Directa o indirectament, tots els esdeveniments polítics succeïts a l’Estat espanyol durant aquest intens estiu estan relacionats amb aquesta dinàmica fonamental, que es la que està marcant la pauta i els ritmes de tot la resta. El 29 de juliol el govern va fer públic l’avançament electoral al 20 de novembre. No van poder resistir la pressió combinada de la burgesia nacional i internacional, de l'auge del moviment de masses als carrers i de la profunda desafecció de la seva pròpia base electoral, que es va pretendre pal·liar amb una maniobra d'il·lusionisme de la mà de Rubalcaba. Aquest va deixar la seva posició de vicepresident i ministre d'Interior per convertir-se en Alfredo, “el candidat”, declarant la seva intenció de fer una campanya electoral amb “tints d'esquerra” per a, tot seguit, ser el dirigent del PSOE que més a fons es va emprar per justificar davant l'aparell del partit la necessitat d'un nou gir a la dreta del govern.

Efectivament, el 26 d'agost el consell de ministres aprovava una nova reforma laboral que elimina el límit en l'encadenament dels contractes temporals i amplia l'edat d'aplicació dels contractes de formació fins als 30 anys, entre altres punts. Immediatament després, el govern del PSOE va segellar un pacte amb el PP sobre la reforma constitucional, que estableix que el pagament del deute a la banca té “prioritat absoluta” respecte a qualsevol altra partida dels pressupostos públics.

Les direccions de CCOO i UGT han de rectificar urgentment

Els dirigents de CCOO i UGT han mostrat la seva oposició a la reforma constitucional a través de comunicats i rodes de premsa i amb la convocatòria de manifestacions el 6 de setembre. Però la situació exigeix mesures molt més contundents i un canvi real i radical en l'estratègia sindical. L'exigència d'un referèndum no pot estar aïllada dels altres atacs (amb prou feines s'han fet ressò de la nova reforma laboral, aprovada en consell de ministres amb nocturnitat i traïdoria en ple mes d'agost) i molt menys ser un substitut d'un pla de mobilització ascendent i continuada de la classe treballadora, que ha de tenir com a punt central immediat la convocatòria d'una vaga general. De fet, aquesta seria l'única possibilitat de forçar un referèndum ja que els dirigents del PSOE i el PP saben perfectament que podrien perdre-ho. La falta de coherència i credibilitat dels dirigents sindicals, que no la falta d'ambient per lluitar, és el que va fer que les mobilitzacions del dia 6 de setembre fossin poc participatives, i en algunes localitats un pur tràmit burocràtic. La força per frenar els atacs no està al parlament ni en els mecanismes de la democràcia institucional burgesa, un terreny molt més còmode i manejable per als poderosos, sinó al carrer i en l'organització de la classe obrera mitjançant la lluita, la participació i la defensa d'una alternativa al capitalisme.

 ‘No hi ha ambient’, un axioma oficial convertit en pols pels esdeveniments.

Les proves que existeix un ambient de lluita són contínues i evidents. Des de les multitudinàries mobilitzacions del 19-J la contestació social s'ha mantingut molt alta, tenint en compte que estàvem ja en ple estiu. Com en ocasions anteriors, la repressió de l'Estat ha jugat un paper fonamental. La decisió de tornar a la Porta del Sol i imposar un estat d'excepció en el centre de Madrid, va provocar un rosari de manifestacions, impulsades pel moviment 15-M, que van tornar a omplir els carrers, fins a reprendre la seva presència a Sol. Immediatament després, la vergonyosa actitud del govern amb la visita del Papa, va tornar a treure a prop de 20.000 manifestants, que van ser durament reprimits per la policia. Aquest aspecte no és secundari. La polarització política i social també es reflecteix en l'aparell de l'estat i les seves forces de repressió, on els elements més reaccionaris i de tint feixista prenen la iniciativa en la pràctica, encoratjats per la dreta i sentint-se completament recolzats pels seus mitjans de comunicació, Telemadrid al capdavant.

L' inici de curs ve marcat per les retallades de les despeses socials més salvatges dels últims trenta anys, especialment en el sistema educatiu públic, que volen imposar els diferents governs autonòmics del PP, seguint l'exemple de CiU i comptant amb el suport públic de la ministre d'Economia, Elena Salgado. Si bé en la forma no es tracta d'un paquet d'austeritat centralitzat aquestes retallades són part d'un pla integral, harmònic amb les mesures d'atac empreses fins ara pel govern de Zapatero i en total consonància amb les directrius exigides pel BCE, el FME i la UE.

Ambient combatiu i crític en el professorat.

Les retallades educatives han provocat una brutal sacsejada entre el professorat, que està en ebullició en comunitats autònomes com Madrid, Galícia, Castella-la Manxa, Navarra, etc., participant massivament en les assemblees i manifestacions, i amb una actitud molt crítica cap als sindicats, doncs saben quina ha estat la seva estratègia en aquests anys. A Madrid, l'assemblea del 31 d'agost va ser tremenda, amb més de 2.000 professors en un ambient electritzant. Però com sempre, la burocràcia sindical va fer tot el possible per refredar-la, amb les seves maniobres i la seva negativa a votar un calendari de mobilitzacions, tal com els exigien centenars de professors. No obstant això, la cosa ha arribat tan lluny que els dirigents sindicals es troben totalment desbordats. És simptomàtic l'ambient que es viu en els claustres de Madrid, on els professors han imposat una vaga de 72 hores contra la voluntat dels dirigents sindicals. La convocatòria del Sindicat d'Estudiants de vaga general estatal el 6 d'octubre és un pas molt important per involucrar i organitzar als estudiants en aquesta lluita i donar un caràcter unificat a la mobilització a tot l'Estat.

El paper del moviment 15-M

L’aparició del moviment 15-M va provocar un gran impacte polític en la societat de tot l’Estat i va tenir un efecte molt positiu en la consciència de milions de treballadors i joves. La seva aportació fonamental va ser oferir un canal d'expressió al descontentament social i fulminar la idea, reflectida en contínues afirmacions convertides ja en un axioma oficial, que “la gent no es mou” o “no hi ha ambient per lluitar”, a les quals els dirigents sindicals s'agafaven com a un clau ardent. Cal recordar que després de la vaga general del 29-S (que va ser un èxit, amb manifestacions històriques en pràcticament totes les localitats de l’Estat) els dirigents van tallar en sec la mobilització i van tornar pel camí del pacte social que va culminar amb la signatura de la contrareforma de les pensions. El 15-M sorgeix en aquest context i és la resposta massiva, mesos després, a aquest tall contranatura en la mobilització. De fet, a les manifestacions més importants del 15-M, significativament la del 19-J, va haver-hi una clara participació d'afiliats i delegats de CCOO i UGT, que van defensar la idea de la vaga general.

Així, han confluït una sèrie de factors que tenen una enorme transcendència per al futur de la lluita. D'una banda existeix un moviment de protesta i reivindicatiu d'esquerres, el 15-M, que compta amb una gran reconeixement social i simpatia per part de la joventut i els treballadors; per un altre, els dirigents sindicals es troben en l'apogeu de la seva desautorització per la seva política desmobilitzadora, subratllada cada vegada que la burgesia emprèn nous atacs, cada vegada més continuats i profunds. El 15-M es podria utilitzar com un fil tallant contra l'estratègia desmobilitzadora dels dirigents sindicals. Però per a això no cal plantejar-se que el 15-M substitueixi als sindicats tal com defensen elements sectaris dins el seu si. Tot el contrari, cal tendir la mà a la base d'aquests sindicats, completament disposada a la lluita, com han demostrat en multitud d'ocasions, i crítica amb els seus propis dirigents. Es tracta que els sindicats tinguin, en un ampli sentit, el seu propi 15-M, i per això les condicions estan molt madures. Tot i així, igual que hi ha burocratització alarmant en el si de les direccions sindicals, hi ha tendències sectàries en el 15-M, com es va posar molt en evidència en la manifestació sindical de Barcelona contra la reforma constitucional en la qual 200 persones van tractar d'usurpar la capçalera de la mateixa amb una pancarta apel·lant a la desafiliació sindical. Aquest tipus de mètodes desautoritzen el moviment 15-M davant els treballadors, enfortint així les posicions de la burocràcia sindical.

Mètodes democràtics

Encara que sembli paradoxal, alguns dels mètodes adoptats per sectors del 15-M són perfectament complementaris amb les típiques maniobres de la burocràcia sindical. Per exemple, les assemblees interminables en les quals mai es decideix res o que, pel mètode del consens, una minoria pugui vetar les decisions de la majoria. Quantes vegades la burocràcia sindical ha apel·lat al “consens” per dissoldre les propostes més combatives i majoritàries d'una assemblea per després, al marge de qualsevol control i en àmbits més selectes i informals, decidir el que cal fer? Això és el que estan intentant fer en la lluita del professorat a Madrid.

El fet que no es prenguin decisions per majoria, o que no existeixi cap control efectiu sobre l'execució de les decisions preses, no només no és efectiu per a la lluita sinó que és bastant antidemocràtic. Per exemple, la consigna de la vaga general i de la nacionalització de la banca va ser defensada per aclaparant majoria, fins i tot per un autèntic consens, en les principals assemblees del 15-M en els seus inicis, que van tenir una participació multitudinària. No obstant això, aquestes reivindicacions amb prou feines juguen un paper entre els que actualment porten la veu cantant en el 15-M a moltes zones. A d’altres no, com és el cas de Màlaga. El fet que no existeixin representants, elegibles i revocables en qualsevol moment, lluny de democratitzar el moviment, fa que sigui molt més difícil exigir responsabilitats i garantir el compliment dels acords amb un control efectiu des de baix. La informalitat també és un brou de cultiu per la formació d'una burocràcia elitista, que en la pràctica, exerceix de direcció amb moltes menys limitacions que una direcció triada formalment. Per tots aquests aspectes, i sobretot per la falta d'un programa i d'una estratègia que tingui en compte a la classe obrera i les seves organitzacions, gran part del potencial polític revolucionari del 15-M es dissipa, la qual cosa és aprofitat conscienciosament pels qui volen que aquest moviment es limiti a deixar anar vapor però sense posar en qüestió els fonaments del sistema ni l'estratègia de pacte social defensada pels dirigents sindicals i socialdemòcrates.

Totes aquestes mancances del moviment, que no eren tan importants en una primera fase, en la qual prevalia el sentiment de deixar patent l'existència d'una profunda i àmplia indignació social, ara es tornen un seriós obstacle si volem donar a la lluita un impuls qualitatiu cap endavant. Les mostres d'indignació no seran suficients per frenar els plans de la burgesia.

Tampoc es tracta de desgastar forces convocant mobilitzacions diàries, en les quals només poden participar una minoria. Aquest tipus d'orientació no pot substituir una estratègia i un programa polític revolucionari. A més, en la mesura que acaba reduint la participació, als que disposen de més temps, s'alimenta la conclusió que “la gent no es mou”, que és un dels factors que utilitza la burocràcia sindical per aigualir les seves reivindicacions i objectius.

El decisiu paper de la classe obrera

Per frenar tots els plans d’atac és necessari encaminar el moviment cap a una rebel·lió social en la que la classe obrera i la joventut dels barris juguin un paper protagonista. Per aquest salt es fa fonamental una estratègia política revolucionària i un mètode vertaderament democràtic i amistós de debat, en el que existeixi la més completa llibertat d’opinió i crítica, tant individual com organitzada. La unitat d’acció és fonamental. El conjunt dels sindicats de classe, el moviment 15-M, les organitzacions d’esquerra, els treballadors aturats, els treballadors immigrants, i la joventut han d’impulsar un gran front únic en la lluita per enderrocar els plans dels capitalistes. La vaga general no pot ser el punt final, sinó l’ inici d’un procés per fer més extensiva la mobilització i parar els atacs. Aquesta lluita ha de convergir en una vaga general europea i en una total unitat internacional de la classe obrera, per sobre de les seves diferències nacionals, lingüístiques o culturals.

Hi ha una forma d’acabar amb els “desequilibris pressupostaris” i els “dèficit excessius” realment eficaç i, a més, en benefici de la gran majoria de la societat: nacionalitzant tot el sistema financer i les empreses estratègiques sota control obrer i posant en marxa un pla d’inversions i producció al servei de la majoria de la societat, augmentant massivament la despesa social i suspenent el pagament d’interessos per deute públic als grans bancs i especuladors. Només així es podrà implantar una autèntica democràcia al servei de la majoria, no la actual farsa democràtica on manen els banquers.

Existeixen les condicions per la lluita i per la construcció d’una alternativa revolucionària i socialista davant la decadència i les injustícies del capitalisme.
Uneix-te al corrent marxista Militant!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01