Cal aixecar una esquerra de combat

L'anunci d'Íñigo Errejón de presentar-se com a candidat de Más Madrid -la plataforma electoral de Manuela Carmena- ha elevat la crisi de Podemos al nivell més alt des de la seva fundació. Aquesta nova maniobra, amb la qual Errejón se situa obertament al programa i la pràctica de la socialdemocràcia tradicional, és l’esgotament de l'intent perllongat per transformar Podemos en una formació acceptable per al sistema, trencant qualsevol vincle amb el moviment de masses que li va permetre arribar a tenir més de 5 milions de votants.

Errejón i Pablo Iglesias

Errejón ha emprat el "toc d'atenció" dels mals resultats de l'aliança amb IU a Andalusia, i l'ascens del bloc reaccionari al govern de la Junta per a justificar la seva decisió. Però la causa fonamental de la irrupció de Vox i el creixement de Cs segueix sense ser explicada. I la raó és òbvia: la continuïtat del PSOE amb la política de retallades i austeritat en un moment d'aguda crisi econòmica i social, les seves constants concessions al nacionalisme espanyolista, així com la deriva de Pablo Iglesias fins a convertir a la formació morada en la cama esquerra del govern de Pedro Sánchez, expliquen el creixement de l'abstenció i la desmobilització electoral de l'esquerra.

Donant l'esquena a les idees que ell mateix va defensar a Vistalegre II, Iglesias té una gran responsabilitat en l’actual crisi de Podemos. Absort en el miratge de ser investit vicepresident del Govern, ha fet tots els mèrits possibles per a aconseguir tal honor: ha renunciat a la mobilització per convertir-se en aval de la pau social i campió de la política institucional, aplanant així el terreny al xantatge de Errejón.

Durant gairebé quatre anys, Iglesias ha lloat els anomenats "Ajuntaments del Canvi" a Madrid, Barcelona, València, Saragossa i altres ciutats i ha fet el mateix amb el govern de Pedro Sánchez en els últims mesos. Però, quins canvis substancials ha suposat la política del PSOE a la Moncloa o la gestió de Manuela Carmena a Madrid per a la vida de milions de treballadors i de joves? Quines mesures de fons han adoptat per combatre la desocupació, la precarietat, les retallades en sanitat i educació o l'accés a l'habitatge públic? On han anat a parar les promeses de remunicipalització dels serveis públics i la subrogació de les plantilles per garantir tots els llocs de treball que va fer Ahora Madrid i altres candidatures del canvi? Què s'ha fet respecte a la memòria històrica? I davant la bombolla urbanística com l'Operació Chamartín a Madrid i altres similars a ciutats governades per Podemos?

Iglesias i Carmena han estat molt units durant aquests anys. El primer aplaudint-la i elogiant-la, la segona presumint que al capdavant de l'Ajuntament de Madrid s’havia reduït substancialment el deute que el PP havia deixat. Però de què serveix pagar puntualment els interessos del deute a la gran banca si la vida de les famílies treballadores no canvia, si les escoles infantils, els menjadors socials, les beques, l'habitatge social per garantir el dret a un sostre digne segueixen brillant per la seva absència i els desnonaments segueixen sent el pa de cada dia? És precisament aquesta submissió al sistema, i la renúncia a organitzar la lluita al carrer el que genera desil•lusió i obre el pas a la demagògia de la ultradreta.

Les enormes expectatives que va generar la irrupció de Podemos es va mantenir mentre una part decisiva de la classe obrera, el jovent i sectors de les capes mitjanes empobrides creia que la formació morada garantiria canvis socials i polítics profunds. Però en lloc d'una lluita decidida contra el règim del 78, el gir de la formació cap a posicions típicament socialdemòcrates basades en fer una política limitada a "el possible" dins el capitalisme és el que ha provocat una profunda desmobilització de la seva base social i electoral. L'aposta d’Errejón, donant un pas més en aquest gir cap a la dreta, lluny de ser un "revulsiu" representa una recepta acabada per al desastre.

Unitat sí, per trencar amb les polítiques de dretes

Davant del perill d'un gir electoral cap a la dreta la unitat de l'esquerra és important; però una unitat basada en un programa que trenqui amb les retallades socials, que defensi els drets socials i democràtics -incloent el dret a l'autodeterminació de Catalunya i Euskal Herria- i lluiti per la república dels treballadors. Una unitat de l'esquerra basada en la participació, la mobilització i l'organització de la classe obrera, el jovent i de tots els sectors que estan patint durament la crisi.

La "unitat de l'esquerra" per la qual advoca Errejón consisteix en tot el contrari: en acords dels aparells burocràtics per col•locar als més arribistes a les institucions; en tornar a enviar la gent a les seves cases i bloquejar la lluita de classes en benefici dels poders fàctics; en el blanqueig del PSOE i l'assumpció del seu programa polític, que és la causa més important de la crisi de l'esquerra. I això, que ja s'ha provat i no serveix, frenarà al bloc reaccionari del PP, Cs i Vox? És una broma de mal gust.

Davant d'aquesta ofensiva cínica i sense escrúpols, la resposta de Pablo Iglesias ha estat molt pobre i desencertada. "No dono crèdit a què Manuela i Íñigo ens hagin amagat que preparaven llançar un projecte electoral propi", deia en la seva carta a la militància. Però no es tracta de consideracions morals. Si, com bé diu Iglesias en la seva carta, "el nou projecte de Manuela s'assembla molt poc al d’Ahora Madrid de fa quatre anys" per què no dóna la batalla política en lloc de "fer-nos a una banda i no presentar-nos a les eleccions municipals de Madrid". Aquest és el quid de la qüestió. Per això, quan Pablo Iglesias ha deixat entreveure la idea d'enfrontar a Errejón a la Comunitat de Madrid, s'ha trobat amb un cop de puny a la cara, tant dins com fora de la formació.

El coordinador federal d'IU, Alberto Garzón, ha estat dels primers a retrocedir, fent una crida a la "responsabilitat" i al fet que "hi hagi una candidatura d'esquerres el més àmplia possible" que inclogui Errejón i als seus aliats. Garzón confessa així que està molt més preocupat per garantir-se un lloc a les llistes, que en defensar una estratègia de confrontació des de posicions d’una esquerra conseqüent. Això ho podran qualificar de "realisme polític", però és la mateixa tendència oportunista que ha portat a Esquerra Unida i al PCE, malgrat la seva militància, a desaparèixer com a factor polític de pes en la lluita de classes.

Dins de Podemos també s'ha estès el pànic. La majoria de les veus que s'han alçat estan en la línia d'intentar arribar a un acord amb Errejón. En aquest sentit van la dimissió del secretari general de Podemos Madrid, Ramón Espinar, i l'anomenada "Declaració de Toledo", signada per 10 dels caps de llista autonòmics, en la qual s'afirma que "és l'hora de cooperar i no de competir".

Acusant aquestes pressions, Irene Montero anunciava davant la celebració del Consell Ciutadà Estatal que estan oberts a un acord amb Errejón per presentar una única candidatura a la CAM, desviant-se amb una nova batzegada política de la seva posició inicial. Aquests girs sense principis no transmeten la idea que estem davant d'una batalla política decisiva per al futur de l’esquerra, sinó que aprofundeix la imatge d'un conflicte entre aparells amb interessos merament institucionals. Si Pablo Iglesias i els seus seguidors no trenquen decididament amb aquesta estratègia i donen un cop de volant enèrgic cap a l'esquerra, el futur de Podemos està en dubte.

Construir Esquerra Revolucionària

L'experiència política d'aquests anys ha estat molt fèrtil, igual que els esdeveniments internacionals, que han donat valuoses lliçons. La capitulació de Tsipras i de Syriza a les imposicions de la Troika demostren que no n'hi ha prou amb discursos i voluntat. Cal basar-se en la mobilització massiva de la classe obrera i l jovent per defensar un programa de nacionalitzacions dels sectors decisius de l'economia -la banca i les grans empreses. Només així es podrà governar en benefici dels interessos de la població oprimida, trencant la resistència dels capitalistes.

Podemos ni tan sols ha arribat al govern, però la seva crisi ideològica l’ha arrossegat abans de tocar les "mels" del poder. Per descomptat que és un error renunciar a una posició electoral forta. Però qualsevol conquesta institucional, en un Ajuntament o al Parlament, ha d'estar al servei d'una estratègia per transformar la societat en línies socialistes i d'una comprensió clara de la lluita de classes. Candidatures d'una esquerra tova, que es mimetitzen amb la socialdemocràcia en tots els aspectes de fons, no són la solució.

La crisi de Podemos és la crisi de l'esquerra reformista en un moment d'aguda polarització social i decadència general del sistema capitalista. Precisament perquè l'amenaça és gran no hi ha temps a perdre. Necessitem construir una Esquerra Revolucionària forta, capaç d'organitzar la resistència i també l'ofensiva contra la burgesia i el seu "desordre" social, i que combati a la reacció amb els mètodes de lluita de la classe obrera.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA