Una altra agressió als treballadors sense resposta dels dirigents sindicals

Les mesures aprovades pel govern al llarg del mes de juny constituïxen una nova agressió als drets dels treballadors, en la mesura que afebleixen la negociació col·lectiva, augmenten el poder empresarial i abarateixen l'acomiadament, la qual cosa contribuïx directa o indirectament a propiciar un transvasament encara major de rendes del treball a rendes del capital. Així mateix, aquestes mesures són una demostració més (i van unes quantes) de l'absoluta fallida del model sindical practicat pels dirigents de CCOO i UGT, cada dia més febles davant el govern i la patronal a causa de les seves pròpies claudicacions i errors.
Les mesures pertoquen a dos aspectes: els Expedients de regulació d’ocupació (ERO) i els convenis. Quant als ERO, el govern va aprovar definitivament el seu reglament, fixant que les empreses podran acomiadar no només quan prevegin pèrdues permanents (com recollia el decret de reforma laboral de l'any passat), sinó també quan prevegin pèrdues transitòries. Això significa que una part dels acomiadaments improcedents (indemnització de 45 dies per any treballat amb un topall de 42 mensualitats o 33 amb un topall de 24, depenent del contracte) es convertiran en procedents (20 dies per any amb un topall de 12 mensualitats), amb la conseqüent pèrdua econòmica per als treballadors i el conseqüent estalvi per a l'empresari, que encara serà molt major perquè el 40% de l'import de la indemnització serà assumit pel fons de Garantia Salarial (Fogasa), o sigui, serà pagat amb els diners de tots. Això s’assembla al mal cridat “impost de solidaritat” del govern grec: una pujada d'impostos als treballadors amb ocupació per a pagar la cobertura econòmica als desocupats, mentre els diners públics se li lliura a cabassos  a empresaris i banquers.
Contingut de la reforma
I em compte a la negociació col·lectiva, els continguts més importants de la nova legislació són els següents:
•â€ˆLimitació de la pròrroga indefinida dels convenis: Si fins a ara, al finalitzar la seva vigència, els convenis es prorrogaven automàticament per temps indefinit (l’anomenada ultractivitat), amb el decret s'estableix un termini d'entre vuit mesos (per a convenis de durada inferior als dos anys) i catorze (per a convenis de més de dos anys) perquè les dues parts acordin un nou conveni que substitueixi al vençut. És a dir, a partir d'ara els treballadors negociarem els convenis amb una espasa de Dàmocles sobre els nostres caps.
•â€ˆArbitratge obligatori: Si es supera aquest termini de fins a 14 mesos, el conveni es resoldrà mitjançant un arbitratge d'obligat compliment. Però com l'arbitratge obligatori va ser declarat inconstitucional per una sentència de 1981 del Tribunal Constitucional, el Govern, vorejant la inconstitucionalitat, recorre a un truc per a imposar-lo. El truc consisteix que l'arbitratge obligatori serà transitori (transitorietat que ho fa constitucional, segons el Govern) mentre els convenis no recullin la nova exigència que fixa el decret: contenir obligatòriament un mecanisme d'arbitratge en cas de desacord en la negociació. Jo no t'obligo a un arbitratge, però t'obligo que ho pactis “voluntàriament”. El propi ministre de Treball, uns dies abans de l'aprovació del decret, va reconèixer sense rubor que s'estava buscant “una fórmula jurídica que imposi el seu ús per la força dels fets sense que arribi a ser obligatori legalment” (El País, 7/6/11). Com sempre es va dir, qui fa la llei fa el parany. Així és la legalitat burgesa.
•â€ˆPrevalença del conveni d'empresa enfront del provincial: Els empresaris podran signar en qualsevol moment un conveni d'empresa, que prevaldrà sobre el conveni provincial i que podrà rebaixar els continguts d'aquest. És fàcil imaginar el que va passar a moltes petites empreses, on el moviment sindical és molt feble o, encara pitjor, els delegats, encara que s'hagin presentat per un sindicat, poden haver estat seleccionats en realitat pel patró: l'empresa ràpidament “negociarà” un conveni a la baixa que abarateixi els costos laborals i augmenti en la mateixa mida els seus beneficis. Si tenim en compte que en 2010 el 70% de les empreses i el 50% dels treballadors amb conveni estaven acollits a un conveni provincial, ens podem adonar del calat d'aquesta mesura.
•â€ˆConvenis franja: Es facilita l'existència de diversos convenis dintre d'una mateixa empresa a condició que així ho decideixin la majoria dels delegats sindicals d'un col·legi electoral. Això li dóna a les empreses una basa més per a la política del “divideix i venceràs”.
•â€ˆFlexibilitat interna: Es facilita la modificació per part de les empreses de la jornada laboral, les borses d'hores i la mobilitat del lloc de treball. Específicament, el decret estableix que el 5% de la jornada anual podrà ser distribuïda a criteri de l'empresari, que podrà així perllongar la jornada més enllà del límit diari, estalviant-se per tant el sobrecost de les hores extres.
•â€ˆDesvinculació salarial: Es facilita que les empreses no respectin els salaris marcats en els convenis sectorials d'àmbit superior.

Com es veu, el contingut del decret és molt lesiu per als treballadors. Especialment greus són la imposició de límits a la pròrroga del conveni, la prevalença dels convenis d'empresa sobre els provincials i l'arbitratge obligatori en cas de falta d'acord entre les parts, que té un tuf als laudes arbitrals del franquisme.

Aquestes mesures se sumen a unes altres que van tenir menor difusió, com que el Fogasa, a més d'assumir el 40% del cost de la indemnització en els acomiadaments procedents, ho assumeixi també en els improcedents no disciplinaris, o sigui, quan l'empresari acomiadi per capritx. O el canvi en la Llei General Tributària per a eliminar el requisit del manteniment de les plantilles perquè una empresa s'aculli a la llibertat d'amortització (no pagar impostos quan en un exercici el cost de les seves inversions va ser major que els beneficis i poder deduir-se aquest saldo negatiu en futurs exercicis fiscals).

La negociació col·lectiva, clau del sindicalisme

En els últims vint anys, els treballadors venim patint atacs que han minvat considerablement els nostres drets. La crisi capitalista actual està agreujant aquests atacs. Però aquesta agressió contra el dret a la negociació col·lectiva no és un atac més, és un atac qualitativament superior perquè és un aspecte central del sindicalisme. La classe obrera va avançar històricament gràcies a la lluita per a imposar als empresaris la negociació col·lectiva enfront de la negociació individual. Un a un sempre som més febles, però la negociació conjunta de les condicions laborals de tots permet unir les nostres forces i estar així en condicions de reptar el poder empresarial. Només quan els treballadors ens unim i ens organitzem per a lluitar podem vèncer. Per això aquest decret és tan greu, perquè ataca les bases mateixes del sindicalisme de classe.

Lamentablement, els dirigents sindicals duen molts anys sense complir la seva funció, és a dir, sense ser el dic de contenció que protegeix els treballadors. O pitjor encara, en molts casos, com en el recent pacte de pensions, han col·laborat en les retallades. No sembla que aquest decret vagi a treure'ls del seu tran-tran. La seva alternativa és penosa: demanar-li a la CEOE que recuperi el diàleg sobre la negociació col·lectiva “per l'interès general del país i el bon desenvolupament de les relacions laborals”, impulsar la negociació col·lectiva per a protegir els drets dels treballadors (!?) i mantenir trobades amb els grups parlamentaris per a corregir el projecte del govern (Gaceta Sindical de CCOO, nº 50). En fi, és ben sabut que no hi ha pitjor cec que el qual no vol veure.

Organitzar un corrent combatiu a CCOO i UGT

En l'editorial del Militant de febrer de 2010 dèiem: “Si els dirigents sindicals no canvien de rumb, es podrien trobar abans del que s'imaginen entre l'espasa del descontentament [dels treballadors, per la passivitat sindical davant la crisi] i la paret d'un govern i una patronal que no els facin cap concessió fonamental”.

Doncs bé, ja hem arribat a aquesta situació. I no per la segona part de l'equació, ja que fa molt temps que el diàleg social no serveix per a obtenir cap millora per als treballadors, sinó per la primera. Si algú es creu que el 15-M no té gens que veure amb el moviment obrer i l'ambient que es respira en les fàbriques, està molt equivocat. Igual que ocorre en el plànol polític, cada vegada està més clar que molts dirigents sindicals estan completament separats del sentir i les aspiracions de la immensa majoria dels treballadors. Quan l'economia funciona i la gent pot anar fent encara que sigui malament, les coses poden discórrer per vies institucionals. Però en aquest context, quan el sindicalisme de tripijoc i despatx no serveix per absolutament res(excepte per avalar les retallades) i quan, d'altra banda, la cada vegada major pressió sobre els treballadors fa inevitable una explosió en la lluita de classes, s'està posant en evidència que molts dirigents sindicals no només no representen a ningú, sinó que fins i tot són menyspreats pels treballadors.

En un clima de contestació social com l'actual, no respondre a una agressió tan greu com aquesta reforma de la negociació col·lectiva es veurà encara més com una oberta claudicació, que ja no pot ser justificada amb una suposada apatia social. A més, aquesta reforma, a diferència de la de les pensions, tindrà un efecte immediat i implicacions molt més directes per als delegats sindicals en les fàbriques, que sofrixen una doble pressió: la del descontentament de les bases i la de la prepotència patronal. La situació dels dirigents de CCOO i UGT és francament precària i només pot conduir a una crisi en ambdues organitzacions. CCOO i UGT necessiten una neteja interna perquè els apoltronats i els desmoralitzats deixin de ser un fre perquè els nostres sindicats compleixin la missió històrica per a la qual van ser creats: ser eines de lluita de la classe obrera, una lluita que avui és més necessària que mai.

Per això el més útil per a la defensa dels nostres interessos com treballadors és implicar-nos en la lluita per a transformar els sindicats de classe, creant en la seva creant en el seu si un corrent combatiu que doni resposta al que la situació actual demanda. Es pot i s'ha de criticar la política de Toxo i Méndez, però l'objectiu ha de ser construir una direcció alternativa en els sindicats, no destruir-los. Aquest és l'objectiu dels marxistes de Militant perquè ahir, avui i demà el debilitament dels sindicats només pot ocasionar-nos perjudicis als treballadors.