A les eleccions generals del 2015 les forces polítiques situades a l'esquerra del PSOE van superar els 6,3 milions de vots, sobrepassant àmpliament els poc més de 5 milions de vots del PP i gairebé vorejant els resultats del PSOE. Però per a Yolanda Díaz, líder d'Unidas Podemos i probable candidata a la Presidència del Govern, aquest cabal impressionant de votants només mereix un comentari despectiu. Segons ella, són només “una cantonada petita i marginal”, i es permet la suprema xuleria de declarar que “aquesta cantonada li la regalo al PSOE”.
Segons la vicepresidenta segona, el projecte que vol encapçalar és “transversal”, protagonitzat per “la societat espanyola” i en què “cap tothom”, perquè “no és de dretes ni d'esquerres, és de la ciutadania espanyola”.
Per descomptat, un moviment tan “ampli” i tan “integrador” tampoc no necessita partits polítics. Yolanda Díaz afirma que “els partits són vistos com un obstacle per la ciutadania” i, en conseqüència, anuncia que el seu projecte “va molt més enllà dels partits”. En definitiva i traduït al llenguatge pla, la seva plataforma gira al voltant d'un únic eix: la seva persona: “Que no em pressionin, perquè si em pressionen molt me'n vaig”, adverteix Díaz, deixant ben clar un malaltís narcisisme populista.
Com va sorgir el cabdillisme de Yolanda Díaz?
A Yolanda Díaz se li podran atribuir moltes coses, però de cap manera originalitat. Res del que ha plantejat en els diversos actes i entrevistes en què ha anunciat la nova iniciativa té un àtom de novetat. Els projectes suposadament sense ideologia, sense un programa que sigui més que un cúmul d'obvietats i llocs comuns, sense una organització que permeti la participació activa de les seves bases, no són res de nou. És més, les apel·lacions a “tots els espanyols” i a les iniciatives que no són “ni d'esquerres ni de dretes” mostren una vocació interclassista i populista a les antípodes de l'esquerra combativa que exigeix la situació política.
Però malgrat la seva retòrica, Yolanda Díaz no pot obviar que la seva base de suport, la que li ha permès arribar a la posició que ocupa al govern, es troba precisament en aquesta esquerra de què renega. Podem es va construir i es va enfortir com a alternativa d'esquerra a les polítiques capitalistes del PSOE que, després de la crisi del 2008, eren vista per amplis sectors de la classe treballadora i la joventut com una còpia siamesa de les del PP.
Arran de l'enorme rebel·lió social dels anys 2011 a 2015, les vagues generals, les marees verda i blanca, les marxes de la dignitat… Podem va trencar el tauler bipartidista i va aconseguir aglutinar milions de persones que lluitaven per canvis radicals a l'Estat espanyol i va iniciar un fulgurant ascens electoral. Les dues primeres assemblees a Vistalegre van declarar un rumb de ruptura amb el règim del 78, especialment la segona, en què, amb un discurs a l'esquerra, Pablo Iglesias va derrotar aclaparadorament la proposta socialdemòcrata d'Íñigo Errejón.
Però Pablo Iglesias va incomplir sistemàticament les resolucions de les assemblees i el mandat de les bases. Sota la seva direcció, Podem va iniciar una tònica de desmobilització i cadascun dels seus girs cap a la moderació, buscant un enquadrament en les estructures del sistema, el mimetitzava amb la socialdemocràcia i li feia perdre suport social.
A mesura que renunciava al programa que ell mateix havia defensat, Iglesias es veia obligat a prescindir fins i tot de la més mínima aparença de democràcia interna i de participació de les bases. Els cercles, que van ser els que van donar el gran impuls inicial a Podem van quedar sumits en la irrellevància i de mica en mica es van buidar. Iglesias va aconseguir construir una formació que depenia d'una figura carismàtica, però eliminava el contingut anticapitalista del partit enfilant el camí del cretinisme parlamentari. Convertir-se en la pota esquerra de la socialdemocràcia tradicional només era qüestió de temps.
Després de la victòria aclaparadora de la dreta a les eleccions de la Comunitat de Madrid totes les enquestes pronosticaven que la sagnia de vots d'Unidas Podemos no havia finalitzat. Però lluny de fer una anàlisi crítica de la trajectòria que havia conduït a aquest escenari, lluny de donar veu a les bases que amb el seu esforç havien aixecat Podem, Iglesias va decidir abandonar i culpar dels seus mediocres resultats a la baixa consciència de la classe obrera. Els polítics petits burgesos són fidels a una màxima: sempre presents, però mai responsables.
Abans d'abandonar la política activa i buscar una vida més apropiada a les seves aspiracions personals a l'ombra del Grup Prisa i d'altres mitjans, va tenir cura de deixar les destinacions d'Unidas Podemos en unes mans que garantissin que no hi hauria un gir cap a l'esquerra: les mans de Yolanda Díaz. El mètode de designació, a dit i sense debat, estava a l'alçada de la candidata.
De manera que ha estat precisament la crisi de Podem el que ha permès que Yolanda Díaz fos catapultada, amb el suport descarat de la premsa burgesa, al primer pla de l'actualitat. Conscient del com de feble és la seva posició, Díaz porta a l'extrem el cabdillisme d'Iglesias. Té la clau del destí de la formació morada, però ni tan sols n’és militant. No sent cap lleialtat envers els que segueixen formant part de Podem.
Díaz ho ha deixat molt clar. Podem ja està amortitzat. Ara es tracta de teixir una aliança electoral amb Más País, Compromís… i posar a primera línia altres figures que sintonitzen amb els seus objectius. Una política efectista, populista, molt propera a l'estil dels demòcrates nord-americans on tot és pura imatge, però el contingut és el de sempre: gestionar el sistema acomplint les regles que imposen els grans poders econòmics.
Yolanda Díaz, ministra de Treball: molt de fum i pocs resultats
El personalisme extrem de Díaz i la vaguetat de la seva retòrica no han d'ocultar que el seu projecte sí que té un objectiu polític ben clar i definit. El seu exercici al capdavant del Ministeri de Treball és la millor exposició del programa que realment defensa.
Des de la constitució del govern de coalició l'objectiu a què Yolanda Díaz s'ha dedicat en cos i ànima ha estat reforçar la política de pau social i d'acords amb els empresaris al preu que fos. Els compromisos electorals que l'afectaven directament, especialment la derogació de la Reforma Laboral del PP, van quedar arraconats des del primer dia.
La irrupció de la pandèmia va proporcionar a Díaz una gran oportunitat perquè els empresaris poguessin apreciar quins beneficis els aportaria tenir-la al ministeri de Treball. La regulació dels ERTOs per Covid, que la propaganda d'UP va presentar com una iniciativa pionera en l'àmbit de la protecció als treballadors i les treballadores va resultar ser tot al contrari, un gran regal als empresaris. La reducció a uns pocs dies del temps de negociació amb els representants de la plantilla i la potestat concedida a les cúpules sindicals de poder signar ERTEs fins i tot contra l'opinió expressada en votació pels i les treballadores, va afavorir tota mena d'abusos, imposicions i irregularitats .
Aquesta va ser la tònica que va seguir el Ministeri de Treball amb la resta de les seves mesures: molt bombo i platerets, però molt poc contingut real. La suposada “prohibició dels acomiadaments” en pandèmia, la Llei Rider o la pujada de l'SMI en uns miserables 15 euros van ser anunciats com a esdeveniments extraordinaris, que pràcticament canviaven el curs de la Història moderna. Però quan el fum dels focs d'artifici es va dissipar, es va poder comprovar que la precarietat, la temporalitat i tots els tipus d'abusos patronals que s'han multiplicat aquests darrers anys continuaven immutables.
Les últimes notícies sobre les converses amb la CEOE, CCOO i UGT sobre la Reforma Laboral indiquen que no es modificarà la legislació sense el vistiplau dels empresaris. No només no es derogaran els aspectes més lesius de la Reforma Laboral de Rajoy, és que ni tan sols temes tan sagnants com l'abús sistemàtic i en frau de llei de la contractació temporal seran abordats amb un enfocament favorable a la classe treballadora. La retirada davant de la patronal és total.
Per intentar encobrir aquestes concessions, Yolanda Díaz ha tingut molta cura de teixir una aliança estretíssima amb la burocràcia sindical de CCOO i UGT. L'increment en un 56% de les subvencions als sindicats en aquest exercici n'és una prova palpable. Intenta així reforçar el mur de contenció contra la mobilització obrera que el PSOE necessita com sigui per mantenir-se al Govern.
La lluita de classes enfosqueix l'estrena triomfal de Yolanda Díaz
A Yolanda Díaz no li han faltat suports des de Podem, malgrat els menyspreus públics cap a la formació morada. Un dels seus fundadors, Juan Carlos Monedero, escrivia fa pocs dies al diari Público a favor de Díaz, intentant dotar el seu egocèntric projecte d'una aparença de profunditat teòrica de la qual Díaz manca totalment. Monedero recolza amb entusiasme el discurs de “ni de dretes ni d'esquerres”, i planteja que cal anar més enllà d'aquesta posició “perquè allò que va determinar aquest eix eren les polítiques de classe, les lluites obreres, el conflicte capital-treball” , i això, segons el director de l’Institut 15M, ja està superat.
Encara que no hagi estat aquesta la seva intenció, Monedero encerta de ple. L'essència del projecte de Yolanda Díaz és la superació del “conflicte capital-treball”, és a dir, apostar-ho tot a les polítiques de conciliació de classes de la socialdemocràcia. Tota l'aparent modernitat del projecte de país de Yolanda Díaz no conté res més que les velles receptes del reformisme, en fallida completa des que crisi capitalista va fer inviables les seves polítiques.
Però la millor resposta que el projecte de Yolanda Díaz podia rebre va arribar des de Cadis. Allí el conflicte capital-treball i les lluites obreres van esclatar bruscament. Anys de pobresa i precarietat creixents van preparar el terreny perquè una espurna, la intransigent posició patronal davant la renovació del conveni provincial del metall, incendiés la Badia de Cadis.
La lluita del metall gadità ha col·locat Yolanda Díaz en la tessitura de demostrar el veritable contingut de la seva proposta. Quin missatge han rebut durant els nou dies de vaga els treballadors i les treballadores de Cadis des del ministeri de Treball? Cap mena de suport i el complet silenci davant la brutalitat de la repressió policial ordenada pel govern que Yolanda Diaz vicepresideix.
Però quan la burocràcia sindical, completament desbordada per la lluita als carrers, superada per l'autoorganització dels piquets, i terroritzada davant la gran manifestació que va unir milers de treballadors i treballadores amb la joventut convocada pel Sindicat d'Estudiants, va decidir acabar amb la vaga i va signar un conveni regressiu i insuficient, Yolanda Díaz va ser una de les primeres a anunciar aquest nou “èxit” del diàleg social. A Díaz li importa poc que la firma d'aquest conveni hagi estat una autèntica punyalada per l'esquena als treballadors. Li resulta indiferent que la precarietat, les llistes negres, les hores extres forçoses i la resta dels abusos patronals, s'hagin de mantenir i agreujar. Només el preocupa que es mantingui la pau social, i poder-la vendre a la burgesia com un èxit de la seva política i una demostració que ella mateixa és la millor garant de l'estabilitat capitalista en aquests temps de polarització.
Una esquerra combativa per enfrontar la dreta
Per desgràcia de Díaz, la lluita de Cadis només ha estat un preludi del que ha de venir. Dècades de creixement imparable de la desigualtat, de deteriorament de les condicions laborals, d'extensió de la precarietat, en suma, de privació d'un horitzó de millora real per a la immensa majoria de la classe treballadora no desapareixeran amb les propostes de Yolanda Díaz .
Com tampoc no desapareixerà l'amenaça real d'un govern del PP i Vox amb aquest tipus de maniobres. El Govern de coalició PSOE-UP va ser vist amb enormes expectatives per milions de treballadors i joves, que amb el seu vot ho van fer possible. Però l'esquerra governamental no ha complert les promeses de canvi.
El cas de la comunitat de Madrid és significatiu. Renunciant a la mobilització contra la dreta i criticant Isabel Díaz Ayuso amb la boca petita, però fent una gestió estatal que segueix acceptant les retallades en sanitat i educació, l'especulació immobiliària, els lloguers abusius i els desnonaments, que criminalitza la protesta social i converteix els ministeris en baluards del règim del 78, el Govern de coalició perd credibilitat a dolls mentre l'extrema dreta avança.
La cantarella d'acusar els treballadors i la seva "baixa consciència" d'aquest avenç, argument preferit de Pablo Iglesias en els últims articles, no pot amagar la responsabilitat d'aquests dirigents per arribar a aquest escenari. És precisament aquesta esquerra en retirada permanent la que facilita el terreny perquè la demagògia reaccionària penetri. La que obre la porta a aquesta forma de raonar individualista quan la desocupació i la misèria ofega, la que nega amb els fets la resposta col·lectiva i organitzada dels oprimits, la que facilita el "campi qui pugui".
Yolanda Díaz està molt feliç de poder visitar el Sant Pare a Roma. El seu somriure complaent després de l'entrevista amb el Papa era tota una declaració de principis. Res a veure amb el seu comportament cap als obrers de Cadis, o les treballadores del Servei d'Ajuda a Domicili que van estar acampades a Madrid durant setmanes demanant que les rebés i atengués les seves demandes justes.
Això és alta política ens diuen. Igual que sortir posant a revistes de moda amb elegants vestits sastre. Així es copsa el vot moderat, de centre, urbà, cosmopolita. Bé. Que segueixin així. Per aquest camí, el desastre està garantit, com demostra l'experiència.
La lluita de classes no s'aturarà pel projecte de país de Yolanda Díaz. Ressorgeix amb força i el que demana a crits és una organització revolucionària capaç d'armar-la amb un programa que condueixi la classe obrera a la victòria a les batalles que s'acosten. I segons sembla fins ara, en aquestes batalles, Yolanda Díaz estarà agitant la bandera de "ni dreta, ni esquerra", advocant per la pau social i la concòrdia entre les classes. Sens dubte, les seves paraules seran celebrades amb entusiasme a la barricada d’enfront.
