Fora el Govern espuri i assassí de JOH! Per un Govern dels treballadors i el poble

Un any i mig després de la rebel·lió contra el frau electoral organitzat al desembre de 2017 pel Govern corrupte de Juan Orlando Hernández (JOH), el poble hondureny ha tornat a prendre massivament els carrers al crit de "Fora JOH" i "la dictadura caurà". La resposta del règim ha estat recórrer una vegada més a tot tipus maniobres i calúmnies i a la repressió.

JOH compta amb el silenci còmplice de la burgesia internacional i els seus mitjans de comunicació. Els Governs dels EUA i la UE, mentre repeteixen el seu mantra sobre la manca de democràcia a Veneçuela i donen suport a l'oposició colpista d'aquest país, sostenen en la pràctica al Govern hondureny, impost mitjançant el frau i la repressió i diversos dels membres del qual, inclòs el mateix president, estan acusats de vincles amb el narcotràfic.

El detonant de l'impressionant moviment de masses ha estat l'aprovació pel Congrés el passat 25 d'abril, de mesures que a la pràctica suposen la privatització i desmantellament de la sanitat i educació públiques.

Immediatament, desenes de milers de treballadors i treballadores de la sanitat i l'ensenyament, recolzats pels estudiants, van prendre els carrers responent a la convocatòria de la Plataforma per la Defensa de la Salut i l'Educació. Un aspecte molt important a assenyalar és la participació destacada de les dones de la classe obrera: metgesses i infermeres, professores... han impulsat en primera línia tant les assemblees, com les manifestacions o talls de carreteres.

A mesura que el Govern responia amb la repressió i els treballadors i treballadores en lluita es mantenien ferms, camperols, treballadors de molts altres sectors i capes cada vegada més indignades de la classe mitjana, s'han anat sumant a la mobilització. La lluita per l'educació i sanitat públiques s'ha convertit en la via que està expressant tota la ràbia i malestar acumulats.

Una de les oligarquies més corruptes, el país més desigual

Segons un informe del Banc Mundial (BM), el 60% de la població hondurenya viu en la pobresa. "En zones rurals un de cada 5 hondurenys viu en pobresa extrema (menys d'1,90 dòlars al dia)". Encara que al 2017 el PIB va créixer un 4,8%, el 2018 ho va fer un 3,5% i la previsió per a 2019 és 3,6%, gràcies fonamentalment a les remeses dels emigrants, "Hondures enfronta els nivells més alts de desigualtat econòmica de l'Amèrica Llatina. Un altre dels seus grans reptes és l'alt nivell de crim i violència (...) tenint una de les taxes més altes del món: 43,6 assassinats per cada 100.000 habitants el 2017", explica el BM.

La corrupció, ha arribat a nivells rècord sota els governs de JOH. Aquest prové dels sectors de la classe dominant més vinculats a l'especulació, el narcotràfic i tot tipus de negocis tèrbols. El seu germà, "Tony" Hernández, també diputat pel Partit Nacional, va ser detingut al desembre de 2018 a Miami (EUA) per la DEA "sota els càrrecs de conspiració per importar cocaïna, possessió i conspiració per posseir metralladores i artefactes destructius".

Malgrat les denúncies sobre tot tipus de corrupteles, al voltant de JOH s'han anat agrupant tots els sectors de la classe dominant: caps de l'exèrcit i la policia, grans empresaris, la cúpula de l'Església catòlica o els pastors de les esglésies evangèliques. El seu únic objectiu: mantenir el poder a qualsevol preu contra les mobilitzacions obreres i populars, que han amenaçat el seu domini en diverses ocasions al llarg de l'última dècada, i saquejar la riquesa del país, lliurant-la a preu de saldo a les multinacionals imperialistes. Aquesta és també la causa que, tant el Govern reaccionari de Trump com els de la UE, hagin mirat fins un altre costat fins al moment amb els seus crims i corrupció.

Més d'una dècada de lluita contra el saqueig i la repressió

Hondures ha viscut una situació d'inestabilitat permanent al llarg de l'última dècada. Les masses s'han mobilitzat una i altra vegada intentant transformar les seves condicions de vida, mostrant una enorme voluntat de lluita i traient conclusions cada vegada més avançades. L'oligarquia -amb el suport de la burgesia internacional- ha respost amb cops d'Estat, fraus electorals i una brutal repressió.

Entre 2003 i 2008, els treballadors de la salut, ensenyament, taxistes i altres sectors de la classe obrera van protagonitzar mobilitzacions molt combatives, organitzats en la Coordinadora Nacional de Resistència Popular (CNRP).

Aquestes mobilitzacions van portar a l’aleshores president, Mel Zelaya, elegit per un dels partits tradicionals de l'oligarquia, el Partit Liberal, a fer concessions a alguns d'aquests sectors en lluita. La pressió popular, al costat del exemple de l’avanç de la revolució veneçolana, van ser determinants perquè Zelaya es declarés seguidor d'Hugo Chávez. Enfrontat als sectors decisius de la classe dominant, va intentar augmentar el seu suport prometent transformacions polítiques i socials i la convocatòria d'una Assemblea Constituent.

L'intent de Zelaya de realitzar canvis en el marc del capitalisme va ser respost amb el cop militar de 2009 i la seva expulsió del Govern i del país. El seu enderrocament va ser contestat per una insurrecció popular i va obrir una crisi revolucionària l'ona expansiva de la qual arriba fins avui.

Tots els governs oligàrquics posteriors han intentat aixafar l'organització i mobilització dels treballadors i el poble. Però la resistència popular no ha pogut ser derrotada.

La lluita per aixecar una organització revolucionària dels treballadors

La CNRP es va transformar en Front Nacional Popular de Resistència (FNPR), obrint la possibilitat per al desenvolupament d'una organització independent de la classe treballadora que agrupés al conjunt de la població. Després permetre l'oligarquia el retorn de Zelaya, molts activistes i militants del FNPR es van integrar al nou partit creat per ell: Llibertat i Refundació (LIBRE). Zelaya i altres dirigents de LIBRE han denunciat els atacs del Partit Nacional i han cridat a lluitar contra JOH, fins i tot a la insurrecció contra ell. Això els ha permès mantenir un suport entre sectors de les masses, però el seu programa és reformar el capitalisme hondureny i no acabar amb ell.

A això s'uneix que no té com a objectiu l'organització i mobilització independent de les masses per transformar la societat sinó que considera a aquestes un element auxiliar de la seva activitat parlamentària. D'altra banda, molts dirigents de LIBRE procedeixen del Partit Liberal o han subscrit acords puntuals amb diferents sectors de la classe dominant que els han anat restant credibilitat entre capes importants dels oprimits. A més, la burgesia hondurenya utilitza els vincles de Zelaya amb el Govern veneçolà i la crisi que viu Veneçuela, per atacar-lo a ell i a qualsevol alternativa que es reclami d'esquerres.

Malgrat tot, la impressionant mobilització de masses durant l'últim mes ha tornat a confirmar que hi ha les condicions per acabar no només amb la corrupció i crims de JOH sinó amb el domini de la podrida oligarquia hondurenya. El sorgiment de la Plataforma en Defensa de la Salut i l'Educació com a eina per unificar la lluita de tots els oprimits i el desenvolupament d'assemblees i comitès d'acció que, des de les escoles i hospitals, s'estan estenent als barris ia altres centres de treball representa un salt qualitatiu en la situació. Reflecteix la voluntat de les masses d'anar fins al final i constitueix la millor oportunitat en l'última dècada de reconstruir la CNPR i FNPR a un nivell superior i dotar la classe obrera i el conjunt dels oprimits de l'instrument que necessiten per lluitar pel poder.

De la defensa de l'educació i la sanitat a la lluita pel poder

El caràcter mafiós i corrupte del Govern i Estat hondurenys es reflecteix en l'abandó absolut de serveis bàsics com educació i sanitat. "La situació de l'educació és crítica", declarava a Telesur, Ovenir Flores, vicepresident del Col·legi Professional Superació Magisterial Hondureny. "El 75 per cent dels centres educatius estan destruïts. No hi ha pupitres a les aules, no hi ha berenar escolar ni capacitació docent. Els salaris dels mestres porten 10 anys congelats".

"El Govern sistemàtica i progressivament ha anat fent un desmuntatge del sistema de salut, precaritzant la prestació dels serveis de salut de la població hondurenya a través de moltes lleis que ha anat promulgant", assenyalava Suyapa Figueroa, presidenta del Col·legi Mèdic d'Hondures ( CMH). Segons estimacions internacionals hauria d'haver com a mínim 25 metges per cada 10.000 habitants, però a Hondures només existeixen 16. L'absència de personal mèdic (doctors, especialistes i infermeres) complica l'atenció sanitària a la majoria de la població.

Per intentar derrotar la mobilització, al costat de la repressió, l'oligarquia ha utilitzat la corrupta burocràcia sindical. Dirigents de les centrals CGT i CTH i de diverses federacions de treballadors de la salut i empleats públics comprats pel Govern, van escenificar suposades negociacions amb aquest per rentar la cara als seus decrets i presentar-los com producte del diàleg. Aquestes burdes maniobres només han tirat més llenya al foc de la indignació social. Després de més d'un mes de lluita, aquesta arribava al seu punt àlgid en les dues jornades d’aturada nacional del 30 i 31 de maig.

L’aturada nacional, les divisions dins la burgesia i el nou atac de JOH

Les dues jornades d’aturada van ser una impressionant demostració de força que va paralitzar el país, donant un duríssim cop al Govern. L'oligarquia hondurenya es va quedar inicialment paralitzada i fins i tot va mostrar obertament les seves divisions. Sectors d'aquesta i de l'imperialisme temen amb raó, que JOH pugui caure com a conseqüència de la insurrecció revolucionària de les masses i això posi en qüestió tot el sistema. Alguns estan discutint com anticipar-se i almenys un sector, el pes és difícil de determinar en aquest moment, està valorant seriosament desfer-se de JOH.

Això és el que suggereixen decisions com l'extensió per part de la DEA de la investigació per narcotràfic que ha portat a la presó el seu germà del propi president, la difusió de les investigacions, també per narcotràfic, contra altres membres destacats del Govern com el Ministre de Seguretat o les declaracions de sectors de la Conferència Episcopal criticant JOH obertament per primera vegada. D'altra banda, els sectors de la classe dominant més vinculats al cercle del poder semblen decidits a aferrar-se a aquest i incrementar la repressió.

Després de l'aturada nacional del 30 i 31, els dirigents de la Plataforma per la Salut i l'Educació es van negar a acudir a les reunions de suposada negociació plantejades pel Govern mentre els decrets seguissin en peu. Aquest es va veure obligat a retirar-los, però ho va fer com a part d'una nova maniobra: substituir-los per dos nous decrets que, en la pràctica, mantenien els punts fonamentals. Per a això es van recolzar en dirigents d'organitzacions mèdiques i magisterials considerades més "moderades", intentant dividir la lluita.

Reflectint la confiança en les seves forces, instint i avanç en la consciència, les bases es van oposar massivament a aquesta maniobra a les assemblees. Els dirigents de la Plataforma es van negar a acudir a la negociació en les condicions plantejades i van posar nou condicions per seure a dialogar entre les que destaquen: un mediador internacional, que les negociacions siguin retransmeses per televisió, l'alliberament immediat de tots els presos polítics i que tots els comptes de les comissions interventores del Govern per a salut i educació siguin investigades. Com era d'esperar, l'Executiu ha rebutjat aquestes condicions.

JOH, mentre segueix cridant a un diàleg "sense condicions", prepara una nova ofensiva. El primer objectiu de l'oligarquia era evitar que l’aturada nacional del 30 i 31 exigint la fi dels atacs a l'educació i sanitat es convertís en una vaga general indefinida fins que caigui el Govern.

Aquesta és una demanda que creix entre les bases. De concretar-se, significaria l'obertura d'una situació de lluita oberta pel poder que amenaçaria els interessos del conjunt de la burgesia hondurenya i suposaria un exemple per als països veïns.

Els dirigents de la Plataforma van cometre l'error d'aturar la mobilització al carrer i no continuar l’aturada quan la correlació de forces és enormement favorable.

Aquest impàs en la mobilització ha permès a JOH recuperar parcialment la iniciativa. El dissabte 8 de juny el Govern va organitzar una manifestació amb militants del Partit Nacional i funcionaris amenaçats d'acomiadament si no assistien, portats des de tots els racons del país fins a la capital Tegucigalpa.

Com en altres processos de revolució i contrarevolució, la camarilla governant, apel·lava a una suposada "majoria silenciosa" que li dóna suport. Tot i que la mobilització va estar molt per sota de les mobilitzacions de masses en contra seva, JOH intenta utilitzar aquesta demostració, juntament amb el suport de la burocràcia sindical, per passar a l'atac, presentant als dirigents de la Plataforma i els manifestants en contra com "radicals i agitadors" i justificar la repressió contra ells.

El 10 de Juny, coincidint amb la fi del termini donat a la "negociació", el Govern va anunciar que traurà l'exèrcit al carrer, per a garantir "els drets fonamentals dels ciutadans i va amenaçar que, qui atempti contra “el poble", s'enfrontarà a les forces de seguretat de l'Estat "(https://criterio.hn/2019/06/10/hernandez-envia-a-sus-soldados-a-reprimir-al-pueblo/amp/). Aquest és el llenguatge inequívoc de la repressió i la contrarevolució.

Per un Govern dels treballadors i el poble amb un programa socialista

En aquest moment les perspectives segueixen totalment obertes. La correlació de forces segueix sent molt favorable al moviment revolucionari de les masses.

Les impressionants manifestacions durant tot el mes de maig i especialment l'aturada nacional del 30 i 31, han mostrat l'enorme força del moviment i la seva disposició a anar fins al final. Però cal un pla concret per vèncer. Especialment és urgent un pla i un programa que mostrin a la base de l'exèrcit i la policia que els dirigents de la Plataforma, com ja han mostrat les seves bases, també estan disposats a arribar al final i acabar amb el poder de JOH i els oligarques.

Només així serà possible guanyar als soldats, que provenen de famílies obreres i camperoles, per a la causa del poble i paralitzar la maquinària repressiva de l'estat.

Els dirigents de la Plataforma han fet una crida a un "diàleg alternatiu i inclusiu" el 18 de Juny

JOH o qualsevol altre president sortit de l'oligarquia intentarà dividir i enganyar al poble amb l'objectiu d'aixafar al moviment de masses quan pugui. Qualsevol compromís per part de la classe dominant, fins i tot si els sectors que han començat a criticar JOH acceptessin la convocatòria d'una Assemblea Constituent, com han exigit Zelaya i els dirigents de LIBRE, només tindria l'objectiu de guanyar temps i mantenir el poder a mans de l'oligarquia sigui com sigui.

Per a aconseguir la victòria, el moviment necessita un programa clar i un pla de lluita contundent. La primera tasca per als activistes de l'esquerra revolucionària és plantejar dins de les assemblees i la Plataforma, la unificació de les reivindicacions de tots els treballadors i de la resta dels oprimits (treballadors de la salut, educació, estudiants, pagesos, taxistes, transportistes, funcionaris, treballadors del sector privat) i la convocatòria d’una vaga general indefinida per acabar amb la repressió i maniobres de JOH.

Per a això és imprescindible unificar totes les assemblees i comitès que ja han sorgit i estendre-les a la resta de barris i centres de treball públics i privats en els quals encara no existeixin. Cada assemblea ha de designar delegats elegibles i revocables a nivell local, regional i nacional, constituint una veritable Assemblea Obrera i Popular revolucionària que triï un Govern dels treballadors i el poble, per aplicar les mesures que aquests exigeixin i destituir, detenir i jutjar pels seus crims a JOH i els seus companys.

Alhora és imprescindible construir una organització revolucionària que agrupi els quadres i activistes més avançats i defensi en el si de la Plataforma i les assemblees un programa socialista revolucionari, que plantegi l'expropiació dels bancs, la terra i les principals empreses i la seva gestió directa per part dels treballadors. D'aquesta manera es podrà planificar democràticament l'economia i satisfer les necessitats urgents de la població, començant per la sanitat i l'educació i continuant amb tota la resta. Els recursos existeixen però estan en els bancs i les grans empreses que controla l'oligarquia. Només posant-los en mans de la classe obrera i el poble serà possible fer realitat totes les reivindicacions i acabar amb la pobresa i la desigualtat.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01