No n’hi ha prou amb votar: cal organitzar-se i lluitar
Després del pacte Zapatero-Mas per a l’Estatut, que ha comportat la crisi del govern tripartit i les eleccions anticipades, la dreta s’afanya per recuperar el govern a Catalunya. Després de 23 anys de governs de CiU, el govern tripartit havia generat expectatives entre importants sectors dels treballadors i la joventut. Per fi un govern d’esquerres que posaria fi a la política que havia estat portant a terme la dreta durant dues dècades: subvencions exagerades a l’escola privada en detriment de l’escola pública, privatització creixent de la sanitat, mesures a favor dels especuladors immobiliaris, aprovació d’acomiadaments massius i tancament de factories de multinacionals amb beneficis exorbitants... Malauradament, els dirigents del govern tripartit no han marcat un punt de ruptura amb totes les polítiques anteriors, sinó que en els aspectes fonamentals hi ha hagut una continuïtat, el que ha portat a defraudar les expectatives que s’havien dipositat en un canvi real en la situació.
Ara la dreta, CiU i PP, es presenta exultant, després d’haver aconseguit carregar-se el “tripartit”, una cosa que els hagués estat impossible si s’hagués fet una política diametralment oposada a la que van fer els successius governs de Pujol. CiU ha estat la principal beneficiària de la campanya de desestabilització i assetjament del PP. L’”Espanya es trenca” del PP no ha tingut a penes ressò a Catalunya, com ho demostra que només un 8’4% dels que van votar no al referèndum de l’Estatut ho van fer en el sentit que li va donar el PP, de rebuig a la “ruptura d’Espanya”, segons es recull a l’enquesta del CIS posterior al referèndum. En canvi, un 38’7% va votar no perquè no es va recollir de forma clara el reconeixement dels drets democràtics nacionals de Catalunya, el que ens indica que si els dirigents reformistes del PSOE, amb Zapatero al capdavant, haguessin defensat d’una manera conseqüent els drets democràtics nacionals de Catalunya, incloent-hi el dret d’autodeterminació, juntament amb un programa de canvis socials profunds, haurien aconseguit un suport aclaparador enfront de la campanya salvatge i ultra del PP. En canvi, els dirigents del PSOE es van desprendre del suport incòmode d’ERC davant l’assetjament dels sectors més reaccionaris de l’aparell de l’Estat i de la burgesia i van iniciar un gir a la dreta, que ha anat acompanyat de pactes amb la dreta, CiU i PNB, en diversos fronts, des de l’Estatut a la reforma fiscal, els pressupostos generals de l’estat, etc.
CiU se centra en la seva base social
Ja en plena campanya electoral, CiU ha presentat tota una sèrie de propostes que van adreçades principalment a la seva base electoral, a les capes mitges i altes de la societat. Propostes amb les quals pretenen mobilitzar fins a l’últim dels seus votants potencials. Després del regal que ha significat per a les rendes més elevades la reforma fiscal que Solbes va pactar amb CiU i PNB, ara Artur Mas promet més regals als més rics: una reducció del 20% a l’IRPF per a qui tingui contractada una mútua privada, l’exempció del tram de l’IRPF transferit per als que inverteixin en empreses “innovadores” o cotitzin en mercats, és a dir, per als que especulen a la borsa... En aquesta línia, Artur Mas ha arribat a plantejar que també desgravi l’acreditar un bon nivell de coneixement de l’anglès (!!). Ja posats a encandilar a les gents pudents i amb recursos podria haver promès també que desgravin els tractaments d’estètica i el ser soci de clubs de l’alta societat com el Círculo Ecuestre o el Real Club de Golf. El reguitzell de descomptes es veu completat per una extensa oferta de xecs, indepedentment de la renda, per descomptat, en la mateix línia que el PP a les comunitats on governa, com al País Valencià o la Comunitat de Madrid. Enlloc de construir escoles-bressol públiques, la dreta prefereix subvencionar amb diners públics els empresaris de les escoles-bressol privades, que es lucren d’una necessitat per a milions de famílies treballadores. De la mateixa forma, planteja un Pacte Nacional de la Salut, per afavorir tot l’entramat de clíniques i centres mèdics privats, i la promoció, privada, per descomptat, de vivenda protegida. Tot aquest programa, amanit a més a més amb l’exigència al govern central d’una política inflexible d’expulsió dels immigrants anomenats “irregulars”. La seva alternativa, perquè es vegi que són molt caritatius amb els immigrants de fora de la UE, és la contractació en origen. Això sí, a més a més de ser contractats en origen, és a dir, segons les necessitats dels empresaris a Catalunya, els treballadors immigrants també hauran de fer un curs de 30 hores sobre llengua i cultura catalanes. Això és una cosa completament inaudita, que reflecteix el racisme i la supèrbia d’aquesta gent. Per què no han plantejat tota aquesta sarta de requisits per als potentats de països de la UE que venen a instal·lar-se a Barcelona o a l’Empordà?
Col·laboració de classes al descobert
I quan CiU està mostrant més clarament la seva política de dretes, els dirigents d’ERC tornen a plantejar-se la campanya electoral en termes d’equidistància entre CiU i el PSC, per mantenir obertes totes les opcions respecte a possibles pactes i aliances després de les eleccions. L’excusa que estan plantejant és que el PSC està en mans del PSOE i com a alternativa estan plantejant la necessitat d’un front comú entre patronal, sindicats i partits a Catalunya per exigir més inversions al govern central. La idea és de sobres coneguda. A tots els uneix “la defensa dels interessos de Catalunya”. I sota aquesta idea és possible que Artur Mas, per exemple, hagi pogut presentar les seves propostes programàtiques a la seu de la UGT de Catalunya davant 300 delegats. Una autèntica demostració de fins a quin punt la política de col·laboració de classes portada a terme per les direccions sindicals, tant d’UGT com de CCOO de Catalunya, està arribant a nivells increïbles. On són els interessos comuns entre patrons i treballadors en qüestions com les condicions de treball, els ritmes de treball, les mesures de seguretat, els salaris, etc.? Per descomptat, aquest punt d’unió no és més que un engany. L’engany amb el que volen fer passar els interessos de classe de la burgesia com els interessos “de Catalunya”. Inclús en un punt com el de les infraestructures, els interessos dels treballadors i els de la burgesia són diferents. Mentre que darrera de les principals obres públiques projectades hi ha importants constructores i operacions urbanístiques que s’estan fent d’or, els treballadors i estudiants seguim destinant una bona part dels nostres ingressos a pagar uns serveis de transport públic molt deficients.
Les declaracions de Carod-Rovira davant la Cambra de Comerç són un bon exemple del que estem dient. Carod-Rovira, davant un auditori d’empresaris, va voler presumir de liberal i va deixar anar que: “Quan menys Estat millor, ni que sigui català”. Amb aquest discurs es congraciarà amb el bo i millor de l’empresariat català, però no, per descomptat, amb els sectors de la joventut i de la classe treballadora que el van votar a les eleccions anteriors com una opció d’esquerres, que en alguns aspectes, com en la resposta als atacs del PP, apareixia com més radical.
La campanya del PSC s’està centrant a mostrar els primers resultats de l’Estatut, com la inversió de l’Estat en funció del percentatge del PIB de Catalunya en el conjunt de l’Estat (18,85%), que representa un increment de més de 600 milions d’euros per a l’any vinent. ICV-EuiA, d’alguna manera, està fent el mateix. Van apareixent algunes propostes, com la llançada pel PSC de construir 50.000 pisos de protecció oficial en la propera legislatura, la meitat de lloguer. O com la que els llibres de text siguin gratuïts. Són mesures positives, però completament insuficients. Un govern d’esquerres ha de dur a terme un pla implacable que contempli la municipalització del sòl i l’expropiació de les constructores per construir les vivendes necessàries. En el terreny educatiu, cal fer un gir radical a la política feta fins ara. No pot ser que el principal beneficiari del Pacte Nacional de l’Educació sigui l’escola privada, que ha vist incrementades substancialment les subvencions. Cal garantir la gratuïtat efectiva i real de l’escola pública, dels llibres de text i de totes les activitats escolars. Cal incrementar dràsticament els recursos destinats a beques per a menjador i transport escolar. Cal acabar immediatament amb els barracons. No pot ser que els centres educatius en barracons s’incrementin d’un any per l’altre, com passat enguany, que són 34 més que l’any passat, arribant als 667 centres educatius en barracons. En el mateix sentit, l’eliminació o rebaixa d’alguns peatges d’autopista s’està plantejant d’una forma en la que acabem pagant igualment els treballadors, a través dels nostres impostos, i continuen guanyant, com sempre i més, els grans grups empresarials que es reparteixen el pastís de les concessions d’autopistes. El que cal plantejar és l’eliminació immediata i sense cap indemnització dels peatges.
Els límits del reformisme
Però si hi ha algun terreny en el que els interessos del capital i els de la classe treballadora es veuen clarament incompatibles és en el de la política industrial. Els acomiadaments massius i el tancament de factories se succeeixen en els últims anys sense interrupció. El 2005, entre els casos més destacats vam tenir: Autotex, tancament, 200 treballadors; Barayo (antiga Miniwatt), tancament, 230 treballadors; Wrigleys (antiga Joyco), 230 treballadors; SEAT, més de 1.000 treballadors. El 2006: Braun, 700 acomiadaments; Domar (antiga New Pol), 204 treballadors, el 60% de la plantilla; Nacam, 189 treballadors... La caiguda entre el 2000 i el 2005 de l’ocupació industrial a la província de Barcelona ha estat d’un 9’4%. És a dir, 45.500 llocs de treball menys en el sector industrial! Acceptar la lògica del capitalisme representa acceptar la destrucció de milers de llocs de treball. Davant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació, les direccions sindicals estan limitant les lluites a l’objectiu d’aconseguir indemitzacions més grans, però això és pa per avui i fam per demà. A on treballaran els joves que s’incorporen al mercat de treball després dels seus estudis? És necessari trencar amb totes les limitacions que imposa el capitalisme per defensar de forma intransigent els interessos dels treballadors, per defensar tots els llocs de treball. Un govern d’esquerres, amb el suport dels treballadors i de la joventut, podria dur a terme la nacionalització sota control obrer i sense indemnització als capitalistes. A Veneçuela hi ha fàbriques sota control dels treballadors, també al Brasil hi ha importants empreses ocupades. Aquests exemples demostren que els treballadors podem produir sense necessitat d’empresaris. Aquest és el camí.
En definitiva, els joves i els treballadors necessitem un govern d’esquerres amb un programa en benefici de la majoria de la societat i no al servei d’un grapat de paràsits i especuladors. Com vam veure a les mobilitzacions contra la dreta i contra la guerra imperialista, a les nostres mans tenim una força enorme. A les eleccions del proper 1 de novembre cal barrar-li el pas un cop més a la dreta. Però com l’experiència ha anat demostrant de manera repetida tant a Catalunya com a escala estatal i internacional, votar és absolutament insuficient. És fonamental que els treballadors i els joves ens organitzem a nivell de cada fàbrica, de cada barri, de cada centre d’estudis per obligar els dirigents dels partits de l’esquerra a que apliquin un programa en benefici dels treballadors i la joventut, a posar fi a la precarietat laboral, a resoldre el problema de la vivenda nacionalitzant les constructores i amb la municipalització del sòl, a posar en marxa un pla de xoc per millorar l’educació i la sanitat públiques, a no acceptar ni un ERO més, a garantir tots els llocs de treball. Sense organització la classe obrera és només matèria primera per a l’explotació. Uneix-te al corrent marxista internacional Militant.
