Cal organitzar-se i lluitar!

 

Les eleccions catalanes del 28 de novembre auguren una més que probable victòria de la dreta nacionalista. La incògnita resideix en si obtindrà majoria simple o absoluta en el parlament. Si es produeix un canvi d'inquilí en la Generalitat en bona part es deurà a les enormes esperances frustrades pel tripartit després de 23 llargs anys de govern de CIU. En cap cas es podrà afirmar que sigui el reflex d'un gir social a la dreta a Catalunya.

El tripartit va arribar al govern el 2003 recolzat per les mobilitzacions de masses contra la dreta, anticipant la victòria electoral del PSOE un any més tard. Els reptes als quals s'enfrontaven eren molt grans, però el suport electoral i social a un gir a l'esquerra en la política de la Generalitat no ho eren menys. No obstant això, aquesta oportunitat va ser desaprofitada. 

Com analitzem en El Militante d'octubre (nº 242), la política social del tripartit va aprofundir en la senda traçada per la dreta: privatització dels serveis públics, acceptació de retallades laborals, deslocalitzacions i acomiadaments, i completa permissivitat amb l'especulació immobiliària. De fet, moltes de les mesures centrals del tripartit, com la LEC, han estat aprovades amb l'acord de la patronal i la dreta catalana. 

Descrèdit amb la política oficial i ressorgir de la qüestió nacional catalana

L'abstenció rècord en anteriors eleccions a Catalunya (europees, autonòmiques i municipals) fins a ara no ha estat suficient perquè CIU recuperés el terreny electoral perdut. Probablement no serà el cas de les següents eleccions, el tret més destacat serà l'abstenció, especialment en les ciutats i barris obrers, bastions de l'esquerra.

De totes maneres, la decepció amb el tripartit forma part d'un procés més de fons de desconfiança i descrèdit cap a la política oficial, del qual l'oposició tampoc es podia lliurar. Els recents casos de corrupció, que impliquen a insignes personalitats tant de la burgesia i la dreta com de destacats dirigents de la socialdemocràcia, no han fet sinó incrementar aquest desaferrament.

En paral·lel a aquest procés, hem vist com la qüestió nacional catalana i el "dret a decidir", és a dir, el dret a l'autodeterminació, ha conquistat la ment de milers de catalans. Les consultes independentistes organitzades en centenars de municipis catalans han contat amb mig milió de vots a favor de la independència, enquestes recents xifren en el 49% de la població els vots afirmatius a la independència en un hipotètic referèndum oficial, enfront del 41% de negatius. Encara que sens dubte es va visualitzar de forma més clara en la manifestació contra la retallada del Estatut, que va congregar a un milió i mig de persones. 

El profund descontentament social acumulat a Catalunya, que tot just ha tingut ocasions de sortir a carrer i expressar-se en tota la seva amplitud, tendeix a manifestar-se tant amb la qüestió nacional com amb l'enfrontament de classe, que s'entrellacen i retroalimenten. L'èxit de la vaga general del 29 de setembre a Catalunya i l'enorme manifestació per la retallada del Estatut, encara que de forma distinta per les classes i capes socials que predominen en cada cas, en última instància són el reflex del mateix procés.

Efectes devastadors de la crisi econòmica

Aquesta situació té molt a veure amb el drama que està significant per a les masses la crisi econòmica. A pesar que s'ha deixat la recessió enrere (tècnicament, amb un creixement del 0,1% en el primer semestre), l'atur es manté en taxes astronòmiques: una població desocupada de 670.000 persones i una taxa d'atur del 17,4% de la població activa, dels quals 135.000 són menors de 25 anys (taxa d'atur juvenil del 31,7% de 20 a 24 anys, i del 59,7% de 16 a 19 anys). Aquesta situació de profunda frustració social i absència total de perspectives de futur per a la joventut, està corroint les entranyes de la societat catalana.

Enfront d'aquesta situació el tripartit es va apressar a aprovar tots els plans d'acomiadaments de les multinacionals i regalar milions d'euros de diners públics a empresaris i banquers, aplicar un pla d'ajustament encara més salvatge que el govern central i fins i tot reclamant abans que ningú una reforma laboral. L'última mesura econòmica del tripartit ha estat l'emissió de bons de deute públic de la Generalitat per a sufragar despesa corrent. Aquesta mesura anticipa nous i dures retallades de la despesa social a Catalunya, la qual cosa no està renyit (al contrari) amb el benefici empresarial.

Bons a un sucós 4,75% a un any, pel qual l'Administració pagarà fins a un 7,75% per les comissions bancàries, de les quals s'han beneficiat majoritàriament els mateixos adinerats que reclamen retallades socials i que se suposa que no disposen de liquiditat per a invertir en el procés productiu i generar llocs de treball.

Eleccions del 28 de novembre

El PSC sembla haver dissenyat una campanya electoral feta expressament per a perdre les eleccions. Han donat per mort el tripartit, negant la seva reedició per " l’exigència" d’ERC de formar govern només amb qui es comprometi a realitzar un referèndum sobre la independència en la següent legislatura. D'aquesta forma, el PSC es postula com un baluard enfront de la deriva nacionalista, regalant així gratuïtament a CIU la bandera de la defensa dels drets democràtics nacionals, amb qui a més no descarten formar govern, en la denominada sociovergència. I per rematar aquesta estratègia electoral tenim el fitxatge de Celestino Corbacho, el ministre de Treball de la reforma laboral. Així, només s'aconsegueix incrementar les tendències abstencionistes en el votant d'esquerres.

Fruit d'aquesta política errònia de la socialdemocràcia, aquesta campanya electoral està més que mai polaritzada en termes nacionals, diluint la pugna esquerra/dreta i les qüestions de classe, el que beneficia a la dreta, tant espanyolista com nacionalista, relegant les qüestions socials a l'oblit.
ERC està radicalitzant el seu llenguatge i perfil independentista, encara que combinant-lo amb clares picades d'ullet a CIU. Aquest gir no sembla que vagi a compensar el desgast causat per la seva implicació en la política decebedora del tripartit. ICV és l'únic partit que proclama el seu perfil d'esquerres, encara que utilitzant com bandera la política del tripartit sense fissures i amb una absència total de crítica per l'esquerra, la qual cosa té clars límits per a entusiasmar a l'electorat abstencionista d'esquerres.

CIU, confiada per una victòria pràcticament assegurada, està basant la seva estratègia electoral a recollir els fruits de la descomposició del tripartit i la desmobilització de l'esquerra, i encara que no està utilitzant les estridències d'altres campanyes electorals per a evitar mobilitzar a l'esquerra, el seu programa no deixa lloc a dubtes: aprimar l'Administració en un 20-25%, criminalització dels immigrants, un govern "fort" i mà dura.

De totes maneres, Convergència i Unió no està aixecant ni de bon tros una ona d'entusiasme. De fet, la dreta nacionalista es presenta més dividida que mai, amb tres formacions amb opcions per a obtenir diputats: CIU, Reagrupament (escissió per la dreta d’ERC) i la Solidaritat Catalana de Joan Laporta. Una cosa similar succeeix en la dreta espanyolista amb el PP i Ciutadans.

La dreta catalana, punta de llança de la burgesia espanyola

Tant si CIU obté majoria absoluta, com si obté la majoria simple i forma govern amb acords puntuals, serà un govern antiobrer i antisocial des del primer dia. La burgesia ho utilitzarà com exemple en la guerra contra les conquestes històriques dels treballadors i la joventut a tot l'Estat. De totes maneres, el marge de maniobra que tindrà aquest govern serà ni més ni menys que el que li donin els dirigents sindicals.

La victòria de la dreta en les eleccions catalanes, sobre la base d'una baixa participació, no es podrà adjudicar a un gir a la dreta en la societat catalana. L'enorme divorci entre les esperances dels joves i treballadors i el tripartit no s'han d’atribuir, com diuen tant els dirigents del PSC (en versió espanyolista) com d’ERC (en versió catalanista), al fet en si d'haver format la coalició d'esquerres. Són una conseqüència de la política reformista d'acceptació del capitalisme i gestió del sistema. 

Encara que electoralment no es veurà el pròxim 28 de novembre, la majoria social que va donar lloc al tripartit segueix sent majoritària. Agrupar a la base electoral de l'esquerra requereix reivindicar un govern d'esquerres a la Generalitat amb un clar programa d'esquerres, de defensa dels serveis públics i de l'ocupació, la qual cosa només és possible si es defensa un programa socialista d'expropiació de la banca i les grans empreses sota control dels treballadors. D'aquesta forma seria possible entusiasmar als milers de joves i treballadors decebuts amb el tripartit i escombrar així l'avanç de la dreta.

Per això amb votar a l'esquerra no n’hi ha prou. L'èxit de la vaga general del 29 de setembre, i l'inspirador moviment de masses a França contra les retallades socials, posen damunt de la taula la necessitat de la mobilització massiva i conscient dels treballadors i la joventut contra els presents i futurs atacs als quals ens enfrontem. Però, a més, mobilitzar-se tampoc és suficient. És necessari aixecar una alternativa revolucionària amb la qual dotar al moviment obrer i la joventut d'una perspectiva política clara: la transformació socialista de la societat.

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01