Llei antidescàrregues, un atac als drets democràtics i a la cultura

Amb motiu de l'aprovació de la" Llei d'Economia Sostenible", el govern del PSOE va anunciar una sèrie de mesures de cara a combatre la pirateria a internet. Aquestes modificacions, conegudes com "Llei antidescàrregues", suposen clarament una nova restricció dels drets democràtics, i especialment del dret a la pluralitat informativa i d'accés a la cultura.
Internet ha estat un dels més importants avanços en els últims vint anys, permetent l'accés i difusió de la informació i la cultura a una escala sense precedents en la història de la humanitat. Aquesta nova tecnologia que permetria obrir les portes del coneixement al conjunt dels éssers humans, no obstant això, igual que va ocórrer amb la premsa escrita, la ràdio o la televisió, els capitalistes tracten de fer-se amb el control d'aquesta eina de cara a mantenir el seu domini ideològic, així com convertir internet exclusivament en un instrument per a l'obtenció de guanys.

Atac als drets democràtics

En aquest sentit un dels aspectes més polèmics d'aquesta llei ha estat l'anunci del Govern de poder bloquejar una web sense autorització judicial, que finalment s'ha vist obligat a modificar com a conseqüència de l'escàndol generat per una mesura tan arbitrària. No obstant això, s'aprova un procediment ràpid (d'un mes) per a obtenir aquesta autorització, deixant-se en mans d'un nou òrgan del Ministeri de Cultura (la Comissió de Propietat Intel·lectual) el dret a proposar quina web cal suspendre. Encara que es justifica aquesta mesura en defensa dels drets d'autor, és de sobres conegut que mesures d'aquest tipus, restringides inicialment a un ús determinat, acaben utilitzant-se arbitràriament amb finalitats molt distintes, com podria ser suspendre pàgines web d'organitzacions anticapitalistes, o que se solidaritzin amb processos revolucionaris, com el que es viu avui a Veneçuela. Així ha ocorregut amb la llei antiterrorista, que va servir, per exemple, per a condemnar fa uns anys a dos sindicalistes de la Naval Gijón per la lluita que van portar a terme contra el tancament de la drassana.

Altres països ja han aprovat mesures en aquest sentit, tractant d'aconseguir un control més ferri de la xarxa, així com de cara a restringir l'accés a la mateixa. A França el govern de Sarkozy ha aprovat recentment la anomenada "Llei Hadopi", que permet tallar la connexió a internet als usuaris que es descarreguin continguts il·legals durant un any, obligant a més a l'usuari a seguir pagant durant aquest any la seva quota de connexió. A Gran Bretanya, després de rebre dos avisos l'usuari que es descarregui aquests continguts il·legals, serà privat de l'accés a la xarxa. A l’Alemanya s'han establert penes de presó de fins a tres anys per vulnerar els drets d'autor, però no només per a aquells que ho facin amb ànim de lucre, sinó també per als que es descarreguin còpies per a ús personal.

La cultura: negoci i privilegi

Amb motiu d'aquesta polèmica la indústria cultural i alguns artistes han organitzat protestes reclamant "els seus drets". El músic Luis Eduardo Aute ha arribat a dir que "en cinc anys això desapareix; no hi haurà ni cançons ni música". Resulta esperpèntic haver d'escoltar declaracions d'aquest tipus, especialment si tenim en compte que gran part dels més importants creadors de la història de la humanitat (Cervantes, Mozart o Van Gogh) van desenvolupar la seva obra sense que existissin drets d'autor, introduïts a partir de principis del segle XX. Independentment del desenvolupament de la indústria cultural capitalista (que, d'altra banda, només treu al mercat allò que és rendible econòmica i ideològicament), la literatura, la música o qualsevol altra manifestació cultural han existit al llarg de la història independentment dels drets d'autor. De fet, actualment la majoria dels artistes no viuen d’aquests drets, sinó de les seves actuacions i del seu treball quotidià. Són fonamentalment les grans productores i distribuïdores les que rendibilitzen els drets d'autor.
El súmmum de l'absurd ho hem viscut aquests últims dies amb la intenció de la SGAE de cobrar a les perruqueries per tenir posada la ràdio mentre tallen el pèl als seus clients, o amb la cancel·lació d'un acte en la Casa de la Cultura d'Onil (Alacant) en homenatge a Salvador Allende per no haver-se obtingut els permisos necessaris per a fer ús dels poemes de Pablo Neruda i de la música de Víctor Jara. Aquesta lògica absurda podria portar a plantejar que qualsevol músic o escriptor hagués de pagar drets d'autor per la influència que altres músics o escriptors hagin exercit sobre la seva obra.

La cultura i el coneixement és producte col·lectiu de la humanitat, tan col·lectiu que si no hagués camperols que treballessin la terra o obrers que aixequessin habitatges, no podrien els artistes desenvolupar el seu art per no tenir que dur-se a la boca o poder descansar sense passar fred. L'empitjorament de les condicions de vida i de treball i l'alt preu de molts dels articles de la indústria cultural, obliguen a moltes persones a descarregar-se música o cinema per a tenir accés als mateixos. En la societat capitalista la cultura i el coneixement és un privilegi del que gaudeix una minoria, i quan aquest privilegi es veu amenaçat amb un accés més universal a la mateixa, no només com consumidors sinó com creadors (moltes persones que escriuen o componen tenen avui a través d'internet més possibilitats de donar-se a conèixer que en el passat), el sistema capitalista reacciona tractant de mantenir les divisions pròpies d'una societat de classes, la divisió entre opressors i oprimits.