Ja són aquí. No en falta cap. Biden, Macron, Johnson, i, per descomptat, Pedro Sánchez amb Felip VI. Segons fonts del Govern de coalició, la cimera de l'OTAN és una "reunió de democràcies per servir i defensar la democràcia".

Exactament. Democràcia, llibertat, drets humans... Els valors d'Occident que tan bé resumia el secretari general del PSOE i president espanyol fa uns dies quan es referia a la massacre de Melilla: "Si vostès veuen les imatges, veuran que la gendarmeria marroquina s'ha esmerçat a fons per intentar evitar aquest assalt violent a la tanca”. Oi tant a fons. 37 immigrants assassinats. Gran feina feta al flanc sud.

Durant els propers dies, la parafernàlia menyspreable de les mentides imperialistes ompliran la nostra vida diària. Un bombardeig propagandístic sense comparació, per vendre les bondats made in USA.

El Govern més progressista de la història ens parla dels moments difícils que el món travessa. I defensa que no n'hi ha cap altra opció que rearmar-se fins a les dents. Contra qui? Contra el regne del mal, Rússia, i els arcàngels de Satanàs, els xinesos. I qui ens protegirà d'aquestes amenaces letals? L’imperi de la justícia i la llibertat, l´imperialisme nord-americà.

Les celebracions van començar aviat, tal com el passat 30 de maig quan el Teatro Real de Madrid es va vestir de gala per “commemorar” el 40è aniversari de l'ingrés de l'Estat espanyol a l'OTAN. Només era l'aperitiu.

"La cimera del 29 i 30 marcarà un abans i després en la història de l'OTAN", va reblar el president aquell dia. Efectivament, el context en què té lloc, en plena guerra imperialista a Ucraïna, i amb Finlàndia i Suècia sol·licitant incorporar-se a l'Aliança, fa que aquesta trobada sigui un acte de reafirmació otanista i que tingui una transcendència especial.

Sánchez repeteix, com si fos un mantra, que “l'OTAN és un front comú de països que defensa la democràcia i la llibertat”, però la realitat és ben diferent. L'Aliança Atlàntica és un organisme per vetllar pels interessos imperialistes dels EUA i dels governs europeus afins. Per fer-ho no ha dubtat a protagonitzar guerres que han destruït nacions senceres: Vietnam, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria, Iugoslàvia o, ara mateix, Iemen… I avui, amb l'objectiu de mantenir la seva posició dominant a Europa, arma el règim reaccionari d'Ucraïna per prolongar la guerra i debilitar Rússia, en el marc de la seva croada contra la Xina, el gran rival de l'imperialisme nord-americà en la lluita per l'hegemonia mundial.

Tota la xerrameca sobre “democràcia” i “defensa del dret internacional” utilitzada no pot amagar que el Govern espanyol no és més que un fidel lacai de Washington en aquesta batalla entre blocs imperialistes. Poc va importar al president del Govern la llibertat dels pobles quan, seguint els dictats de Washington, va trair el poble sahrauí reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara, vulnerant sense problema la legalitat internacional que diu defensar.

Foto1
"La xerrameca sobre 'democràcia' i 'defensa del dret internacional' no oculta que el Govern espanyol no és més que un fidel lacai de Washington en aqesta batalla entre blocs imperialistes"

Com a servidor aplicat i bon amfitrió, l'Executiu no ha escatimat mitjans en organitzar la cimera de l'OTAN. 20.000 policies participen en el desplegament per blindar l'esdeveniment, els quals s’han dotat de 6.000 cartutxos per a pistoles Taser. Aquestes pistoles violen la Convenció de les Nacions Unides contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants, però l'autoanomenat Govern “més progressista de la història” no té cap problema a facilitar-les a la policia.

L’entrega a l'OTAN és total i l'aportació de l'Estat espanyol a la política de guerra impulsada per l'Aliança no deixa de créixer. Aquest Govern ha estat dels primers en obeir les ordres de Washington i comprometre's a incrementar la despesa militar al 2% del PIB. Una despesa que des del 1996 fins al 2022 ha crescut un 129%. Avui oficialment es dedica l'1% del PIB (una mica més de 10.000 milions d'euros) a aquest concepte però, en realitat, si es comptabilitza la despesa camuflada en altres ministeris, a més del de Defensa, el desemborsament és molt més gran.

Fins ara, el Govern de Sánchez ha lliurat a Ucraïna munició, equips de protecció individual i armes lleugeres (llançagranades o metralladores). Ara ultima el lliurament a Kíev d'armament pesant (míssils antiaeris i una quarantena de carros de combat Leopard) i s'ha ofert a instruir els seus militars. A més, l'Estat espanyol reforçarà la seva aportació al desplegament militar de l'OTAN a l'est d'Europa amb més efectius a Letònia, on actualment hi ha desplegats 500 militars. Però no n'hi ha prou. Margarita Robles acaba de demanar 3.000 milions d'euros extres, gairebé un 25% d'increment respecte a la despesa de l'any passat, al pressupost del Ministeri de Defensa per reforçar l'OTAN.

Foto1
"El Govern de Sánchez ultima l'entrega Kíev de míssils antiaeris i carros de combat Leopard, i Defensa ha demanat 3.000 milions d'euros extra per a reforçar l'OTAN"

El PSOE i l'OTAN: una història d'engany i de manipulació

El 30 de maig de 1982, sent president del Govern Calvo Sotelo de la dretana UCD, l'Estat espanyol va entrar a l'OTAN, tot i que en aquell moment, segons una enquesta publicada per El País, el 52% de la població hi estava en contra, només el 18% hi estava d'acord, i el 30% restant no responia.

Aleshores el PSOE demanava la sortida de l'OTAN amb el lema enganyós i conscientment ambigu: “OTAN, d'entrada no”. Aviat l'Executiu Felipe González, que des del primer moment es va erigir en un decidit defensor dels interessos dels grans empresaris i banquers, tant en política interior com exterior, va passar a defensar la permanència a l'Aliança.

El 12 de març del 1986, al referèndum sobre la permanència de l'Estat espanyol va guanyar el SÍ que promulgava el PSOE. Aquest SÍ va ser amb tres condicions: “la no integració en l'estructura militar; la prohibició d'instal·lar o introduir armes nuclears al territori espanyol, i la reducció progressiva de la presència militar nord-americana”.

Foto1
"El PSOE va passar de demanar la sortida de l'OTAN amb el lema enganyós i conscientment ambigu de 'OTAN d'entrada NO' a defensar la permanència a l'Aliança"

Les condicions acordades al referèndum no es van complir mai. El 1988 es va signar un nou tractat amb els EUA que permetia la introducció d'armes nuclears i el 1999, sent president Aznar, l'Estat espanyol es va integrar plenament a l'estructura militar de l'OTAN. Abans, el 1995, el “socialista” Javier Solana va ser nomenat secretari general de l'Aliança, càrrec que tindria fins al 1999. Va ser el màxim representant de l'OTAN quan aquesta va arrasar l'antiga Iugoslàvia causant milers de morts.

Des de la primera missió el 1992 fins avui l'Estat espanyol ha desplegat al voltant de 125.000 militars en 22 operacions (sis actualment) per tot el món.

La Cimera de l'Aliança i la impotència de la política d'UP

Mentre que el PSOE segueix fidel a aquesta trajectòria, la posició política dels dirigents d'Unides Podem és cada dia més insostenible. Mentre els ministres amb carnet del PCE Yolanda Díaz i Alberto Garzón es quadren amb el PSOE i l'OTAN recolzant l'enviament d'armes i les seves accions, les ministres Ione Belarra i Irene Montero encara que s'oposen de paraula a l'augment de la despesa militar i a l’enviament d’armes a Ucraïna, i es declaren contràries a la deriva militarista del seu Govern, en els fets es pleguen i no fan res per evitar-ho.

És més. Mentre IU i el PCE criden a participar el 26 de juny a la manifestació organitzada per la “Plataforma Estatal per l'OTAN No” contra la cimera de l'OTAN que el Govern a què pertanyen organitza, la ministra Díaz –que va al·legar “problemes d'agenda” ” per no assistir als actes del 40è aniversari de pertinença a l'OTAN— comença a justificar sense cap pudor la seva presència a la Cimera de Madrid perquè, segons diuen al seu entorn, “assumeix que una candidata a La Moncloa no hi pot anar en contra dels compromisos contrets pel país amb l'OTAN” [1].

Foto1
"Els dirigents d'UP, lluny d'obligar al PSOE a fer una política d'esquerres, renuncïen a donar cap batalla o es mimetitzen amb la socialdemocràcia oficial i cedeixen en tots els fronts"

El naufragi de l’estratègia política dels dirigents d’UP avança per moments. Lluny d'obligar el PSOE a fer una política d'esquerres, renuncien a donar cap batalla o es mimetitzen amb la socialdemocràcia oficial i cedeixen en tots els fronts. Concretament, Podem ni tan sols enviarà cap dels seus membres dins el Govern o de la seva direcció a la manifestació contra l'OTAN, per respecte a Pedro Sánchez!! ¿On és el respecte als milions de treballadors i joves que els van posar on són amb els seus vots per canviar d'arrel les condicions de vida? No es pot fer una política en benefici de la majoria sense confrontar amb els poders fàctics i sent part d'un govern capitalista que accepta les “regles del mercat”. Aquesta és una de les grans lliçons d’aquests dos anys de Govern PSOE-UP.

Contra l'increment de la despesa militar, contra el militarisme i l'imperialisme: ¡OTAN no, bases fora! És urgent aixecar una esquerra revolucionària que lluiti per tombar aquest sistema podrit, basant-se en la força del moviment obrer i amb el programa de la transformació socialista de la societat.

Notes:

[1] Yolanda Díaz, sobre la seva presència a la cimera de l'OTAN: “Crec que no m'invitaran, però si ho fan, cal ser institucional”


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01