Per una esquerra combativa!

Catalunya, com el conjunt de territoris de l’Estat espanyol, enfronta un intens any electoral. Primer les municipals, després les generals. En un context en què l'actual direcció del moviment independentista, tant ERC com Junts, han certificat la seva renúncia a lluitar per la independència, l'amnistia i la República catalana, intentant condemnar a l'oblit la crisi revolucionària del 2017 i l'aixecament del 2019 contra la sentència del Suprem.

L'últim exemple ha estat l'acord pressupostari ERC-PSC, secundat ràpidament per Junts. Un acord aplaudit per la burgesia catalana i espanyola, ansiosos per fer lucratius negocis, ja que assumeix macroprojectes especulatius com el quart cinturó de Barcelona (B-40), el Hard Rock, que suposarà construir milers d'hectàrees de casinos i sales de joc a Tarragona, o l'ampliació de l'aeroport del Prat.

Però aquest acord va molt més enllà. És un pacte de fons amb el PSC-PSOE, els dirigents dels quals no van dubtar a donar suport al 155 i desplegar la màxima repressió contra el moviment independentista, fent fins i tot front comú amb la dreta i la reacció. L'objectiu és blindar la pau social i el règim del 78 a Catalunya, amb el suport del PSC, i contribuir a l'estabilitat del règim del 78 a Madrid fent costat al govern de Pedro Sánchez.

D'aquí els editorials entusiastes de la premsa burgesa. “El pacte pressupostari entre ERC i PSC aplana la legislatura i trenca la política de blocs a Catalunya” (El País). “L'acord pressupostari augura un període d'estabilitat i governabilitat (...) a Catalunya, on l'agitació i el desacord polítics han estat predominants en l'últim decenni” i “suposa la ruptura del bloc independentista que ha dirigit la política catalana en temps recents, propiciant episodis convulsos com els del 2017, amb greus conseqüències per al conjunt del país”(La Vanguardia). Volen neutralitzar un moviment que suposa una greu amenaça per al règim del 78 i el capitalisme!

Davant d'aquesta estratègia, només la CUP s'ha mantingut ferma, rebutjant frontalment els pressupostos i impulsant mobilitzacions contra els macroprojectes o lluites en defensa de la sanitat i educació públiques. Això li obre una gran oportunitat per a avançar i començar a disputar la direcció del moviment independentista electoralment i, sobretot, mitjançant la lluita de masses als carrers.

 Crisi capitalista i qüestió nacional. Ni fi de la repressió, ni dret d'autodeterminació

En un context de crisi mundial del sistema capitalista, la burgesia i els governs de tots els països es preparen per a una lluita de classes salvatge. Els capitalistes catalans i espanyols, també. Comprenen que els factors que van desfermar les crisis revolucionàries d'Octubre del 2017 i 2019 a Catalunya, la crisi econòmica capitalista i les seves devastadores conseqüències socials, l'opressió nacional i repressió d'un aparell estatal cada cop més reaccionari, es mantenen i fins i tot s'estan aguditzant. I temen que la rebel·lió social torni a apoderar-se dels carrers, enriquida per l'experiència acumulada.

A Catalunya aquest profund malestar no ha deixat d'expressar-se. Ho va fer amb força en la qüestió nacional en l'última Diada, amb més de 600.000 persones rebutjant les renúncies i cessions permanents del Govern ERC-Junts. Una protesta que va desencadenar una nova crisi del Govern, amb la sortida de Junts.

Els dirigents d'ERC i Junts justifiquen les seves renúncies i pactes amb el PSOE i el règim del 78 amb l'excusa de “desjudicialitzar el Procés” i acabar gradualment amb la repressió. Però malgrat els indults o l'eliminació del delicte de sedició, conseqüència ambdós de la lluita als carrers, es mantenen causes judicials obertes contra més de 3.000 activistes per participar en les mobilitzacions del 2017 i 2019, fins i tot amb la participació de la Generalitat. A més, l'aparell judicial ha donat un nou cop de puny, convertint en lletra morta la reforma del delicte de malversació i mantenint la inhabilitació de desenes de polítics independentistes.

El PSOE continua demostrant el seu complet compromís amb l'aparell de l'Estat: secunda escandalosament la infiltració i espionatge contra l'independentisme i els moviments socials; participa de la campanya furibunda de la dreta i la judicatura franquistes contra la llei del “Només Sí és Sí”; manté plenament vigent la llei Mordassa del PP, arribant a encobrir l'assassinat dels nostres germans migrants a la tanca de Melilla. Si actua així respecte a la repressió, cedint en el fonamental a la dreta i l'aparell de l'Estat, com actuarà en una negociació sobre el dret d'autodeterminació? La suposada “via realista” de la negociació, amb la qual es justifica abandonar la lluita als carrers, és un atzucac.

“Pressupostos socials”?

El malestar també s'està expressant en el terreny social, especialment entre sectors de treballadors i treballadores que han estat avantguarda de la lluita per la independència i la república. És el cas de les i els docents en defensa de l'educació pública: vuit jornades de vaga entre març i juny de l’any passat amb manifestacions massives. O la lluita ara dels metges i personal de la sanitat pública, amb les vagues de sanitat i educació del 24, 25 i 26 de gener.

En l'estratègia de garantir la pau social costi el que costi, la burocràcia de CCOO i UGT fa un paper clau, lloant el pacte pressupostari com a “exemple de consens” i “ruptura de blocs” que permetrà “revertir anys de retallades” i boicotejant obertament la lluita sanitària i educativa. Com els dirigents d'En Comú Podem (UP), donant suport als pressupostos i encobrint-los com a socials mentre critiquen i es manifesten contra els macroprojectes.

Després de dècades de retallades i privatitzacions, l'increment recollit en els pressupostos de 3.000 milions d'euros en inversions (1.300 en sanitat, 600 per a educació) no frenarà la destrucció dels serveis públics. És més: molts d'aquests recursos continuaran anant a engreixar el negoci de l'educació i la sanitat concertades. A Catalunya les empreses privades o fundacions ja controlen el 65% dels llits hospitalaris, la totalitat dels sociosanitaris, el 95% de serveis de salut mental i el 25% dels d'atenció primària.

Les cessions dels Comuns, intentant justificar-se dient que no es pot fer res més i que cal frenar la reacció, pretenen encobrir el fracàs de la seva estratègia reformista. El millor exemple és l'Ajuntament de Barcelona. Després de 8 anys a l'Ajuntament, Barcelona continua sent la ciutat amb més desnonaments de l'Estat, el risc de pobresa afecta més del 20% de la població i gairebé el 40% de les llars té dificultats per a arribar a final de mes.

La CUP i la lluita per la República catalana socialista

En aquest context la CUP té una oportunitat històrica per a créixer i desenvolupar una oposició d'esquerres conseqüent tant en el terreny de la lluita social com en el de la lluita nacional. La clau és una política conscient que disputi la direcció del moviment amb una tàctica de combat i acció directa als carrers i un programa anticapitalista, internacionalista i socialista.

És necessari donar la batalla en el moviment sindical, denunciant el paper nefast de la burocràcia de CCOO i UGT i impulsant dins dels sindicats combatius i moviments socials un pla concret per a unificar i estendre les lluites, aixecant la consigna de la vaga general de tot el sector públic. Aquest plantejament tindria un enorme impacte, augmentant la pressió sobre els dirigents sindicals.

La batalla en defensa dels serveis públics, o contra els macroprojectes, que la CUP està impulsant i que les seves primeres convocatòries ja han mobilitzat milers de persones, mostra el potencial que existeix per a vincular les reivindicacions socials i la defensa del medi ambient a la lluita per l'amnistia i una República catalana socialista, omplint de contingut social i revolucionari la lluita per la independència i diferenciant-se nítidament de la xerrameca buida d'ERC i Junts, exigint, com a primer pas, la nacionalització de la banca, les elèctriques, els grans fons d'inversió immobiliaris i grans empreses per a garantir una educació, sanitat, habitatge, pensions, salaris i condicions de vida i treball dignes per a tothom.

Aquest programa entusiasmaria desenes de milers de joves, treballadors i treballadores que ja votem a la CUP i mobilitzaria la majoria de votants d'ERC i els Comuns que estan veient com dins del sistema, plegant-se a les exigències de l'elit capitalista, no hi ha sortida possible.