant la naturalesa de classe de la democràcia burgesa, les seves lleis, constitucions i parlaments, denunciant els plans de la classe dominant, defensant un programa socialista i impulsant la formació de comitès d'acció i assemblees per organitzar la lluita per un Govern dels treballadors i el poble.
Avui més que mai, els dirigents dels partits de l’esquerra que participen tant en el FA com a Juntos Por Perú, a la CGTP, la CUT, el SUTEP i altres sindicats, les organitzacions feministes, els moviments socials han de trencar amb tots els paranys de la col·laboració de classes que els tendeix la classe dominant i conformar un front únic de l'esquerra. L'objectiu no és buscar acords o pactes amb formacions burgeses –com han fet confluències anteriors, amb resultats nefastos– sinó lluitar per un programa socialista que unifiqui totes les reivindicacions democràtiques i socials de les masses i plantegi la nacionalització dels bancs, les grans empreses i la terra per posar-les sota la gestió directa dels treballadors i el poble i planificar democràticament l'economia per satisfer les necessitats socials.
La tasca central per als militants i activistes revolucionaris és intervenir dins el moviment de masses plantejant aquest programa i construir una organització revolucionària que pugui guanyar la direcció del moviment i portar-lo a la victòria.
Notes
[I] Aquesta Constitució, que és la que avui perdura, va ser redactada sota el dictat de l'oligarquia i l'imperialisme, eliminant tot un seguit de garanties democràtiques i socials que contenia la constitució de 1979, aprovada sota la influència de l'ascens de la lluita de classes que va viure Perú durant tota aquesta dècada. Diversos articles que establien traves al lliure acomiadament, la privatització de sectors estratègics o les inversions estrangeres, van ser eliminats, concedint barra lliure a la burgesia nacional i internacional.
[II] El rebuig de les masses obreres i populars a la repressió, saqueig dels recursos nacionals, corrupció i atacs als drets democràtics i socials que van caracteritzar el fujimorisme i el malestar amb la continuïtat d'aquestes mateixes polítiques –amb lleus modificacions sota governs posteriors– s'ha expressat en diferents esclats socials durant els últims vint anys: per exemple en la victòria d'Ollanta Humala el 2011, que va prometre canvis polítics i socials profunds i finalment va trair les expectatives populars, o amb els 2,9 milions de vots obtinguts pel FA en la primera volta de les presidencials de 2016.
L'absència d'un programa socialista per part dels dirigents del FA que unifiqués les reivindicacions democràtiques i socials més sentides pels treballadors, camperols i joves, vinculant-les a la lluita per transformar la societat, va possibilitar que una part del rebuig social al fujimorisme i del descontent amb els partits burgesos tradicionals fossin capitalitzats per la candidatura populista PPK (Peruanos por el Kambio) de la qual formava part Vizcarra.
