Macron dégage!

Des de fa més d'un mes, des del 17 de novembre, França viu una rebel·lió que sembla imparable. Una onada massiva de protestes molt visibles ha recorregut el país, al principi, contra l'augment de l'impost al dièsel, però ràpidament s'ha convertit en una rebel·lió dels oprimits contra 'el president dels rics', Emmanuel Macron.

La nit del 10 de desembre, després d'un dia de converses entre els líders sindicals, empresarials i el govern, el president més impopular va trencar el seu silenci per dirigir-se a la nació i va acceptar que havia 'molestat' a la població. Va confirmar la retirada de l'augment de l'impost al combustible, va anunciar un paquet de 10.000 milions d'euros que incloïa un augment del salari mínim de 100 euros, la revisió dels gravàmens a les pensions, disminució del pagament d'impostos per les hores extres i va animar els empresaris que estan en millors condicions a pagar un petit bo nadalenc als seus treballadors si podien pagar-lo.

Macron va plorar algunes llàgrimes de cocodril però no va parlar de revertir les massives retallades d'impostos que ha regalat als super-rics des dels primers dies del seu curt 'regnat'. Una representant de les armilles grogues, Laetitia Dewalle, convidada com a comentarista al principal canal públic de televisió, France 2, va exclamar: "I tant que no n'hi ha prou!" I va afegir, "Si ha estat desaparegut durant deu dies òbviament va ser per a prendre classes d'interpretació". "Per què hauríem d’escoltar-lo?" va dir algú que mirava la transmissió, "ell no ens escolta!".

A l'endemà, el dimarts 11 de desembre, hi va haver una nova onada de protestes, incloses dures batalles entre els policies i els manifestants, amb la mobilització d'un gran nombre d'estudiants. A partir d'ara es poden obrir diversos escenaris.

Macron dimissió!

Macron i el seu partit La Republique en Marche només porten al poder divuit mesos. Amb formes diverses, caracteritzat com a Júpiter o Napoleó, cada manifestació ha exigit la seva renúncia. Alguns manifestants més veterans que van viure la revolució de 1968 recordaven el moment com el destí del General de Gaulle penjava d'un fil. Altres tranquil•lament feien referència a com va acabar Lluís XVI a la revolució de 1789.

Això no és encara una revolució, sinó un aixecament molt decidit dels sectors més necessitats i privats de la població, especialment del medi rural. Tot i que cada vegada ha trobat un ressò més gran entre capes de l'heroica classe obrera de França.

Els 'invisibles' s'han tornat visibles amb les armilles grogues, l'uniforme del moviment. Els seus bloquejos de carreteres i peatges a tot el país s'han convertit en la característica nova, ben fermada, d'aquesta revolta.

L'augment de l'impost al dièsel, una forma barata de recollir diners per part del govern i al mateix temps fer veure que té cura del medi ambient, va ser la gota que va fer vessar el got a la societat francesa, que ha vist com els seus nivells de vida s'han anat reduint fins a nivells de pobresa. A mesura que creixien les protestes, que inclouen persones de totes les tendències polítiques i alhora de cap, també ho feien les seves demandes. Durant la quarta setmana van informar que tenien un escrit amb "suggeriments per a acabar amb aquesta crisi".

Sota el títol de 'Economia i treball' parla d'augmentar un 40% el salari mínim, les pensions i els beneficis, de 'contractacions massives' al sector públic i la creació de 5 milions de nous habitatges.

Sota el títol de 'Política', les reivindicacions són que França hauria d'abandonar la UE, revertir totes les privatitzacions, treure tots els radars 'inútils' i una reforma educativa. A ‘Salut i medi ambient’ s’exigeix una garantia de 10 anys per a acabar amb l'obsoleta planificació, prohibir aliments transgènics, pesticides cancerígens, el monocultiu i reindustrialitzar França per a reduir la contaminació.

A ‘Geopolítica’ parlen de treure França de l'OTAN i acabar amb les guerres a l'estranger, aturar el saqueig de l'Àfrica francòfona... en general tenen propostes que cobreixen a tothom i tot.

Qui està involucrat?

A les protestes s’han unit treballadors, també en els bloquejos i a les manifestacions de París i la resta del país. Han inspirat als joves i treballadors a l'altre costat de la frontera a Bèlgica i a altres zones, que ja estan farts d’austeritat i de governs dels rics. El moviment, especialment si aconsegueix una victòria important, podria estendre’s a Europa i més enllà. Molts treballadors i joves senten enveja de la inclinació del poble francès a exercir el seu dret constitucional a la revolta! El dictador egipci, el general Sisi, ha prohibit la venda d’armilles grogues i fins i tot a la ciutat iraquiana de Mossul sembla que tenen la seva pròpia protesta d'armilles grogues.

Els joves entren a la lluita

El 10 de desembre l’aixecament va cobrar un nou impuls quan estudiants de cent instituts van organitzar bloquejos i es van unir a la lluita. Els estudiants estan furiosos davant les anomenades 'reformes' que els hi neguen el dret a entrar la universitat sense restriccions. La seva entrada a l'escena sense cap mena de dubte va ser un factor de pes per a les concessions anunciades el dia 11 de desembre pel primer ministre Phillippe.

Després van arribar les impactants escenes, que es van convertir en virals, d'estudiants de secundària de genolls, amb les mans lligades darrere del cap i policies completament armats vigilant-los. Aquesta imatge va provocar una onada de fúria que va arribar més enllà de les fronteres de França. A moltes de les manifestacions del dissabte passat es va recrear l'escena de policies armats davant de nens a les places de ciutats i pobles del país.

Al principi, les armilles grogues eren majoritàriament classe mitjana empobrida i capes pobres de la població, allunyada i alienada. Quan les manifestacions de dissabte a París van acabar amb violents enfrontaments i la crema d'alguns símbols de la vida luxosa, els manifestants comentaven als mitjans de comunicació: "Nosaltres no realitzaríem una acció d'aquest tipus però ens agraden els resultats!".

La naturalesa plebea de les capes originalment implicades en aquest moviment troba la seva expressió en l'hostilitat als rics, els 'BoBo' o 'bohemis burgesos' de París, i d'altres zones, dels quals ells estan allunyats. El president, que és vist com un representant d'aquesta gent i no de la majoria de la població, s'ha enfonsat en les enquestes més que qualsevol altre president anterior. Ara mateix té un suport de l'electorat inferior al 24% dels quals el van votar a la primera volta de les eleccions presidencials de 2017.

El seu partit està fracturat, el seu govern ha perdut ja sis ministres. Podria sacrificar el seu primer ministre, com han fet altres presidents quan s'han enfrontat a una revolta contra el seu govern. Macron està desesperat i el seu cap val molt poc.

Característiques d'una revolució

El brutal ús de la força de l'Estat en molts llocs contra els manifestants, només ha augmentat la determinació dels manifestants a lluitar fins al final. La classe dominant de la societat està confusa sobre com procedir. Les capes mitjanes ja estan involucrades. Les forces de l'Estat estan sobrecarregades i estan llestes per a la deserció.

El que fa falta és una mobilització de masses de la força més poderosa de la societat, la classe obrera a les fàbriques, els magatzems, les gasolineres, les oficines, les escoles i els hospitals. Tots aquests treballadors ja han expressat la seva ràbia contra els seus empresaris o el govern, o contra tots dos. Molts han estat involucrats en vagues i lluites decidides i disperses.

El Comitè per una Internacional de Treballadors es basa en el principi que l'única força que pot fer arribar a una victòria decisiva i duradora sobre el sistema capitalista és la classe treballadora amb una direcció clara i revolucionària. Encara aquests factors estan absents.

La federació sindical més gran a França, la CGT, aquest passat divendres va convocar, tardanament, vagues i manifestacions i existeixen les condicions per a la convocatòria d'una vaga general, fins i tot sense una crida des de dalt, com va passar al 1968. Una altra alternativa podria ser una acció limitada però reeixida com va ser la mobilització de dos milions de treballadors del sector públic en vaga que van prendre la carrers al 1995 que van derrotar les "reformes" de les pensions de Jacques Chirac (i va provocar la dimissió del primer ministre Alain Juppe). Ara l'estratègia (per tots dos costats) podria ser donar un marge de respir en el període nadalenc abans d'una altra ronda de lluites a l'Any Nou.

Passi el que passi està clar que aquesta batalla contra Macron i els seus rics no ha acabat.

Jean-Luc Melenchon, líder de la França Insubmisa i el candidat d'esquerres que va aconseguir 7 milions de vots a la primera volta de les últimes eleccions presidencials, va convocar protestes a París i altres ciutats perquè convergissin amb les manifestacions de dissabte i parla de continuar amb la revolució ciutadana però no fa propostes concretes per a organitzar el moviment.

Programa i direcció

Les forces del CWI/CIT a França, Gauche Revolutionnaire, estan participant activament en el moviment, en els bloquejos, en els liceus i a les protestes de masses. Han editat un número especial del seu periòdic 'Égalité' que fa una crida a la vaga general de 24 hores com el pas següent i decisiu per a una mobilització que pugui fer caure a aquest odiat govern.

Alimentat per un moviment inspirador, sense cap mena de dubte l’impuls ha augmentat. És difús, però la naturalesa de les reivindicacions clarament reflexa el perill que existeix en una societat amb uns nivells abruptes de desigualtat, amb l'augment de la vasta riquesa pels rics i amb cada vegada més sacrificis per part de la classe treballadora i els pobres.

Una característica d'aquest moviment ha estat la participació de capes prèviament acomodades de la classe mitjana que ara es troben a les files de la classe treballadora. Marx i Engels van explicar exactament el desenvolupament d'aquest procés durant les crisis del capitalisme a El Manifest Comunista publicat fa cent setanta anys. Estats d'ànim i sentiments similars es troben en gran part darrere del l’avanç del populisme tant en la seva varietat de dretes com d'esquerres a altres països, juntament amb l'hostilitat post-estalinista que encara sobreviu dirigit a l'organització de partits o les preocupacions de fer política de dalt a baix. Això vol dir que el moviment és difús. Estar sense líder és un avantatge, en alguns aspectes, però un obstacle per a la presa de decisions democràtiques i el desenvolupament de quadres i una direcció clara.

La dirigent d’extrema dreta, Marine Le Pen, va culpar a la globalització i la immigració de la crisi a la societat francesa. Algunes de les protestes originalment podien expressar aquests sentiments, però aquestes idees van ser desplaçades per l'estat d'ànim de la lluita conjunta contra el govern.

Ara les armilles grogues són veritablement un moviment de 'tous ensemble' (tots junts). L'element crucial que pot convertir aquest massiu crit de ràbia en una força transformadora de la societat, en línies socialistes, és un partit que tingui aquesta idea i un objectiu clar, no només de nom i desproveït de tot significat, com el desacreditat Partit Socialista a França. El Partit Comunista francès no té el suport del passat, quan era un partit de masses de la classe obrera. Però això també significa que no pot jugar el paper que va jugar el 1968 d'un enorme fre del moviment obrer quan aquest estava a punt de prendre el poder.

Lluita socialista

Una de les característiques del moviment actual és que sembla no tenir líders i, per tant, ningú a qui el govern pugui convèncer per a que desconvoqui l'acció. Té portaveus, com Benjamin Cuachy, qui declara que el moviment no quedarà satisfet amb les engrunes i que vol la baguette sencera.

Com a socialistes diríem, per què no la fleca sencera? Macron pot "sacrificar" el seu primer ministre. Fins i tot es pot veure obligat a dimitir. Es poden convocar noves eleccions. Però qualsevol govern que es mantingui a càrrec d'una economia on els alts comandaments de control estan en gran part en mans de propietaris privats tornarà, una i altra vegada, a fer que els treballadors i els pobres paguin les seves crisis recurrents.

Nosaltres diríem 'Ara que sentiu el vostre poder. Per què no vincular comitès representatius escollits a nivell local, regional i nacional per desfer-se del govern?’. Jean-Luc Melenchon defensa una Assemblea Constituent. Per què no una assemblea revolucionària, amb representants escollits democràticament, a tots els nivells, inclosos d'assemblees a centres de treball, oficines, escoles, barris i fàbriques?

Aquests comitès de lluita de masses podrien convertir-se en un govern de treballadors i pobres. Poden tenir com a programa totes les demandes del moviment i prendre la propietat pública dels grans bancs i principals empreses, el 'CAC 40', que formen la base del capitalisme francès (i on els amics de Macron obtenen amb facilitat la seva riquesa). Les consignes de la revolució de 1789, Igualtat, llibertat i fraternitat, només poden assegurar-se sobre la base del socialisme.

Com diu l'edició especial del diari de Gauche Revolutionnarire, el moviment francès necessita vincular la lluita immediata pel salari mínim, la recuperació dels impostos als super-rics, una injecció de milers de milions en educació, sanitat i medi ambient amb la lluita pel socialisme. Això vol dir lluitar per una societat que sigui "planificada de manera democràtica i de forma ecològica per a satisfer les necessitats de tots i no els beneficis d'un grapat de super-rics... una societat veritablement democràtica, fraternal i tolerant, lliure de guerres, pobresa racisme i sexisme".