Una limitada concentració a la plaça Taksim d’Istanbul, el dimarts 28 de febrer, ha estat la metxa per a una impressionant explosió social. El Govern pretén usurpar una de les poques zones verdes que queden al barri històric de la capital històrica, econòmica i social de Turquia. Però la protesta no només era per exigir una millora en les condicions de vida urbanes, sacrificades, per a la gran majoria, a major glòria d’especuladors, propietaris de constructores, immobiliàries i bancs. A més a més, l’islamista Recep Tayip Erdogan, primer ministre des de fa deu anys, pretenia acabar, en un moment en què se sentia fort, amb un punt de referència important per a l’esquerra: la plaça Taksim és recordada com l’escenari de la matança del Primer de Maig de 1977, en què 34 manifestants van ser assassinats per pistolers feixistes. Des d’aleshores totes les manifestacions del Dia Internacional dels Treballadors han començat allí (de forma il·legal fins fa dos anys).

L’agressiva resposta policial a l’ocupació de Taksim amb tendes de campanya –emulant la de la plaça cairota de Tahrir- va crear una bola de neu. Lluny d’intimidar el moviment, l’ha estimulat. El dimecres 29 ja eren mil els manifestants; un dia després, desenes de milers; el divendres, cent mil, només al voltant de la plaça (la lluita s’estenia als barris populars d’Istanbul, que eren considerats feus del partit del Govern, i la resta de Turquia). El dissabte la policia va ser expulsada de la plaça Taksim. Tancant la setmana, el diumenge 2 de juny una immensa massa d’un milió de persones sortia al carrer en aquesta megalòpolis de 13 milions i centenars de milers sortien també a la lluita a Ankara –la capital oficial- i a 67 ciutats. El dilluns 3, milers de manifestants van intentar assaltar les oficines d’Erdogan, fins i tot amb una excavadora.

El Govern intenta evitar per tots els mitjans l’extensió de la lluita. A l’extrema repressió amb porres, mànegues d’aigua, pilotes de goma, pots de fum i gas pebre s’ha afegit, en algun cas, el foc real. Les xifres més esteses parlen de dos morts –un per un tret al cap- i dos desapareguts; altres fonts eleven les víctimes mortals fins a dotze. 1.700 manifestants han estat detinguts i 1.500 han rebut assistència hospitalària. Les seus dels sindicats i organitzacions socials i d’esquerres han estat atacades per la policia. Si bé Erdogan manté una actitud de menyspreu cap a les masses, ja hi ha sectors del seu entorn –com el president Abdulà Gul, també islamista- que li han demanat contenció, coincidint així amb l’imperialisme nord-americà. És la mateixa tensió interna –mirar d’esclafar el moviment o aplacar-lo amb algunes reformes- que afecta a la classe dominant, allí on el moviment dels oprimits es posa en marxa amb força.

Vaga general de 72 hores

Molt ràpidament, la lluita ha orientat els seus objectius cap al cessament de la repressió, “contra el feixisme” (com expressen moltes consignes), per la retirada de les mesures antipopulars preses i per la dimissió del Govern islamista. La mobilització ha aconseguit superar les divisions entre els oprimits que des de l’Estat i des de l’islamisme s’han estimulat. La participació de turcs i kurds, de sunites i al·levins, és extremadament beneficiosa per al futur de la lluita. Els joves estan jugant un paper destacat (com no pot ser d’altra manera en un país on una quarta part de la població té menys de 15 anys), especialment les joves, que no estan disposades a suportar els greus atacs als drets de la dona per part de l’islamisme.

La determinació de les masses és impressionant. Les manifestacions s’han dirigit cap a la residència d’Erdogan (a Istanbul), cap al Parlament (a Ankara) i cap a les seus de l’AKP, el partit governamental (algunes d’aquestes han estat incendiades). Els casos que demostren la simpatia cap a les mobilitzacions per part de la resta de la població són constants: cops de clàxon, cassolades, obertura d’habitatges, escoles, restaurants (fins i tot locals militars!) per acollir a manifestants perseguits o intoxicats pels gasos, aixecament de barricades en els punts més dispersos... Metges voluntaris han organitzat hospitals de campanya per atendre els ferits. Un conductor d’autobús municipal va col·locar el seu vehicle entre la gent i la policia, per impedir  el pas. I 150 policies han desobeït les ordres de repressió, passant-se a les manifestacions.

La incorporació de la classe obrera organitzada a la lluita és determinant, i està sent molt gran, segons les dades que ens arriben. Tres sindicats han convocat l’aturada, en principi en solidaritat amb els treballadors de l’empresa de distribució de tabac i alcohol Tekel (empresa en procés de privatització des del 2008 i on la conflictivitat laboral és constant), però en l’actual context és un suport molt gran al moviment contra Erdogan.

Una ‘dècada prodigiosa’... per als capitalistes

Els analistes superficials als que estem acostumats no donen un gran futur a aquestes mobilitzacions. Remarquen un cop i un altre la diferència entre Turquia i els països àrabs... Al país euroasiàtic –diuen- hi ha benestar, més enllà de diferències puntuals amb “l’estil” d’Erdogan. La “dècada prodigiosa” del Govern islamista ha representat un creixement anual del 5%. El que no diuen és com es reparteixen els beneficis d’aquest creixement, ni a costa de qui es produeix. La dependència turca de la inversió estrangera revela l’efecte crida que ha tingut, per al capital mundial assedegat d’oportunitats, una onada de privatitzacions i liberalitzacions portada a terme en connivència amb l’FMI, que està reduint dràsticament el gruix de l’Estat turc. Les dades de creixement econòmic s’han de relativitzar, com a qualsevol altre país d’alta natalitat, perquè per poder cobrir la demanda de llocs de treball implica no baixar d’aquest 5%. Malgrat el desenvolupament industrial de les últimes dècades (prop d’una quarta part dels treballadors són del sector industrial, que participa en la mateixa proporció del PIB; i el 76% de la població és urbana), Turquia ocupa el lloc 63 de l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, contrastant amb la posició 17a en la llista de països per PIB. El país otomà és superat en desenvolupament social per Mongòlia, Jordània, Jamaica... Quant més creix l’economia, més evident i insuportable es fa aquesta desigualtat. Però no tot és economia; la política islamista ha significat un constant retrocés en els drets dels treballadors, la criminalització de les dones assetjades, maltractades i violades, l’ús massiu de les lleis antiterroristes (es calculen en deu mil els presos polítics, dels quals 500 periodistes i 100 advocats), una pressió constant cap a la islamització de l’Estat, la continuació de la històrica repressió cap a la minoria kurda (sota l’estratègia del pal i la pastanaga), la creixent defensa de posicions imperialistes a la zona (fent servir el conflicte a Síria), una cada cop major discriminació de la minoria musulmana al·levina, etc.

Els esdeveniments a Turquia són claus. Passen en una zona estratègica, en una potència regional decisiva per a la defensa dels interessos imperialistes. El país és, junt a Israel, la base per al desplegament de la intervenció nord-americana a l’Orient Pròxim i Mitjà. Més enllà de la retòrica anti-islàmica de la premsa burgesa europea, el Govern d’Erdogan s’ha mostrat com el més fidel aliat dels capitalistes nord-americans i de la UE (el seu primer soci comercial és Alemanya). Ara els fonaments tremolen, fent perillar la cúpula.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA