La decisió del Tribunal Suprem de rebaixar la condemna al pres d'ETA, De Juana Chaos, de 12 anys de presó a 3 anys ha estat presentada, en els mitjans polítics i mediàtics de la dreta, com una nova “capitulació” del Govern del PSOE davant d’ETA. Més enllà de la demagògia de la reacció, la veritat és que la decisió del Suprem no deixa de suposar la major pena possible imposada per un article d'opinió. De Juana Chaos ja havia complert el total de la seva condemna per participar en diferents atemptats i també ha satisfet el 75% d'aquesta nova sentència dictada pel suprem. En aquestes condicions hauria de ser immediatament excarcerat, molt més quan la seva vida corre seriós perill per les perllongades vagues de fam que ha protagonitzat.

La justícia burgesa al servei de la reacció

De Juana hauria d'haver sortit al carrer al complir la seva condemna a l'octubre del 2004 segons la legislació vigent. No obstant això, la Sala penal de l'Audiència Nacional va denegar la seva posada en llibertat al·legant irregularitats en les redempcions concedides que no van poder provar-se, i al gener del 2005 el jutge Fernando Gran-
Marlaska va decretar presó provisional per dos articles de premsa publicats al Gara. La polèmica entre els diferents jutges, la fiscalia i el Govern van demostrar que el poder judicial estava sotmès a fortes pressions polítiques. El ministre de Justícia, López Aguilar cedint als crits histèrics del PP, la COPE, l’AVT i altres col·lectius similars va assegurar, referint-se a De Juana, que no seria posat en llibertat.

I així va ser. De les noves imputacions sorgiria una condemna de 96 anys de presó pels dos esmentats articles que, després de successives polèmiques, van ser rebaixats a 12 anys i set mesos de presó per l'Audiència Nacional. L'arbitrarietat de les condemnes va dur al pres d'ETA a protagonitzar dues vagues de fam abans que acceptar el que de fet era una cadena perpètua.

Davant el greu estat de salut del pres, alimentat contra la seva voluntat lligat al llit, els jutges instructors de l'Audiència Nacional es van mostrar disposats a enviar-lo a casa per a què complís la resta de la condemna. Però en un cop de mà, el ple de l'Audiència Nacional va trencar les seves pròpies normes internes i va decidir novament mantenir-lo a la presó. Després de la decisió última del Suprem el 12 de febrer del 2007 i ara que la situació està novament en mans del Ministeri de l'Interior, el Partit Popular torna a sortir al carrer exigint la major duresa en una autèntica
vendetta macabra per a evitar la seva excarceració.

La defensa dels drets democràtics és una causa de la classe treballadora

Actualment hi ha suficients exemples de com la Llei de Partits i tota la bateria de mesures legals d'excepció que es van fer amb el pretext de la lluita contra ETA, s'estan aplicant descaradament contra el moviment juvenil a Euskal Herria i contra tots aquells que no segueixen el guió dictat pel PP. Els joves del sumari 18/98 als quals se'ls ha condemnat per pertinença a organització terrorista sense haver comès altre delicte que militar en formacions juvenils que, a posteriori, van ser caracteritzades com a tals, s'han convertit en les víctimes propiciatòries destacades d'aquesta ofensiva repressiva, però no les úniques. És sorprenent que aquesta llei, que va comptar i compte amb el suport del PSOE, també hagi servit per a enjudiciar al Lehendakari Juan José Ibarretxe i al Secretari General del
PSE-EE, Patxi López, imputats per reunir-se amb la il·legalitzada Batasuna. No contents amb el calat de l'ofensiva, El PP tracta ara d'utilitzar-la davant les pròximes eleccions per a il·legalitzar al Partit Comunista de les Terres Basques- EHAK.

Tota aquesta legislació també s'està emprant a fons contra sectors combatius del moviment obrer. El judici als dos sindicalistes de la
CSI (Corriente Sindical de Izquierdas), Cándido González Carnero i Juan Manuel Martínez Morala als quals es condemna a tres anys de presó per suposats desperfectes comesos en el desenvolupament d'una manifestació, o la persecució a sindicalistes del SOC (Sindicato de Obreros del Campo) per motius similars, troba els seus precedents en les desproporcionades sentències a la joventut al País Basc, on per cremar un caixer es dicten penes de vuit anys de presó o on per organitzar una manifestació que sigui declarada il·legal pots ser acusat de “pertinença a banda armada”.

La lluita antiterrorista està sent un argument fonamental amb el qual el sistema enforteix l'aparell coercitiu de l'Estat contra la classe treballadora i la joventut combativa. Les retallades en els drets d'associació, manifestació, expressió i vaga s'han convertit, en els fets, en “un estat d'excepció democràtic” per part de la classe dominant.

Per una política socialista i revolucionària

Per a donar als seus
brams una aparença de justícia, El PP s'erigeix en autoritzat portaveu i defensor de les víctimes. Però, quina autoritat té el Partit Popular per a reclamar el seu favor quan amb el seu suport a la guerra de l'Iraq han provocat desenes de milers de víctimes, quan es neguen a condemnar la dictadura i la repressió franquista que va torturar i va acabar amb la vida de centenars de milers d'obrers i joves, quan cada any centenars de treballadors són víctimes d'accidents mortals i la xifra d'accidents laborals s'eleva al milió en un any per a engrossir els beneficis grotescos de la banca i la patronal que el PP representa?.

El doble tracte que la dreta gasta no és menor que el que empra habitualment la justícia burgesa. Si ets ric o estàs a favor del sistema la llei et tracta amb absoluta benevolència facis el que facis. És el cas de les bandes feixistes o del crim de coll blanc. Igualment va succeir amb el cas
GAL, quan en sentència dictada a l'abril de 2000 l'Audiència Nacional va considerar provat que els cinc condemnats – l’exgeneral de la guàrdia civil Rodríguez Galindo, l’exgovernador civil de Guipúscoa Julen Elorriaga, l’extinent coronel Angel Vaquer, i els exguàrdies civils Enrique Daurat i Felipe Bayo- van decidir segrestar a França a Lasa i Zabala, interrogar-los en el Palacio de la Cumbre de Sant Sebastià, torturar-los i finalment donar-los mort i enterrar els seus cossos en calç viva. Però Enrique Rodríguez Galindo només va estar a la presó poc més de quatre anys per “problemes” de salut, mentre Julen Elorriaga, condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets, només va complir un 3% de la condemna i va ser excarcerat també per motius de salut. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa.

Si el Govern del PSOE vol realment representar a la seva base social, ha de donar un gir radical en la seva actual política de concessions a la dreta i col·laboració amb la gran burgesia, la banca i la patronal. No es pot servir a dos amos al mateix temps. I això també passa per defensar els drets democràtics, no per atacar-los. Cal permetre que la democràcia entri a les comissaries i casernes de la Guàrdia Civil i a l'Exèrcit, en lloc de sancionar i perseguir als elements democràtics i progressistes. És necessari derogar la legislació repressiva com la Llei de Partits i depurar l'aparell estatal dels elements feixistes que perviuen des de l'època franquista. De la mateixa manera s'han de reconèixer els drets democràtics de les nacionalitats històriques a l'Estat espanyol, incloent el dret d'autodeterminació i vincular-lo a un programa socialista per a transformar la societat. Òbviament no esperarem que l'actual direcció socialista doni un gir tan profund. Aquest gir sol serà possible si construïm el Corrent Marxista per a defensar aquestes idees entre el moviment de la joventut i la classe obrera.