Una nova alarma s'ha disparat: les devaluacions competitives de les monedes s'està convertint en una pràctica cada vegada més generalitzada. L'escalada està adquirint tal potencia que alguns mitjans la qualifiquen ja com guerra de divises. Transcorreguts gairebé tres anys des de l'esclat de la gran recessió, la burgesia torna a demostrar la seva incapacitat per a posar ordre en el caos que genera el seu sistema. Aquesta espiral desmenteix els discursos que pesadament parlen de la "refundació" i "regulació" del capitalisme. Més enllà de les boniques paraules, una era d'inestabilitat i lluita despietada pels mercats s'obre pas.
Encara que a Àsia hi ha països que creixen encara a bon ritme com Xina o Índia, i fins i tot en l'extenuada economia europea es produeix una recuperació del PIB alemany, la crisi de sobreproducció (1) que afligeix al conjunt de l'economia capitalista encara persisteix, i no té aspecte que ens trobem prop d'una nova fase de creixement. La tendència general dominant segueix sent negativa. És més, la prolongació de la crisi està permetent que aflori en tota la seva dimensió una de les grans contradiccions del capitalisme. Si la mundialització de l'economia és un fet que ja ningú discuteix, no ho és menys que aquesta realitat conviu amb l'existència d'interessos econòmics particulars i antagònics entre les diferents burgesies nacionals. Bona prova d'això ha estat la tensió que ha embolicat el desenvolupament de les reunions del FMI i el G-20 celebrades el passat octubre, en les quals els ministres de finances i governadors de bancs centrals de les nacions més desenvolupades van intercanviar tot tipus d'acusacions de joc brut.
Boxa financera
La competència entre diferents països i blocs econòmics és una constant inherent al capitalisme. Però és en els períodes de recessions profundes quan es fa més patent, arribant a convertir-se en una amenaça que pot provocar una catàstrofe. La temptació de buscar sortides a la crisi en línies nacionals pot desembocar en un col·lapse encara major del conjunt de l'economia, tal com va ocórrer després del crack de 1929, quan les mesures proteccionistes adoptades per les potències van convertir la recessió en una profunda depressió.
Fins a no fa tant temps, l'única divisa oficialment acusada d'estar artificialment devaluada per a donar avantatge competitiu a les seves exportacions era el yuan xinès. El règim de Pequín era unànimement denunciat per Europa i EEUU, que exigirien un gir dràstic en la política monetària xinesa per a acabar amb la depreciació de la divisa asiàtica que situaven entre un 20% i un 40%. A pesar de la promesa feta al juny de revaloritzar el yuan per part de les autoritats xineses, el resultat pràctic ha estat un complet desengany(2). La consigna semblava ser tots contra l'enemic comú, ja fora perquè els seus mercats domèstics estaven inundats de mercaderies xineses barates o perquè fora de les seves fronteres les seves àrees d'influència econòmica es veien amenaçades pel drac vermell.
Després de l'estiu hi ha molts més acusats asseguts en la banqueta, i l'explicació és senzilla: els governs estan adoptant mesures proteccionistes per a augmentar la capacitat competitiva dels seus capitalistes nacionals. Per a això manipulen el valor real de la moneda nacional, utilitzant tots els mitjans econòmics i polítics disponibles, amb l'expectativa d'aconseguir una quota major en el mercat mundial.
El 15 de setembre, el govern japonès va posar en venda 2,12 bilions d'iens (25.560 milions de dòlars) per a forçar així una devaluació de la seva moneda. Els dirigents nipons van justificar la seva decisió explicant que l'ien estava en el seu valor més alt respecte al dòlar dels últims 15 anys. Immediatament després, el 21 d'aquest mateix mes, el govern de Brasil va iniciar una compra massiva de dòlars amb la finalitat d'evitar una revaloració de la seva moneda. El mateix van fer els mandataris sudcoreans amb la seva moneda, el won. Pagant amb la seva pròpia divisa aquesta compra massiva de dòlars -la moneda de referència en les transaccions internacionals-, els governs de Brasil i Japó, i d'altres països que estan posant en joc aquesta estratègia, limiten la circulació de la divisa nord-americana i faciliten la devaluació de la seva moneda nacional, que a l'augmentar el seu volum de circulació tendeix a depreciar-se. Disposant d'una moneda més barata, s'abarateix també en el mercat mundial el preu de les mercaderies produïdes a casa, i s'assoleix un increment de les exportacions. Però aquesta estratègia no produeix només aquest efecte: les autoritats nord-americanes fan el propi. La Reserva Federal acaba d'anunciar la posada en circulació de 600.000 milions de dòlars amb l'excusa "d’enfortir la recuperació", quan en realitat el que suposarà és una devaluació encara major del dòlar respecte a l'euro.
A Europa, les burgesies alemanya i francesa han mostrat públicament la seva irritació per l'encariment que per a les seves exportacions provoca un euro que incrementa constantment el seu valor a conseqüència de l'abaratament de la resta de divises. Però, aquesta vegada, les economies més poderoses d'Europa no es limiten a denunciar la competència deslleial del yuan xinès, aixequen el seu dit acusador contra EEUU que, gràcies al fort augment del volum de dòlars en circulació, manté també la seva divisa artificialment baixa (3).
Sortir de la crisi a costa del veí
La qüestió central és que l'anhelada recuperació de l'economia es retarda. Els plans de rescat del sistema financer que els diferents governs van aplicar a l'inici de la crisi, no només han demostrat la seva inutilitat per a revertir el cicle econòmic, sinó que, a més, han desajustat els comptes de molts Estats, disparant el deute públic i creant noves dificultats. Mentrestant, la inversió en capital i el consum domèstic segueixen en encefalograma pla en la majoria de les economies fortes. Aquesta és la raó que la tendència a recórrer a devaluacions competitives s'incrementi de forma alarmant. Cap de les grans potències està disposada a romandre de braços creuats mentre els seus competidors les intenten desplaçar del mercat mundial. La prosperitat d'uns s'aconsegueix a costa de l'empobriment d'uns altres, la qual cosa pot provocar una espiral d'acció-reacció fora de control.
El mercat mundial actualment no és prou gran com per a satisfer a tots de forma acceptable. Aquí estan les bases materials perquè la batalla que es lliura entorn del valor al yuan s'enverini encara més, i alguns dels seus protagonistes passin de les amenaces als fets. Una ràpida i quantiosa apreciació del yuan, des del punt de vista de les burgesies alemanya o nord-americana és una mesura tan beneficiosa com urgent, ja que reduiria la competitivitat de les mercaderies xineses. No obstant això, i a pesar que el yuan segueix depreciat, l'enlluernador capitalisme xinès està sofrint una seriosa retallada en el seu superàvit comercial (4). No és estrany doncs que el règim xinès consideri inacceptable la proposta occidental d'apreciar la seva moneda, i que ho expressi de forma contundent: "Una apreciació ràpida (del yuan) -assenyala Wen Jiabao cap del govern xinès- provocaria el tancament de fàbriques, els obrers haurien de tornar al camp i hauria desordres socials".
Així doncs, la lluita per cada petita quota de mercat es fa més urgent, alimentant la tensió i els conflictes entre els diferents poders imperialistes. En aquesta guerra, el valor de les divises és un arma poderosa, però no l'única. L'arsenal del proteccionisme, és a dir, d'exportar la crisi al veí, és abundant i s'està greixant. Especialment efectius són els aranzels imposats a les mercaderies estrangeres importades, i ja hi ha molts exemples que la política aranzelària s'està accentuant: els impostos sobre les manufactures xineses destinades al mercat europeu i nord-americà estan creixent. Però no només es tracta de noves mesures. En ocasions n'hi ha prou que simplement s'incompleixin els acords adoptats durant l'etapa de creixement econòmic (5).
Un altra modalitat de proteccionisme són les subvencions públiques a empreses privades que tenen la mateixa nacionalitat del govern que les aprova. I així podríem seguir amb un llarg etcètera.
La idea del "salvi's qui pugui" s'apodera de sectors decisius de la burgesia amb la mateixa rapidesa que s'esfumen les promeses de no repetir els mateixos errors dels anys 30. Els organismes creats amb tal finalitat, com l’FMI, el BM o l'OMC, destinats a vigilar l'equilibri del capitalisme mundial a través del disseny de polítiques comunes, demostren la seva impotència per a mantenir a ratlla les mesures proteccionistes. No obstant això, no és menys cert, que enfront de totes aquestes tendències centrífugues en el si de la burgesia, hi ha una cosa que la uneix per sobre de fronteres nacionals: el seu enemic de classe, el moviment obrer.
L'acord sobre la necessitat d'aplicar polítiques d'austeritat, dràstiques retallades socials o empitjorar la legislació laboral és total, com ho és també la seva preocupació davant l'ascens de la lluita de classes. Els enfrontaments públics entre Merkel i Sarkozy, han quedat temporalment aparcats quan ha estat necessari fer un front comú per a intentar aixafar la impressionant lluita dels treballadors francesos. Són perfectament conscients que cada victòria que la nostra classe aconsegueixi, sense importar en quina part del món ho faci, es convertirà en un obstacle formidable per als seus plans.
1. Bona part de les grans economies segueixen utilitzant tan sols tres quartes parts de la seva capacitat productiva instal·lada, al que cal sumar unes xifres d'atur que no retrocedeixen o que fins i tot, com és el cas de l'Estat espanyol, segueixen creixent.
2. La revaloració del yuan tot just frega el 3%.
3. En vuit mesos l'euro s'ha revaloritzat un 10% respecte al dòlar.
4. En els nou primers mesos de 2010 el superàvit comercial xinès ha sofert una reducció del 10,5% respecte al mateix període de 2009.
5. A pesar que l'OMC va acordar el 2005 que el 97% de les exportacions de països menys desenvolupats arribessin lliures d'aranzels als països més industrialitzats, segons l'ONU en 2010 només s'ha arribat al 81% d'aquestes exportacions lliures d'aranzels.
