Durant més de 15 dies els treballadors i camperols bolivians han donat un exemple estremidor d’instint de classe, consciència revolucionària i voluntat de portar fins al final la lluita contra el criminal cop d’estat organitzat per l’oligarquia i l’imperialisme nord-americà. Allò que només els hi ha impedit derrotar els colpistes ha estat l’absència d’una direcció a l’altura de les circumstàncies.

Evo Morales i la resta de dirigents de Movimiento al Socialismo (MAS), que han governat Bolívia durant els últims 14 anys, no només han renunciat a encapçalar la resistència al cop. Per cada mobilització heroica de la pagesia i els treballadors, han estat els primers d’abandonar el camp de batalla, fugint del país o fent una crida a les masses a la retirada per, finalment, arribar a un vergonyós acord amb el govern colpista de Jeanine Áñez, responsable de l’assassinat de 33 persones i més de 80 ferits des de la seva arribada fraudulenta al poder el 14 de novembre.

La claudicació dels dirigents del MAS i la COB desmobilitza les masses...

El 23 de novembre el govern d’Áñez anunciava un principi d’acord per “pacificar” el país amb la burocràcia de la principal central sindical: la Central Obrera Boliviana (COB), i 73 dirigents de diferents organitzacions socials, vinculades majoritàriament al MAS. Aquest acord va ser ratificat l’endemà al Congrés i el Senat amb el vot favorable dels senadors i diputats d’aquest partit, amb clara majoria a ambdues cambres.

L’acord, signat mentre treballadors i camperols encara plantaven cara a la sagnant repressió del govern (aquell mateix dia alguns d’ells van ser brutalment reprimits a K’ara K’ara, Cochabamba), recull tots els punts clau que interessaven en aquell moment als colpistes. Anul•la les eleccions presidencials del 20 d’octubre (que van donar com a vencedor a Morales), impedeix que els dirigents més coneguts del MAS, començant pels mateixos Morales i el seu vicepresident García Linera, puguin presentar-se a unes noves eleccions i, el més important per als colpistes: compromet a totes les organitzacions obreres i camperoles dirigides o influenciades pel MAS a cridar a la desmobilització, acceptant a la pràctica la legitimitat del govern contrarevolucionari per organitzar una nova convocatòria electoral sota el seu control.

A canvi d’aquesta rendició en tota regla, les contrapartides presentades pels dirigents del MAS i la COB per justificar la seva acceptació són simples compromisos genèrics que el govern complirà, o no, segons el seu criteri: retirada de l’exèrcit d’algunes zones on la repressió ha estat especialment sagnant i derogació del decret 4078, que permet a policies i militars disparar contra els manifestants exonerant-los de qualsevol responsabilitat penal.

A la mateixa presentació de l’acord, Áñez justificava el decret 4078, el primer que va aprovar el seu govern passant per sobre del Parlament, amb la necessitat de “pacificar” el país contra les accions violentes d’hordes dirigides pel MAS”, deixant clar que el tornaran a aplicar quan ho considerin necessari.

... aplanant el camí als projectes contrarevolucionaris de l’oligarquia i l’imperialisme

L’acord ha caigut com una gerra d’aigua freda. La burocràcia de la COB i el MAS ha aconseguit, amb la seva rendició i crides reiterades per aturar totes les mobilitzacions, allò que no havia aconseguit l’oligarquia amb la seva feroç repressió: frenar la insurrecció contra el cop que s’estenia per tot el país i apuntalar el govern assassí d’Áñez, un govern que començava a comptar amb el rebuig intern massiu i un creixent qüestionament internacional.

Amb això estan asfaltant el camí als plans de l’oligarquia i l’imperialisme nord-americà, que ja han posat en marxa tota la maquinària repressiva que van emprar per donar el cop (exèrcit, policia, grups feixistes...), el suport dels mitjans de comunicació i el seu poder financer, per garantir la victòria a qualsevol convocatòria electoral i mirar de consolidar un govern titella fidel als seus interessos.

Menys de 48 hores després de la votació de l’acord al Parlament, diferents portaveus del govern contrarevolucionari i els partits que el fan costat s’encarregaven d’aclarir que el termini de 120 dies inicialment pactat era “poc realista”. Les eleccions seran quan ells ho considerin factible i, si el MAS, fent valer la seva majoria parlamentària, intentés impedir-ho, ho imposaran mitjançant decret presidencial, tal i com fan amb moltes altres mesures.

Al capdavant del poder electoral i el Tribunal Suprem han col•locat a peons de la seva confiança, i tant Áñez com diversos dels seus ministres han deixat clar que qualsevol càrrec públic que obstaculitzi els seus plans podrà ser acusat de “sediciós”, apartat de la seva posició i fins i tot empresonat.

La culminació de totes aquestes mesures contrarevolucionàries l’anunciava la mateixa Áñez en una reunió amb la cúpula militar per agrair-los els serveis prestats durant el cop d’estat i la repressió posterior: la “nova política de seguretat i defensa” consistirà a “retornar a les Forces Armades el rol i el prestigi que sempre les ha caracteritzat. Per fer-ho treballarem amb països amics (en clara referència als EUA) per recuperar programes de capacitació i entrenament del més alt nivell”.

I encara hem de sentir a sectors reformistes i estalinistes de l’esquerra llatinoamericana i internacional alabant la “responsabilitat” de Morales i justificant la seva política entreguista amb “arguments” com ara que era l’única manera “d’impedir l’establiment d’una dictadura” i “evitar la violència i el vessament de sang”.

Impedir una dictadura? I què volen dir les mesures abans descrites? Evitar la violència i el vessament de sang? I què hi ha hagut –i continua havent-hi– a Bolívia des de l’arribada al poder del govern imposat pels colpistes amb el suport dels EUA, l’aval de la UE i el silenci còmplice de la socialdemocràcia internacional, incloent-hi governs com el portuguès i l’espanyol de Pedro Sánchez?

En última instància els “arguments” d’aquests dirigents reformistes es redueixen a la idea profundament reaccionària que allò que provoca la repressió de la classe dominant és l’acció de les masses als carrers. En conseqüència, per apaivagar o frenar aquesta repressió, la solució és abandonar la lluita. Però si acceptem aquestes idees, els oprimits sempre haurien de ser esclaus i mai haurien de lluitar pel seu alliberament.

Lliçons de la història

No és la primera vegada a la història de Bolívia, ni d’altres països, que els plans colpistes i contrarevolucionaris de les classes dominants, davant la fortalesa mostrada pel moviment de masses i la limitada base social de la qual disposen els oligarques, intenten disfressar-se en un primer moment sota la forma d’una convocatòria de noves eleccions o d’un pacte per a un “govern de transició”. Per descomptat, per tal de fer empassar aquests plans recorren a la col•laboració de dirigents obrers i camperols que actuïn com a mur de contenció contra l’instint revolucionari de les masses.

A la revolució boliviana de 1952, sense anar més lluny, el llavors president del govern i líder del Movimiento Nacionalista Revolucinario (MNR), Paz Estenssoro, fou destituït per mitjà d’un cop d’estat pel seu vicepresident, Barrientos. Aquest també va establir inicialment “pactes” i “acords” amb dirigents populars, parlant de “transició” i justificant el cop d’estat amb el descontentament popular amb determinades polítiques de Paz Estenssoro. Una vegada la burgesia va aconseguir estabilitzar el nou govern, va llançar una brutal ofensiva contra les masses el 1965. El mateix Paz Estenssoro, durant el procés revolucionari de 1970-71, es va aliar amb el general Hugo Banzer i va intentar utilitzar el seu passat com a president sortit de la revolució del 52 per atorgar legitimitat al govern colpista d’aquest. Novament, després d’estabilitzar-se el govern contrarevolucionari, Banzer va imposar una de les dictadures més sagnants que recorda el continent.

En cap d’aquests processos de lluita entre revolució i contrarevolució l’objectiu de l’oligarquia fou simplement enderrocar els governs de la petita burgesia nacionalista que la insurrecció de les masses obreres i camperoles havia portat al poder. Rere aquest primer pas, el seu veritable objectiu era aixafar el procés revolucionari en el seu conjunt i, molt especialment, acabar amb els organismes de poder obrer que aquestes havien creat durant la lluita: els comitès d’acció, les milícies d’autodefensa armades creades pels miners, les assemblees obreres i camperoles i “cabildos” oberts, així com la mateixa COB, creada pels treballadors durant la revolució de 1952.

La burgesia temia, i amb raó, que tots aquests organismes poguessin desenvolupar-se com la base d’un veritable estat obrer revolucionari que impulsés la transformació socialista de la societat. Per això, no van cedir un mil·límetre fins a donar una lliçó als treballadors que no poguessin oblidar fàcilment. És aquest el mateix objectiu del cop actual.

Darrere del govern contrarevolucionari d’Áñez està la mateixa oligarquia paràsita, corrupta i racista que va ofegar en sang les revolucions de 1952 o 1970. Els mateixos que van respondre massacrant novament el poble quan aquest es va rebel•lar contra el lliurament dels recursos naturals del país a les multinacionals durant la “guerra de l’aigua” o la “guerra del gas” a començaments d’aquest segle.

Als expresidents responsables d’aquella repressió salvatge que també va deixar desenes, si no centenars de morts, com ara “Tuto” Quiroga, Carlos Mesa o el governador de Santa Cruz, i representant de l’oligarquia terratinent cruceña, Rubén Costas, s’uneixen ara feixistes ultracatòlics com Luís Fernando Camacho, dirigent dels anomenats “comitès cívics” (bandes feixistes al servei d’aquesta mateixa oligarquia). Tots al servei de la “rosca” de banquers, grans empresaris i multinacionals imperialistes que ambicionen disposar al seu gust del gas, el petroli, el liti i la resta de riqueses del país.

Amb la rendició dels dirigents del MAS i la COB, la classes dominant s’ha trobat amb la possibilitat de tornar a posar els seus representants directes al capdavant del govern bolivià. Quelcom que no van ser capaços d’aconseguir des de la insurrecció de 2005 i les posteriors eleccions d’aquell mateix any que van portar al govern a Evo Morales i el MAS. Això demostra, per cert, la correlació de forces objectivament favorable als treballadors i el poble.

El primer objectiu de l’oligarquia i l’imperialisme serà donar estabilitat i la més gran “legitimitat democràtica” possible al seu govern. Però en un context en què l’economia mundial està entrant en recessió, els preus de les matèries primeres caient i a l’Amèrica Llatina tornen a bufar vents de revolució, l’oligarquia boliviana i l’imperialisme no tindran gens fàcil tirar endavant els seus projectes contrarevolucionaris. Aquests es trobaran amb una resistència acarnissada per part de les masses.

La contrarevolució només pot ser derrotada amb la revolució

La classe obrera i el poble bolivià han patit un dur revés a causa de la política dels seus dirigents, però no han estat derrotats. I tenen poderoses tradicions revolucionàries, com han tornat a demostrar durant els últims 15 dies. Milers de lluitadors revolucionaris estan traient lliçons del que ha passat durant les últimes setmanes, dels 14 anys de governs reformistes del MAS, de l’experiència històrica de les revolucions de 1952 i 1970 i les insurreccions de 2003 i 2005, així com del gran moviment revolucionari que avui sacseja tota l’ Amèrica Llatina.

“No es podia fer una altra cosa”, “No hi havia força suficient ni consciència”. Aquesta és la cínica cantarella amb la qual, derrotades tota la resta d’excuses, els dirigents reformistes intenten justificar invariablement les seves traïcions a Bolívia i arreu.

Però, té això alguna cosa a veure amb la realitat? No i mil vegades no! El més greu de la claudicació vergonyosa de Morales i els dirigents del MAS i la COB a Bolívia és que es produeix precisament quan la insurrecció dels treballadors i camperols, malgrat la negativa d’aquests mateixos dirigents a impulsar-la, estava estenent-se des de El Alto i Cochabamba, epicentres inicials de la resistència al cop, fins a altres zones del país, penetrant a la mateixa Santa Cruz de la Sierra (des d’on els colpistes van iniciar la seva ofensiva) i creant divisions en el si del mateix exèrcit.

Diferents mitjans alternatius, citant fonts de l’exèrcit bolivià, informaven de “desercions de soldats, particularment a la ciutat de Cochabamba i al departament de La Paz”. No es casualitat que sigui precisament allà on la insurrecció contra el cop mostrés més organització i força.

“En el cas de Cochabamba”, explica aquesta mateixa font militar, “són soldats que provenen del Tròpic (les zones càlides i selvàtiques del Departamento), i en el cas de La Paz provenen de El Alto: soldats que estan desertant per tal de no disparar contra els seus propis germans (...) Els oficials al comandament de la tropa han disposat que els soldats retirin les agulles percutores dels seus fusels perquè no se senten segurs de que els soldats puguin intervenir d’acord amb les ordres dels seus comandaments”.

L’autor de l’article afegeix a aquest testimoni que “a les xarxes socials ha començat a emergir a la superfície com en altres sectors del país, com ara Oruro, unitats de militars s’han incorporat a les marxes i les mobilitzacions de camperols i indígenes, al menys en els departaments andins, el que de per sí representa la primera senyal de que no tot estava sota control dins de les FFAA.

(http://www.resumenlatinoamericano.org/2019/11/19/bolivia-fuente-militar-alerta-que-crecen-divisiones-entre-policia-y-fuerzas-armadas/)

Durant diversos dies els treballadors i camperols de El Alto i Cochabamba van aconseguir paralitzar la maquinària repressiva de l’exèrcit i obrir una esquerda dins d’aquest. Només la renúncia a lluitar dels dirigents del MAS i la COB, les seves crides constants a la retirada i l’absència de qualsevol pla per a dividir l’exèrcit en línies de classe, va impossibilitar que el suport a la insurrecció es generalitzés entre els soldats, permetent al govern colpista i la cúpula militar utilitzar l’exèrcit contra el poble.

També ha estat la mobilització heroica de masses contra el cop, i no els plors de Morales i les seves crides al Papa, l’ONU i l’OEA, la que va aconseguir trencar la muntanya de calúmnies dels mitjans de comunicació internacionals per intentar ocultar el que succeïa realment a Bolívia. Les imatges de la força que mostraven les masses en la seva resistència al cop van despertar una onada de solidaritat i rebuig internacional al govern colpista i la seva brutal repressió.

Però a més, la insurrecció contra el cop de treballadors i camperols bolivians no podia donar-se en un context més favorable, amb la insurrecció revolucionària a Xile, Colòmbia paralitzada per les vagues generals i un altre alçament popular, i un ascens generalitzat de la lluita de masses i gir a l’esquerra a tot el continent, des de Mèxic –amb manifestacions massives exigint a López Obrador que apliqui polítiques d’esquerres, fins a la insurrecció també a l’Equador, la derrota de Macri a l’Argentina i la creixent contestació social a Bolsonaro al Brasil.

Tal com va passar després de l’avenç de la revolució bolivariana el 2002 i 2004, que van animar i enfortir el gir a l’esquerra a tot el continent durant tota la primera dècada del segle XXI, l’exemple revolucionari dels treballadors i el jovent a cada un d’aquests països contagia els altres en un context de crisi cada cop més profunda del sistema.

Un pla de lluita que impulsés l’extensió dels comitès, “cabildos” i assemblees sorgits a El Alto, Cochabamba i altres ciutats a la resta del país, formant milícies armades per defensar-se de les bandes feixistes i sectors més reaccionaris de la policia i l’exèrcit, cridant a la base obrera i camperola d’aquest a unir-se a la lluita, hauria actuat com una espurna que s’hagués estès a la resta del continent.

Unit a un programa per a la nacionalització dels bancs, la terra i les grans empreses sota el control obrer, amb l’objectiu de planificar democràticament l’economia i donar solució a totes les reivindicacions presentades durant anys pels treballadors i camperols, hagués permès no només derrotar el cop sinó establir un govern revolucionari dels treballadors i el poble a Bolívia fent possible la transformació socialista de la societat. Aquest resultat s’hauria convertit en la millor crida a la rebel•lió i la revolució a tota l’Amèrica Llatina.

Aquesta segueix sent avui la tasca. Només elements completament desmoralitzadors i entregats a la defensa dels privilegis que els hi proporciona els seus escons, càrrecs públics o posicions sindicals, o sectaris incurables, poden negar el caràcter revolucionari dels esdeveniments que estem vivint a tota Llatinoamèrica.

Una victòria de les masses a qualsevol d’aquests països tindria conseqüències revolucionàries no només per a la resta del continent sinó per a tot el món. Però per assolir-ho és necessari construir una direcció revolucionaria, una organització que aculli els activistes obrers, juvenils i camperols més combatius i els ofereixi un programa i pla d’acció per avançar envers la transformació socialista de la societat.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01