Més aviat almoines per als treballadors i una pluja de milions per al gran capital

El matí del 4 d'octubre el Govern PSOE-UP va anunciar l’acord per als Pressupostos Generals del 2023. Segons van declarar des de fonts de Presidència, van confirmar nombrosos ministres del PSOE i UP al Parlament en desenes d'entrevistes i vídeos a les xarxes socials, aquests pressupostos “incorporaran la despesa social més gran de la història per reforçar l'Estat de benestar”. De debò podem creure aquestes afirmacions? Hi ha truc o tot és tal com ens diuen des de la Moncloa?

Tot i que les ajudes aprovades són millors que no pas res, la realitat és que estan molt lluny de compensar les desmesurades pujades de preus que patim des de fa més d'un any. Quan les cues de la fam s'estenen per tota la geografia i la pobresa afecta més de 10 milions de persones, el Govern central intenta camuflar mesures totalment insuficients com una política social “sense precedents”. Però siguem concrets i anem al gra d'aquestes propostes.

1. Les actuals ajudes de 100 euros al mes per a famílies amb menors fins als tres anys, que ara cobren només les dones amb feina, s'estenen a les que no tenen feina. Però si algú creu que per als centenars de milers de famílies en situació de pobresa i amb fills petits 100 euros al mes els trauran del pou, viuen a un altre món. Només aquest any els aliments bàsics han pujat més d'un 14%, i no parlem dels increments bestials de la llum i el gas. Amb 100 euros, seguiran condemnades a les cues de la fam i a dependre d’ajuts de les ONG per poder menjar.

2. Els aturats que percebin la prestació per desocupació veuran una petita millora a partir del setè mes. En lloc de rebaixar la prestació en un 50%, aquesta serà rebaixada en “només” un 40%. És innegable que serà un alleugeriment per als beneficiats, però amb aquesta mesura no es resol el deteriorament del poder adquisitiu de les prestacions per desocupació a causa de la inflació.

3. L'IPREM, l'índex que indica la renda vital mínima i que es fa servir com a referència en tota mena d'ajudes i prestacions socials, pujarà el 2023 des dels actuals 579 euros fins als 600. Amb una inflació al voltant del 10%, l'IPREM puja un 3,62%!

4. Quelcom similar passa amb l'Ingrés Mínim Vital (IMV), que ara és de 639 euros bruts per a una família formada per un adult i un menor. El Govern de coalició anuncia que pujarà a la mateixa quantia que les pensions, però per apreciable que pogués ser aquesta pujada no resol els dos grans problemes que presenta l'IMV. El primer, que no garanteix, ni de lluny, allò necessari per a la supervivència. Fins i tot amb la pujada anunciada, l'IMV seguirà anys llum del llindar oficial de pobresa (794,6 euros mensuals per persona). El segon, que les traves administratives per poder accedir-hi l’han fet completament impotent com a mitjà de combatre la misèria.

5. Pel que fa a les pensions, si finalment pugessin el 8,5% anticipat –que no compromès– per l’Executiu els pensionistes continuarien perdent poder adquisitiu el 2023. I una altra cosa fonamental: les reformes ja aprovades i les anunciades van en la línia de reduir les quanties de les futures jubilacions i obrir les portes a la privatització.

Milers de milions públics per a les grans empreses

El pitjor d'aquestes mesures no és el caràcter limitat del seu abast, sinó el fet que una porció molt substancial de la suposada “despesa social històrica” es traduirà en una pluja de milions per als empresaris que exploten serveis bàsics privatitzats.

Foto1
Amb la política privatitzadora de la sanitat o dels serveis a la dependència pràcticada tant pel PSOE com pel PP, l'augment pressupostari serà un nou regal als empresaris del sector.

A més de plans com el bo de lloguer jove, les ajudes per a l'accés a l'habitatge i altres de similars que en realitat acaben sent una subvenció a fons perdut per als propietaris i els fons immobiliaris, dos capítols importants que es presenten com a “despesa social” estan molt lluny de ser-ho.

L'anunciat reforç del sistema nacional de salut, encara no quantificat, seria molt positiu si es destinés a reforçar els serveis sanitaris públics. Malauradament, a la vista de la trajectòria obertament privatitzadora dels serveis de salut que impera a totes les administracions autonòmiques, estiguin governades pel PSOE o pel PP, i que són les que tenen les competències sanitàries, és segur que aquest increment pressupostari acabarà a les butxaques de les empreses que gestionen concessions de serveis sanitaris de titularitat pública.

Això mateix passarà amb els 600 milions de reforç del pla de xoc per a la dependència. Les empreses que exploten aquest sector van facturar 1.755 milions d'euros el 2020 i ja es preparen per apoderar-se d’una gran part dels 600 milions addicionals. Repercutirà aquest augment pressupostari en la qualitat del servei prestat a les persones dependents? Les 7.300 persones mortes durant la pandèmia a les residències de tercera edat privatitzades de la Comunitat de Madrid, sense la més mínima assistència mèdica i abandonades impunement a la seva sort, ens diuen clarament que no. Servirà aquest increment, potser, per millorar les miserables condicions laborals al sector? La recent vaga del SAD asturià desmenteix rotundament qualsevol esperança en aquest sentit.

Sense una remunicipalització immediata dels serveis de dependència, aquest augment pressupostari serà un nou regal a empresaris com Florentino Pérez o Luis del Rivero, famosos per la seva implicació en les pitjors trames de corrupció de les últimes dècades.

La pluja de milions per al gran capital no s'acaba aquí. Els 31.330 milions previstos per al pagament dels interessos del deute són un regal per a bancs i grans fons d'inversió internacionals. El capital dels préstecs s'ha obtingut a un cost irrisori, o fins i tot sense cap cost, de les facilitats creditícies del Banc Central Europeu, finançat amb els diners dels nostres impostos, i es presta a tipus de mercat als Estats. Un negoci rodó que augmenta a mesura que els bancs centrals pugen els tipus d'interès!

També és una bona notícia per als inversors a la indústria armamentística l'increment del 25% de les despeses de defensa, arran de l'ofensiva bèl·lica de l'imperialisme nord-americà i l'OTAN a sòl europeu. En aquesta partida no hi ha límits pressupostaris, i els diners que s'escatimen a l'Ingrés Mínim Vital es malbaraten a mans plenes en el lucratiu negoci de la destrucció i la mort. Les ministres i ministres d'UP que s'han atipat de qualificar aquests pressupostos de “socials i feministes” també han donat el vistiplau a aquest escàndol.

Foto1
Les ministres d'UP, que han qualificat aquests pressupostos com els més ‘socials i feministes’, també han donat el seu vistiplau a l’augment de la despesa en defensa.

Finalment, els ajuts a les empreses, ja sigui com a subvencions a fons perdut o com a crèdits a baix tipus d'interès, arriben a cotes mai vistes abans.

Després dels 100.000 milions públics regalats en rescats bancaris i industrials per la crisi del 2008, les ajudes directes a les empreses van continuar any rere any. La quantia exacta d’aquests ajuts és difícilment calculable. Segons l'informe de principis d'any de la Comissió Nacional de la Competència i els Mercats[1], les darreres dades disponibles corresponen al 2019, abans de l'esclat de la pandèmia. En aquest exercici els pressupostos van incloure subvencions als empresaris per import de 4.440 milions, el 0,37% del PIB.

L'arribada de la pandèmia va desencadenar una nova pluja de milions per als que menys ho necessiten. Només a través del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència es van destinar 140.000 milions més que estan sent canalitzats fonamentalment cap a les grans empreses i multinacionals espanyoles.

Al Consell de Ministres del 12 de març de 2021[2] es van aprovar noves ajudes a les empreses per import d'11.000 milions d'euros, repartits entre 7.000 milions en ajudes directes, 3.000 milions per reestructurar el deute financer de les empreses i 1.000 milions per facilitar-ne la recapitalització.

Juntament amb aquestes xifres, els 600 milions de reforç per a la dependència o l'acord signat entre el Govern espanyol i la burocràcia de CCOO i UGT que suposa la pèrdua del 12% del poder adquisitiu dels treballadors públics apareixen com el que realment són: una almoina a compte de la qual fer propaganda buida.

Tots els governs europeus es pleguen davant les exigències dels grans monopolis i la banca, i el Govern de Sánchez no n'és una excepció, estan injectant milers de milions als grans capitalistes a costa de nous i més penosos sacrificis per a la classe treballadora i el jovent. Però hi ha un camí per aturar aquesta deriva, i és el de la mobilització i la lluita als carrers. El 15 d'octubre, el dia que es celebrarà la gran Marxa Estatal a Madrid convocada per les Plataformes de Pensionistes per defensar els serveis públics, els salaris i les pensions, ha de ser el primer pas d'una resposta contundent i unificada per enfrontar l'hecatombe que està per arribar.

 Notes

[1] https://www.cnmc.es/prensa/informe-ayudas-publicas-2021-20220112

[2] https://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/resumenes/Paginas/2021/120321-cministros_extraordinario.aspx


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01