La unitat de la plantilla ha estat decisiva per obtenir aquest resultat, però aquesta unitat s'ha aconseguit perquè els objectius de la lluita han aparegut clars des del primer moment: cap acomiadament, cap rebaixa salarial. La convocatòria de la vaga indefinida, que reflecteix l'avenç en la consciència d'un ampli sector de la classe treballadora que entén que només amb mobilitzacions contundents es pot afeblir la voluntat de la patronal, no ha estat fàcil. Especialment en la direcció de CCOO va haver-hi vacil·lacions i resistències a plantejar aquest enfocament de la lluita, que van ser vençudes per la participació massiva dels treballadors en les assemblees, més de 3.000 en la que es va votar la vaga, i per la decisió del conjunt de la plantilla que aquesta lluita no acabarà com a tantes altres en aquests anys, amb acomiadaments signats per les cúpules de CCOO i UGT com “un mal menor”.

L'experiència de milions de treballadors i joves des que la crisi capitalista va esclatar no ha passat debades. La política de pacte social, de moderació salarial, d'acceptar contrareformes sense lluitar, de cridar al “diàleg social” quan la patronal es troba completament embravida, només ha recollit fracassos. El bloqueig a la unificació de les lluites per part de les direccions de CCOO i UGT, la seva falta de continuïtat en la mobilització, la seva manca d'una alternativa de classe i socialista enfront del vendaval de retallades i perduda de drets conquistats pels treballadors en els últims anys, ha ensenyat a seccions cada vegada més àmplies de la classe obrera que només podem confiar en la lluita, en les nostres forces i en la capacitat que tinguem per transformar cada conflicte en una rebel·lió social.

No han passat debades, no, les experiències del 15M, les marxes mineres de l'any 2012, la vaga general del 14N, la lluita del sector educatiu, la marea blanca contra la privatització de la sanitat, o la vaga del professorat de Balears. Les tradicions del moviment obrer dels anys setanta, les caixes de resistència, les assemblees democràtiques, les vagues de debò que s'imposen als serveis mínims abusius i esquirols, l'extensió de la lluita a través de la mobilització unitària, tornen pels seus furs com a expressió de l'experiència de la classe obrera sota la crisi capitalista. La vaga de la neteja viària i jardineria de Madrid, el triomf que representa enfront de la patronal, enfront del PP, i enfront del sindicalisme impotent de pacte social, adquireix una gran dimensió per al futur. És un autèntic punt d'inflexió.

El PP derrotat, i Ana Botella fent el ridícul una vegada més

Diguin el que diguin el PP ha sofert una forta derrota en aquesta lluita. Però no només per la voluntat que han mostrat els treballadors de la neteja, també per l'actitud de suport a la vaga que ha mantingut la majoria de la població treballadora madrilenya que no picat l'ham de la demagògia reaccionària de la dreta. En els mitjans de comunicació, en els telenotícies, amb prou feines podien donar testimons de “indignació” contra els vaguistes, més aviat tot el contrari, les crítiques i les denúncies es dirigien cap als responsables del PP, els mateixos que privatitzen la sanitat, l'ensenyament, els serveis socials, o surten impunes dels seus tripijocs econòmics amb les grans empreses. Tot el malestar, l'oposició, la fúria contra un govern de mentiders i lladres, que només legisla a favor dels grans patrimonis empresarials i de la banca, que ens parla d'un conte de roses de “recuperació econòmica” quan milions de famílies sofrim fora mida per sobreviure, tenallats per l'atur, la misèria i els desnonaments, tot aquest odi de classe s'està manifestant amb força, amb radicalitat i sense temor. Aquesta és l'explicació d'aquest gran suport a la vaga entre la població, i una de les claus del seu èxit.

L'alcaldessa de Madrid, en la línia del ridícul al que ens té ja acostumat, no ha volgut perdre ocasió per regalar-nos les oïdes amb les seves declaracions infumables, deixant clar que és la dona de qui és per alguna cosa. Després d'afirmar que no s'ha acomiadat a cap treballador “gràcies a la reforma laboral aprovada pel govern”, Ana Botella ha exigit una reforma de la Llei de vaga per evitar l'incompliment dels serveis mínims. I és que el PP i la patronal estan molt acostumats al fet que les vagues siguin sabotejades no per esquirols contractats per a això, sinó pels propis treballadors de les plantilles obligats a realitzar uns serveis mínims abusius que suposen en la pràctica cercenar completament el dret a vaga. Ho vam veure en les lluites de Metro, d'EMT, i en molts més sectors. Per això l'actitud combativa dels treballadors de neteja ha deixat clar com era la voluntat democràtica de la plantilla: una vaga és una vaga i s'ha de notar, i s'ha notat i tant que s'ha notat.

La senyora Ana Botella, tot cal dir-ho, també ha estat abandonada per molts dels seus col·legues del PP. És molt simptomàtic que la Delegada del Govern a la capital, Cristina Cifuentes, no hagi obert el bec contenint-se en els seus habituals exabruptes contra els que lluiten. En qualsevol cas, el desgast del PP, del govern municipal i autonòmic és enorme. La lluita de la neteja ho ha tornat a demostrar, i ha col·locat la qüestió de la vaga general a Madrid com una tasca urgent per acabar amb aquest regnat de la dreta a la regió que ara està a l'avantguarda de la lluita obrera i social.

Cal també assenyalar que els responsables del PSOE a l'ajuntament, amb Jaime Lissavetzky al capdavant, tampoc han estat a l'altura de les circumstàncies com els sol passar des de fa anys. La seva afirmació que el més destacat d'aquest conflicte ha estat el "triomf" de la negociació col·lectiva entre empresaris i sindicats, intenta ocultar el que de debò ha passat. No senyor Lissavetzky, no ha estat la negociació el que ha triomfat, ha estat la lluita obrera, la mobilització sostinguda, la vaga indefinida, les assemblees i el valor dels treballadors, aquestes coses que vostès han oblidat i que els produeixen malestar. Com sempre ha assenyalat el sindicalisme de classe, mai pots aconseguir en la taula de negociació el que no s'arrenca abans al carrer amb la mobilització.

Combativitat, democràcia obrera i delegats a l'altura

A ningú se li escapa que els delegats que han estat al capdavant d'aquesta batalla són d'un altre tipus. Els companys d'UGT i d'altres sindicats (UGT té majoria), que han participat en la taula de negociació i que s'han dirigit a l'opinió pública, han utilitzat un llenguatge que tots entenem: la paraula honesta del treballador, que viu angoixada el drama de quedar-se sense ocupació i que pensa en el futur de les seves famílies. Que allunyats de les formes i les maneres dels habituals representants del sindicalisme, que semblen assessors econòmics del govern! Això és també tot un símptoma del volcà que bull en el si dels sindicats de classe. Les idees sectàries sobre que cal abandonar els sindicats, per que les seves direccions reformistes traeixen diàriament els ideals pels quals van ser fundats, han rebut una lliçó pràctica amb aquesta gran vaga.

Els treballadors segueixen en els seus sindicats majoritaris, a pesar que les crítiques i el descrèdit dels seus dirigents són una realitat palpable. Però una cosa és la direcció i una altra el gruix de la classe obrera que roman i recorre a els sindicats per què són l'únic instrument amb el qual compten a l'hora d'enfrontar a la patronal. Abandonar-los, sortir d'ells, és el millor servei que es pot fer a la burocràcia de dretes que controla l'aparell, i que no vol sotmetre's al control de la militància de base sota cap circumstància. Tot el contrari, els sectors que es consideren marxistes, revolucionaris, han de lluitar amb més tenacitat, decisió i confiança que mai a l'interior dels sindicats, defensant una política i uns mètodes de classe, combatius i democràtics. Ja hi ha molts senyals de la crisi que ve en els sindicats, una crisi política que provoqués una profunda diferenciació a dreta i esquerra. Els sindicats, i sobretot CCOO, són un volcà, i quantes més contradiccions s'acumulin en el seu si, major i més violenta serà l'erupció. La vaga de la neteja, la lluita dels treballadors de Panrico, la desautorització de les federacions d'indústria de CCOO i UGT per part dels treballadors de Navantia a Ferrol que s'han oposat massivament a l'acord signat amb l'empresa, les mobilitzacions sostingudes i contundents del sector de l'ensenyament públic contra la LOMCE, encoratjades pel Sindicat d'Estudiants però en les quals s'han vist obligats a implicar-se, a contracor això sí, les federacions d'ensenyament de CCOO i UGT a causa de la fortíssima pressió que existeix entre els docents, la irrupció de l'Assemblea de Docents en Balears que ha impulsat la vaga indefinida i ha obligat als sindicats a secundar-la... són exemples del que està per venir.

Del triomf en la lluita de neteges a la vaga general. Sí es pot!

Els treballadors de la neteja han entès el desenllaç de la lluita com un triomf rotund. Ells, i el conjunt de la classe obrera madrilenya i de la resta de l'Estat. És cert que s'ha acceptat mantenir un ERO de 45 dies que implica percebre el 75% del salari durant un mes i mitjà a l'any, a més de baixes voluntàries amb una remuneració de 28 i 29 dies per any treballat, i excedències a 5 i 10 anys amb indemnitzacions que seran, respectivament, del 50% i del 75% del salari brut. També s'ha acceptat flexibilitzar la disposició de les vacances, i es manté la congelació salarial fins a 2017.

Algun sectari, d'aquests que utilitzen la doctrina per situar-se per sobre dels treballadors i donar-los lliçons, opinarà que la lluita no ha aconseguit els seus objectius. Òbviament, és necessari entendre aquesta batalla com un esglaó d'un procés de lluita. Per començar, caldria exigir la remunicipalització urgent de la recollida d'escombraries, que els serveis públics, tots els serveis públics, no es converteixin en una font de benefici per a les grans empreses, amb la consegüent destrucció d'ocupació, degradació de la qualitat i encariment del servei prestat. Però per aconseguir aquest objectiu, en primer lloc hagués estat necessari que les direccions regionals de CCOO i UGT en lloc de tenir als actuals dirigents que tenen i la política que practiquen, seguissin l'exemple dels escombrariaires organitzant una vaga general a Madrid, unificant als sectors que estan en lluita (sanitat, educació, teatres, EMT...) en defensa dels serveis públics i per la dimissió dels governs municipals i autonòmics del PP. Amb aquesta orientació sindical, no hi ha dubte que es podria haver arribat més lluny.

Però qualsevol treballador, i més els escombrariaires, saben perfectament que sobre els seus colls penjava l'espasa de Dàmocles de més d'1.000 acomiadaments i la rebaixa d'un 40% del salari. I saben també que en la majoria de les lluites contra els tancaments i acomiadaments massius, malgrat la combativitat i la voluntat de les plantilles implicades, les direccions sindicals acaben acceptant-los venent la mobilització en honor del “pragmatisme” i el “diàleg social”. És l'experiència en nombrosos sectors. La vaga dels treballadors de la neteja ha de ser posada en el context concret de la lluita de classes. I el balanç, si s'utilitza aquest mètode, no pot ser més positiu, i aquesta és la raó per la qual l'acord ha estat votat massivament i de forma entusiasta pels treballadors. Un triomf que representa un gran cop a la patronal, al PP, i a la línia sindical de pacte social que accepta la liquidació d'ocupacions i de drets argumentant que “no hi ha força”. L'excusa barata de la burocràcia sindical, dels escèptics i acomodats dirigents que poblen els despatxos emmoquetats, ha estat tirada per terra amb l'acció directa, abnegada i exemplar dels escombrariaires i els jardiners de Madrid. Una victòria que anima al conjunt de la classe, la fa creure en les seves forces, i trenca amb els prejudicis que, com si fossin verí, destil·len els aparells sindicals per desmoralitzar als treballadors.

La vaga de neteja viària i jardineria ha captant l'atenció i el suport de milions de treballadors. Ara és el moment de basar-se en ella, en el seu exemple, per estendre la lluita i unificar-la en una vaga general a Madrid i a nivell estatal, contra les polítiques reaccionàries del PP, la LOMCE i la contrareforma de les pensions. Totes les condicions estan madures per donar un cop amb força, un pas endavant. Aquesta setmana, el 20 de novembre, els joves tornaran a sortir als carrers massivament contra la LOMCE convocats pel Sindicat d'Estudiants, i també se celebraran manifestacions de pares, professors i estudiants en la tarda d'aquest dia. El dissabte 23 hi ha convocades manifestacions contra la política de PP per part de les Marees, manifestacions a les quals s'han vist arrossegats els sindicats per l'enorme pressió que tenen des de les fàbriques i des de la seva base. El dissabte 30 de novembre s'organitzarà també una marxa estatal contra la LOMCE convocada per la Plataforma Estatal en Defensa de l'Ensenyament Públic. La direcció de CCOO i UGT, Toxo i Méndez,  refugiats en un clamoròs silenci que solament trenquen ocasionalment per realitzar declaracions innòcues, han de rectificar urgentment la seva deriva. Fa falta una resposta sindical contundent, massiva i general, d'acord amb la magnitud dels atacs que estem sofrint.

 

Unificar tots aquests moviments, donar-los continuïtat i potència, en una gran vaga general és una obligació urgent. No pot haver-hi excuses. En la unitat i en la lluita aquesta nostra força, com ha demostrat l'heroica vaga de la neteja madrilenya.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA