Des que el president veneçolà va anunciar fa uns mesos que el govern bolivarià no renovaria la llicència d’emissió al canal de televisió RCTV, s’ha lliurat una campanya ferotge a Itàlia (i a la resta de països occidentals), acusant Hugo Chávez d’atacar la llibertat d’informació per “silenciar l’oposició”.        

La majoria dels principals periòdics italians s’han unit a la campanya, però els arguments emprats per donar suport a aquesta campanya manquen definitivament d’arguments i es basa en acusacions falses.        

Una de les acusacions més freqüents és que el govern veneçolà tanca un dels pocs canals de televisió privats, d’aquesta forma silencia a una de les escasses fonts independents d’informació. Això, suposadament, perquè aquest canal de televisió “era un obstacle per al projecte populista de Chávez”. 

“Hugo Chávez tanca RCTV” 

Hugo Chávez no ha tancat RCTV. Aquest canal tenia permís per emetre els seus programes a través de les freqüències de televisió, un bé públic, que periòdicament són assignades pel govern a un o altre canal de televisió. Quan la llicència s’acaba, el 28 de maig, a RCTV no se li renovarà la llicència. La llei veneçolana (i increïblement, la llei de qualsevol país) no diu que el govern hagi d’assignar les freqüències de televisió a les mateixes empreses de sempre, sinó que li permet elegir. Ens ocuparem ara de les raons per les quals el govern bolivarià va decidir negar la renovació de la llicència. 

“RCTV és un dels pocs canals privats de televisió a Veneçuela” 

Segons un informe oficial de juny del 2006 del Ministeri de Comunicacions i Informació de Veneçuela, la gran majoria dels mitjans de comunicació veneçolans (televisió, emissores de ràdio i periòdics) estan avui en mans de propietaris privats.   Concretament, en el sector televisiu, el 90 per cent del mercat està en mans de 4 empreses privades de televisió: RCTV, Globovisión, Televen i Venevisión. El propietari de RCTV, Marcel Granier, posseeix canals de televisió per tota Veneçuela (la majoria per descomptat són canals locals de televisió). Per ser més exactes, 79 dels 81 canals de televisió (el 97 per cent) són privats; 706 de les 709 emissores de ràdio (el 99 per cent) i tots els 118 periòdics estan en mans privades. 

“RCTV era un obstacle per al projecte populista de Chávez” 

L’objectiu d’aquest article no és ocupar-nos de la definició del projecte d’Hugo Chávez. En canvi, val la pena dir que els mitjans d’informació que són propietat dels nostres empresaris locals, tendeixen a qualificar de “populista” tots i cada un dels projectes que no es basen en el suport o l’acceptació de l’explotació del treball.        

Es pot explicar més detalladament què significa quan diem que RCTV era un obstacle per a la política del govern bolivarià. La crua realitat és que RCTV ha estat implicada directament i obertament en el cop d’estat de l’11 d’abril del 2002, que va intentar derrocar un president elegit democràticament, Hugo Chávez. La participació de RCTV en el cop va ser tan evident que el Director de Producció de RCTV en aquell moment, Andrés Izarra, que es va oposar al cop, va dimitir ràpidament per no ser partícep del crim. En un testimoni oficial davant l’Assemblea Nacional de Veneçuela, Izarra va dir que va rebre instruccions formalment de Granier el mateix dia del cop i durant els dies següents, per que no emitís cap informació sobre Chávez, el seu personal, els ministres o qualsevol que estigués relacionat amb ell.        

Això és exactament el que va passar. RCTV només va informar que el president Chávez va dimitir del seu càrrec (que era una mentida descarada perquè ell havia estat segrestat pels colpistes). I quan dos després milions de veneçolans van prendre els carrers per exigir que el president legítim que ells havien elegit retornés, RCTV només va emetre dibuixos animats!Un relat inspirador d’aquells dies és el documental format per una cadena de seqüències filmades per un director que va quedar “atrapat” en el palau presidencial de Miraflores durant el cop. El document porta un títol significatiu: La revolució no serà televisada. 

“Tancar RCTV significa silenciar a una de les poques fonts d’informació que no depèn directament de l’Estat” 

Com ja hem explicat, no és aquest el cas en absolut! La majoria dels mitjans de comunicació a Veneçuela estan obertament del costat de l’oposició al govern de Chávez. És una curiosa paradoxa que en un país on el govern rep el suport de gairebé dos terços de la població (segons els resultats de les eleccions presidencials de desembre del 2006), la gran majoria dels mitjans de comunicació estan fent campanya activa contra ell.        

El 2002, fins i tot Human Rights Watch, a part de donar suport a la campanya majoritària contra el govern veneçolà, va haver d’admetre que “lluny de donar una informació imparcial i fidel, els mitjans de comunicació busquen provocar el descontent popular i agitar en suport de l’oposició de la línia dura”. (Venezuela’s Political Crisis. Human Rights News. Human Rights Watch. 9/2/2002).        

Malgrat això, el govern veneçolà ha estat massa tolerant amb els mitjans de comunicació de l’oposició, no s’ha tancat cap canal de televisió, emissora de ràdio o periòdic i només ara, després de cinc anys, el govern va decidir no renovar la llicència d’emissió a RCTV. Nosaltres preguntem, quin altre país “democràtic” acceptaria que un canal de televisió donés suport obertament un cop d’estat i que després del fracàs d’aquest pugués continuar emetent? Quin altre país accpetaria que el propietari d’aquell canal de televisió no fos portat a judici per haver donat suport al cop? A Itàlia, per exemple, vam tenir el primer ministre d’un país considerat democràtic, Berlusconi, amb una “imposició” intentant prohibir que dos periodistes populars (Biagi i Santoro) i un actor satíric (Luttazzi) puguessin sortir a les pantalles de televisió, només perquè estava criticant el govern! Simón Bolívar va dir que un poble mai podria ser lliure si no estava garantida la llibertat d’expressió. Això és decididament la veritat. Però hem de preguntar-nos si aquesta llibertat d’expressió és realment garantida per un sistema on els mitjans de comunicació estan en mans d’una camarilla, formada per un grapat de persones riques i que serveixen els interessos d’aquests pocs contra els interessos de la majoria de la població.