El 20 d’octubre més de 40.000 persones van participar en la manifestació de Donosti en solidaritat amb el poble català. Després de cinc dies d’un alçament exemplar a Catalunya, joves, famílies treballadores i pensionistes de tota Euskal Herria van acudir a la cita, mostrant el seu suport a la lluita i el seu rotund rebuig a la repressió, manipulació i criminalització per part de l’aparell de l’Estat, del Govern en funcions del PSOE i dels seus mitjans de comunicació. L’estrepitós so dels xiulets grogs es va intercalar amb enèrgiques consignes com “presoak kalera, amnistia osoa!”, “independentzia” o “els carrers seran sempre nostres!” i amb especial protagonisme “Altsasukoak askatu!”

Després que es va conèixer la sentència del Suprem, el mateix dilluns 14 d’octubre es van celebrar concentracions en diferents pobles i ciutats de tota Euskal Herria. Els estudiants també van sortir al carrer en grans manifestacions el dijous 17 –coincidint amb la manifestació estudiantil i la vaga de 72h. convocada pel Sindicat d’Estudiants a Catalunya– cridats per Ernai e Ikasle Sindikatua. I el divendres es van mobilitzar treballadors de més de 200 empreses realitzant aturades a les capitals i centres de treball. Aquestes mobilitzacions han superat les que hi va haver el 2017. Sense dubte, aquests dos anys de lluites i manifestacions històriques d’Euskal Herria amb el moviment feminista, els pensionistes, lluites sindicals i contra la repressió han deixat petjada en la consciència de les masses. La sentència del Tribunal Suprem contra els joves d’Altsasu s’ha unit automàticament a la sentència contra el 1-O, que sense dubte comparteixen la mateixa campanya de muntatges policials i criminalització al més pur estil del franquisme.

La manifestació del dissabte va ser convocada per la plataforma Gure Esku Dago, sota el lema Erreferenduma ez da delitua | Askatasuna (El referèndum no és delicte | Llibertat). La crida a la manifestació es va fer mitjançant un manifest signat conjuntament pel PNV, EH Bildu, Podem, els sindicats ELA, LAB, Steilas, ESK, Hiru i Etxalde i la plataforma Demokrazia Bai i l’associació Erabakizaleak. L’esmentat manifest ressaltava que “és hora de deixar a banda les vies d’excepció judicials i repressives. És moment de dur a terme mitjançant el diàleg una negociació política per a canalitzar i resoldre la qüestió catalana. Cal apostar per una solució democràtica que contempli fer possible la decisió lliure i democràtica de la ciutadania catalana sobre el seu futur”. També plantejava: “La gravetat de la situació ens interpel·la a totes les persones que estimem la democràcia, la justícia i les llibertats, amb independència de les nostres opcions ideològiques”.

Sota un plantejament de la defensa de la democràcia i el dret a decidir en abstracte, “amb independència de les opcions ideològiques”, no anomena conscientment els responsables polítics de la campanya repressiva, el PSOE, soci del PNV a les institucions, que amenaça amb aplicar el 155 i la qüestió més important de totes, silencia la vaga general i la lluita de milions de treballadors i joves catalans que ha demostrat ser la única via per a conquerir la república.
El paper del PNV, partit del règim del 78 i de la repressió

L’adhesió del PNV a la manifestació es va donar per la rebaixa del contingut del manifest, suficient com per a poder ser signat. No obstant això, la idea que el PNV ha de ser un aliat en el camí per a conquerir el dret d’autodeterminació d’Euskal Herria és uns completa errada.

El 2017 el Govern de Rajoy sobrevivia gràcies als vots del PNV. Abans del 1 d’Octubre, els dirigents jeltzales es van afanyar a desacreditar el referèndum per no tenir les garanties suficients. Després de les històriques jornades del 1 i 3 d’octubre, Urkullu, com ell mateix va reconèixer als tribunals, va fer tot el possible per tal que no es declarés la DUI, i va parlar personalment amb Puigdemont per què convoqués eleccions. Després del seu fracàs, el PNV va jurar que no donaria suport als pressupostos del Govern de Rajoy amb el 155, però una vegada arribat el moment el va recolzar. En unes setmanes van deixar caure aquest Govern en la moció de censura per por a la pressió de la mobilització social, però han continuat recolzant el PSOE, sense una mínima crítica a la seva campanya repressiva. Aquest curs, començaven donant-li cobertura al muntatge i les detencions de membres dels CDR, de la mateixa manera que els dirigents del PSOE i la dreta espanyola. Ara, s’han tornat a presentar com els abanderats de la mediació i la negociació. La realitat és que el PNV té el mateix objectiu que persegueix la sentència i la repressió policial que suposadament critiquen: que el poble català abandoni els carrers i les seves aspiracions a conquerir una república per l’amenaça que suposa açò a l’estabilitat del règim del 78 i el capitalisme espanyol.

El PNV també és responsable directe de la repressió a Euskal Herria a través de la Ertzaintza. La setmana del 14 d’octubre va enviar els agents antidisturbis a carregar i detenir a la mínima els manifestants en solidaritat amb el poble català. Així ho va fer a les mobilitzacions dels joves el dijous, en el tall de carreteres que va desallotjar brutalment el divendres per la vesprada a Bilbo i també a la manifestació en protesta contra l’acte de Vox el diumenge. Urkullu també ha deixat molt clar els interessos que defèn el PNV quan fa declaracions a favor de la patronal i contra els treballadors del Metall de Bizkaia, reprimint la seva lluita. També ho demostren les portes giratòries i les trames de corrupció que estan protagonitzant els jeltzales.

Només amb la lluita als carrers conquerirem el dret a l’autodeterminació i acabarem amb les polítiques capitalistes

Catalunya està oferint lliçons crucials per a Euskal Herria. La vaga general estudiantil de tres dies convocada pel Sindicat d’Estudiants i la vaga general del 18 d‘octubre amb els sindicats Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), USTEC, i amb ANC i Òmnium han vertebrat la resposta a la sentència del Suprem. Han sigut milions de joves i treballadors en mobilitzacions de masses els que han protagonitzat un autèntic alçament, demostrant la ferma voluntat d’anar més enllà d’una protesta i sortir enèrgicament a prendre els carrers en la lluita per una república catalana dels treballadors i la joventut.
Precisament en este context, el posicionament dels dirigents de Podem i de l’esquerra parlamentària espanyola ha sigut vergonyós una vegada més, al col·locar-se de costat, mantenir una posició equidistant i donar cobertura a la campanya de criminalització contra la lluita del poble català.

Cada avanç de la lluita del moviment d’alliberament nacional a Catalunya fa paleses les contradiccions al seu interior i el xoc entre les dues ales que conviuen en ell: els centenars de milers de joves, treballadors i amplis sectors de la població que volen dur fins al final la lluita per una república, i el programa de la dreta catalanista, que té un pes decisiu al Govern, i també el d’aquelles formacions, com ERC, que busquen un acord amb l’Estat i el Govern del PSOE per a buidar els carrers i tornar a una “normalitat” que els permeti fer la mateixa política de sempre.

Aquesta contradicció s‘ha posat de manifest aquests dies amb la repressió dels mossos i les exigències de dimissió del conseller d’Interior Buch, o en la oposició a les polítiques continuistes amb els retalls i les privatitzacions que també recolza la direcció de ERC.

A Euskal Herria tampoc és es diferent. Està clar que la conquista del dret a l’autodeterminació implica una lluita revolucionària, a la que el PNV s’oposa i s’oposarà frontalment. La burgesia catalana, espanyola, basca i internacional, com els seus representants polítics han deixat clar que no estan disposats a permetre una república catalana, menys encara sobre la base de la mobilització i la intervenció directa de les masses.

Des d’Ezker Iraultzailea/Esquerra Revolucionària defensem que cal unir la lluita pels drets democràtics a la transformació socialista de la societat i combatem la repressió franquista i les polítiques capitalistes de la dreta ja sigui espanyola, catalana, basca o dels dirigents socialdemòcrates completament compromesos amb el sistema capitalista. Hem de lluitar per una república que nacionalitzi les palanques fonamentals de l’economia, la banca i els grans monopolis, i que posi definitivament fi al malson dels retalls, a la falta d’habitatge públic i assequible, a la precarietat i els salaris de fam, a la violència patriarcal i la destrucció del medi ambient. La força per aconseguir-ho ha sigut demostrada una i altra vegada per la classe treballadora i la joventut.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA