Avui, dotze mesos després, els atacs contra els nostres drets i les nostres condicions de vida no solament continuen sinó que són fins i tot més fortes. Des del Govern central es prepara una Reforma de les Pensions que podria retallar els ingressos dels jubilats en un 25% en els propers deu anys, i des de la patronal es llança una successió d'atacs a les nostres condicions laborals, en un intent generalitzat d'estendre la precarietat, els salaris de misèria i les jornades de treball esgotadores, tornant a les condicions d'explotació que crèiem haver deixat enrere fa dècades.

En aquesta situació hi ha un fet que ressalta d'una manera clamorosa: l'absència d'una resposta sindical adequada a la magnitud de l'atac que estem sofrint. Després de la vaga general del 14-N, els dos grans sindicats CCOO i UGT, els únics amb capacitat real per encapçalar una lluita decisiva contra el govern del PP, s'han refugiat en un silenci vergonyós, que solament trenquen ocasionalment per realitzar declaracions innòcues.

I per si aquesta passivitat fos poc motiu perquè la desconfiança en les direccions sindicals s'estengui entre els treballadors, els últims mesos han estat pròdigs en notícies sobre casos de corrupció que impliquen a sindicalistes. L'escàndol dels EROS a Andalusia o les notícies de desviació cap a altres finalitats de fons públics destinats a la formació han tret a la llum pràctiques inacceptables en una organització obrera i han generalitzat la sospita que després d'aquests casos hi ha una consolidada trama d'irregularitats.

No és d'estranyar que molts treballadors es preguntin com ha estat possible arribar a aquesta situació, i que expressin els seus dubtes sobre la utilitat d'uns sindicats que no lluiten contra les polítiques antisocials del PP i l'honradesa del qual està sent qüestionada. Els mitjans de comunicació de la burgesia aprofiten la confusió i carreguen contra el sindicalisme en general, intentant associar-ho de forma indiscriminada a pràctiques corruptes. La burgesia es frega les mans, i aprofita la debilitat dels dirigents sindicals per apostar obertament per la desarticulació del sindicalisme de classe.

El paper històric dels sindicats

Des que en les primeres dècades del segle XIX els treballadors dels primers nuclis industrials van prendre consciència de la seva situació i van decidir organitzar-se per defensar els seus drets, els sindicats han estat un arma fonamental del moviment obrer a tot el món. Avanços com la prohibició del treball infantil, la jornada de 8 hores o l'extensió de drets socials en la gran majoria dels països capitalistes desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial, van ser conquestes fonamentals del moviment obrer organitzat.

Els sindicats van ser el primer mitjà pel qual els treballadors es van unir enfront dels abusos dels patrons, i a poc a poc, a partir de l'experiència de les lluites quotidianes, l'organització sindical centrada en accions reivindicatives pròpies d'un ofici o sector va obrir pas a una organització general dels treballadors com a classe que, sense renunciar a lluitar per millores immediates, va inscriure en les seves banderes l'objectiu d'acabar amb l'explotació capitalista.

Precisament perquè l'acció sindical és un primer pas cap a l'acció política del proletariat, quan en els anys 30 la burgesia espanyola va recórrer al feixisme per aixafar l'embranzida revolucionària de la classe obrera, el seu primer objectiu va ser eradicar a sang i foc les organitzacions sindicals i durant les gairebé quatre dècades de la dictadura de Franco l'activitat sindical va ser durament reprimida.

Una cruel repressió que no va poder evitar que els treballadors s'organitzessin en la clandestinitat, fonamentalment en les Comissions Obreres, i, a través de successives onades de vagues i manifestacions, acabessin minant el règim franquista. Sota l'embranzida del moviment obrer organitzat, el franquisme va haver d'anar cedint i els treballadors vam poder conquerir el reconeixement d'alguns drets bàsics. Així, el 1958 es va aconseguir la primera Llei de Convenis Col·lectius, el 1961 l’Assegurança de Desocupació, o el 1963 l'aprovació d'un Salari Mínim.

Cada ona de vagues soscavava els fonaments de la dictadura i finalment la força del moviment obrer va fer impossible qualsevol intent de donar-li continuïtat. La conquesta de les llibertats polítiques el 1977 no va detenir la mobilització, i els treballadors continuem lluitant per recuperar i ampliar els nostres drets. Si avui pot parlar-se en l'Estat espanyol de “estat del benestar” és gràcies a que la lluita dels treballadors en els últims anys de la dictadura va desbordar àmpliament els marges del sistema capitalista i va adquirir les característiques d'una lluita revolucionària. I va ser precisament el terror de la burgesia a perdre per sempre els seus privilegis el que la va forçar a realitzar importants concessions i a admetre avanços socials que uns anys abans semblaven impensables.

Aquests avanços en matèria laboral, en pensions, habitatge, sanitat o educació, són ara l'objectiu de les contrareformes del govern del PP, recolzades i secundades per la CEOE i la resta d'organitzacions patronals. Però aquest atac de la burgesia no podria realitzar-se amb la facilitat amb la qual es realitza si no fos per la política pactista dels dirigents de CCOO i UGT.

L'evolució de les direccions sindicals

És en aquests moments quan més escandalosament destaca l'escissió entre el que defensen Toxo i Méndez i el que realment necessitem i demandem els treballadors. Les arrels d'aquesta política s'enfonsen en els temps de la Transició, quan els dirigents obrers reformistes van aconseguir frenar el potencial revolucionari de la classe obrera de l'Estat espanyol i estabilitzar el sistema capitalista, considerat per ells (en paraules d'un ministre de Felipe González) “l’horitzó insuperable del nostre temps”.

Renunciant a plantejar una alternativa al capitalisme i circumscrivint la seva acció política i sindical als avanços que puguin aconseguir-se a través del pacte social, intentant limitar la mobilització a un mecanisme de pressió utilitzat solament per agilitar el diàleg amb la patronal, els dirigents reformistes es van lligar voluntàriament de peus i mans enfront de la burgesia. Mentre el capitalisme va experimentar una fase d'expansió no van faltar mitjans per realitzar algunes concessions que facilitessin la pau social i els dirigents sindicals s’ufanaven del que consideraven assoliments de la seva habilitat negociadora i del reconeixement per part de la burgesia de la seva rellevància com “interlocutors socials” que asseguraven amb la seva moderació la bona marxa de l'economia.

Però la política de pacte social tenia un preu. Durant els anys 80 es va iniciar una onada de reconversions industrials que va deixar a milers de treballadors al carrer i a diverses comarques completament desmantellades. Malgrat l'enorme resistència desplegada pels treballadors, malgrat la duresa de les vagues i mobilitzacions, els dirigents sindicals van rebutjar la unificació de les lluites de tots els sectors amb un programa d'inversions industrials massives finançat a través de la nacionalització de la banca i el sector financer. Solament així es podria haver frenat la massiva sagnia d'ocupació, però els dirigents sindicals, temorosos de sobrepassar els límits imposats pel sistema capitalista, es van negar a donar aquest pas i van acabar signant uns acords de reconversió industrial que van condemnar a l'atur a milers de treballadors.

A partir d'aquest moment, la comprensió mostrada pels dirigents sindicals amb les empreses i sectors que plantejaven acomiadaments o retallada de drets es va generalitzar i la teoria del “mal menor” es va convertir en doctrina oficial dels dos grans sindicats. Ja no es tractava de defensar sense concessions els llocs de treballs amenaçats o els convenis col·lectius en qüestió. Acceptar que el sistema capitalista és l'únic possible portava aparellat acceptar la seva lògica: si hi ha pèrdues, caldrà acomiadar treballadors o caldrà renunciar a conquestes aconseguides anys enrere. Aquest gir a la dreta es va notar especialment en les Comissions Obreres durant el mandat de José María Fidalgo, que va provocar una ona de malestar intern a causa de les seves concessions il·limitades a la patronal i al govern.

Finalment a l'IX Congrés de CCOO, el 2008, Fidalgo va ser derrotat per l'actual secretari general Ignacio Fernández Toxo. Però la il·lusió en què la derrota de Fidalgo obriria una nova etapa a CCOO va durar poc. Aviat es va comprovar que, malgrat un cert canvi en el llenguatge, el pacte social i el diàleg amb la patronal i el govern continuaven sent els eixos estratègics de la política del sindicat.

Els dirigents sindicals davant la crisi

La crisi general del capitalisme que es va iniciar el 2007 ha deixat completament al nu la inutilitat de la política sindical reformista per contenir o pal·liar els atacs als drets i condicions laborals dels treballadors. La crisi capitalista limita i dificulta la valorització del capital i per això les empreses es llancen a una carrera d'increment de beneficis costi el que costi, i pel camí van quedant l'ocupació digna, els serveis públics gratuïts i de qualitat, i una gran majoria de les conquestes socials realitzades per la classe obrera al llarg de dècades.

Però també queda pel camí el diàleg social al que s'aferren els sindicats com a un clau cremant. Els capitalistes ja no estan en disposició de realitzar concessions, ja que la crisi del seu sistema els obliga a esprémer cada vegada més per força de treball, de manera que els acords a llarg termini amb els sindicats deixen de ser-los útils. La incomprensió d'aquesta realitat és el fonament de les polítiques defensades per les direccions sindicals. En el seu informe al Consell Confederal del 15 i 16 d'octubre, els dirigents de CCOO insisteixen que, malgrat estar subjectes a les condicions imposades arran del rescat del sistema financer “No per això el consens és avui menys necessari. Abans al contrari, ara és quan el Diàleg Social podria mostrar tot el seu potencial però per a això seria necessària, com venim demandant, una profunda reorientació de les polítiques europees i espanyoles”.

El que demanda la cúpula de CCOO és una impossible tornada al capitalisme dels anys 60, un capitalisme amb àmplia intervenció estatal i que, sotmès a la doble pressió d'uns forts sindicats a l'interior i en l'exterior, on els avanços derivats de l'economia planificada en el bloc de països encapçalats per la Unió Soviètica (malgrat la tremenda aberració de la burocràcia estalinista), empenyien a la burgesia occidental a realitzar concessions per mantenir l'equilibri social. Però aquest capitalisme és avui impensable. Per això l'esperança que un “profund gir” de les polítiques de la Unió Europea restableixi la prosperitat perduda és totalment vana.

La manca d'una alternativa al capitalisme ha conduït al sindicalisme reformista a un endiablat dilema: o s'adapten a les necessitats reals del capitalisme, la qual cosa significa fer-se corresponsables de l'única política econòmica possible en aquest sistema, o es veuen sumits en la més completa passivitat. Fa 73 anys, Trotsky escrivia que els sindicats “han d'enfrontar un adversari capitalista centralitzat, íntimament lligat al poder estatal. D'aquí la necessitat que tenen els sindicats (mentre es mantinguin en una posició reformista, o sigui d'adaptació a la propietat privada) d'adaptar-se a l'Estat capitalista i de lluitar per la seva cooperació. Als ulls de la burocràcia sindical, la tasca principal és la de “alliberar” a l'Estat dels seus lligams capitalistes, d'afeblir la seva dependència dels monopolis i bolcar-los al seu favor” (Lev Trotsky, Els sindicats en l'era imperialista).

Però la “passivitat” dels dirigents sindicals no és neutra. Té una greu conseqüència, i és que dóna alè a la burgesia per aprofundir i accelerar la seva ofensiva. Cada atac que no és respost d'una manera ferma és un estímul perquè empresaris i govern plantegin un atac fins i tot major. La reforma de les pensions de 2011, pactada amb CCOO i UGT, va aplanar el camí a la proposta de contrareforma actual. Després de la vaga general del 29 de març i la del 14 de novembre, imposades des de baix pel moviment, els dirigents de CCOO i UGT van reprendre amb força el camí de la negociació amb el govern i van suspendre sine die la continuïtat de la mobilització general. L'efecte va ser clar: les disposicions més negatives de la contrareforma laboral, com les que tenen a veure amb la possibilitat de recurs judicial enfront d'un ERO o amb les facilitats concedides a multinacionals per realitzar acomiadaments, es van empitjorar encara més el passat mes d'agost; el mateix amb la reforma de les pensions, o amb la llei Wert, o amb els atacs a la dependència...

Hi ha o no ambient de lluita?

Davant les protestes dels seus afiliats, els dirigents sindicals descarreguen la responsabilitat de la seva inacció sobre els propis treballadors. Expliquen que els treballadors acceptem les retallades que se'ns imposen i no vam mostrar la menor disposició a la lluita. L'èxit de vagues i manifestacions es minimitza, en un patètic intent de justificar la injustificable política de consens i pacte.

¿Però hi ha part de veritat en aquesta suposada passivitat social? Per a qualsevol observador sense prejudicis és evident que no. Totes les convocatòries de vaga general han tingut un extraordinari seguiment, igual que la immensa majoria de les lluites d'àmbit sectorial. És més, moltes de les mobilitzacions sectorials han tingut un amplíssim suport social, com vam poder veure amb la recent vaga general de l'Ensenyament, o amb les lluites de la mineria i la marxa minera a Madrid, que va despertar als barris obrers de la ciutat un entusiasme desbordant, que va culminar amb la Porta del Sol ple de manifestants a la una de la matinada d'un dia laborable. Per no parlar del gegantesc suport rebut pels professors de les Illes Balears després de declarar-se en vaga indefinida.

No solament és fals que no hi hagi ambient de lluita, sinó que la passivitat dels sindicats ha propiciat que la indignació social s'expressi per altres vies. Com entendre si no el sorgiment del 15-M i el manteniment durant mesos de la seva enorme capacitat de convocatòria? Va ser precisament a l'embranzida del 15-M i la seva insistència en la recuperació dels mètodes assemblearis el que va ajudar a constituir aquesta nova forma de mobilització que són les Marees (Verd d'Educació, Blanca de Sanitat, Taronja de Serveis Socials...) en la qual els treballadors d'un sector conflueixen amb usuaris, veïns i amb la resta de la classe treballadora.

Si alguna conclusió pot treure's de les massives mobilitzacions que estem vivint és que els dirigents sindicals van molt per darrere de la classe treballadora i dels seus propis afiliats. L'endarreriment dels dirigents sindicals i la seva desconnexió de la realitat es comproven, com no podia ser d'una altra manera, a l'interior dels seus propis sindicats. En les últimes setmanes, treballadors de diverses empreses han hagut de desautorizar als seus dirigents sindicals i tirar a baix acords greument lesius signats amb la patronal. Des de la drassana de Navantia a Ferrol (on el Sector Crític de CCOO està dirigit pels marxistes del El Militante) fins a la factoria de Panrico en Santa Perpètua, passant pel Metro Ligero Oeste de Madrid o RTVE, les assemblees de treballadors han tirat a baix convenis prefirmats i acords amb les empreses, i han exigit mobilització i lluita. I aquests casos són solament el principi d'una onada de rebel·lia de les bases sindicals enfront dels seus dirigents. És inevitable que els treballadors d'empreses subjectes als més forts atacs patronals (un tancament definitiu, acomiadaments massius, retallades salarials salvatges) decideixin no rendir-se sense lluita, i per a això intentaran utilitzar tots els mitjans al seu abast, incloent el sindicat. I si els dirigents sindicals es creuen en el seu camí, no hi ha dubte que seran atropellats. Aquesta és la realitat davant la qual els dirigents sindicals tanquen voluntàriament els seus ulls.

Quin és l'alternativa sindical que necessitem?

Davant la perspectiva que el capitalisme, tant a l'Estat espanyol com en la resta del món, continuarà basant els seus beneficis en un increment desmesurat de l'explotació dels treballadors, no cap ja una altra política sindical que la que qüestiona el sistema capitalista i uneix les reivindicacions bàsiques i immediates a l'assoliment d'objectius socialistes. Per resistir amb èxit les pitjors agressions de la burgesia no hi ha una altra alternativa que trencar amb l'acceptació de la propietat privada com a sostre de les nostres reivindicacions, i per això solament dotant als sindicats d'una política de transformació revolucionària de la societat capitalista serà possible que les nostres mobilitzacions consolidin victòries.

Amb aquesta política, les dues centrals majoritàries, que avui molts treballadors veuen com un obstacle, tornarien a ser l'instrument d'unió i lluita pel qual van ser creats. En la construcció de CCOO i UGT estan enterrats els esforços i els sacrificis de centenars de milers de treballadors honests i combatius, que van dedicar gran part de les seves vides a construir el que hauria de ser la primera trinxera de la resistència obrera a l'explotació capitalista. El fet que aquests sindicats estiguin avui en mans dels actuals dirigents no resta valor al seu enorme potencial com a eina de lluita.

L'experiència ens ensenya que construir un sindicat al marge de les grans centrals sindicals no és tasca fàcil, i que fins i tot, si s'aconseguís, no existeixen garanties absolutes que no sofrirà desviacions reformistes. L'única garantia que un sindicat es mantingui fidel als seus objectius fundacionals és la seva defensa d'un programa revolucionari de transformació socialista de la societat i el respecte als mètodes de la democràcia obrera. Un sindicat que no estigui encorcetat als límits imposats pel capitalisme, un sindicat que no signa acords a esquena de les seves bases, és un sindicat que pot respectar a les assemblees de treballadors com a màxim òrgan de decisió, i que pot portar la voluntat de lluita de les seves bases fins a les seves últimes conseqüències.

Els qui es plantegin abandonar sense lluita els dos grans sindicats no afebleixen a les direccions reformistes, encara que aquesta sigui la seva intenció. Més aviat passa el contrari, ja que el debilitament de les bases coadjuva a donar una pilota d'oxigen als actuals dirigents.

Per descomptat, un sindicat orientat a la lluita pel socialisme no necessita ni accepta altres mètodes de finançament que no siguin les aportacions dels seus afiliats i del propi moviment obrer. Els casos d'implicació sindical en assumptes tèrbols, aquests casos que la premsa de dretes amplifica en un intent de desmoralitzar als treballadors i fer-los presa fàcil de l'explotació, han estat possibles perquè les direccions d'UGT i CCOO es van separar dels principis organitzatius i financers que han de caracteritzar a un sindicat obrer. Un sindicat de classe, armat d'una política socialista, ni vol ni necessita finançament des de l'Estat burgès, ni accepta que una petita capa de dirigents gaudeixi d'unes condicions de vida alienes a la immensa majoria dels treballadors i més properes a la de sectors privilegiats de la petita burgesia.

L'exemple de la Caixa de Resistència dels professors de Balears, que van aconseguir en uns dies més de 400.000 euros per mantenir la seva vaga indefinida, és prova més que suficient que un sindicat combatiu pot autofinançar-se i no comprometre la seva independència amb l'Estat o la banca.

¿Però és possible que aquesta política sindical combativa i revolucionària reconquisti les dues grans centrals sindicals? La resposta dels marxistes és SÍ. La condició és que reforcem la construcció d'un corrent sindical d'esquerres en el si de CCOO i UGT, un corrent capaç d'unir a aquesta immensa majoria de sindicalistes disconformes amb la política pactista, que exposi obertament les seves posicions i que intervingui directament en les lluites sindicals amb el seu programa de combat i els seus mètodes de democràcia obrera.

La tasca més immediata és exigir, enfront de la nova onada d'atacs del govern (reforma de les pensions, llei Wert, retallades pressupostàries quantificades en 17.500 milions d'euros en els propers dos anys, increment de la repressió amb la reforma del Codi Penal, etc.), la convocatòria immediata d'una nova vaga general; una vaga que sigui part d'una estratègia de lluita ascendent en la qual la participació per a baix sigui el motor fonamental i que el seu objectiu ha de ser la dimissió del govern del PP, la convocatòria d'eleccions anticipades i la formació d'un govern autènticament d'esquerres que reverteixi totes les mesures imposades per la dreta en els últims dos anys.

Cal tombar al govern dels banquers i empresaris amb la lluita!

Els dirigents de CCOO i UGT han d'abandonar ja la seva paràlisi i convocar una vaga general!

Uneix-te al Corrent Marxista Militant i lluita amb nosaltres per un sindicalisme de classe, democràtic i combatiu!

 

Per la transformació socialista de la societat!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA