Construir una esquerra per a la transformació social. Tornar al marxisme
Desenes de milers d'activistes de l'esquerra que participen activament en el sindicalisme combatiu, en els moviments socials, lluitant contra els desnonaments, defensant la sanitat i l'educació pública, pels drets LGTBI, o que s'enfronten a la repressió policial i es col·loquen en primera línia pel dret a decidir, contemplen amb estupor l’enfonsament del projecte de Podem.
La renúncia de Pablo Iglesias la nit del 4 de maig després del triomf de la dreta trumpista a les eleccions de la CAM, sense permetre ni aportar cap reflexió de calat sobre la crisi que pateix la formació morada, i la fugida cap endavant d'uns dirigents complaguts amb les seves posicions institucionals i governamentals, exigeix una valoració política seriosa.
El que ha passat amb Podem no se circumscriu a l'Estat espanyol. És un procés molt més general i amb arrels profundes. Ha succeït a Grècia, després de la capitulació de Syriza i les polítiques d'ajust i retallades posades en marxa per Tsipras que van conduir a la victòria de la dreta grega. Va passar als EUA després de la decisió de Bernie Sanders d’integrar-se activament en l'administració de Joe Biden i actuar com el seu patrocinador "esquerrà". Es va repetir amb l'abandó de Jeremy Corbyn del lideratge del laborisme britànic després de la seva derrota electoral, i els exemples es multipliquen en formacions semblants d'Alemanya, Portugal, França...
La nova esquerra reformista, emergida de la gran recessió de 2008 i del moviment de masses que aquesta va desencadenar en nombrosos països, està sumida en un desgavell complet que presenta tots els elements d'una decadent descomposició. Només aspira a mantenir-se com una maquinària electoral que permeti sobreviure a un aparell integrat i assimilat.
El rebuig d’una política ancorada en el marxisme revolucionari, en la independència de classe, en l'internacionalisme, ha passat una factura brutal a organitzacions que, després de despertar il·lusions i expectatives formidables, s'han convertit en una còpia borrosa de la socialdemocràcia tradicional. És la factura a pagar pel caràcter petitburgès del seu programa, de la seva direcció i dels seus mètodes antidemocràtics a l'hora de construir les seves estructures.
El cicle de mobilitzacions de 2011-2015 i la irrupció de Podem
L'extraordinària onada de mobilitzacions que va recórrer l'Estat espanyol entre el 2011 i 2015 va ser la resposta de la classe treballadora i del jovent a les brutals mesures d'austeritat i retallades amb què la classe dominant va intentar treure el capitalisme de la seva profunda crisi, la més greu des del 1929.
Les consignes més representatives d'aquell període, "Aquesta crisi no la paguem", "PSOE i PP, la mateixa merda és", "En diuen democràcia i no ho és" i "Que no, que no, que no ens representen" expressaven un rebuig radical a l'ordre establert. Els manifestants del 15-M s'oposaven fermament a les polítiques imposades pels governs del PSOE i el PP i, a més, llançaven una impugnació total al règim del 78.
Aquest va ser el context en què va sorgir Podem. El seu ascens fulgurant només s'explica perquè va oferir un canal efectiu al profund desig de canvi que bategava en un ampli sector del jovent i la classe treballadora, i també en sectors de classes mitjanes i professionals a les que la crisi buidava d'expectatives de futur.
La idea de "trencar amb la vella política", és a dir, amb la subordinació tàcita dels governs i els parlaments als interessos de la classe dominant i, sobretot, la proposta d’"assaltar els cels", de canviar radicalment la vida quotidiana de la immensa majoria, van connectar immediatament amb l'ambient de rebel·lió generalitzada, com molt aviat van demostrar els seus primers resultats electorals.
Però perquè aquest rebuig al sistema capitalista i al règim del 78 poguessin convertir-se en un moviment efectiu de transformació profunda de la societat, feia falta alguna cosa més que un llenguatge radical i una ruptura formal amb les quotidianitats de l'escena política. Calia que el projecte s'articulés al voltant d'un programa polític, que forçosament havia de ser revolucionari i anticapitalista perquè les aspiracions de la gran majoria no tenien, ni tenen, cabuda sota aquest sistema.
En la primera assemblea de Vistalegre les bases de Podem van aprovar una àmplia plataforma política que, en conjunt, suposava un enorme pas endavant respecte del programa de la socialdemocràcia tradicional. Des de la nacionalització de la banca i l'impagament del deute, la defensa de la sanitat i l'educació pública, la prohibició dels desnonaments, l'accés a l'habitatge públic mostrant-se ferms contra els especuladors, fins a la jornada de treball de 35 hores setmanals i la jubilació als 60 anys, els primers eixos programàtics de Podem recollien demandes que responien a les necessitats més sentides de la majoria treballadora.
Però les bones intencions no són suficients. Com l'experiència històrica ha demostrat sobradament, els capitalistes fan servir tots els mitjans al seu abast, tant el seu control de les palanques fonamentals de l'economia com els recursos coercitius del seu aparell estatal, perquè aquests bons desitjos no arribin a ser realitat. Per això, davant el repte d'enfrontar-nos frontalment a la classe capitalista necessitem una eina adequada a la magnitud de la tasca.
El programa, els mètodes i l'estratègia del marxisme revolucionari, que sintetitza l'experiència de gairebé dos segles de combat de la classe obrera per la seva emancipació, és aquesta eina. Els que des de l'esquerra decideixen ignorar i menysprear les idees del marxisme —que per descomptat no tenen res a veure amb el totalitarisme estalinista—, no només rebutgen les lliçons valuoses de la lluita de classes passada, sinó que a més són presa fàcil de les pressions ideològiques i materials de la classe dominant i, com els fets han mostrat, acaben més d'hora que tard al pantà de la col·laboració amb la burgesia i el règim que venien a enderrocar.
Pablo Iglesias i la flamant direcció de Podem triada a Vistalegre I (octubre del 2014), va tenir una oportunitat d'or per a explicar la veritat: que les mesures aprovades per l'assemblea només podrien implementar-se amb dues condicions.
La primera, que només l'expropiació de la gran propietat capitalista, començant pel sistema financer i els grans monopolis, establiria les bases materials necessàries per a fer realitat les reivindicacions expressades en aquells anys de lluita, començant per una democràcia real basada en la justícia social.
I la segona, que confiar en les institucions de l'Estat burgès per a dur a terme aquest programa només podria abocar a un rotund fracàs. La força real per materialitzar-lo era la mobilització de la classe obrera i el jovent, en la seva capacitat d'organització, en el reforçament del seu nivell de consciència disputant espais claus de la lluita de classes, com els sindicats, enfrontant una burocràcia que ha actuat com a garant del pacte social i els interessos patronals en les últimes dècades.
Però els dirigents de Podem van optar per un altre camí molt diferent. A mesura que l'horitzó electoral s’omplia d'èxits, els líders de la formació morada, des d’Íñigo Errejón a Pablo Iglesias, van començar a tirar gerros d'aigua freda sobre les expectatives generades. Primer, renunciant a les reivindicacions de perfil més classista i anticapitalista; després, retirant Podem de la mobilització al carrer i exercint un control burocràtic de les estructures que va permetre progressar a una legió d'arribistes i avantatgistes. La conclusió de tot plegat va ser centrar l'organització exclusivament en una acció purament institucional.
Dels èxits electorals a l'abandonament del programa
La irrupció de Podem va crear una gran incertesa en la classe dominant i va sumir el PSOE en una crisi enorme. No n'hi havia per menys. Després de conquerir cinc diputats a les eleccions europees de maig del 2014, un any després “les candidatures del canvi" van obtenir una victòria rotunda en les eleccions municipals. Per primera vegada des de la Transició les alcaldies de les principals ciutats, amb Madrid i Barcelona al capdavant, van ser ocupades per candidats aliens als partits del sistema.
L'experiència "municipalista" de la formació morada va suposar una frustració colossal. N'hi va haver prou amb uns pocs mesos perquè s'evidenciés que els "ajuntaments del canvi" renunciaven a aplicar qualsevol mesura del seu programa electoral que xoqués amb els interessos dels grans empresaris i especuladors. Però la il·lusió per a donar un cop al règim del 78 era tan forta, que Podem va tornar a registrar un rotund èxit en les eleccions generals de juny del 2016.
Amb tot just dos anys i mig de vida, les seves candidatures van reunir més de cinc milions de vots, només 375.000 menys que el PSOE. Era la confirmació que les mobilitzacions dels anys anteriors havien produït canvis significatius en la consciència de les masses i que hi havia un ampli suport, no només electoral, sinó també als carrers, per a una política que es proposés transformar radicalment la societat. Reflectint aquest canvi, sectors molt amplis de votants desencantats del PSOE van optar per donar suport a Podem. La possibilitat de superar electoralment la socialdemocràcia es veia l'abast de la mà.
De vegades no hi ha res més perillós que l'èxit. A partir de juny del 2016, la perspectiva purament institucional i parlamentària va dominar l'estratègia de Podem. La distància cada vegada més gran entre la lletra del seu discurs cap a fora i la seva actuació en ajuntaments i governs autonòmics es va solucionar rebaixant substancialment el programa. Però això no va evitar el xoc intern. En la segona assemblea de Vistalegre, al febrer de 2017, la derrota d’Errejón va consolidar definitivament el lideratge d'Iglesias.
Aquella va ser també una victòria que reflectia l'aspiració de les bases a una política d'esquerres molt més definida, però amb el transcurs del temps va quedar clar que no passaria res d'això. Pablo Iglesias va seguir manejant el discurs en funció d'interessos a curt termini, i no va saber elevar la mirada per a establir un pont amb les grans mobilitzacions socials que s’estaven forjant.
El màxim exponent d'aquesta deriva cap a la moderació i l'assimilació va ser l'oberta renúncia de Podem a donar suport a la lluita del poble català per la república i el dret a decidir. Les crítiques al règim del 78 i la vocació republicana, proclamades als quatre vents pels dirigents de Podem, es van convertir en paper mullat en el moment en què una mobilització popular desafiava als carrers, de veritat i no només de boca, al règim de la Transició i era víctima d'una brutal repressió policial i judicial.
No va ser la seva radicalitat, ni la seva perseverança per lliurar una batalla a fons contra el sistema, el que va portar a Podem a un declivi electoral gairebé tan ràpid com ho va ser el seu ascens. En les primeres eleccions generals de 2019, al mes d'abril, tot i presentar-se en coalició amb IU, les candidatures d’Unides Podem van perdre gairebé 2.000.000 de vots, una pèrdua que es va ampliar en 635.000 vots més en les segones eleccions generals d'aquell any, celebrades al novembre, en gran part arran de l'estrena electoral del partit d'Íñigo Errejón.
El somni de sobrepassar electoralment el PSOE es va esfumar. Els 375.000 vots d'avantatge del PSOE el 2016 es van multiplicar tres anys després gairebé per 10, fins als 3.600.000 vots Un cop més es va complir la màxima que, posats en la disjuntiva de triar entre dues opcions igualment reformistes en el marc electoral que defineix la burgesia, la més coneguda i consolidada és la que habitualment se’n surt amb la seva.
Es pot assaltar els cels des del consell de ministres?
Davant el revés electoral, Pablo Iglesias, Alberto Garzón i la resta dels dirigents d’Unides Podem van abandonar definitivament el projecte de crear una força política realment anticapitalista i van acceptar la completa subordinació a l'estratègia de la socialdemocràcia. La direcció de Podem, força política nascuda de l'onada de mobilització antisistema iniciada el 2011, va claudicar i es va convertir en el para-xocs esquerre del PSOE.
Els eixos programàtics que van donar identitat i credibilitat a Podem han estat sacrificats en nom de la seva participació en el govern de coalició. Des d'Esquerra Revolucionària ens vam oposar a aquesta maniobra. Una cosa era donar suport críticament a la investidura de Sánchez per a evitar que la reacció de dretes arribés a la Moncloa, i impulsar la mobilització de masses per arrencar-li mesures i reformes en benefici de la majoria treballadora, i una altra molt diferent gestionar directament el programa burgès de la socialdemocràcia. El ministerialisme d'UP els obligaria inevitablement a fer un paper de tap de les mobilitzacions, perquè aquesta és la funció fonamental que Pedro Sánchez els assigna en la divisió del treball governamental.
Un any i mig després el saldo és clar. La contrareforma laboral no ha estat derogada, la nova contrareforma de les pensions aprofundeix en el camí obert pel PP, la Llei Mordassa segueix en vigor, la pujada de l’SMI prevista per a aquest any s'ajorna sense data, el preu de la llum colpeja les llars obreres, els desnonaments continuen a tota màquina, s’arrasa la sanitat i l'educació públiques, els feixistes estan encoratjats i l'aparell repressiu de l'Estat fa el que vol...
En aquest període el gruix de les mesures aprovades per les carteres que UP dirigeix, o bé han servit fonamentalment als interessos de la CEOE (com és el cas dels successius acords promoguts des del Ministeri de Treball), o han mogut recursos completament insuficients, per no dir ridículs, per a frenar l'hecatombe social (com és el cas de l'IMV). En l'essencial, aquest govern no s'ha apartat una coma del guió que l’han traçat els grans poders econòmics i la UE.
Què ha significat la retirada de Pablo Iglesias?
Durant els primers mesos de la coalició Iglesias va usar totes les seves forces per a explicar que la seva presència a l'Executiu era imprescindible per "arrossegar el PSOE cap a l'esquerra". Però les seves reiterades discrepàncies públiques amb les que intentava desmarcar-se de les posicions més dretanes del govern ja deixaven palès que aquest "objectiu" no s'havia complert.
En un intent d'aixecar la moral de les bases de Podem i connectar amb l'esquerra militant, Pablo Iglesias va optar per dimitir com a vicepresident i presentar-se com a candidat d'UP a la Comunitat de Madrid. Però ho va fer després d'emparar tota la gestió de la Moncloa en període de pandèmia, fins i tot d’alabar-la i posar-la com a exemple per a aconseguir un "govern decent" a Madrid. Per descomptat que el seu discurs antifeixista va guanyar el vot d'una capa àmplia d'activistes i va despullar el repugnant espectacle de blanqueig polític i mediàtic de l'extrema dreta, però no va poder compensar la completa absència d'una oposició contundent per part d'UP i del PSOE a la gestió d'Ayuso en aquests anys.
El resultat de les eleccions del 4M podria haver estat una ocasió excepcional per a treure conclusions i rectificar el rumb de Podem, apel·lant a la militància i recuperant l'impuls de lluita que va inspirar el seu naixement. Però res d'això va passar. Pablo Iglesias simplement va desaparèixer de l'escena.
Lluny del que pretenen els incondicionals de la direcció de Podem, la retirada d'Iglesias no és una mostra d'humilitat ni es fa per obrir-li nous camins a la formació morada.
Abandonant el vaixell quan fa aigües, sense formular una mínima valoració crítica de la participació de l'UP en el govern, Iglesias va tornar a negar als militants de Podem qualsevol possibilitat de poder intervenir per corregir el declivi del partit. Abans d'anar-se'n sí es va preocupar no obstant de designar els seus successors al capdavant del partit i en el govern. Aquest mètode cesarista, que va suposar col·locar a Yolanda Díaz com a cap de cartell d'UP, és també significatiu.
L'orientació de Díaz ha estat transparent en molt poc temps: res de fissures, res de crítiques, unitat amb el PSOE en tot. L’estrepitosa campanya de promoció de Yolanda Díaz empresa per la premsa burgesa, que contrasta vivament amb el linxament mediàtic i les difamacions que va suportar Iglesias cada dia, tampoc és casual. Com hem escrit en la nostra última declaració sobre la remodelació del govern, Díaz s'ha convertit en una garantia per a Sánchez.
Tornar al marxisme revolucionari
Amb un Podem assimilat, el seu futur està en l’aire. Yolanda Díaz ho va deixar clar en unes declaracions de profund calat a El País afirmat que "estic treballant per a concitar un espai molt més ample i sense fronteres, sense vetos ni exclusions".
No és d'estranyar que Pedro Sánchez aparegui tan confiat. Diposita totes les seves esperances en què l'arribada dels 140.000 milions d'euros del Pla de Recuperació Europeu ajudi a mitigar el malestar social i eviti una explosió de fúria popular. I lògicament veu les grans avantatges de tot el que ha passat. Podem, creat per una massiva i sostinguda mobilització durant la major crisi del capitalisme en dècades, ha acabat sent una eina per a la pau social en mans d'un partit, el PSOE, l’aparell del qual es presenta avui com el millor garant dels interessos del gran capital.
El títol d'aquesta declaració és clar. Necessitem un nou començament que assumeixi les lliçons d'aquest gran període passat. El nou cicle polític no suposarà major estabilitat, ni major prosperitat, ni una pausa en l'ofensiva de la classe dominant contra els treballadors i el jovent. Al contrari. Com assenyalen els esdeveniments mundials, ens esperen grans xocs entre les classes, i canvis fonamentals en les relacions internacionals i en les contradiccions interimperialistes.
La tasca històrica de restablir el programa del marxisme revolucionari com una guia per a l'acció dels oprimits s'enfronta a obstacles molt importants. No veure-ho seria una estupidesa. Però el fracàs de la nova esquerra reformista demostra, una vegada més, que és l'únic camí per aixecar una alternativa que ens porti a la victòria.
