El 23 de gener de 2019 el govern imperialista de Donald Trump llançava una ofensiva colpista de gran importància a Veneçuela. Secundant-se en l'oposició de dreta i ultradreta i en els governs més reaccionaris del continent (Bolsonaro, Piñera, Duque...), declarava il·legítim l'Executiu de Nicolás Maduro, elegit en les eleccions presidencials de maig de 2018, proclamant “president encarregat” de Veneçuela a l'ultradretà Juan Guaidó. En pocs dies, 60 governs, inclosos pràcticament tots els de la Unió Europea, reconeixien Guaidó com a “president legítim” de Veneçuela.

Un any després, el fracàs d'aquest cop d'estat no pot ser més evident. Guaidó està completament desprestigiat i les forces que li donen suport tan dividides i desmoralitzades per la manca de suport popular que no han estat capaces d'organitzar cap manifestació en territori veneçolà des de fa mesos.

El fracàs del cop d'estat

Inicialment, Guaidó va aconseguir mobilitzar sectors significatius de les masses aprofitant el descontentament davant del col·lapse econòmic que sofreix Veneçuela. Al maig de 2019, després de quatre anys sense publicar dades, el Banc Central de Veneçuela (BCV) reconeixia una caiguda del PIB del 52% en els últims cinc anys i una inflació del 100.060%, xifra que s'ha incrementat des de llavors. Altres fonts parlen d'un enfonsament fins i tot més dramàtic.

El malestar social acumulat per la tremenda reculada dels nivells de vida i la hiperinflació es va veure esperonat pels efectes de les mesures d'ajust aplicades pel govern de Nicolás Maduro, especialment després de la presentació el 30 d'agost de 2018 de l'anomenat “Pla de Reactivació Econòmica”. Aquestes polítiques del govern del PSUV han dinamitat tots els avanços socials aconseguits pels treballadors i el poble veneçolà sota els governs d'Hugo Chávez.

No obstant això, després de l'èxit inicial de la manifestació convocada per l'oposició el 23 de gener de 2019, va quedar palès que Guaidó actuava com un titella de Donald Trump, arribant a defensar una intervenció militar estatunidenca al país, sense importar-li les vides humanes i la destrucció que això pogués costar. Tampoc va dubtar a vincular-se als narco-paramilitars feixistes colombians, i el seu equip va protagonitzar greus escàndols de corrupció, entre els quals es troba fer suculents negocis amb la suposada “ajuda humanitària” per a Veneçuela. Els esdeveniments van mostrar l'abisme que separa aquest oligarca reaccionari dels interessos i necessitats populars.

A la caiguda de suport popular al líder colpista s’hi va sumar el context de crisi profunda del capitalisme llatinoamericà, amb pràcticament tots els governs que l'oposició veneçolana presenta com a model (Xile, Colòmbia, l'Argentina, el Brasil, l'Equador) enfrontant-se a protestes massives, insurreccions o vagues generals.

Els objectius de Trump i la feblesa de l'imperialisme estatunidenc

El fiasco de l'ofensiva colpista a Veneçuela –juntament amb el de l'Afganistan, Síria, l'Iraq i la resta de l’Orient Mitjà– posa en evidència el fracàs de l'estratègia de l'administració Trump i la decadència de l'imperialisme estatunidenc. L'objectiu de la Casa Blanca era recuperar el control directe de Veneçuela, el país amb les majors reserves comprovades de petroli del món, i alhora enviar un missatge de força tant a les masses i els pobles en lluita de Llatinoamèrica i de la resta del món, com als seus rivals imperialistes xinesos i russos.

A Veneçuela el moviment revolucionari de les masses va arribar molt lluny. El govern d'Hugo Chávez va expropiar diverses empreses i latifundis per a respondre a la mobilització d'obrers i pagesos i va recuperar –per primera vegada en dècades– la idea d'una revolució socialista. Però Chávez es va quedar a mig camí: mai va expropiar els capitalistes ni va acabar amb l'Estat burgès promovent la instauració de l'Estat obrer socialista basat en el control i la gestió democràtica dels treballadors.

Això va permetre a la burgesia mantenir el seu poder econòmic i a la burocràcia que es va desenvolupar dins les empreses públiques, l'aparell de l'Estat i l'Exèrcit descarrilar el procés revolucionari. Malgrat això, l'exemple de les expropiacions a Veneçuela, i sobretot de la lluita i resistència contra els plans imperialistes que va lliurar el poble veneçolà –derrotant a les urnes 17 vegades a la dreta i parant diversos cops d'estat i ofensives de les bandes feixistes i terroristes liderades per dirigents de l'oligarquia com Guaidó i alguns altres– es va convertir en un punt de referència per a les masses oprimides del continent. Un objectiu de l'imperialisme estatunidenc i les burgesies llatinoamericanes és esborrar totalment aquest punt de referència, desacreditant al màxim la idea del socialisme.

Tot i que Nicolás Maduro i la resta de dirigents del PSUV estan liquidant totes les mesures progressistes preses sota els governs de Chávez, l'administració Trump continua veient a Veneçuela com un enemic.

El govern de Maduro s'ha convertit en un dels principals aliats al continent de l'imperialisme rus i xinès, arribant a nombrosos acords amb ells amb l'objectiu d'atreure inversions i crèdits d'aquests països i establir un règim de capitalisme d'Estat. Un objectiu essencial del cop impulsat pels EUA era fer fora a xinesos i russos de Veneçuela i recuperar el control del que considera el seu pati del darrere.

Cap d'aquests objectius ha estat aconseguit. De fet, la recent i patètica gira de Guaidó per Llatinoamèrica i diferents països europeus, lluny d'enfortir a l'oposició veneçolana s'ha convertit en un reconeixement de la seva feblesa i, amb això, de la del propi imperialisme estatunidenc. Totes les crides de la dreta veneçolana a una intervenció militar a Veneçuela s'han estavellat amb l'evidència que si Trump intentés tal cosa en aquest moment, es produiria un aixecament de masses en tota Amèrica Llatina i un rebuig massiu entre la pròpia població estatunidenca. Als EUA es viu una polarització política sense precedents, amb les polítiques imperialistes del conjunt de la classe dominant cada vegada més qüestionades, i un candidat del Partit Demòcrata com Bernie Sanders, que es declara socialista, creixent en totes les enquestes.

La política del govern de Maduro

El fracàs de l'ofensiva colpista i l'afebliment de la dreta veneçolana s'ha tornat a reflectir al principi d'enguany en la patètica lluita pel control de l'Assemblea Nacional, que domina l'oposició des de la seva victòria en les eleccions legislatives de 2016. El govern ha utilitzat les divisions generades pel fracàs del cop per a recolzar-se en una fracció d'aquests corruptes reaccionaris, la liderada pel diputat Luis Parra, contra l'encapçalada per Guaidó.

Mentre aquesta lluita per dalt es produeix, les masses es mantenen completament al marge, predominant l'escepticisme i la indiferència política. I no sols cap a les accions de l'oposició de dreta i ultradreta, també cap al govern. Totes les manifestacions convocades per aquest contra el colpisme i la intervenció imperialista han estat a anys llum de la massivitat i entusiasme que caracteritzaven les mobilitzacions durant els governs de Chávez o, fins i tot, les del primer any i mig de govern de Maduro.

La causa d'aquesta davallada espectacular no és difícil d'entendre. Encara que continuïn parlant en els seus discursos de “socialisme”, “revolució”, esmentant Chávez cada dos per tres i inundant el país amb els seus retrats, els dirigents del PSUV han decidit donar un gir de 180° cap a la dreta i liquidar totes les mesures progressistes i antiimperialistes preses sota els governs de Chávez.

El govern actual ha establert acords amb diferents sectors de la burgesia, intentant demostrar que pot gestionar millor el capitalisme que els seus opositors, i ha incrementat cada vegada més la seva dependència i sotmetiment als imperialistes xinesos i russos. Maduro –que fa un any denunciava com a “capitalista” i “contrària a la Constitució bolivariana” la dolarització de l'economia– està aplicant bona part de les mesures que porten exigint els capitalistes veneçolans i estrangers des de fa anys, començant per impulsar i estendre en la pràctica aquesta dolarització. “Aquest procés que anomenen dolarització pot servir per a la recuperació i desplegament de les forces productives (…) És una vàlvula d’escapament, gràcies a Déu que existeix”, afirmava recentment.

Vinculat a tot l'anterior, el govern ha respost a l'ofensiva colpista reforçant encara més el poder de la cúpula militar, concedint-li el control d'empreses i sectors econòmics clau per a mantenir i consolidar el seu suport. Aquest suport ha estat clau per al sosteniment del govern, però ha accentuat les tendències bonapartistes i autoritàries del règim, sobretot contra els sectors de la classe obrera que per l'esquerra tracten de resistir aquest gir a la dreta i han estat durament reprimits.

Els plans imperialistes tenien per objectiu convèncer un sector de la cúpula militar perquè enderroqués a Maduro i fes costat a Guaidó. Però els alts comandaments militars, davant l'escàs suport social als colpistes, desconfien de les promeses imperialistes mentre puguin continuar fent bons negocis i mantenir el seu poder i influència sota la protecció dels governs de la Xina i Rússia

Els efectes de la dolarització i les receptes capitalistes

La dolarització, unida a altres concessions i ajudes governamentals, ha obert un ventall d'oportunitats al capital nacional i estranger, convertint Veneçuela en un inesperat paradís fiscal. Aquesta és també una de les raons per les quals un sector de capitalistes no se sumés al cop de Guaidó amb la unanimitat i decisió que van mostrar el 2002 contra Chávez. Llavors van organitzar aturades patronals i van arribar a tancar les empreses mentre continuaven pagant les seves nòmines a molts treballadors, intentant provocar un col·lapse econòmic total.

Als pactes ja comentats amb sectors de la burgesia tradicional s'hi uneix una política conscient per part del govern Maduro d'afavorir el desenvolupament d'una nova burgesia sorgida de les pròpies files de la burocràcia, que s'està beneficiant de tota mena de concessions governamentals i ajudes públiques. En tots dos casos, tant el de la burgesia tradicional com en el de l'anomenada “boliburgesia”, el seu caràcter paràsit i reaccionari no pot ser més evident, i estan responent a les concessions del govern de Nicolás Maduro com han fet sempre: saquejant l'ingrés petrolier i omplint-se les butxaques, sense enviar ni tan sols una mínima part d'aquests beneficis a la inversió productiva.

Encara que l'Estat els ha atorgat des de 2008 la major assignació de recursos des dels anys 70, la formació bruta de capital fix –que mesura la inversió productiva– no ha fet sinó caure any rere any. Els inversors privats estrangers s'han emportat del país 275.000 milions de dòlars, 4,8 vegades més del que van invertir entre 1976 i 2018. Si demà, com va ocórrer a Bolívia el 2019 amb el govern d'Evo Morales, aquests empresaris “aliats” consideressin més rendible i factible enderrocar Maduro i fer costat a la dreta, bona part d'ells no dubtaria a fer-ho.

Això últim també és vàlid per a les pretensions xineses i russes. Recentment, Putin anunciava la creació d'un equip d'assessors rus per a ajudar a desenvolupar polítiques que “reactivin l'economia” i facin “rendible” la gestió de PDVSA i altres empreses públiques. Les declaracions del ministre de Finances rus, Sergei Storchak, suggerint “revisar” i “corregir” els “errors comesos durant la nacionalització petroliera”, impulsada durant els governs de Chávez, obrint la porta a la privatització de PDVSA, deixen molt clar quins són els objectius i consells que cal esperar dels governs burgesos de Putin i Xi Jinping. La “revisió” i “correcció” d'aquestes nacionalitzacions només significarà tancaments d'empreses, reducció d'ocupació i precarització de les condicions de treball per a la classe obrera veneçolana, tal com estan sofrint els treballadors russos i xinesos.

Els capitalistes xinesos i russos volen protegir les seves inversions a Veneçuela i garantir la recuperació dels seus préstecs (bastant limitats malgrat tot) en el menor temps i amb el major benefici possible. Si mantenen aquest suport al règim de Maduro és perquè es tracta de romandre en un país clau d'Amèrica Llatina i arrabassar a l'imperialisme estatunidenc un mercat fonamental. La defensa del “socialisme” no hi juga cap paper en aquesta estratègia.

Reconstruir l'esquerra política i sindical amb un programa revolucionari

A curt termini, la dolarització, unida a la sortida de milions de persones del país i l'arribada de remeses, ha donat oxigen al govern, però el seu resultat ja està incrementant espectacularment les desigualtats socials. L'altre efecte d'aquest procés general és desestructurar, dividir i desmoralitzar la classe obrera i el poble.

El factor decisiu que condiciona tota la situació a Veneçuela és el profund col·lapse econòmic, que obliga milions de persones a anteposar la lluita per la supervivència a qualsevol altre aspecte. Unit al profund sentiment d'amargor per l'abandó de qualsevol perspectiva revolucionària i a les polítiques capitalistes del govern de Maduro, la conseqüència ha estat un reflux profund en la moral i participació política de les masses, estenent l'escepticisme i la indiferència.

Per a milions de treballadors el salari ha deixat de ser la font principal d'ingressos, havent de recórrer massivament al “resuelve”: venda ambulant, diferents formes d'economia informal, amb la descomposició social i desmoralització que això implica. A tots aquests factors s'hi uneix la burocratització de les direccions sindicals, amb els dirigents de la central majoritària, CSBT, cooptats pel govern i sectors minoritaris de la burocràcia sindical en mans de la dreta.

L'única manera de resoldre la catastròfica situació que sofreix el poble veneçolà és expropiant els bancs, les grans empreses i la terra, posant tota aquesta riquesa –produïda pels treballadors però que avui saquegen els capitalistes i buròcrates– sota gestió directa de la classe obrera i del conjunt dels oprimits per a planificar democràticament l'economia. Però aquest programa està a les antípodes del que defensen el govern, els dirigents del PSUV i la burocràcia sindical.

L'únic camí per a les organitzacions obreres i populars de Veneçuela és construir un front únic que tingui un programa de classe, veritablement socialista i internacionalista, que es proposi derrotar l'imperialisme estatunidenc i la ultradreta, explicant alhora que per acabar amb ells definitivament cal lluitar contra les polítiques capitalistes i burocràtiques que està aplicant el govern.

Un programa que defensi els drets laborals i socials, exigeixi salaris equiparables a l'increment constant de la cistella bàsica, combati la deterioració dels serveis i empreses públiques, la desocupació, les concessions als capitalistes, l'assassinat de líders obrers i pagesos, la criminalització de les lluites, la discriminació de la dona i la destrucció ambiental. Només així serà possible reconstruir el moviment obrer organitzat i l'esquerra, dotant-lo d'una direcció revolucionària i militant, vinculant la lluita dels oprimits a Veneçuela amb les revolucions en marxa, moviments de masses i aixecaments que en aquest moment protagonitzen els joves, treballadors i pagesos d'altres països del continent com Xile, Colòmbia, l'Equador…

Només el poble salva al poble!

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per a reconstruir l'esquerra i el moviment obrer a Veneçuela amb un programa socialista i internacionalista!


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01