La república dels treballadors, el jovent i el poble l'aconseguirem als carrers!

Presos polítics llibertat!

La Diada d'enguany està marcada per les històriques mobilitzacions del poble de Catalunya en defensa del dret a l’autodeterminació i per a fer realitat la república per la qual vam votar majoritàriament l'1 d'Octubre del 2017. Es produeix també després d'una ofensiva repressiva sense precedents per part del règim del 78 i els partits que el sostenen, que ha omplert les presons de presos polítics catalans i ha provocat l'exili de molts dirigents independentistes, i després d'una moció de censura que va fer caure al govern del PP i va portar Pedro Sánchez a la Moncloa.

La reacció no renuncia a la seva estratègia i els gestos del PSOE no canvien res

La decisió del govern del PSOE d'apropar els consellers presos a Catalunya, i els contactes entre Quim Torra i Pedro Sánchez, han instal·lat en l'opinió pública una imatge falsa de distensió. En realitat, els mateixos problemes que van donar lloc als esdeveniments del curs polític anterior segueixen sense resoldre’s.

No es tracta únicament que PP i Cs hagin tornat a exigir l'aplicació del 155 després d'unes declaracions de Torra, o estiguin encoratjant la persecució d’aquells que col·loquen llaços grocs per a reivindicar la llibertat dels presos polítics, encoratjant a les bandes feixistes i fent que les agressions físiques contra ciutadans i activistes independentistes es multipliquin. Catalunya s'ha convertit des de fa temps en la punta de llança d'una estratègia que s'estén a molts altres terrenys, com evidencien les declaracions xenòfobes d'Albert Rivera i Pablo Casado contra els immigrants, i que enfonsa les seves arrels en la naturalesa del capitalisme espanyol i el règim del 78, l’aparell estatal del qual -començant per la Corona i seguint pel seu sistema judicial, exèrcit i policia, heretats directament del franquisme- confirma en cadascuna de les seves actuacions el seu caràcter antidemocràtic, espanyolista, masclista i racista.

Des del canvi de govern, el secretari general del PSOE i diversos membres del seu gabinet s'han afanyat a excloure el dret a l’autodeterminació, l'alliberament immediat i sense càrrecs dels presos polítics o el retorn dels exiliats de qualsevol diàleg sobre Catalunya. En la pràctica la causa general contra l'independentisme que van obrir el PP i Cs, i que els dirigents del PSOE van permetre amb el seu suport a Rajoy i el 155, continua oberta.

Els dirigents del PSOE segueixen sent un baluard de la "sagrada unitat d'Espanya" i d'una institució tan antidemocràtica, arcaica i reaccionària com la monarquia. El resultat d'aquesta acceptació, i que es considerin un pilar del règim capitalista del 78, només pot conduir a negar els drets democràtics fonamentals per a Catalunya i Euskal Herria, a sostenir les retallades i l'austeritat, a les mesures repressives contra les dones, els immigrants i refugiats -incloent les escandaloses "deportacions en calent" i els CIEs- i a la continuïtat de les contrareformes de les pensions, la LOMCE i la Llei Mordassa.

Si quelcom demostra l'experiència és que només hi ha una manera de defensar els drets democràtics i socials: amb la mobilització massiva i continuada als carrers. Aquest va ser el factor decisiu que va crear les condicions polítiques per a la caiguda del govern del PP, començant per la lluita de masses per la república a Catalunya, i seguint amb la vaga general feminista del 8M, les manifestacions multitudinàries dels pensionistes, les celebrades a favor dels joves d'Altsasu o contra la justícia patriarcal que empara a violadors.

Intents desesperats per a imposar la "normalitat" i la pau social

Després de la caiguda del PP i la formació del govern de Pedro Sánchez, l'esquerra parlamentària espanyola sembla tenir un gran interès per a recuperar la pau social. Pablo Iglesias i Alberto Garzón en lloc d'organitzar i impulsar la lluita de masses en defensa de les reivindicacions per les quals han lluitat milions de persones durant els darrers anys, han atorgat un xec en blanc a Pedro Sánchez creant grans expectatives en la formació d'un govern de coalició que, com ja ha quedat clar, no sortiria dels límits del sistema.

Pel que fa a la lluita per a fer realitat la república catalana, veiem quelcom semblant. La voluntat de milions de persones mobilitzant-nos pel dret a decidir, votant massivament per la república catalana, i vencent la repressió salvatge de l'Estat espanyol, xoca amb la política dels dirigents del PDeCAT i molts dirigents d'ERC que, a la pràctica, pretenen posar al congelador la república i plantegen que la prioritat és aconseguir un "govern efectiu" per a restablir la negociació amb l'Estat.

El mateix Torra, malgrat les seves sonores declaracions sobre "atacar a l'Estat espanyol" i "lluitar per la república" (que només busquen aplacar el descontent d'amplis sectors de l'independentisme amb la seva política), ha plantejat negociar un "referèndum pactat" amb el govern i l'Estat i s'ha negat en rodó, sota pressió de tots dos, a impulsar mobilitzacions coincidint amb els últims actes de Felip VI a Catalunya, tal com exigien els CDR i amplis sectors de les bases de ANC i Òmnium.

Com si l'Estat espanyol, començant per Felip VI i continuant pels seus jutges, fiscals, militars i policies no hagués deixat prou clar que la seva única resposta a les aspiracions democràtiques i socials del poble català són els cops de porra, les bales de goma o la presó! Com si el propi Pedro Sánchez i diversos dels seus ministres, cedint novament davant la dreta espanyolista, no haguessin afirmat que qualsevol proposta de referèndum és innegociable!

El paper de la dreta catalanista

L’acarnissament de la burgesia espanyola i catalana contra la república no cau del cel. Saben que si la república es fa efectiva mitjançant els mètodes de la lluita de masses, seria el senyal per a aguditzar la crisi revolucionària. La població de Catalunya, després d'una victòria semblant, no permetria la continuïtat d'un govern que advoqués per les retallades i l'austeritat. Una nova fase de la lluita de classes encara més convulsa -on el capitalisme es qüestionaria obertament- s'obriria. I una situació així traspassaria les fronteres de Catalunya, contagiant els treballadors i el jovent de l'Estat espanyol.

Tota l'actuació de la burgesia espanyola i catalana després de l'1-O i de la vaga general del 3-O, ha tingut com a objectiu tancar la crisi revolucionària que aquests esdeveniments van obrir i enviar a les masses a casa utilitzant tots els mitjans possibles. Van intensificar la propaganda espanyolista a Catalunya i al conjunt de l'Estat, van amenaçar amb el col·lapse econòmic amb el trasllat de milers d'empreses, van recórrer als tribunals, la presó, l'exili i el 155. També van convocar eleccions al Desembre, en una atmosfera antidemocràtica . Però la seva estratègia va fracassar en molts aspectes gràcies a la continuïtat de la mobilització i la voluntat del poble de Catalunya.

Aquests fets han deixat encara més al descobert l'estratègia dels polítics burgesos del PDeCAT. Per a ells la independència sempre ha estat una consigna amb la qual desviar l'atenció de la seva política de retallades mentre negocien amb la burgesia espanyola com repartir-se prebendes i corrupteles. Una república catalana resultat de l'acció independent i revolucionària de les masses representa una amenaça mortal per als seus interessos. Avui sabem, perquè així ho han reconegut dirigents com Marta Rovira, Clara Ponsatí i altres, que el Govern de JxSí va debatre el mateix 1-O suspendre el referèndum. "Anàvem de farol", va declarar Ponsatí. Però els milions que vam anar a votar no anàvem de farol, ens ho vam prendre molt seriosament. Tant que ni la burgesia espanyola ni la catalana van poder derrotar o suspendre el referèndum. Aquest va ser organitzat i defensat per la població mitjançant la seva acció directa: a través de milers d'assemblees, dels CDR i de la resistència protagonitzada per les bases de ANC i Òmnium.

Per la república catalana dels treballadors, el jovent i el poble

Malgrat tots els intents de la burgesia espanyola i l'Estat per a acabar amb el moviment de masses a Catalunya mitjançant la repressió, i els de la burgesia catalana i l'aparell del PDeCAT de fer-ho amb maniobres i gerros d'aigua freda, fins al moment no han pogut aconseguir el seu objectiu. Milions de persones a Catalunya hem decidit trencar amb el règim el 78 i construir la república, tal com va mostrar la impressionant mobilització d'un milió i mig de persones del 15 d'Abril i van confirmar -malgrat el fre dels dirigents- els centenars de milers que van tornar a mobilitzar-se el 14 de Juliol a Barcelona.

Dins el moviment per a l'alliberament nacional de Catalunya sempre hi ha hagut dues tendències amb interessos de classe oposats. D'una banda, els milions de joves, treballadors i sectors de les capes mitjanes que hem estat colpejats durament per la crisi econòmica, i estem farts que l'Estat espanyol ens negui el dret a decidir. Nosaltres som els que hem posat la força i la decisió per a portar la república, una república que conquereixi l'alliberament social i nacional i serveixi per a acabar amb l'atur, la pobresa, els desnonaments i les retallades. L'altra tendència, molt minoritària però amb molt poder institucional i econòmic, està format per aquests sectors de la burgesia i la dreta catalanista que pretenen mantenir sota el seu control el moviment per a seguir aplicant polítiques similars a les de la burgesia espanyola.

Si volem fer realitat l'alliberament nacional i social de Catalunya hem de prendre a aquests sectors la direcció del moviment, deixant clar que no volem una república per a seguir igual sinó per a donar resposta a les reivindicacions i necessitats del conjunt dels treballadors i el poble. Aquesta és també l'única manera de guanyar a la lluita a sectors de la classe obrera catalana que, tot i que es veuen afectats per la crisi i no comparteixen les polítiques reaccionàries i repressives de la dreta, desconfien del procés a causa del paper dels dirigents del PDeCAT, dels quals només han rebut atacs socials, retallades i menyspreu.

Des d'Esquerra Revolucionària defensem que cal fer un pas endavant, i aixecar un front únic de l'esquerra, amb la CUP, els CDR, la militància d'ANC i Òmnium, el moviment feminista, les organitzacions estudiantils i el sindicalisme de classe i combatiu, per a lluitar per la república catalana dels treballadors, el jovent i el poble, recolzant-nos en la mobilització massiva de la població.

Afilia't a Esquerra Revolucionària per a lluitar per aquest programa!