La declaració de guerra econòmica de Trump contra la Xina, embolcallada amb sancions aranzelàries sense precedents, la seva arrogància i l'ús d'un llenguatge incendiari, les seves anades i vingudes… han provocat un profund desconcert en els centres de poder econòmic i polític, mentre es multipliquen les veus alertant d'una imminent recessió.
Després que s'hagin evaporat bilions de dòlars de les borses d’arreu del món, amb les empreses occidentals més rellevants perdent capitalització a dojo i amb els bons del tresor nord-americans sofrint vendes històriques, molt pocs s'atreveixen a pronosticar com pot acabar tot plegat.
Però l'origen d'aquesta tempesta és clar: l'ascens de la Xina com a superpotència ha aguditzat la lluita per la supremacia mundial. Pequín apareix nítidament com l'amenaça sistèmica per als interessos hegemònics dels EUA.
La guerra comercial de Trump i les seves múltiples conseqüències
A principis del segle XXI, el domini comercial dels EUA era indiscutible. Més del 75% dels països tenien Washington com a principal soci comercial. Però el 2020 la Xina es va convertir, amb gran diferència, en el principal exportador del món, acumulant gegantesques reserves en divises (més de 3,2 bilions de dòlars el gener del 2024). I això explica l'actual disjuntiva en la qual es mou la burgesia estatunidenca.
El 2 d'abril Trump va llançar el seu pla, batejat com el “Dia de l'Alliberament”, i que consisteix en la major imposició d'aranzels de la història econòmica dels EUA, una andanada demolidora contra el sistema multilateral de comerç nascut dels Acords de Bretton Woods del 1944. D'entre totes les xifres destaquen òbviament els aranzels del 145% a la Xina.
Si l'Administració Trump seguís endavant amb aquesta estratègia, les conseqüències serien incalculables. Un tancament de les fronteres nord-americanes als productes xinesos, i viceversa, tindria un efecte demolidor i propiciaria una duríssima recessió global. Però considerar que aquest escenari és l'únic, o el més probable, és prendre's molt a lleugera el fet que els EUA parteixen d'una posició de feblesa en aquesta pugna, amb un sector manufacturer durament colpejat i en clar desavantatge respecte a la Xina.
Una part important de la burgesia nord-americana ha deixat clar que no comparteix les mesures del president. Així ho testifiquen les dures crítiques de Goldman Sachs, J.P. Morgan i dels grans think tanks empresarials, sobretot després de comprovar l'enfonsament de les borses nord-americanes i la pujada dels interessos que cal pagar pels bons del tresor. Aquestes pressions, que no han fet més que començar, van obligar Trump a haver d'ajornar 90 dies el paquet d'aranzels que pretenia imposar a la UE. Un primer retrocés, al qual han succeït uns altres no menys importants.
Però aquest sector de la classe dominant, com la direcció del Partit Demòcrata, ha estat incapaç de definir una estratègia alternativa que reverteixi la decadència dels EUA. Per això la demagògia de Trump arrossega milions de mitjans i petits inversors, tant empresaris com professionals de classe mitjana, comerciants o rendistes de tota mena, acostumats a guanyar molts diners en els molt especulatius mercats financers i que es veuen amenaçats per l'imparable ascens del capitalisme xinès.
Aquest sector social alimenta el somni d'un ressorgir nacional recolzat en l'exercici il•limitat del seu poder militar i la seva capacitat de coacció. No està els EUA, de la mà de Netanyahu, esborrant del mapa la població palestina amb un salvatgisme que recorda el nazisme? Per què no aplicar aquests mateixos mètodes per a restablir els anys daurats del capitalisme ianqui?
En qualsevol cas fer retrocedir la roda de la història no és tan senzill: la base industrial que va propulsar l'hegemonia nord-americana ha desaparegut, i reconstruir-la suposaria erosionar seriosament el model especulatiu que omple les butxaques dels grans monopolis que dominen Wall Street.
La feblesa estatunidenca
En 1945 els EUA eren la gran potència industrial del món, amb Europa occidental i el Japó arrasats per la guerra. El dòlar es va convertir en moneda d'intercanvi i reserva. Gràcies a això, Washington va drenar una enorme riquesa de tot el món capitalista, sobretot dels antics països colonials, per a sostenir les seves finances públiques i el seu immens dèficit fiscal, i propiciar una era d'expansió per a les seves grans empreses.
El capital estatunidenc dominava, però els capitalistes d'altres països, especialment a Europa occidental, i la classe obrera dels països avançats, van rebre la seva porció de la riquesa global gràcies a les polítiques de pacte social que van desarticular nombroses situacions revolucionàries a França, Itàlia i altres llocs, i que augmentava gràcies a les inversions i la innovació nord-americanes.
Tot aquest procés va xocar amb la crisi de mitjans dels setanta del segle passat: les rendibilitats van començar a caure fruit de la sobreproducció i el fenomen de l’atur de masses va tornar a reaparèixer.
A partir de llavors la burgesia estatunidenca i britànica van imposar el model neoliberal com a palanca d'una nova fase d'acumulació capitalista arrasant amb l'ocupació de qualitat, els salaris dignes i l'Estat del benestar. Aquesta dinàmica es va reforçar després del col•lapse de l'URSS i el restabliment del capitalisme a Rússia i a la Xina, que va permetre establir una nova divisió internacional del treball després de la incorporació de centenars de milions d'obrers xinesos i d'Europa de l'Est al mercat mundial.
Una era de deslocalitzacions industrials va sacsejar els EUA i Europa occidental, mentre les inversions estatunidenques i europees creixien exponencialment a la Xina, beneficiant-se d'una força de treball molt més barata i obtenint uns retorns de beneficis enormes. Això a més va animar com mai la bombolla borsària a Occident.
Però la Gran Recessió del 2008 va posar de manifest els límits d'aquesta fase expansiva. A pesar de què el món occidental semblava viure en un cercle virtuós, la crisi de sobreproducció es va combinar amb la punxada d'una bombolla financera descontrolada, i l'enfonsament va ser descomunal.
Des d'aquell moment la Xina no ha fet més que reforçar el seu múscul industrial i comercial, augmentant sense parar la seva productivitat del treball. I tant la pandèmia del 2020 com la guerra d'Ucraïna no han fet més que reforçar la seva posició de lideratge.
La qüestió no és que s'hagi produït un retrocés en la globalització, com alguns “teòrics” afirmen. El fet és que la globalització, és a dir, el desenvolupament de les cadenes globals de producció i comercialització, ha escalat a un nivell sense precedents, però el control d'aquest procés ha passat dels EUA a la Xina.
Més aranzels per a industrialitzar els EUA?
Trump pretén forçar les economies de tot el món a comprar manufactures estatunidenques per a impulsar la reindustrialització dels EUA. Ell i els seus assessors saben que el comerç mundial no pot prescindir del gegantesc volum de compres nord-americanes. Amb importacions anuals de gairebé 3 bilions de dòlars, els EUA és, amb gran diferència, el primer importador del món. Però aquest fet crea una dependència mútua.
Tot i que és difícil que els països exportadors trobin a curt i mitjà termini un mercat alternatiu al nord-americà, la indústria estatunidenca no té la capacitat de substituir les importacions per producció pròpia.
La millor prova d'aquestes limitacions la tenim en la decisió de Trump de l'11 d'abril d'eximir d'aranzels a mòbils, ordinadors, xips, discos durs i altres components electrònics, així com a la maquinària necessària per a fabricar semiconductors, fins i tot encara que provinguin de la Xina. Els interessos de grans corporacions com Apple, Intel, Dell... finalment s'han imposat, i el president ha estat obligat a fer un pas enrere.
La cúpula dirigent de Washington també contempla altres derivades d'aquest full de ruta. Confia en obligar les empreses estrangeres a rebaixar els seus costos i trencar la unitat interna de blocs, com és el cas de la UE. Per això dóna suport a un moviment mundial d'extrema dreta que controli governs clau, als quals poder dominar, i de pas crear les millors condicions polítiques per a enfrontar amb èxit la radicalització de la lluita de classes amb mesures totalitàries i policials. Però això són hipòtesis de treball i no resol els problemes immediats.
La pretensió de convertir els EUA en una maquinària industrial de primera està molt bé sobre el paper, però fer-ho realitat és més complicat. Fer Amèrica gran de nou implica inversions gegantesques de capital i tecnologia que minvarien els guanys ràpids i multimilionaris que ofereix l'economia “casino” de Wall Street. Garantir retorns atractius per a la inversió productiva no és tan fàcil, tret que hi hagi una política de finançament estatal massiu, per dir-ho així, un retorn a una variant trumpista de keynesianisme d'Estat. Però no sembla que aquest sigui el pla del president.
Aranzels d'aquesta envergadura als productes xinesos atorguen, en teoria, un avantatge quantitatiu a la indústria estatunidenca. Però per a materialitzar-la és necessari voluntat política i empresarial i invertir massivament en l'actualització i millora de les plantes estatunidenques per a fer-les més competitives i emancipar-les dels subministraments xinesos. A més, un pla d'aquest tipus trigaria molt temps a implementar-se. A curt termini aquests aranzels provocaran un increment enorme dels costos de producció estatunidencs i una espiral inflacionària, que es conjugarà amb una depressió del mercat. El fenomen de l'estagflació pot estendre's i provocar un terratrèmol de mobilitzacions socials dins dels EUA.
La pretensió de compensar les dificultats sobrevingudes devaluant el dòlar per a vendre més en el mercat mundial, s'estavellaran amb les represàlies del govern de Xi Jinping, que ja ha respost amb aranzels a les manufactures nord-americanes de més del 120%, i amb la prohibició d'exportar al mercat estatunidenc materials estratègics per a la seva indústria. La immediata suspensió de la compra de 120 avions Boeing per a proveir les aerolínies xineses és també un cop demolidor de realisme.
L'ofensiva aranzelària ha provocat serioses tensions a l'Administració nord-americana, amb la pròpia Reserva Federal (FED) alertant d'una nova recessió, i amb l'exigència de Trump de què el president de la FED dimiteixi immediatament. També Elon Musk i diversos senadors republicans han polemitzat obertament sol•licitant la fi, o la suavització, de la guerra aranzelària almenys amb la UE.
El problema del deute
Un altre risc immediat per a l'economia nord-americana és la grandària desmesurada del seu dèficit fiscal, que arriba ja al 6% del PIB, i el seu deute públic i privat, de gairebé 35 bilions de dòlars i que representa el 121%. A finals d’aquest any, el pagament d'interessos es convertirà en la major partida de la despesa pública, molt per sobre del pressupost militar. De seguir així, el deute públic estatunidenc es duplicarà en 30 anys. És fàcil imaginar el llast que suposarà per a la inversió productiva i la despesa social.
Què ocorrerà amb aquest deute si es desencadena una recessió? És molt possible que els interessos dels bons a 10 anys es disparin i les vendes dels tenidors mundials s'accelerin. És a dir, que els EUA haurien de desemborsar molt més capital per a finançar-se. Així es pot industrialitzar un país els capitalistes del qual s'han fet d'or a força d'especular amb deute i recompres d'accions?
Lluny d'alarmar-se, els estrategs econòmics de Trump ja han dissenyat una sortida magistral. Com que el deute s'ha generat per les “generoses aportacions” dels EUA a la resta del món, ara toca a la resta del món fer-se càrrec de les despeses. Com? Doncs convertint el deute en mans de tenidors estrangers en deute perpetu a baix cost o transformant-lo en deute a molt llarg termini amb un tipus d'interès irrisori. Es tracta de l'equivalent a una quitació del deute que els inversors estrangers haurien d'assumir de bon grat o a la força.
De moment, aquests plans no han passat del paper i, tot i que no podem descartar res, una sortida semblant implicaria molt més que una guerra comercial.
Les massives manifestacions del 5 d'abril contra Trump, celebrades en més de mil ciutats i que han mobilitzat milions, també són un factor important en l'equació. La classe treballadora no estarà disposada a suportar el cost d'unes polítiques que tenen com a objectiu protegir els immensos beneficis dels milmilionaris estatunidencs, i molt menys quan Trump acaba d'aprovar una rebaixa fiscal que els estalviarà 4,5 bilions en impostos durant els pròxims deu anys.
Cada cop és més evident que l'agenda d'aquest plutòcrata no té gens d'antiestablishment. La seva demagògia populista amaga una política agressiva per a saquejar les finances públiques i aplicar profundes retallades en les ja escasses prestacions socials.
Sectors de la classe dominant entenen que provocar un esclat social podria tenir conseqüències devastadores per al precari equilibri intern del capitalisme nord-americà, i per això s’esforcen en moderar les decisions presidencials. Però aquestes pretensions es contradiuen amb el clima de polarització social i política descontrolada.
En els pròxims mesos podrem tenir una visió més clara de les conseqüències d'aquest terratrèmol. Però una cosa no té discussió. El capitalisme mundial ha entrat en una era de decrepitud, guerres comercials, devaluacions competitives i lluita imperialista que ens arrossega a la barbàrie, si la classe treballadora no és capaç d'impedir-ho. La lluita pel socialisme, per enderrocar aquest ordre infernal, s'ha convertit en la causa de la humanitat.
