Fora el ‘paquetazo’ neoliberal; pel poder obrer!

Equador viu una insurrecció popular que ha posat contra les cordes al règim de Lenin Moreno. En el moment en què es publica aquest article una vaga general paralitza el país, Quito és l'escenari d'una imponent mobilització de masses i el govern ha fugit a la ciutat de Guayaquil. El dimarts 8 d'Octubre els manifestants van aconseguir ocupar l'Assemblea Nacional on pretenien instal·lar un "Parlament popular del poble", tot i que finalment van ser desallotjats per les forces antiavalots. La batalla contra l'agenda neoliberal s'ha transformat en una autèntica crisi revolucionària.

Al mes de Març d'aquest any, el president de l'Equador, Lenin Moreno, es vantava de tancar un acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) per obtenir un préstec inicial de 4.200 milions de dòlars, que s'ampliarà fins a un total de 10.000 milions (gairebé un 10% del PIB del país). Però les contrapartides d'aquest préstec no s'han fet esperar. El passat 1 d'Octubre Moreno va presentar "El Paquetazo", un pla salvatge de retallades socials i mesures d'austeritat, que inclouen l'eliminació del subsidi al preu dels carburant, triplicant el seu cost.

La resposta de la població no es va fer esperar, i les centrals dels transportistes van cridar a una aturada general que es va estendre ràpidament per tot el país. El contraatac de Moreno, declarant l'estat d'excepció, va encendre la metxa de la insurrecció sumant al moviment als camperols i les comunitats indígenes. L'empenta de les masses és tal que ha forçat Moreno a traslladar la seu de govern a Guayaquil, mentre la capital és ocupada per desenes de milers de camperols i treballadors, alhora que el Front Unitari dels Treballadors (FUT), la major central obrera, i la CONAIE (Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador) han convocat una vaga general per a aquest dimecres 9 d'octubre.

De Correa a Lenin Moreno: no hi ha sortida sota el capitalisme

L'economia de l'Equador està dominada pel capital imperialista i el mercat mundial. L'any 2000 la classe dominant va decidir imposar el dòlar com a moneda nacional per superar la crisi d'inflació, retallant durament el poder adquisitiu. El 90% del PIB depèn de les exportacions de matèries primeres i de petroli. Així mateix, l'escassa indústria del país es concentra en mans de transnacionals, generant una economia totalment dependent i endeutada. Les taxes d'atur i treball informal superen el 80% en el camp i el 50% a les ciutats.

La lluita de classes a l'Equador durant la dècada de 2000 va patir un gran recrudescència, en un context de depressió econòmica i governs sotmesos. Les masses van protagonitzar grans batalles revolucionàries que van acabar amb l'enderrocament de tres presidents (Abdalá Bucaram, Jamil Mahuad i Lucio Gutiérrez). A l'ona expansiva dels processos revolucionaris a Veneçuela i Bolívia es va sumar l'Equador després de la victòria electoral de Rafael Correa al 2007.

Amb Correa es va obrir el període conegut com "Revolució Ciutadana". El seu objectiu era portar a terme les mesures que altres governs com el de Evo Morales o Chávez havien posat en marxa beneficiant-se dels alts preus per a les matèries primeres, especialment del petroli. Sens dubte, l'agenda reformista de Correa va suposar una millora parcial en les condicions de vida d'un sector de la població més pobra, però Correa no va tocar el fonamental de la propietat capitalista: no va nacionalitzar la banca, ni els sectors estratègics de l'economia, i tampoc va depurar la cúpula militar.

Sense determinació per trencar amb el capitalisme, Correa es va enfrontar a una doble pressió. Per una banda, l'hostilitat de l'oligarquia equatoriana, de l’alt comandament militar i policial, de l’imperialisme nord-americà, que van ordir constants complots i cops d'Estat per enderrocar-lo, que van ser frustrats per la mobilització de masses. Per l'altra, i la més important, el deteriorament creixent de l'economia després del col•lapse del preu del petroli que va fer créixer l'endeutament del país. El govern de Correa no només va renunciar a aprofundir el procés revolucionari sinó que, nedant entre dues aigües, va intentar acontentar els creditors i especuladors internacionals amb mesures d'ajust, es va enfrontar a una mobilització popular creixent, i no va fer res per frenar la xarxa de corrupció que es va generar en la seva administració.

Correa va dipositar tota la seva confiança en un dels seus màxims col•laboradors, Lenin Moreno, el seu vicepresident fins a 2013, i candidat a President en 2017 per la coalició Aliança País. Moreno va vèncer amb el 51% de dels vots, però res més assumir el càrrec va propiciar un enorme gir a la dreta defensant la liberalització de l'economia, incloent una reforma laboral favorable als empresaris, i va marcar distàncies públiques amb el seu predecessor. Per congraciar-se amb l'imperialisme nord-americà i establir les seves credencials d'aliat, va lliurar Julian Assange a la justícia britànica. Aquest gir, inesperat per a les masses, va generar un període de confusió que ara ja s'ha dissipat.

L'FMI, un vell conegut a Llatinoamèrica

Les intervencions de l'FMI en el continent només han sembrat pobresa extrema, precarietat, destrucció de l'economia i desesperació entre la població. Les polítiques neoliberals dels diferents governs de la regió han generat situacions insostenibles d'endeutament públic dirigit a mantenir i enfortir els negocis dels grans capitals nacionals i estrangers. Totes aquestes mesures han estat contestades per les masses i reprimides amb una duresa extrema: el Caracazo el 1989, el Corralito a l'Argentina el 2001 o la Massacre d'Octubre el 2003 a Bolívia són exemples d'insurreccions populars que van colpejar durament l'estabilitat capitalista en seus països i només van poder ser frenades a força de sang i foc, deixant pel seu camí desenes, centenars i fins i tot milers de joves i treballadors assassinats per l'Estat.

En el cas de l'Equador, el paquet de mesures promogudes per l'FMI i acceptades per Moreno suposen exactament més del mateix.

La mesura que més indignació ha provocat és la retirada del subsidi als combustibles. I no és casualitat. La xarxa de transport ferroviari i fluvial a l’Equador és summament escassa, tant per la falta d'inversió com per l'accidentada serralada dels Andes i la densitat de la selva. El més mínim increment en el preu del carburant suposa una alça en els preus dels productes de primera necessitat.

La reforma laboral també ha esperonat la fúria de la població: planteja que els contractes temporals (que cobreix el 60% de la població activa) podran renovar-se amb una rebaixa salarial de fins al 20%. Per la seva banda, els funcionaris públics veuran reduïdes les seves vacances pagades de 30 a 15 dies, i hauran d'aportar el sou d'un dia de treball en forma d'impost extraordinari, en un país on el salari mínim oficial amb prou feines arriba als 400 dòlars i a dia d'avui el 35% de la població ingressa per càpita menys de 50 dòlars al mes. De dur-se a terme, aquestes mesures suposaran un cop sense precedents a les condicions de vida de la majoria de la població, i les seves conseqüències socials seran catastròfiques.

Les masses entren en acció

Responent a l'anunci de Lenin Moreno del passat 1 d'Octubre, els transportistes es van posar en vaga indefinida, generant una situació de bloqueig en les principals ciutats i carreteres del país, als quals es van sumar immediatament els principals sindicats, els estudiants i desenes d’organitzacions de camperols i indígenes. Les tradicions de lluita revolucionària de 1997, 2000 i 2005, que van suposar la renúncia de tres presidents, s’han gravat a foc a la memòria col•lectiva dels oprimits equatorians i estan jugant un paper clau.

En resposta a la immensa onada de mobilització, Lenin Moreno va desencadenar una ofensiva repressiva, va decretar l'Estat d'Excepció eliminant el dret de reunió i manifestació, va imposar el toc de queda i va mobilitzar per tot el territori a l'exèrcit per atacar els manifestants. El saldo dels enfrontaments entre la població i els cossos repressius és, fins al moment d'escriure aquest article, de més de 500 detinguts i desenes de ferits.
Com ha passat en moltes ocasions al llarg de la història, el fuet de la repressió no ha fet més que encendre la insurrecció. Malgrat l'aixecament de l’aturada dels transportistes, les centrals obreres han continuat la mobilització empeses per la forta pressió dels activistes i les masses, fins a convocar la vaga general del 9 d'Octubre.

A més, desenes de milers de camperols indígenes organitzats a través de la CONAIE, que s'ha sumat a la convocatòria, han marxat a Quito per ocupar la ciutat, bloquejant carreteres i províncies senceres per tot el país. De fet, la CONAIE va respondre a les mesures repressives del govern declarant el seu propi estat d'excepció, prohibint l'entrada de les forces armades en els seus territoris, fins al punt de capturar desenes de militars i policies. Tant el 1997 com el 2000, el moviment indígena va jugar un paper principal en la caiguda dels presidents Abdalá Bucaram i Jamil Mahuad.

Les imatges de les protestes, que s’han viralitzat per les xarxes socials, són impressionants. Milers d'indígenes arribant a les ciutats mentre són aclamats per treballadors i joves. Transportistes bloquejant les carreteres principals. Estudiants i veïns amuntegats a les places. La sensació de força i confiança que tenen les masses equatorianes és espectacular.

I això no escapa als poderosos: durant la tarda del 7 d'Octubre, després del bloqueig total de la capital, Lenín Moreno va traslladar tot el seu gabinet a Guayaquil, mentre llançava acusacions contra el règim veneçolà de Maduro com "cervell" a l'ombra de la insurrecció, i realitzava crides al diàleg i a la pau social.

És evident que el govern es troba en una posició d'immensa debilitat. Tot i el silenci mediàtic internacional, pocs mandataris han sortit en la seva defensa. Només el colpista veneçolà Juan Guaidó s'ha pronunciat en solidaritat amb el govern de Moreno.

Correa i els seus aliats han mostrat un suport tímid a l'aixecament, sense trobar major simpatia en aquest. Encara que a les ciutats i al camp molts simpatitzants de Correa participen activament en les mobilitzacions, l'aparell agrupat entorn al seu partit, Força Compromís Social, té una por enorme a no poder controlar la mobilització i que aquesta es torni en contra seva. A més, per més esforç que posin Lenin Moreno i El Universo (periòdic de l'oligarquia equatoriana) en parlar "d’ingerències correistes", amplis sectors del moviment s'han desvinculat de l'expresident, titllant-lo d'oportunista, i mantenint la seva negativa a frenar les revoltes.

Cal portar la lluita fins al final: fora Lenin Moreno i l'FMI, pel poder obrer!

La força de la classe treballadora, la pagesia pobra, el jovent i els indígenes a l'Equador és enorme. La vaga general d'aquest 9 l'Octubre pot ser un cop dur al govern de Moreno. Però no n'hi ha prou amb exigir la retirada de "El Paquetazo". Aquest govern mentider, corrupte i neoliberal que defensa els interessos dels rics i regala el país a l'FMI no pot tenir cap confiança. Cal fer-los fora!

De la mateixa forma que s'ha declarat l'estat d'excepció a les zones indígenes, cal anar més enllà: constituir comitès revolucionaris d'obrers, camperols i indígenes amb delegats elegibles i revocables que s'ocupin de la gestió democràtica de l'economia, la seguretat, el transport, etc, i que es coordinin a nivell estatal entre ells. Cal construir i desenvolupar aquests comitès com organismes del poder obrer que han de generalitzar-se i estendre’s per tot el país, per organitzar i endurir la batalla contra el govern i l'Estat capitalista, incloent l'organització de la vaga general indefinida per establir un govern revolucionari.

Juntament amb aquest pla d'acció cal aixecar un programa socialista que trenqui amb el capitalisme i la dependència imperialista, i que unifiqui a les masses: educació pública gratuïta i de qualitat; treball digne, estable i segur per a tots i totes, amb salaris decents; derogació de totes les contrareformes laborals; nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis sota control obrer i camperol; plens drets econòmics, socials i polítics a les comunitats indígenes; suspensió dels acords amb l’FMI i anul•lació del deute contret per l'Estat amb els poders imperialistes.

Hem vist com les masses es rebel•len a tot el món, i especialment a Llatinoamèrica. A Mèxic el vot massiu contra la dreta del PRI i el PAN, els aixecaments d'estudiants i treballadors al Brasil contra Bolsonaro, la resposta massiva als carrers de l’Argentina al govern neoliberal de Macri, la mobilització a Puerto Rico que va fer fora el corrupte Ricky Roselló , les jornades de revoltes que es viuen a Haití... Cal fer una crida internacionalista per redoblar les lluites i acabar amb el capitalisme salvatge que colpeja i destrueix el continent.

Les masses equatorianes tornen amb unes forces espectaculars a fer seva la consigna que la lluita és l'únic camí, i poden portar-la fins al final.

Només el poble salva el poble: per l'enderrocament del capitalisme a l’Equador!

Per la Federació de Repúbliques Socialistes d'Amèrica Llatina