Les xifres demostren que el sector de l'automòbil està sumit en una profunda crisi. Al gener, la producció va caure un 53% i la demanda, un 41,6%. De la mà d'aquestes caigudes, les empreses estan acomiadant a desenes de milers de treballadors per tot el món. I com cada acomiadament en una empresa principal implica molts més llocs de treball perduts, tant llocs de treball directes en la indústria auxiliar com llocs de treball indirectes en altres sectors econòmics, tot això té profundes repercussions econòmiques. A ningú se li escapa que Seat de Barcelona, la Citroën de Vigo, la Renault de Valladolid o la Opel de Saragossa són autèntics pulmons econòmics de les seves ciutats, comarques, províncies i fins i tot de les seves autonomies. Quina alternativa hi ha a tota aquesta situació?

Per descomptat, l'alternativa no és recórrer a maniobres capitalistes, ja sigui d'enginyeria financera o mesures de cort empresarial, com la proposta dels sindicats europeus de la General Motors, que donen suport a la segregació de la divisió europea, a fi d'intentar evitar que no els afectin els greus problemes de l'empresa matriu en Detroit. Però el problema és general, no de gestió. Per tant, no hi ha salvacions individuals. Tal mesura crearia falses expectatives, fomentant entre els treballadors l'acceptació de sacrificis per a intentar garantir els seus llocs de treball, però en realitat no garantiria res perquè no serviria per a trobar nous mercats, nous inversors, etc., que resolguessin (temporalment, en qualsevol cas) les contradiccions internes de l'economia capitalista.

L'alternativa tampoc és rescatar les empreses automobilístiques amb diners públics perquè aquests diners només serviran (ja sigui en l'automòbil, la banca, la construcció, etc.) per a salvar els beneficis empresarials. Després d'anys justificant les retallades de les despeses socials amb l'argument que no havia diners, després d'anys justificant la privatització d'empreses i serveis públics amb l'argument que l'Estat no havia d'intervenir en l'economia perquè la gestió privada funcionava suposadament millor, ara resulta que, quan són els capitalistes els que ho necessiten, hi ha tot els diners que faci falta i està bé que l'Estat intervingui (per a garantir els seus beneficis, clar). Cal tenir cara!

Però no es tracta només d'una qüestió ètica. Hem de fer-nos una pregunta: d'on sortiran tots aquests diners que se li està donant a bancs i empreses? Hi ha tres possibilitats: 1) augmentar els impostos; 2) retallar la despesa pública; 3) augmentar el dèficit. En el primer cas, ja se sap qui seríem els que pagarien. En el segon, les conseqüències ja les coneixem perquè les sofrim des de fa anys. I en el tercer, l'augment del dèficit acabaria per dur, abans o després, a una retallada en la despesa. Cap de les tres possibilitats, per tant, defensa els interessos dels treballadors.

El problema és el capitalisme

Aquesta no és una crisi financera, sinó una crisi de sobreproducció, similar a les anteriors sofertes cíclicament pel capitalisme, com va preveure Marx en El Capital. Davant la falta de mercats, l'única manera que tenen els empresaris de mantenir els seus beneficis és augmentant la plusvàlua extreta de la classe obrera, és a dir, deteriorant les nostres condicions de vida i treball. Els empresaris han d’intentar que els treballadors paguem els seus plats trencats, i a més també intentaran convèncer-nos que col·laborar amb ells és el millor per a nosaltres. La causa de la crisi és el propi capitalisme, i per això la solució no pot venir dels defensors d'aquest sistema, que l'única cosa que volen és canviar algunes coses per a què tot segueixi igual. Els treballadors no hem d'acceptar sota cap concepte més retallades i més sacrificis en nom de la “superació" de la crisi. Els sindicalistes que recomanen això s'equivoquen greument.

A pesar de tota la capacitat de creació de riquesa gràcies als grans avanços científics i tècnics, les condicions de vida es deterioren en tot el món. Són ells o nosaltres. No hi ha manera de salvar alhora el capitalisme i les conquestes dels treballadors. Els capitalistes estan destruint la capacitat productiva instal·lada perquè per a ells no té sentit produir si no obtenen beneficis, a pesar de les grans necessitats que la humanitat té en aliments, aigua potable, sanitat, habitatge, educació, cura de nens i ancians, etc.
L'única força que pot evitar aquesta aberració és la classe obrera organitzada. Cal qüestionar el poder del capital, cal qüestionar aquest sistema. Qualsevol fàbrica amenaçada de tancament hauria de ser ocupada pels seus treballadors, per a així salvar tots els llocs de treball, aixecant immediatament la demanda de la seva nacionalització sota control obrer, amb la finalitat de poder utilitzar la seva capacitat productiva per a satisfer les necessitats socials.

Una d'aquestes necessitats socials és un sistema públic de transport. L'actual sistema, basat en l'ús del cotxe privat, no té lògica. El que fa falta és una àmplia xarxa pública de bus, tramvia, tren, metro, etc. que cobreixi les necessitats socials. L'ampliació de les actuals xarxes de transport (clarament insuficients), combinada amb la substitució dels actuals vehicles per altres menys contaminants, proporcionaria una càrrega de treball ingent a la indústria. Però un pla així, que parteix de la premissa de considerar el transport com un servei públic, és incompatible amb l’anarquia de l'economia de mercat.

La solució no passa per intentar recuperar “l’equilibri” capitalista del passat -basat en la iniciativa privada, els deutes massius i l'obtenció del màxim benefici per uns pocs-, sinó a posar fi a aquest sistema que amenaça amb arrossegar la humanitat a una autèntica crisi de civilització. Avui més que mai és necessari lluitar per la transformació socialista de la societat, lluitar per una societat amb una economia nacionalitzada i planificada sota control dels treballadors, amb l'objectiu que qualsevol ésser humà de qualsevol lloc d'aquest món pugui tenir una vida digna des del bressol fins a la tomba.
Ja sabem que haurà qui digui que som uns utòpics o que estem bojos. Seran els mateixos que fins a fa molt poc temps també ens deien això mateix quan no ens deixàvem arrossegar per la marea neoliberal i insistíem en oposar-nos a les privatitzacions, reivindicàvem la renacionalització de les empreses privatitzades o seguíem defensant les idees marxistes. Però igual que ara es demostra que la nacionalització o la intervenció de l'Estat en l'economia no són cap bogeria, estem segurs que el temps també demostrarà que l'autèntica disjuntiva que afronta el gènere humà és socialisme o barbàrie.

La tasca que té davant si qualsevol jove o treballador que vulgui una altra societat és organitzar-se políticament per a contribuir a fer conscient al conjunt de la classe obrera i de la joventut que els actuals problemes només tindran una solució estable amb la transformació socialista de la societat. No hi ha poder en aquest món capaç de vèncer als treballadors si ens posem en moviment organitzats com classe i armats amb les idees del marxisme.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01