Cal lluitar per l'autodeterminació i el socialisme ara!
L'últim mes, EH Bildu ha arribat a un acord amb el Govern PNB-PSE per avalar mitjançant la seva abstenció els Pressupostos de la Comunitat Autònoma Basca (CAB), i a un altre amb el Govern PSOE-UP de cara a garantir el seu suport al Congrés dels Diputats als pressupostos generals de l'Estat (PGE). Prèviament, havien acordat aprovar els comptes del Govern Navarrès.
El mateix Otegi ha sortit a defensar l'acord amb el PNB assenyalant que “no són els nostres pressupostos, però ara són millors per a la gent”. Setmanes abans, compareixia per defensar el suport als PGE, assenyalant que garantien fer "permanent" l'escut social. Tot i la intensa campanya propagandística per part de l'esquerra parlamentària, tant des d'UP com ara des d'EH Bildu, tractant de vendre aquests nous pressupostos com un exemple d'un canvi de paradigma que garanteix una “sortida social” a la crisi, la realitat quotidiana no deixa de desmentir-ho.
Aquest suposat “escut social” no ha acabat amb les cues de la fam ni ha impedit que segueixin produint-se desnonaments cada dia. No ha frenat la pujada espectacular de la llum i el gas en benefici dels grans monopolis energètics. No ha impedit el creixement exponencial d’una desigualtat lacerant. No ha revertit la devastació que pateixen la sanitat i l’educació públiques fruit de les retallades i les privatitzacions. No ha aturat l'extensió de la precarietat laboral, els acomiadaments i els ERO, ni ha acabat amb les contrareformes laborals. I no ha impedit que s'aprovi una contrareforma nova de les pensions que endureix les jubilacions anticipades i manté l'extensió de l'edat de jubilació fins als 67 anys. Aquests són els fets.
Aquest gir cada cop més obert per part de la direcció d'EH Bildu cap a una política “realista” i “responsable”, centrada en el parlamentarisme i l'acció institucional, que es conforma amb promeses o petites engrunes a canvi d'avalar en els aspectes fonamentals una política a favor de la patronal i la banca, és un greu error. La nefasta experiència d'Unides Podem hauria de ser una advertència seriosa per a Otegi i els dirigents de l'Esquerra Abertzale. Cal rectificar i canviar de rumb.
EH Bildu apuntala l'estratègia de pau social del PNB i del PSOE
Tot i tenir majoria absoluta, el Govern PNB-PSE tenia un gran interès en comptar amb un gest d'EH Bildu, que garantirà el suport polític als Pressupostos. La massiva manifestació convocada per EH Bildu a Bilbo, que va congregar més de 60.000 persones, ha tornat a posar en evidència el potencial per a aixecar una alternativa conseqüent d'esquerres que enfronti als carrers les polítiques del PNB i la patronal. Aquesta abstenció d'EH Bildu, però, desarma la classe obrera i el jovent abertzale.
Aquest aval als Pressupostos té un clar objectiu: tractar de garantir la pau social a Euskal Herria sigui com sigui. En un context de lluites i vagues obreres radicalitzades, com la de Tubacex, de coordinació entre diferents Comitès d'Empresa per a fer front a l'ofensiva patronal, i amb ELA i LAB, la majoria sindical basca, amenaçant amb la convocatòria d'una vaga general, aquest és un punt crucial per al PNB. Ara, després de l'aval d'EH Bildu als Pressupostos, i malgrat la dura crítica per part d'ELA i LAB, sí que sembla que la vaga general ha quedat postergada sine die.
L'acord amb el PNB manté en tota la seva essència les polítiques de retallades i privatitzacions, garantint plenament els interessos de la patronal. Una part són meres promeses buides, com el “compromís” del Govern Basc de “fomentar un SMI en convenis col·lectius que sigui proporcional a la renda mitjana” de la CAB, o “un sistema de control de preus del lloguer privat” quan “la futura normativa estatal en matèria de regulació de preus ho permeti”. Normativa que no entrarà en vigor fins a la propera legislatura. L'única mesura tangible és elaborar un informe sobre possibles mesures fiscals per a contenir els preus del lloguer. Elaborar aquest informe transformarà els pressupostos en “millors per a la gent”?
Les mesures que suposen partides pressupostàries no és clar que beneficiïn la classe treballadora i el jovent. L'increment de l'R+D+I en un 12%, aprofitant la pluja de milions dels fons europeus, beneficiarà les grans empreses, que s'enduran la part del lleó. L'increment de 30 milions per a l'Osakidetza (Servei Basc de Salut) no s'especifica si acabarà en mans privades o públiques, en una Comunitat on els concerts i la despesa en provisió privada representen el 33% de la despesa total de la sanitat pública (els concerts un 6,5%). Finalment, els 4 milions destinats a ajudes d'emergència social, que cobriran les pujades exponencials de la llum o el gas, o els 4 milions per atendre persones sense llar el 2022, representen un 0,03% d'un pressupost de més de 13.000 milions d’euros.
I el mateix podem dir respecte a les suposades concessions arrencades al Govern PSOE-UP per donar suport als PGE: suspensió dels desnonaments per a llars vulnerables, que ja no es complia, i que caldrà esperar a la futura Llei d’Habitatge; 25 milions per a les víctimes de l’amiant i l’emissió de l’ETB a Navarra. Què és exactament el que ha esdevingut permanent? Ja n'hi ha prou de propaganda buida!
Una política “possibilista, pragmàtica i fins i tot conservadora”?
Aquesta deriva s'ha reflectit en el terreny ideològic al tercer Congrés de Sortu. La ponència oficial "Herrigaia", insisteix en la necessitat de "fer un salt en el procés d'alliberament nacional", assenyalant que el capitalisme "produeix històricament i de forma permanent crisis econòmiques", i que cal tenir com a objectiu estratègic construir "una república basca que acabi amb tota explotació i opressió”.
Tot i això, a mesura que avança el document, els objectius estratègics, la lluita contra el capitalisme i per una Euskal Herria socialista, queden aplaçats a un futur incert: “El procés d'alliberament es pot representar com un procés de dos carrils. Un dels carrils té a veure amb la batalla política immediata; amb la batalla mediàtica, electoral i institucional; amb una batalla que, en gran mesura, s'ha de cenyir/limitar al que és possible aquí i ara i, en aquest sentit, és possibilista, pragmàtica i fins i tot conservadora.”
Una batalla que requereix penetrar “en tots els àmbits socials, especialment als nuclis de poder”, incloent “associacions veïnals, associacions de pares i mares, cambres de comerç, directives d'equips esportius, sindicats, associacions empresarials, administració pública, cossos policials , consells rectors d'universitats…”.
Però aquesta perspectiva “conservadora” que busca l'aplaudiment i la comprensió dels capitalistes i de la institucionalitat burgesa, no només no ens apropa a la lluita per “una república basca que acabi amb tota explotació i opressió”, sinó que ens hi allunya. Així ho ha demostrat cruament l'experiència de les noves formacions de l'esquerra reformista, des d'Unides Podem o Syriza fins a Corbyn i Sanders a Gran Bretanya i als EUA. El seu abandonament de la lluita als carrers per centrar-se exclusivament en l'activitat parlamentària institucional, i la seva renúncia al “sí que es pot” i a aplicar mesures anticapitalistes contra la banca i els grans monopolis, les han sumit en una profunda crisi contribuint a asfaltar el terreny per a la demagògia social populista de l'extrema dreta.
És cert que el document assenyala que la lluita institucional i la lluita de masses són igual d'importants. Tot i això, la qüestió és concreta. ¿Els acords i les polítiques a les institucions han de prevaldre sobre l'estratègia de mobilització i lluita, o bé s'han de supeditar a aquesta estratègia i estar al seu servei? La posició d'EH Bildu, i de Sortu, amb els pressupostos, ha posat en evidència el primer. Si fos al revés, EH Bildu i Sortu, haguessin primat impulsar i organitzar la vaga general a Euskal Herria contra el PNB i les seves polítiques reaccionàries de dretes.
El document esmenta repetidament la necessitat d'“acumular i articular forces”. Però com es canvia la correlació de forces perquè sigui més favorable? Arribant a acords amb els “nuclis de poder”, amb les “associacions empresarials”? Adoptant una política “possibilista” i “conservadora”? O organitzant una lluita conseqüent contra les retallades, les privatitzacions, els acomiadaments, els ERO i la precarietat laboral? En aquesta època de crisi i decadència capitalista, d'una lluita de classes cada cop més ferotge, només la lluita als carrers amb un programa revolucionari, pot torçar el braç d'aquesta minoria ínfima de plutòcrates que regeixen el destí de la societat.
L'experiència catalana i la lluita per la independència
La crisi revolucionària que es va obrir a Catalunya arran de l'1 d'octubre del 2017 va suposar el desafiament més gran per al règim del 78 de la seva història. Per això mateix, es va trobar davant de la classe dominant, no només de l'Estat espanyol, sinó de Catalunya, d'Euskadi i de la Unió Europea. Quan es van ensumar l'acció revolucionària de les masses, van actuar concertadament, com sempre han fet, per aixafar-la.
La repressió salvatge de l’aparell de l’Estat no va poder impedir ni la celebració del referèndum, ni la proclamació de la República. La classe dominant catalana, amb La Caixa, Banc Sabadell, Grífols… al capdavant, va organitzar una fuga de capitals i va amenaçar amb el caos econòmic. I per això van explicar, tant ells, com el Govern espanyol, amb plena implicació del PNB i de l'oligarquia basca, que assistien aterrits a aquests esdeveniments.
La mateixa ponència d'Herrigaia diu que “en la creació de l'esquerra abertzale vam establir que la lluita nacional i la lluita de classes eren dues cares de la mateixa moneda”, tot i això, més avall assenyala: “Perquè la via unilateral sigui reconeguda i legitimada internacionalment s'han de complir uns requisits mínims: que el procés sigui pacífic i democràtic, que estigui basat en majories, que estigui ubicat a les institucions actuals i que mostri ocasió rere ocasió voluntat d'acord”. Que potser no es van complir tots aquests requisits a Catalunya? Va permetre això algun tipus de reconeixement internacional?
L'absència de qualsevol menció a la lluita de classes, és a dir, la necessitat d'un plantejament anticapitalista, socialista, com un requisit central per aconseguir l'autodeterminació i la independència, és molt simptomàtica.
El problema a Catalunya no va ser la correlació de forces, que va resultar tan favorable que la classe dominant i l’Estat van assistir impotents davant dels esdeveniments. El problema va ser la subordinació al programa de la dreta catalana, buscant una complicitat entre sectors dels capitalistes catalans que mai no va arribar. Fruit d'això, es va renunciar a implementar la República sobre la base d'un programa polític que vinculés l'alliberament nacional amb l'alliberament social, la lluita per la República amb la lluita contra el capitalisme.
Això hauria permès atreure els sectors de la classe obrera reticents amb la dreta catalanista, identificant la República catalana amb la fi dels desnonaments i l'austeritat, amb la lluita contra la precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments, o amb l'expropiació de la banca i les grans empreses per utilitzar els seus ingents recursos en benefici de la majoria. Tal com va assenyalar Lenin, la qüestió nacional és en el fons una qüestió de pa.
Ens cal un programa socialista, internacionalista i d'independència de classe
Al Congrés de Sortu es va presentar una esmena a la totalitat, “Lurrari lotuz”, que adverteix sobre el perill de situar “la totalitat del procés en la gestió del marc institucional” i afegeix que “la contínua recerca d'acords polítics amb el PNB a la CAB i amb Geroa Bai a Nafarroa ha condicionat de dalt a baix tant la línia política d'EH-Bildu com la capacitat transformadora de l'Esquerra Abertzale.” L'esmena també afirma, correctament, que "mentre duri el 'règim del 78' no hi haurà cap procés de democratització a l'Estat Espanyol". Dels 7.936 militants amb dret a vot, la ponència oficial es va imposar amb 2.948, l'esmena “Lurrari lotuz” va obtenir 919, un 22% dels vots emesos, i 297 van votar en blanc.
El mateix debat intern reflecteix l'ambient cada cop més crític entre les bases de l'Esquerra Abertzale, i especialment entre el jovent, tal com s'ha vist amb la conformació de la Coordinadora Socialista Juvenil (GKS) que reivindica obertament la necessitat de defensar un programa comunista. Aquesta set d'idees anticapitalistes i comunistes, d'una alternativa revolucionària genuïna, connecta amb la dura experiència que estem patint les i els joves i els treballadors sota aquest sistema.
No és cert que el problema sigui una correlació de forces desfavorable. Les històriques mobilitzacions de pensionistes, del moviment feminista, del jovent, les lluites i vagues de la classe obrera basca durant l'últim any, destacant la de Tubacex –que s'enfronten directament als atacs i la repressió del PNB– i fins i tot els resultats electorals d'EH Bildu, demostren l'enorme potencial que hi ha i com la consciència avança malgrat les dificultats que imposen els dirigents de les organitzacions reformistes amb els plantejaments “conservadors”.
Per organitzar aquest potencial necessitem dotar-nos d'un programa revolucionari socialista, d'independència de classe i internacionalista, i portar-lo a la pràctica confiant en les nostres forces, en l'organització del jovent i la classe obrera, i no en els pactes institucionals i les aliances amb partits de la patronal com el PNB. Aquesta és la tasca en què estem implicats els militants d'Ezker Iraultzailea.
Uneix-te a nosaltres! Uneix-te als comunistes revolucionaris!
