Nacionalitzacions a Veneçuela: Què signifiquen per als socialistes? Alan Woods          L’anunci de mesures àmplies de nacionalització ha de ser saludat amb entusiasme pels treballadors de tots els països. Representa un gran pas endavant per a la revolució veneçolana i un seriós cop contra el capitalisme i l’imperialisme.         

El dimarts 15 de maig, James Ingham, corresponsal de la BBC a Caracas, va publicar un article titulat: La nacionalització s’estén a Veneçuela, i comença així:         

“Els inversors privats i l’oposició política l’odien, els seguidors del president Chávez l’adoren. Una concurrència de nacionalitzacions i amenaces a empreses privades està canviant el clima econòmic de Veneçuela, i amenaça amb ampliar una divisió social tensa.“Chávez està intensificant la seva campanya per convertir Veneçuela en un estat socialista.“Està prenent més control dels béns del país i advertint a les empreses que si no estan d’acord amb la seva visió aleshores les prendrà”.         

Immediatament després d’arribar al càrrec, el president va anunciar un programa ampli de nacionalitzacions: “Tot el que va ser privatitzat serà nacionalitzat”, va afirmar. I per ara està complint la seva paraula. 

 

Nacionalització del petroli  

       

L’1 de maig, el Dia del Treball, es van prendre les últimes empreses petroleres privades que quedaven al país. El president Chávez, en mig de les ovacions dels treballadors durant una cerimònia a la planta processadora José Oil, els va dir: “Aquesta és la veritable nacionalització dels nostres recursos naturals. Avui estem tancant un cicle pervers”.        

El Projecte de la Conca de l’Orinoco, pretenia desenvolupar una de les reserves més grans del món, anteriorment estava controlat per sis empreses estrangeres: la nord-americana CoconoPhillips, Chevron i Exxon Mobil, juntament amb la britànica BP, la noruega Statoil i la francesa Total. Aquests gegantins monopolis estrangers estaven preparant-se per recollir grans beneficis d’aquest negoci. Ara l’empresa petrolera estatal PDVSA controlarà al menys el 60 per cent dels projectes, el beneficis d’aquests retornaran a Veneçuela. Continuen les negociacions sobre l’accionariat i la possibilitat de compensació per a les refineries.        

És permissible des d’un punt de vista socialista arribar a acords amb els capitalistes estrangers o pagar compensació per les empreses nacionalitzades? Això depèn de diferents factors. A principis dels anys vint, Lenin estava disposat a oferir concessions als capitalistes estrangers per desenvolupar Sibèria perquè la jove república soviètica no estava en situació de poder-ho fer. Inclús hi va haver negociacions amb capitalistes nord-americans, principalment organitzades pel ric empresari Arnold Hammer. Però no van arribar a res perquè els imperialistes volien destruir l’estat soviètic, no comerciar amb ell.        

La qüestió de la compensació no és tampoc una qüestió de principis. Marx va plantejar la possibilitat de pagar una suma de diners als capitalistes a Anglaterra. Trotsky també va dir que als EUA seria possible pagar compensació als capitalistes a canvi del lliurament pacífic de les fàbriques i minimitzar així la possibilitat de violència. Però el que no és permissible és la idea reformista de comprar les indústries pel seu valor de mercat, això faria impossible tota la idea de la nacionalització. Una consigna possible seria: nacionalització amb compensació mínima sobre la base de la necessitat comprovada. Això equivaldria a pagar una quantitat determinada als petits accionistes però res en absolut als “peixos grossos”.Veneçuela només ha de considerar acords basats en el valor comptable dels projectes i no en el seu valor de mercat, que seria molt més gran. En principi, això seria acceptable, perquè Veneçuela té recursos considerables i és capaç de pagar, a condició que les indústries siguin lliurades sense demora i sense sabotatge. Però és molt dubtós que aquestes condicions siguin acceptables per als imperialistes i les grans empreses estrangeres.         

En qualsevol cas, fonts del govern han dit que en alguns casos pot ser que no hi hagi cap compensació.El corresponsal de la BBC comenta de forma mordaç: “Mentre Chávez proclamava a la cerimònia de transferència que ell havia tornat el petroli al poble i alliberat Veneçuela de l’imperialisme nord-americà, els escèptics observaven amb preocupació. Els analistes prediuen que PDVSA tindrà problemes per gestionar aquests difícils camps petrolers. Diuen que sense l’experiència i coneixements de les empreses privades, la producció caurà”. És la mateixa vella melodia que tan sovint hem sentit! La burgesia mai pot acceptar que és possible dirigir l’economia sense l’ajut amable dels banquers i els capitalistes privats. Però la història demostra una cosa diferent. L’experiència dels primers plans quinquennals a la URSS demostra que no només és possible dirigir un enorme país sense capitalistes privats, sinó que a més a més l’economia nacionalitzada i planificada, inclús gestionada en línies burocràtiques, pot donar uns resultats excel·lents.Durant anys els propagandistes del Capital han estès amb assiduïtat el mite de que el capitalisme funciona millor que una economia planificada, i la història de fades de que les meravelles del mercat solucionaran tots els problemes, a la que Keynes va respondre amb la seva frase famosa: a llarg termini tots estarem morts.        

Un exemple històric simple desmantellarà immediatament la tesi central dels seguidors del mercat. A la Segona Guerra mundial, quan els exèrcits de Hitler s’estenien per Europa i Gran Bretanya es trobava sola contra la paret, què va fer la burgesia britànica? És que potser van dir: hem de deixar tot a l’empresa privada i a la “mà invisible del mercat”? No! Van centralitzar l’economia, van introduir elements de planificació, racionalització, la direcció del treball i inclús van nacionalitzar sectors de la indústria necessaris per a la producció de guerra. Per què van fer això? Perquè donava millors resultats.        

L’aplicació de l’economia de mercat a l’Amèrica Llatina ha demostrat ser un veritable desastre per a les masses, que no es van beneficiar del creixement econòmic de la dècada passada, que només va servir per augmentar els ingents beneficis dels banquers, dels capitalistes i, sobretot, dels gegantins monopolis estrangers com Exxon. La preocupació d’aquests cavallers no és que els veneçolans manquin de l’experiència per explotar camps petrolers difícils, sinó que els propietaris d’Exxon es vegin privats dels seus suculents beneficis.Inclús el corresponsal de la BBC es veu obligat a admetre que aquestes mesures ajudaran els sectors més pobres de la població, la gent que va votar a Chávez i que desitja un canvi fonamental de la societat:        

“Els pobres podrien beneficiar-se perquè els beneficis es gastaran en projectes socials”, però immediatament afegeix: “però existeix preocupació en que això passi a costa de la inversió a llarg termini a les empreses. Les multinacionals per descomptat poden quedar-se com a socis minoritaris, però si no aconsegueixen un bon acord a les negociacions de compensació, se n’aniran”.        

Això és realment escandalós! Aquests monopolis estrangers han estat saquejant durant generacions la riquesa petrolera de Veneçuela. Han extret una enorme quantitat de riquesa a costa del poble veneçolà. Durant la major part del temps ni tan sols van pagar impostos. Ara, quan el poble de Veneçuela està prenent el que és la seva propietat, aquests voltors consentits estan exigint una compensació. El que hauria d’exigir una compensació és el poble veneçolà per tota la riquesa que li han robat durant dècades.        

Les grans empreses estrangeres estan utilitzant la compensació per fer xantatge a Veneçuela. Bàsicament diuen: “no podeu aturar que us robem. És el nostre dret i insistim en seguir així. Ens anirem de Veneçuela, cancel·larem tots els contractes i tallarem totes les inversions exteriors. Organitzarem un boicot internacional contra Veneçuela. Us arruïnarem. Us privarem de menjar a cops!”        

La següent a la llista de les nacionalitzacions és la principal empresa de telecomunicacions de Veneçuela, CANTV, que va ser privatitzada el 1991. Des d’aleshores els seus propietaris han aconseguit quantiosos beneficis però la seva cobertura mai ha arribat als més pobres del país. La majoria dels pobres veneçolans depenen de la xarxa de locutoris de les empreses de telefonia que estan plens de cabines telefòniques, o fan trucades des de parades al carrer, on hi ha telèfons mòbils lligats a una taula i els usuaris paguen pel préstec del telèfon.        

A partir de juny l’estat prendrà el control de l’empresa, convertint-la, en paraules de Chávez, “d’una empresa capitalista privada a una empresa estatal socialista”. Les llargues cues de persones esperant un telèfon a casa seva seran cosa del passat. Planeja instal·lar més d’un milió de noves línies i reduir el cost de les trucades. Segons va dir: “Per al 2011 cada zona amb més de 500 residents tindrà accés a les línies terrestres”.        

Altres empreses que seran nacionalitzades són la principal empresa subministradora d’electricitat del país, Electricidad de Caracas. Les fàbriques de ciment i acer que exporten la majoria dels seus béns també ha dit que seran expropiades si no comencen a vendre més als veneçolans. Però el més important de tot, els bancs, que fins ara es creien immunes, també s’enfronten a la nacionalització.Chávez ha dit recentment que: “la banca privada ha de donar prioritat al finançament dels sectors industrials de Veneçuela a baix cost. Si els bancs no estan d’acord en això serà millor que se’n vagin, que em lliurin els bancs, que els nacionalitzarem i aconseguirem que tots els bancs treballin per al desenvolupament del país, no per a especular i produir enormes beneficis”.        

Els bancs a Veneçuela han aconseguit en l’últim període ingents beneficis. The Economist (8/5/07) comentava el següent: “Els bancs tindrien dificultat per a protestar o resistir-se, especialment perquè han registrat un important creixement dels seus beneficis, més del 33 per cent el 2006, gràcies al boom de la demanda de crèdit intern, en mig d’una ràpida expansió econòmica (una mitjana superior al 12 per cent en els últims tres anys). Inclús sense nacionalització, el govern podria estar contemplant altres reformes del sector, que podrien incloure una restricció dels beneficis bancaris (l’excés aniria a desenvolupar projectes socials), i força control directe sobre l’ajust dels tipus d’interès i l’assignació del crèdit”.Inclús si Chávez retarda la nacionalització dels bancs i introdueix aquests controls, això faria impossible la gestió dels bancs sobre bases capitalistes i per tant acabaria portant a la nacionalització. La nacionalització dels bancs és absolutament essencial si Veneçuela finalment trenca amb el capitalisme. Els bancs són un instrument essencial de la política econòmica i una palanca poderosa. El control del crèdit és un element essencial en una economia socialista planificada i ha d’estar en mans de l’estat. Això permetrà l’estat distribuir els recursos i invertir d’acord amb les necessitats generals de la societat, no per al benefici d’un grapat de paràsits adinerats. 

 

Una qüestió de classe 

 

Ingham resumeix la reacció als anuncis de nacionalització: és un moment de nerviosisme per als inversors i les empreses privades. En canvi, per als milions de persones en les que es basa el president i el seu ajut financer, estaran contentes amb que els diners es traspassin dels rics als pobres”. Aquestes paraules d’un enemic de la revolució bolivariana i el socialisme, expressen adequadament la realitat del conflicte de classe que s’està desenvolupant a Veneçuela durant més d’una dècada i que ara ha arribat a un punt d’inflexió crític. La qüestió de la nacionalització és el punt central en aquesta etapa crítica. I de la resolució d’aquesta qüestió depèn el futur de la revolució.Els treballadors, els camperols i els pobres de Veneçuela van rebre les notícies amb alegria, ells estan mirant a Hugo Chávez perquè compleixi la seva promesa de fer irreversible la revolució veneçolana. Això només es pot fer desafiant directament el sacrosant dret de la propietat privada. A menys que el poder econòmic sigui arrabassat de les mans de l’oligarquia contrarevolucionària, la revolució bolivariana mai podrà triomfar i les conquestes de la revolució mai estaran fora de perill.          Igualment previsible va ser la resposta dels imperialistes de tots els països. S’ha produït un udol de protesta procedent de totes parts. Els mitjans de comunicació estan plens d’històries esborronadores sobre l’amenaça de la “dictadura comunista” a Veneçuela. Ometen el petit detall de que el president Hugo Chávez a l’última dècada ha guanyat més eleccions, referèndums i altres consultes populars que cap altre líder polític del món. A les eleccions presidencials del passat mes de desembre va aconseguir la major victòria electoral de la història veneçolana.“Demòcrates” com George W. Bush i Tony Blair només estan a favor de la democràcia quan aquesta no amenaça els interessos dels banquers, terratinents i capitalistes. Però en el moment en que el poble elegeix un govern que intenta canviar la societat i desafia la riquesa i els privilegis, la seva actitud canvia immediatament. A l’abril del 2002, la CIA va organitzar un cop d’estat a Veneçuela que hauria instal·lat una dictadura sagnant com la de Pinochet a Xile. Al dia següent Washington va reconèixer al nou govern, dirigit per l’empresari Carmona, a qui mai ningú havia elegit. Aquestes són les credencials “democràtiques” de l’imperialisme nord-americà.        

El que realment els preocupa és que per poder dur endavant la revolució bolivariana, Hugo Chávez està començant a adoptar mesures audaces contra la propietat privada, nacionalitzant empreses i terres que pertanyien a l’oligarquia veneçolana i a les grans transnacionals estrangeres. Estan terroritzats davant la possibilitat que aquest exemple sigui seguit per d’altres països (ja està passant) i que els treballadors d’Europa i els EUA comencin a exigir mesures similars contra les grans empreses que exploten els seus treballadors per extreure enormes beneficis, fent malbé el medi ambient amb fuites de petroli i altres formes de contaminació, amb tancaments de fàbriques com si fossin capses de mistos per guanyar més beneficis, saquejant als països pobres. 

 

El clam sobre la “llibertat de premsa” 

 

Particularment repugnant és la reacció dels mitjans de comunicació occidentals. En el moment d’escriure aquest article sóc a Ciudad de México. Aquí tots els canals de televisió han estat emetent cada mitja hora sorolloses protestes contra la cancel·lació de la llicència d’emissió a RCTV, presentant-ho com un atac a la “llibertat d’expressió”. L’empresa de televisió en qüestió durant anys ha portat a terme una propaganda atroç i mentidera contra el govern, incloent-hi els atacs personals contra el president, al que es calumnia contínuament com un llunàtic i coses pitjors. Han fet crides repetidament a l’enderrocament violent del govern i a l’assassinat d’Hugo Chávez.        

No es tracta d’un grup innocent de periodistes televisius per la defensa de la llibertat. Tot el contrari. Aquesta empresa durant molt de temps ha estat el centre d’un complot contrarevolucionari per desestabilitzar i enderrocar un govern elegit lliurement pel poble. A l’abril del 2002 va ser el veritable centre organitzatiu del cop, apel·lant als veneçolans a que donessin suport al cop, publicant notícies falses sobre una massacre del govern. Es van negar categòricament a permetre que els ministres defensessin els seus arguments a la televisió.En unes altres paraules, va ser un dels punts neuràlgics de la preparació d’un cop que tenia per objectiu instal·lar una dictadura a Veneçuela que hauria costat un nombre important de vides. Va ser un dels principals instruments de l’oligarquia i la CIA. A qualsevol altre país, l’emissora s’hagués tancat ja fa temps i els seus directors portats a judici. A Veneçuela ningú va ser arrestat quan, per descomptat, això hauria d’haver passat, i s’ha permès a l’emissora emetre fins que la seva llicència ha expirat. Les autoritats correctament van negar la renovació de la seva llicència. Legalment tenen el dret. Això és tot. Per tant, tot el soroll i la fúria atiada per la premsa groga sobre el suposat atac a la llibertat de premsa a Veneçuela haurien de ser rebutjats amb menyspreu per fals i hipòcrita.        

L’anomenada premsa lliure del món occidental en realitat és la propietat privada d’un grapat de magnats dels mitjans de comunicació super-rics com Rupert Murdoch. Lluny de ser els campions de la llibertat d’expressió, aquests empedreïts reaccionaris són els portaveus de l’imperialisme, els bancs i els grans monopolis. Van defensar amb interès l’status quo, és a dir, l’esclavització dels pobles de tot el món per un grapat de rics paràsits. Són els enemics més implacables de la llibertat i el progrés a tot arreu.         Amb aquesta campanya estrident dels mitjans de comunicació no aconseguiran enganyar als treballadors del món. Comprendran què està en joc. Una lluita a vida o mort entre classes antagòniques  que s’està desenvolupant a escala mundial. Immediatament comprendran el fet que la mateixa premsa groga que sistemàticament menteix i calumnia els treballadors sempre que van a la vaga per la defensa dels seus interessos contra els empresaris, té les seves pròpies raons per atacar Chávez i Veneçuela, i que aquestes raons no tenen res a veure amb el que surt als periòdics. 

 

Revolució llatinoamericana 

 

Per tota l’Amèrica Llatina les masses estan despertant. A l’Equador tenim l’elecció de Rafael Correa, que diu seguir el model de Chávez. Està immers en una batalla contra el congrés i compta amb el suport del 80 per cent de la població. A Bolívia, Evo Morales, animat per les nacionalitzacions a Veneçuela, està plantejant la qüestió de la nacionalització dels recursos del país:“Els governs neoliberals van lliurar turons, rius i concessions mineres. Hem de començar a recuperar aquestes concessions”. Això és el que va dir Morales abans de començar el procés de nacionalització de la indústria del gas. Com a Veneçuela, el govern bolivià es va enfrontar a la resistència ferotge de l’oligarquia, amb Washington i les grans empreses transnacionals al darrera. El corresponsal de la BBC a Caracas expressa els temors dels imperialistes: “Els canvis a Veneçuela s’estan reflectint per tota l’Amèrica Llatina. Els aliats de Chávez a Bolívia i l’Equador estan fent moviments similars”.        

A Bolívia, l’empresa estatal d’energia YPFB va dir que prendria el control de la producció i la distribució del petroli i gas del país. Al 1r de Maig d’aquest any, Morales al seu discurs va prometre fer un control més gran de l’economia i les empreses estrangeres:“Si realment volem viure en una Bolívia dignificada aleshores hem de prendre el camí de l’antiimperialisme, l’antiliberalisme i l’anticolonialisme”.El govern esperava acabar la nacionalització de la indústria de telecomunicacions el 1r de Maig, però les converses amb Telecom Italia, que posseeix la meitat de la major empresa de telecomunicacions, estan actualment aturades. Telecom Italia la setmana passada va dir que estava considerant  buscar un arbitratge internacional per a la venda d’Enel després que Bolívia aprovés dos decrets destinats a renacionalitzar l’empresa. Els imperialistes recorren a qualsevol truc i maniobra per frustrar la voluntat del poble i sabotejar els seus intents de recuperar el control dels seus recursos naturals. Però el moviment per la nacionalització continua augmentant, estimulat per l’exemple veneçolà. Per a Washington es tracta d’un intent de Chávez d’exportar la revolució. El llançament de Telesur, un canal de televisió per a tota l’Amèrica Llatina que emet des de Caracas a milions de persones de tot el continent i més enllà, va ser una resposta directa al control de les ones que l’imperialisme dels Estats Units exerceix a través de la CNN. Chávez també va dir que vol treure Veneçuela de l’FMI i del Banc Mundial.        

El president va dir que havia ordenat al ministre d’economia, Rodrigo Cabezas, començar els tràmits formals per a la retirada d’aquests dos organismes internacionals. El president Chávez va parlar de la seva ambició de crear el que anomena un Banc del Sud, que sobre la base de les reserves de petroli veneçolanes, finançaria projectes a l’Amèrica del Sud. Aquest pas també seria vist com una amenaça per al domini complet que l’imperialisme té sobre el continent a través d’aquestes institucions financeres. L’exemple és contagiós. A Nicaragua, Ortega ha dit que està negociant amb l’FMI per “abandonar el Fons” i que esperava “sortir de la presó” del deute del FMI. Els estrategs de l’imperialisme han arribat a les mateixes conclusions que els marxistes: estan madures les condicions per a un moviment revolucionari general a l’Amèrica Llatina que tindrà enormes conseqüències als EUA i a escala mundial. L’ull de l’huracà està a Veneçuela, on, després d’una dècada de lluita, la revolució està arribant a un punt de no retorn.        

Aquí a Mèxic, les mesures anunciades per Chávez ha posat nerviosa a la classe dominant, que ja es va enfrontar a una rebel·lió de masses que no ha parat des del frau electoral de l’any passat. Un amic mexicà em va dir: “Això no és sorprenent. Estan atacant al govern de Chávez cada mitja hora a tots els canals i defensant els drets dels periodistes veneçolans, com si estiguessin parlant d’esdeveniments a Mèxic”. Aquestes paraules van a l’essència de la qüestió. Hi ha una raó molt bona per a la ferocitat d’aquests atacs contra Veneçuela per part dels imperialistes i els seus titelles a l’Amèrica Llatina. Correctament temen que la revolució veneçolana no s’aturi a les fronteres sinó que s’estengui a tots els països. Les últimes nacionalitzacions representen un exemple que altres voldran seguir. Això va encendre les campanes d’alarma als passadissos del poder, des de Washington a Ciudad de México i més enllà.        

A Mèxic, Calderón l’any passat va arribar al càrrec gràcies al frau electoral, després d’unes protestes massives a les que van participar milions de treballadors i camperols. El 31 de juliol, tres milions de persones van sortir al carrer per exigir el reconeixement del candidat del PRD, López Obrador. A Oaxaca hi va haver una insurrecció que va durar mesos, amb la creació d’un sòviet (l’APPO), una milícia popular i l’ocupació de la televisió.        

La insurrecció d’Oaxaca va ser esclafida per la força bruta amb centenars de detinguts i un nombre desconegut d’assassinats per les forces de seguretat. Per descomptat, no va aparèixer ni una paraula sobre això a la nostra “premsa lliure”, que tan sols comença a parlar de “dictadura” quan els interessos dels rics estan amenaçats. Tothom a Mèxic sap que López Obrador va guanyar les eleccions i que Calderón no va ser elegit democràticament. Però Washington i Londres reconeixen a Calderón i miren per tots els mitjans de mantenir-lo en el poder, encara que no ho aconseguiran. El moviment a Mèxic no ha finalitzat. Tan sols acaba de començar. El 2 de maig hi va haver una vaga general que va adquirir unes dimensions enormes. S’ha creat un comitè de vaga nacional per organitzar una altra vaga general. Hi ha ferment als sindicats, on els dirigents “charros” de l’ala de dretes són contínuament derrotats per la base. Tota la situació aquí és explosiva. Resulta estrany que la classe dominant mexicana, i els seus mestres a Washington, estigui terroritzada pel que està passant a Veneçuela?        

En canvi, les opcions de l’imperialisme a Veneçuela ara són molt limitades. L’imperialisme nord-americà, amb tota la seva riquesa i poder militar, es troba paralitzat. En el passat haurien intervingut directament enviant als marines. Però en el moment actual això no és possible. Estan enredats en una guerra invencible i impopular a l’Iraq. És impensable que inclús un sapastre com Bush pugui llançar-se en aquest moment a una altra aventura militar a l’Amèrica Llatina.        

Encara està l’opció de l’assassinat, que sens dubte des de fa temps prepara la CIA. Però fins i tot això comporta seriosos riscos per a l’imperialisme nord-americà. Provocaria una onada de fúria a l’Amèrica Llatina i a tot el món, començant a Veneçuela, on el primer resultat seria tallar el subministrament de petroli als EUA. Això causaria una onada de fúria i repulsió per tot el continent. Probablement no quedaria dempeus cap ambaixada dels EUA a tota la regió. El rancor contra els EUA duraria generacions i portaria a noves insurreccions i explosions. 

 

“Menjant s’obre la gana” 

 

Hi ha un vell refrany que diu: “menjant s’obre la gana”. Un nombre cada cop més gran de treballadors a Veneçuela està exercint pressió pel control obrer i la nacionalització. Aquest és el cas d’Inveval, on els treballadors ja han ocupat la fàbrica i la dirigeixen exitosament sota control obrer. El mateix passa amb Sanitarios Maracay, com ja hem informat en articles anteriors. Aquestes i altres fàbriques han organitzat el Freteco, el front de fàbriques ocupades, que està estenent la seva influència i accelerant la campanya per la nacionalització. Les declaracions del president donaran un nou impuls a aquest moviment.        

SIDOR és la major factoria d’acer de la regió andina, amb una capacitat de 4,2 milions de tones a l’any. SIDOR produeix cable i canonades, incloent-hi el tipus de canonada que necessita la indústria nacional veneçolana, i segons informes de l’empresa, el 63 per cent de la producció va destinada al mercat veneçolà i el 37 per cent a l’exportació. L’empresa va ser propietat de l’estat des de la seva formació el 1952 fins el 1998, quan va ser privatitzada. El 60 per cent de les accions van ser adquirides per un consorci anomenat Amazonia, format per l’empresa argentina Techint com a soci majoritari, a més a més de la mexicana Hylsamex, la brasilera Uniminas i la veneçolana Sivensa com a socis minoritaris. El govern veneçolà mantenia el 20 per cent de les accions i el restant 20 per cent va ser lliurat als treballadors de la planta. Chris Carlson informava a Venezuelanalysis.com que el 9 de maig, els treballadors a Mèrida van fer protestes fora de la factoria d’acer de SIDOR a Puerto Ordaz, exigint que el govern nacionalitzi l’empresa. Els treballadors del sindicat de SIDOR es van reunir ahir fora de la planta, van bloquejar el trànsit, impedint l’entrada a la planta a primeres hores del matí.        

Chávez va avisar que nacionalitzaria l’empresa si no complia les necessitats de la indústria domèstica enlloc d’exportar als clients estrangers, encara que sembla que per ara l’empresa seguirà en mans privades.“Com a treballadors estem exigint una resposta definitiva a la situació”, va dir Ulmaro Ramos, secretari del sindicat, en una emissora local de ràdio.   Un portaveu del sindicat va dir que els treballadors estan a favor de la intenció del president de nacionalitzar l’empresa.“Estem donant suport a l’anunci del president sobre la possibilitat d’alliberar l’empresa que ha estat sotmesa a l’esclavitud del capitalisme neoliberal durant els últims 8 anys”. Aquestes són les paraules de José Meléndez, membre del sindicat Alianza Sindical de Sidor. Meléndez va dir que quan la planta va ser privatitzada hi havia 11.600 treballadors i que ara només hi ha 5.700 que són “explotats i sense cap tipus de beneficis”.“No estem dividits i estem completament d’acord amb que el president adquireixi el control d’aquesta empresa per què finalment pugui ser posada sota control dels treballadors”, va dir Meléndez. 

 

I ara què? 

 

Chávez ha demostrat que és possible per als revolucionaris utilitzar les institucions de la democràcia formal burgesa per a mobilitzar les masses per a la transformació. Ha fet una política intel·ligent que li ha permès guanyar una elecció rere l’altra, basant-se en un programa de reivindicacions democràtiques revolucionàries i reformes que no han anat més enllà del capitalisme però sí que van servir per reunir i organitzar milions de treballadors i camperols per canviar la societat.        

Aquestes victòries han desmoralitzat i desmobilitzat a les forces contrarevolucionàries. L’oposició, que va fer un esforç seriós  per mobilitzar les seves forces per fer fora Chávez al desembre, ara està dividida i desorientada. L’ambient de la dreta és d’abatiment i derrota. Ara l’oposició no té representació a l’Assemblea Nacional com a resultat de la seva decisió de boicotejar les eleccions el 2005. L’aclaparadora victòria de Chávez (inclús els observadors internacionals no es van atrevir a qüestionar-la) li dóna força per impulsar un programa socialista. Ho està fent i mereix el reconeixement per això.        

En canvi, la revolució encara no ha passat el punt crític on la quantitat esdevé qualitat. Hi ha en funcionament unes forces poderoses que intenten aturar la revolució, debilitar-la i sabotejar-la des de dintre. Les forces contrarevolucionàries burgeses són massa dèbils com per complir aquest objectiu. Però ho està fent la burocràcia bolivariana, l’ala de dretes que representa la quinta columna de la contrarevolució dintre del moviment, que treballa enèrgicament per aïllar el president i sabotejar els seus decrets.Veneçuela encara no ha trencat amb el capitalisme sinó que està en una situació delicada a mig camí. En això hi ha grans perills. És impossible fer mitja revolució. El perill és que, introduint algunes mesures de nacionalització i altres reformes progressistes, Chávez aconsegueixi que el funcionament del capitalisme sigui impossible, sense haver posat en el seu lloc els mecanismes necessaris de planificació i control que són les condicions prèvies per a una economia socialista planificada.         Hi ha signes preocupants de que no tot va bé a l’economia. La inflació està augmentant, afectant més durament els sectors més pobres. Estan apareixent escassetats a tots els nivells. Els capitalistes estan responent amb una vaga de capital i s’ha estès el sabotatge, la corrupció i l’obstrucció burocràtica. The Economist comenta el següent al respecte:        

“Amb una cascada d’ingressos per exportació de petroli en els últims anys, el petroli va representar gairebé 59.000 milions de dòlars el 2006, i les divises a revessar, l’administració de Chávez té diners de sobres. En canvi, quan es combina això amb altres despeses obligatòries, especialment els costosos programes socials i subsidis, això exercirà més pressió sobre un dèficit pressupostari ja gran. El dèficit era equivalent a l’1,8 per cent del PIB el 2006. Segons l’Economist Intelligence Unit, aquest creixerà al 4,9 per cent del PIB aquest any. (El veritable quadro fiscal és encara pitjor, perquè una part de la despesa es canalitza fora del pressupost, a través de l’empresa petrolera propietat de l’estat i el fons de desenvolupament econòmic). El creixement del PIB és lent, un 5,8 per cent aquest any i un 3,2 per cent per al 2008, segons les nostres previsions.“La radicalització de la política amb Chávez, combinat amb signes de creixents tensions a l’economia, s’evidencia no només en el deteriorament de les finances públiques i un alentiment del creixement, sinó també en la persistent inflació de doble dígit, la taxa més alta de l’Amèrica Llatina, el que està generant temors entre els inversors. L’índex de la borsa de Caracas ha caigut aquests últims dies. La inversió privada estrangera l’any passat va anar descendint, i aquesta tendència s’ha exacerbat des del gener. La inversió directa estrangera l’any passat va ser negativa. A mig termini la reducció de la inversió augmentarà segons disminueixi el creixement del PIB.        

“A més a més, l’extra que es pagava pel dòlar en el mercat negre s’ha disparat, el bolívar s’ha debilitat aproximadament en 2,950 bolívars per dòlar (comparat amb la taxa oficial de 2.150 per dòlar), el punt més baix va ser al gener amb uns 4.000 bolívars per dòlar. Això augmentarà la pressió sobre el govern perquè devaluï la taxa oficial, encara que és reticent a això perquè la inflació anual està pròxima al 20 per cent”.Donem el nostre suport incondicional a les mesures de nacionalització. En canvi, alhora, hem d’insistir en que la nacionalització ha d’anar de la mà amb el control genuí i la gestió democràtica dels treballadors. L’economia ha de ser dirigida pels treballadors per als treballadors i s’han d’adoptar mesures per aturar el control dels buròcrates.També hem d’assenyalar en aquesta etapa que el procés està inacabat. És totalment fals dir, com ho fan els buròcrates i els reformistes, que hem d’anar a poc a poc i gradualment per no ofendre a la burgesia ni provocar l’imperialisme. La burgesia ja està prou ofesa i els imperialistes prou provocats.        

Retardar l’inevitable enfrontament entre les classes, només pot donar temps a les forces contrarevolucionàries perquè es reagrupin i organitzin nous complots contra la revolució. Més seriós encara, permetent que els capitalistes continuïn amb el seu sabotatge, creant escassetats artificials i desorganitzant la producció, hi ha el perill que les masses finalment es cansin de tantes privacions i caiguin en l’apatia i la indiferència. Això és justament el que volen els reaccionaris. Quan la correlació de forces comenci a anar en contra de la revolució, els contrarevolucionaris colpejaran de nou. Compten amb molts aliats ocults en la direcció del moviment bolivarià que volen aturar la revolució i estan esperant l’oportunitat de girar contra el president. El perill encara està present. Per tant, hem d’actuar amb urgència i atac el problema des de la seva arrel. 

 

La lluita contra la burocràcia 

 

El destí final de la revolució bolivariana es decidirà mitjançant una lluita interna per purgar el moviment d’elements aliens a la classe i transformant-lo en un instrument per al canvi de societat. El llançament del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) dóna als treballadors, camperols i joves revolucionaris una possibilitat de fer això. Hem d’enfortir el partit i guanyar a noves capes de revolucionaris, dedicar-les a la causa del socialisme. Hem de desemmascarar i fer fora els elements corruptes, arribistes i buròcrates que s’han unit al moviment només pels seus propis interessos i que el traïran tan aviat com se’ls presenti l’oportunitat. El nou partit es pot convertir en un genuí partit obrer revolucionari només si és escrupolosament democràtic. La base ha de decidir totes les qüestions i la direcció ha de ser elegida, revocable i composta d’elements de provada honestedat i dedicació a la causa del socialisme i la classe obrera.        

Els sindicats són l’altre element clau en l’equació. Els marxistes lluiten per la unitat sindical, mentre que alhora lluiten per un moviment sindical democràtic i militant. Els sindicats han de donar suport a les mesures progressistes del govern, especialment a les nacionalitzacions, han de lluitar per estendre totes les mesures que millorin els nivells de vida de les masses i que signifiquin un cop contra l’oligarquia. Però els sindicats han de tenir una independència total de l’estat. Només els sindicats lliures i independents poden defensar els interessos del treballadors, mentre que simultàniament defensen al govern revolucionari enfront dels seus enemics.        

Els enemics bessons són l’oportunisme i el sectarisme. La lluita contra l’oportunisme consisteix per un costat en la lluita contra la corrupció, l’arribisme i el burocratisme, i per l’altre costat, la lluita contra les idees alienes que han penetrat en el moviment, i especialment sectors de la direcció, que han sucumbit a la influència del reformisme i abandonat la línia revolucionària. 

 

Què significa això? 

 

Des del punt de vista de la classe obrera, la importància d’aquests esdeveniments és evident. Inclús des de la caiguda de la Unió Soviètica, la burgesia ha estat organitzant una campanya ferotge contra les idees del socialisme i el marxisme. Han declarat solemnement el final del comunisme i el socialisme. Com es van pronunciar sobre la fi de la història. Però la història no ha acabat. A penes acaba de començar.Després d’una dècada i mitja, els treballadors del món poden veure la crua realitat de la dominació capitalista. Van prometre un món de pau, prosperitat i democràcia. Ara totes les il·lusions de la burgesia estan en ruïnes. Cada cop més persones són conscients que el capitalisme no ofereix un futur a la humanitat.        

Els inicis del despertar són a tot arreu: treballadors, camperols, joves estan en marxa. La idea que la revolució i el socialisme estan fora de l’ordre del dia ha demostrat a la pràctica que no és real. La revolució ha començat a Veneçuela i s’estén a tota l’Amèrica Llatina. Com quan tirem una pedra pesada a un estanc, les ones comencen a deixar-se sentir als EUA i Europa. A Pakistan i l’Índia, a Rússia i Ucraïna, la gent es pregunta: què està passant a Veneçuela i què significa?        

No cal estar cent per cent d’acord amb Hugo Chávez o idealitzar la revolució bolivariana per comprendre el significat colossal d’aquests esdeveniments. Aquí, per primer cop en dècades, un líder mundial important ha proclamat la necessitat del socialisme mundial i condemnat el capitalisme com esclavitud. Ha parlat públicament davant milions de persones sobre la necessitat de llegir a Marx, Lenin, Rosa Luxemburg i Trotsky.Sobre tot, Chávez ha mobilitzat a milions de treballadors, camperols i joves sota la bandera de la revolució socialista. I està intentant dur endavant un programa de nacionalitzacions que, si es porta fins al final, significarà la victòria de la revolució socialista en un país clau de l’Amèrica Llatina i l’extensió de la revolució a tot el continent i més lluny.        

El significat de tot això no passa desapercebut per als imperialistes, que estan fent tot el està a les seves mans per destruir la revolució en el seu bressol. Estan mobilitzant forces poderoses per aixafar la revolució veneçolana. Els treballadors del món han de mobilitzar el poder del moviment obrer internacional per aturar-los. 

Defensem la revolució veneçolana!

Visca el socialisme!Mans fora de Veneçuela! 

 

Ciudad de México, divendres 18 de maig de 2007  

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA