El període de "reflexió" que Pedro Sánchez va anunciar a la ciutadania ha acabat. Finalment no hi ha hagut dimissió, com l'entrevista prèvia amb el rei semblava suggerir, i tampoc moció de confiança, per revalidar al Parlament la seva exigua majoria. Pedro Sánchez continua com si res hagués passat, i suposadament amb forces renovades gràcies a una "mobilització de la majoria social" segons va plantejar en la seva compareixença davant la premsa.
Per completar la sortida a aquest docudrama, el CIS va publicar immediatament els resultats d'una enquesta d'urgència que mostrava un gir sobtat en les perspectives electorals. Ni més ni menys que 10 punts d'avantatge per al PSOE i un retrocés clar del PP. L'altre soci de la coalició governamental, Sumar, també cau davant l'empenta de Pedro Sánchez.
Un guió cuinat a consciència però que molt probablement no ha sortit del tot com s'esperava. Per molt que els bastidors de la maniobra s'esforcin a ressaltar-la, la mobilització als carrers ha estat molt limitada. A penes 12.000 persones dissabte a la seu de Ferraz i una mica menys diumenge davant el Parlament, fonamentalment militants socialistes, veterans en la seva majoria, molts d'ells vinguts d'altres territoris, al costat de membres dels aparells de CCOO, UGT, IU, PCE i Sumar.
El PSOE i les clavegueres de l'Estat
Al Comitè Federal celebrat dissabte era cridaner veure cantar ‘La Internacional’ i escoltar el "No passaran" a enfervorits càrrecs públics i ministres socialistes. També el diari El País va dedicar desenes d'articles a glossar el gest èpic de Sánchez. I fins i tot la cúpula de CCOO i UGT, la mateixa que amb tant deler es nega a convocar vagues i és garant gelosa de la pau social, va omplir l'Auditori Marcelino Camacho de Madrid per escoltar alguns representants de la música o el cinema i cridar a participar a aquest Primer de Maig en defensa de la "democràcia".
Per suposat, cap consideració seriosa i reflexionada de les raons que han donat a la dreta i l'extrema dreta aquesta confiança per utilitzar l'aparell de l'Estat, la Judicatura, els mitjans de comunicació, o la policia al seu gust. I aquesta reflexió no s'ha produït, ni es produirà, perquè significaria atacar d'arrel el règim del 78 i tots aquells que l'han sostingut. I entre els actors que han fet possible caure fins els pantans on hem arribat, el PSOE ha estat fonamental.
La qüestió és concreta. La direcció del PSOE s'ha recolzat en aquest mateix aparell judicial que avui denuncia, en aquests mateixos mitjans de comunicació que avui denigren el seu secretari general, en aquestes mateixes clavegueres de l'Estat, des de fa dècades. I ho ha fet buscant objectius gens d'esquerres i gens democràtics: per rentar la cara a Joan Carles I, i apuntalar la monarquia franquista, o per negar reconeixement i reparació a les víctimes de la dictadura, blindant impunitat als torturadors i assassins d'un règim que ens va oprimir durant quaranta anys.
Un partit que va recórrer a sicaris d'extrema dreta per crear una organització terrorista, els GAL, que van cometre desenes d'assassinats. Que va combatre a sang i foc l'esquerra abertzale, empresonant els seus dirigents amb grollers muntatges policials, i aprovant lleis d'excepció antidemocràtica. Que va clausurar diaris i va tancar a la presó periodistes.
Que va estar al costat del PP i va donar suport a l'enviament de milers d'antidisturbis perquè a cop de porra impedissin el dret a decidir del poble català. Que va aplaudir el processament i empresonament dels dirigents independentistes i l’aplicació del 155.
I ja entrant en les badomeries i muntatges recents, un partit i un president que no van moure ni un sol dit contra la gossada mediàtica i judicial de la dreta i l'extrema dreta en la seva cacera contra Pablo Iglesias, Irene Montero i Podem, que va votar juntament amb el PP per donar la raó als jutges feixistes en la seva ofensiva contra la llei del Només Sí és Sí. Que veu amb bons ulls i justifica la policia i la guàrdia civil que apallissa el jovent i calla i mira a una altra banda davant l'actuació dels tribunals contra els joves d'Altsasu, els sis de Saragossa o Pablo Hasél, que són a la presó. A la presó sense que aquest president digui ni faci res per evitar-ho.
Amb aquest espectacle de potes molt curtes, Sánchez no respon a la pregunta essencial, que és: quina és la responsabilitat del seu partit en el que ell mateix denuncia? En la nostra humil opinió moltíssima. Perquè ha mimat i consentit de tot a la dreta judicial i s'hi ha recolzat sempre que ho ha necessitat per combatre la seva esquerra i destruir-la sempre que ha pogut.
Pedro Sánchez recorre a la memòria antifeixista per reagrupar forces
El discurs de Pedro Sánchez ha estat un exemple de vacuïtat i frivolitat, una presa de pèl que manipula un sentiment honest de milions de treballadors que estan farts de veure la dreta i l'extrema dreta envalentida. Sánchez ha retorçat aquest sentiment en una grollera maniobra de propaganda que lluny de debilitar la reacció li dona ales i li confirma que està en el camí correcte per continuar colpejant.
Si prenguéssim seriosament les seves paraules, el problema de l'ascens de l'extrema dreta es limita al fet que ell i la seva cònjuge són el blanc d'una campanya de desprestigi i calúmnies. Tot comença ara, sembla ser. Abans no hi havia res, tot estava correcte.
I davant aquesta campanya Pedro Sánchez alça una bandera, la de la "regeneració pendent de la nostra democràcia", i proposa aconseguir tan lloable objectiu "mitjançant el rebuig col·lectiu, serè, democràtic, més enllà de les sigles i de les ideologies, que jo em comprometo a liderar amb fermesa com a president del Govern d'Espanya".
Pedro Sánchez creu que pot manejar a voluntat el sentiment antifeixista, profundament arrelat en una part molt important de la població que continua tenint molt present el que van significar els 40 anys de dictadura franquista, per realçar la seva imatge d'estadista i d'heroi baluard contra la reacció i l'extrema dreta. I es burla de nosaltres quan en el seu discurs posa pels núvols la gestió del seu Govern que ha aconseguit que la societat espanyola "malgrat el difícil context geopolític que patim amb guerres a Orient Mitjà i a Ucraïna, viu un molt bon moment econòmic i respira pau social".
Sánchez posa els anys de la Transició com un exemple a seguir en els temps presents. Segons ell, cal recuperar "una societat que va meravellar el món per la seva acceptació entusiasta dels drets i les llibertats, passant de ser un país fosc a un referent internacional de llibertats i de democràcia, de progrés i de convivència".
Precisament van ser els Acords de la Transició els que van permetre que l'aparell de l'Estat franquista sobrevisqués completament intacte a les grans mobilitzacions dels anys 70. Gràcies a aquests acords heretem un exèrcit replet de feixistes, enyorants del poder i els privilegis que els comandaments militars acumulaven durant la dictadura; una policia repleta de torturadors i una àmplia nòmina de sicaris a sou, com els que integraven el Batalló ‘Vasco-Español’ i altres grups d'assassins, els crims dels quals van quedar impunes gràcies a la Llei d'Amnistia; uns mitjans de comunicació, manejats des de grans grups empresarials, que actuaven com a mercenaris al servei de qui pagués millor els seus serveis; una casta d'alts funcionaris de l'Estat que van dedicar les quatre dècades de dictadura a teixir una profitosa xarxa de vincles corruptes amb el món dels negocis, especialment l'immobiliari; i, molt rellevant a la vista del panorama actual, heretem una judicatura rabiosament feixista, masclista, ultracatòlica i reaccionària, a la qual la Transició va blanquejar rebatejant com a Audiència Nacional el principal tribunal polític del franquisme, el Tribunal d'Ordre Públic, al seu torn hereu de les funcions del Tribunal Especial per a la Repressió de la Masoneria i el Comunisme, establert per Franco el 1940 per donar una aparença de "legalitat" als seus espantosos crims.
És en aquestes institucions de la Transició on s'orquestren les campanyes de l'extrema dreta que Pedro Sánchez simula denunciar. Si Sánchez tingués una genuïna preocupació i voluntat de canviar les coses, promouria l'expulsió i depuració de tots els elements feixistes de l'aparell de l'estat recolzant-se en la mobilització popular, en lloc de divagar sobre llocs comuns i impartir moralitat barata.
La realitat és que l'herència del franquisme no és un problema per a Sánchez. Ans al contrari. Per desenvolupar una política que en el terreny domèstic està al servei de la banca, les empreses de l'Íbex i el rentisme immobiliari, i en el terreny internacional segueix amb entusiasme el sender militarista marcat per l'imperialisme nord-americà i per l'OTAN, l'arsenal repressiu heretat de la Transició és molt adequat. I allà on es queda curt, es completa amb la Llei Mordassa, que el PSOE s'empeny a qualsevol preu a mantenir, malgrat que el seu únic objectiu és facilitar la persecució legal i l'empresonament de qualsevol que gosi protestar contra les institucions de l'Estat i el poder establert.
Sánchez no és burro, s'adona que les seves polítiques capitalistes, que estan omplint les butxaques dels banquers, les grans empreses elèctriques, les multinacionals agroalimentàries, o els fons d'especulació immobiliària també menyscaben el suport de la base electoral de l'esquerra, de milions de famílies treballadores i de joves cada dia més descontents amb els gestos buits i els brindis al sol, mentre la nostra realitat quotidiana és insuportable.
I des de Moncloa també saben que és improbable que torni a repetir-se la reacció d'última hora de milers de persones que, davant l'amenaça de l'entrada de Vox al Govern, van decidir votar pel PSOE el passat juliol. En aquestes circumstàncies què millor que una bona representació política, ben escenificada, per intentar recuperar alguna cosa d'iniciativa política i la visibilitat als mitjans de comunicació malgrat el seu caràcter cesarista i vacu?
De moment tot indica que Pedro Sánchez seguirà governant. Ni un sol dels seus aliats té el més mínim interès en provocar la seva caiguda i precipitar unes eleccions generals de resultat més que incert i que podria obrir la Moncloa al PP i Vox. El PSOE guanya així un aire.
Però més val no equivocar-se. Si Sánchez continua aplicant les mateixes polítiques capitalistes i militaristes, i enriquint els de sempre, és inevitable que la desmoralització corri, i la demagògia de l'extrema dreta guanyi més posicions.
Les polítiques del Govern no estan resolent els apressants problemes que suportem milions de treballadors i joves, els salaris miserables, la precarietat crònica, la falta escandalosa d'habitatge públic digne, les retallades en sanitat i educació. I això és el que alimenta l'amenaça de l'extrema dreta.
Les maniobres de propaganda grollera, l'auto-victimització múrria mentre a les autèntiques víctimes d'aquest sistema, que es compten per milions, se les ignora, no serveixen per lluitar contra la dreta i l'extrema dreta. Això és tacticisme del pitjor tipus, sense substància, feble i llagoter.
L'únic camí per canviar radicalment aquesta situació i derrotar l'extrema dreta és la defensa i aplicació intransigent de polítiques d'Esquerra, que confrontin amb valentia i decisió la reacció i els grans poders econòmics i mediàtics.
I això és absolutament incompatible amb el xarlatanisme.
