La burgesia basca durant la guerra civil
Navarra va ser el centre neuràlgic on es va preparar el cop militar del 18 de Juliol. El Govern republicà va enviar allí al general Mola, que va poder, a pler, amb l'ambient i els mitjans necessaris, preparar l'aixecament. Mentre aquest es produïa, els Governs civils, davant les insistents notícies, es van dedicar a tranquil·litzar la població afirmant que no eren més que remors, quan ja se sabia amb certesa el caràcter de l'alçament. Tots aquests “errors” no van ser producte de cap casualitat.
L'oligarquia a l'Estat espanyol, incapaç de desenvolupar les forces productives i de millorar les condicions de vida de les masses, no podia mantenir les formes democràtiques de dominació. Davant la incapacitat d'avortar el moviment obrer mitjançant la repressió que va exercir després de la fallida revolució d'octubre del 34, havia arribat a la conclusió que la lluita de classes únicament deixava dues sortides: revolució o feixisme; socialisme o capitalisme.
La Lliga Catalana va entrar en 1936 en el bloc de les dretes amb la consigna de Gil Robles “contra la revolució i els seus còmplices”. Per la seva banda, la direcció del PNB des del principi va vacil·lar sense saber què fer: donar suport el cop i quedar-se al marge o donar suport al Govern del Front Popular?
Al gener de 1936 una delegació del PNB s'havia traslladat al Vaticà, on els van recomanar un front catòlic a Euskal Herria per a derrotar el Front Popular. “La lluita és entre Crist i Lenin”, repetia una vegada i una altra la cúria vaticana. Però els diputats del PNB no veien políticament viable aquesta alternativa.
Finalment el PNB va decidir presentar-se en solitari en les eleccions de febrer, traient 9 escons i perdent 28.000 vots. En el territori basc les dretes van treure vuit escons i els carlistes set, fent-se amb la majoria a Àlaba i Navarra, enfront dels set escons del Front Popular. Les tensions provocades per la polarització entre les classes socials tiraven del PNB en totes les direccions esquerdant-lo.
Quan es va produir la revolta militar feixista el 18 de juliol de 1936, els òrgans directius del PNB de Navarra i Àlaba la van recolzar sense titubejos. Mentre, a Guipúscoa, es va produir un tibant debat intern en pro i en contra de donar suport l'alçament feixista i a Biscaia, la província dominant, superats pel moviment de masses, no tenien altra opció que, o quedar-se al marge i ser escombrats per aquest moviment, o intentar controlar-lo oposant-se a l’alçament feixista.
Els sectors profeixistes del nacionalisme basc no van escatimar esforços. El Napar Buru Batzar del PNB de Navarra va fer pública el 20 de juliol de 1936 una inequívoca declaració de suport a l'exèrcit de Franco: “El PNB, donada la seva ideologia ferventment catòlica i foralista, no s'ha unit ni s'uneix al Govern en la lluita actual”. La repressió a Navarra, sobretot en el sud, on els socialistes tenien més força, va ser brutal.
A Àlaba, mentrestant, el general Alonso Vega va preparar tranquil·lament l'alçament entre els dies 16 i 18 de juliol. Com resposta, el Govern Civil tranquil·litzava a la població dient “no passa res”, “la normalitat és completa”. En lloc de proporcionar armes als treballadors, els delegats de la República van optar per la més absoluta passivitat, la qual cosa va permetre el ràpid triomf dels revoltats. El dia 19 de juliol a les 7 del matí es va declarar l'Estat de guerra per part dels tres cabdills de les principals forces militars de Vitòria. Fins al dia 20 no es declara una vaga general en tota la província. La vaga va acabar ofegada en sang el dia 23. .
En aquestes circumstàncies, el Araba Buru Batzar va publicar el següent comunicat: “El Consell regional del PNB d'Àlaba amb l'interès vivament exposat d'evitar lluites fratricides i vessaments de sang entre germans alabesos i per a impedir que la anarquia s'ensenyoreixi del seu poble ordena a tots els afiliats que realitzin totes les seves obligacions socials i estiguin en tot moment a les disposicions de les autoritats militars i delegats que s'han constituït”.
Un sector del PNB recolzà obertament el cop, com va quedar acreditat en el manifest de Javier de Landaburu, diputat a Corts, i Manuel Ibarrondo: “Els subscrits, afiliats al PNB manifesten: les circumstàncies que venia travessant la governació d'Espanya i que duien irremeiablement a la ruïna moral i material dels ciutadans han fet que uns homes de bona voluntat, a impuls exclusiu del seu sa patriotisme, van iniciar i estiguin desenvolupant activament en aquests dramàtics moments una Croada de regeneració espiritual i enfortiment material. En el panorama que se'ns ofereix no caben ja disjuntives davant la anarquia regnant encara en molts pobles espanyols, davant l'amenaça seriosa d'un comunisme bàrbar que res ha de respectar... ja no li cap dubte, i menys al que sigui nacionalista basc, el qual desitja per a aquest país un mínim de llibertat i de benestar que el comunisme mai aconseguiria... exhortem als nostres amics nacionalistes a no impedir i coadjuvar a l'èxit imminent dels qui van a redimir tan preciós tresor i a cridar amb ells visca Espanya, visca el País Basc”.
En Guipúscoa, on el PNB era el Partit més important amb 50.000 vots en les eleccions de febrer, l’EBB es va posicionar per la República en una reunió turmentosa. Una part important de la base nacionalista es va mobilitzar al costat de les forces d'esquerra des del primer moment, mentre que la direcció va estar en un constant bascular cap al carlisme. A pesar que el PNB va declarar el seu suport a la República el 19 de juliol i a pesar de la seva participació en la Junta de Defensa creada a Sant Sebastià, van transcórrer gairebé tres setmanes abans que a Guipúscoa es formessin les primeres milícies de nacionalistes bascos, les anomenades Eusko Gudarostea. El poder a Guipúscoa estava en mà de les Juntes de Defensa que es van formar: la de Sant Sebastià, presidida per un socialista d'esquerra amb la participació de comunistes i cenetistes; la d’Èibar, controlada pels socialistes; la d'Irun pels comunistes i la CNT i la d’Azpeitia presidida per Manuel de Irujo i enterament controlada pel PNB. Va ser aquesta junta, la d’Azpeitia, qui va iniciar la formació de les milícies basques. No obstant això, quan els gudaris van entrar en combat a la vall de l’Urola, zona de la qual s'havia fet càrrec la Junta de Azpeitia, es va perdre sense lluita o amb resistència “molt discreta”, com va afirmar el propi cap de l'artilleria enemiga, comandant Martínez de Campos.
En les albors de la Guerra Civil, els dirigents del nacionalisme basc van provar l'autèntica naturalesa dels seus plantejaments polítics. Ajuriaguerra, dirigent del PNB, relata com ell mateix, en la nit del 17 al 18 de juliol, “tenia l'esperança d'escoltar alguna notícia que ens estalviés l'haver de prendre una decisió: que un o altre bàndol ja hagués guanyat la partida... A les 6 del matí decidim donar el nostre suport al Govern republicà (...) Prenem aquesta decisió sense molt entusiasme (...) convençuts (...) que, d'haver-nos decidit per l'altre bàndol, la nostra base se'ns hauria oposat (...)”15 .
El PNB es va veure obligat a actuar d'una forma menys ambigua a Biscaia, on la base obrera era molt més important. En realitat existia un clar risc per al nacionalisme basc de perdre el control de la situació si les postures vacil·lants es mantenien públicament. Una actitud d'aquest tipus a Biscaia podria haver representat un esperó perquè les organitzacions obreres basques adoptessin mesures revolucionàries com l'expropiació d'indústries i la implantació d'òrgans de poder obrer, igual que en altres zones de l'Estat on la burgesia es va col·locar al costat de la reacció.
Les masses obreres a Biscaia, fidels a la seva tradició, van impedir qualsevol temptativa de cop. La notícia de la revolta de l'exèrcit a Àfrica va córrer per Bilbao com una reguera de pólvora. Mentre els feixistes es movien en cotxes pel centre de la ciutat, oficialment s'insistia que la situació estava controlada. Desoint el Govern Civil, a primeres hores del dia 18, milers de treballadors es van concentrar en Garellano, van envoltar la caserna i van fer desistir dels seus propòsits als militars facciosos.
En contrast amb la posició d'ambigüitat calculada dels dirigents del PNB, al si del moviment obrer d'inspiració nacionalista l'actitud era molt més clara. ELA-STV es va declarar “immediatament al costat del poble”. Segons el seu president, Manuel Robles, “la classe obrera no albergava cap de les vacil·lacions de què donaven mostres certs elements del PNB”16. La classe obrera empenyia al seu torn a l'esquerra a la petita burgesia nacionalista radicalitzada, que temia la pèrdua d'iniciativa del nacionalisme davant la reacció d'una banda i la iniciativa de la classe obrera per un altre. Acció Nacionalista Basca (ANB), que, a diferència del PNB, es va presentar a les eleccions en les candidatures del Front Popular, va ingressar immediatament en la junta de defensa del Front Popular a Bilbao i els militants de l’ANB van partir de seguida cap al front.
Trifón Etxebarria Etarte, de Jagi-Jagi, moviment juvenil partidari de la independència, escindit del PNB abans de la guerra, va anar a veure Aguirre per a suggerir-li que Jagi-Jagi s'apoderés de la primera partida d'armes abans que poguessin descarregar-la. D'aquesta manera quedaria assegurada la superioritat dels nacionalistes i la causa de la independència basca. “Aguirre es va mostrar horroritzat. Això seria trair al Front Popular”. Jo, que tenia només 25 anys, vaig replicar: “L'única traïció que conec és la traïció al meu país. (…) Però Aguirre era massa honrat per a aprofitar-se de tal oportunitat. Sempre havíem cregut que l'estatut era un parany molt semblant a aquell en què Irlanda havia caigut després de la primera guerra mundial”17.
Els esdeveniments posteriors demostrarien que els interessos de classe de la burgesia basca prevalien sobre la pretesa lleialtat al capdavant Popular i l'excés d'honradesa d'Aguirre negant-se a aprofitar la situació per a declarar la independència d'Euskal Herria. Els moviments erràtics i contradictoris de la direcció del PNB tenien la seva força motriu en la marxa d'uns esdeveniments que en aquells moments no podien controlar. És a Euskal Herria on el paper reaccionari de la burgesia basca va quedar més evident. Javier de Landaburu, va escriure una carta a José Antonio Aguirre, datada a Vitòria a 3 d'agost de 1936, transmetent-li el sentir dels revoltats, on es reflecteix clarament quina va ser a posteriori l'actitud del PNB en el transcurs de la Guerra Civil: “Li fan conèixer [a José Antonio Aguirre] la preocupació d'alts caps militars per la sort de Biscaia i Guipúscoa i que s'estranyen que els nacionalistes d'aquí estigueu de la mà dels rojos (...) si els nacionalistes d'aquí us limiteu, mentre aquí manin els rojos, a ser guardians d'edificis i persones, si no preneu les armes contra l'Exèrcit, sereu respectats quan l'Exèrcit s'apoderi d'aquesta zona”.
Hi ha moltes opinions al si de la burgesia basca i de destacats militants del PNB que confirmen quina era realment la seva postura. Juan Manuel Epalza (vicepresident dels Mendigoixales, moviment juvenil del PNB, de professió enginyer industrial), creia que, per sobre de tot, l'adhesió del PNB a la república significava que el partit tenia la intenció de mantenir la llei i l'ordre en la reraguarda i impedir que l'esquerra el considerés el seu enemic: “fins a la nit anterior, el nostre veritable enemic havia estat l'esquerra. No perquè fos esquerra, sinó perquè era espanyola i com a tal, intransigent. Vacil·lem durant dues setmanes o més titubejant sobre si aliar-nos amb els nostres anteriors enemics. D'haver estat possible, ens haguéssim mantingut neutrals”. No obstant això, com afirma ell mateix: “estàvem decidits a impedir les atrocitats, a assegurar-nos que els d'esquerres no assassinessin, robessin ni incendiessin esglésies. Estàvem entre l'espasa i la paret . Era quelcom absurd, tràgic: teníem més coses en comú amb els carlistes que ens atacaven que amb la gent amb la qual de sobte ens trobàrem aliats...”18.
Aquest era el sentir de la burgesia nacionalista basca a la qual el Govern de la República va lliurar la direcció de la lluita contra el feixisme. L'objectiu, igual que ocorregué a Catalunya, era impedir costés el que costés que la lluita armada contra l'aixecament facciós es transformés en una revolució social, fet que estava tenint lloc en la major part del territori republicà. Abans de res calia evitar que les masses radicalitzades, especialment la base del PSOE, UGT, PCE i CNT prenguessin la iniciativa militar i la política; que la classe obrera posés el sacrifici i la intrepidesa en el combat, com va ocórrer en la defensa de Bilbao, però que la direcció política de la lluita quedés en mans de la burgesia basca per a aixafar la revolució i evitar que els treballadors es fessin amb el poder efectiu. Segons Pedro Basabilotra, secretari del cap de la milícia del PNB, “l'esquerra va seguir sent per a nosaltres un perill tan gran com els feixistes. Sabíem que en cas de guanyar la guerra caldria lliurar un segon assalt...”. Juan Manuel Epalza, enginyer industrial peneuvista, ja s'estava preparant per a aquest segon assalt. “Sense cap dubte, l'esquerra es tornaria contra els nacionalistes bascos si sortien victoriosos. Ell i uns altres van crear un Estat major paral·lel amb el propòsit de preparar-se per a combatre a l'esquerra. Quan al País Basc li va ser concedit l'autogovern, van poder prescindir d'aquest Estat major, ja que a partir de llavors va existir una sola autoritat i el PNB la controlava”19.
La burgesia basca temia molt més a la revolució que al feixisme, que podria portar l’“ordre” i el respecte a la propietat privada novament. El rebuig frontal de Franco al nacionalisme basc i català i a tot el que olorés a separatisme, unit a la seva oposició als estatuts d'autonomia, van permetre a la burgesia basca explicar a les masses el seu suport al Govern de la República en termes de defensa dels drets democràtics d'Euskal Herria. No obstant això, el que prevalia per sobre de tot eren els seus interessos de classe i la burgesia basca estava fermament disposada a deixar per a millors temps la seva autonomia si amb això impedia la revolució. Aquesta actitud va determinar totalment la política del PNB al capdavant del Govern Basc. El fet que al costat del PNB col·laboressin altres organitzacions obreres no va variar el més mínim els resultats, ja que era el PNB qui imposava la seva política.
L’1 d'octubre de 1936 les Corts van aprovar l'Estatut d'Autonomia del País Basc que consistia en un text breu pel qual es concedia un grau d'autonomia sensiblement modest a Àlaba, Guipúscoa i Biscaia; transferia competències en legislació electoral, règim interior, legislació civil, recursos naturals, transports, organització de la justícia, policia i ordre públic; declarava la cooficialitat de l’èuscar i el castellà, reconeixia la facultat de crear centres docents propis encara que l'Estat retenia els seus i afirmava expressament la unitat d'Espanya. A més, determinava que en el transcurs de la guerra regiria el País Basc un Govern Provisional, delegant l'elecció del president d'aquest Govern als regidors que poguessin emetre lliurement el vot. En altres paraules, lliurava la presidència al PNB, que controlava una àmplia majoria dels 1.009 regidors, la major part de Biscaia, que van votar el 7 d'octubre a José Antonio Aguirre com a president del Govern Basc. La formació del Govern d'Aguirre va representar la reaparició del poder de l'Estat burgès enfront del poder revolucionari que va frenar l'alçament del 18 de juliol a Biscaia i Guipúscoa.
La guerra al País Basc va tenir doncs dues fases netament diferenciades. Una, la de les Juntes de Defensa, entre el 18 de juliol i el 7 d'octubre de 1936, en la que el poder regional i l'esforç de resistència van recaure sobre les forces polítiques de l'esquerra obrera. Una altra, la fase del Govern basc entre el 7 d'octubre de 1936 i la caiguda de Bilbao, en la qual el PNB va assumir la responsabilitat tant en la governació del País Basc com en la direcció de la guerra.
En Euskadi el Front Popular, recolzant-se en el PNB, va poder evitar que una resposta revolucionària a la guerra dugués a l'expropiació d'indústries i bancs. Si això s'hagués assolit es podria haver utilitzat tot el potencial econòmic d'Euskal Herria per a combatre militarment a Franco d'una forma molt més eficaç. La clau va estar en el paper del PNB: la seva presència al capdavant del Govern autònom va equivaler a una moderada reacció termidoriana que va detenir i va reconduir la situació pseudo revolucionària creada a Biscaia i Guipúscoa com a conseqüència de la resposta popular a la revolta del 18 de juliol.
El 7 d'octubre de 1936 el president Aguirre va constituir el Govern Basc. Un dels seus primers objectius va ser establir el comandament únic i la militarització de totes les milícies. “El Govern basc promourà l'accés del treballador al capital, als beneficis i a la coadministració de les empreses, podent arribar a la confiscació i socialització dels elements de producció que estimi necessaris per a organitzar ràpidament la victòria. Procurarà en tot moment evitar cap lesió innecessària en els interessos dels productors i protegirà decididament al modest industrial i al comerciant”. En el text d'aquest discurs podem apreciar les pressions del moviment obrer; no obstant això, tota aquesta fraseologia no servia sinó per a possibilitar al PNB fer-se amb el poder amb la finalitat de protegir la propietat privada de la banca i la indústria que, enmig del conflicte, van continuar funcionant normalment en mans dels seus antics propietaris evitant ser nacionalitzades, com exigiria la situació per a abastir la indústria de guerra.
Aquesta situació era apreciada per molts militants honrats i no obstant això combatuda per les seves direccions. Segons Saturnino Calvo, jove miner comunista: “El govern basc no sabia com treure el màxim partit del potencial humà i industrial que es trobava a la seva disposició. I això es devia al fet que no era un partit revolucionari. Temia que, en cas de guanyar la guerra, es produís un avanç del socialisme, al qual n’era hostil...” 20.
Com en la resta de l'Estat, la consigna de l'esquerra a Euskal Herria va ser, primer guanyar la guerra, després la revolució, sense comprendre que era impossible la primera sense dur a terme la segona. D'aquesta tàctica únicament va sortir beneficiada la burgesia basca, catalana i espanyola i més tard la reacció feixista. Aquesta va ser la conclusió de molts militants comunistes a través de la seva pròpia experiència, com explica Ricardo Valgañón, fonedor comunista: “El nostre únic desig era guanyar la guerra. Tot la resta es deixava per a més tard. La classe obrera, el Partit Comunista d'Euskadi no presentaven reivindicacions al Govern Basc. Fins i tot quan Euskadi Roja, el periòdic del partit, va tractar d'assenyalar que no estàvem lluitant solament per l'alliberament nacional, sinó per a canviar l'estructura de la societat, el PNB va aconseguir que ho censuressin” des del seu punt de vista, “El Partit Comunista estava excessivament callat. En aquell moment, l'alliberament nacional era per descomptat, la major conquesta social per al poble d'Euskadi. Si guanyaven els feixistes, els bascos perdrien la seva llibertat i la seva democràcia. Malgrat tot, el fet de no aconseguir conquestes socials representava inevitablement fer-li el joc a la burgesia basca”21 .
Al proletariat basc li va correspondre el mèrit d'evitar que Guipúscoa i Biscaia caiguessin en mans del general Mola. Les columnes expedicionàries sortien cap als fronts entre visques a la República, al Front Popular, al proletariat. Els lemes col·lectius eren lemes revolucionaris. Els improvisats batallons desfilaven als sons de la Internacional i d’El Himno de Riego. Irujo, el diputat nacionalista per Guipúscoa, criticaria el “culte als ídols de la revolució” que, d'acord amb les seves pròpies paraules, rendia la Junta de Donosti. El corresponsal de The Times, Steer, va escriure que la base de la milícia guipuscoana era “urbana i proletària, no nacionalista basca”. El mateix podria dir-se de la milícia biscaïna.
El 3 de setembre, una força composta per militars insurgents i requetés de Navarra va capturar la població fronterera d'Irun, tancant la frontera entre el País Basc i França. En endavant les comunicacions del nord amb la resta de la zona del Front Popular només van poder efectuar-se per mar o per aire. Abans d'abandonar Irun, alguns dels seus defensors van pegar foc a certes parts de la ciutat. Deu dies més tard els del PNB van rendir Donosti a l'enemic sense disparar ni un tret. Una força de gudaris (soldats nacionalistes bascos) es va quedar en la ciutat per a assegurar-se que les forces en retirada no li calessin foc, com havia ocorregut a Irun. Anteriorment ja havien desarmat la milícia anarquista, que era partidària de resistir.
Les aferrissades lluites urbanes, que van culminar amb l'esclafament de la insurrecció militar en la ciutat; el perllongat setge de la caserna de Loyola, que no va capitular fins al 28 de juliol; tot aquest esforç generós del proletariat guipuscoà va ser traït per la burgesia basca. Guipúscoa va romandre en zona del Front Popular menys de dos mesos. La rendició de Donosti va fer que de la nit al dia el front es desplacés uns seixanta quilòmetres cap a l'oest en direcció a les fronteres de Biscaia, l'única província basca que seguia sota el control del Front Popular.
El fracàs sofert en la defensa de Donosti va suscitar diversos enfrontaments violents al si del PNB. El Bizkai Buru Batzar (direcció del PNB de Biscaia) afirmava que si acudia a la defensa de Guipúscoa, on abundaven els homes però no les armes, la província cauria igualment i la defensa de Biscaia sortiria perjudicada. En la mateixa Biscaia, el PNB (a diferència dels altres partits) no va enviar milícies al front fins als últims deu dies de setembre, quan l'enemic estava gairebé en les seves fronteres.
Els batallons nacionalistes bascos, formats principalment per camperols, constituïen l'element amb major representació en l'exèrcit. Fins i tot els seus oficials joves eren conscients que el cap de l'Estat Major, el coronel Montaud, un oficial de carrera que gaudia de la confiança del president Aguirre, era un derrotista. El tinent Luis Michelena, ex tenidor de llibres de Renteria (Guipúscoa) i militant del PNB, opinava que haurien d'haver-lo afusellat. No es tractava d'una qüestió de lleialtat, sinó de la forma que el coronel concebia la guerra. “Pensava sempre que qualsevol operació que planegés sortiria malament. Encara que clar, havia pocs oficials professionals que valguessin una mica en l'exèrcit basc. La major part tenien mentalitat de funcionari, els faltava iniciativa i comprensió de les forces populars que tenien sota el seu comandament. Resumint, sospitaven del poble...” 22.
El president del PNB va mantenir al capdavant de l'exèrcit basc a aquesta joia del derrotisme fins que no va poder més; llavors el coronel Montaud va ser substituït com cap de l'Estat Major i el president Aguirre es va convertir en el cap suprem per suggeriment dels dirigents stalinistes del PCE.
La pretesa eficàcia del PNB per a constituir cossos d'exèrcit en poc temps, ben equipats, nombrosos i amb un comandament centralitzat i previsor que va preparar l’anomenat cinturó de ferro per a protegir Bilbo, no és més que una falsa cortina de fum per a ocultar el seva perfídia i la seva traïció. En realitat el PNB, que durant setmanes senceres es va negar a aixecar-se en armes contra dels feixistes, no va tenir més remei que reaccionar i posar-se al capdavant d'un exèrcit amb la finalitat d'evitar que el superessin els esdeveniments i poder reconduir la situació protegint en tot moment, com a principal objectiu, la propietat de la burgesia i les seves persones. Per la seva banda, el comandament centralitzat de les tropes va ser utilitzat per a posar sota les ordres de la burgesia basca als batallons proletaris.
Pel que fa a “la gran obra defensiva a Bilbo”, va ser un complet fracàs. El cinturó de ferro inacabat mancava de protecció contra atacs aeris, tenia poca profunditat (10-15 quilòmetres des de Bilbo), no disposava de línies de suport escalonades i deixava fora altures importants des de les quals era fàcilment dominable. Al general Gamir, l'examen del cinturó li va resultar “desconsolador” i a Franco li va semblar un error, un immens error. L’11 de juny de 1937 el cinturó bilbaí va ser trencat després que l'artilleria i l'aviació ataquessin un punt proper a Larrebezúa, on les fortificacions estaven per acabar. Les forces franquistes sabien per on atacar: al començar la campanya s'havia passat a l'enemic l'enginyer Goicoechea, que havia treballat en les fortificacions. “Havíem confiat en ell, ho consideràvem un dels nostres en el fons perquè procedia d'una família del PNB”23, recordava Juan Ajuriaguerra, president del PNB de Biscaia. No obstant això, ell no podia ignorar els autèntics desitjos de les “bones famílies” del PNB, propietaris de rendibles indústries que costi el que costi desitjaven mantenir, encara que fos amb altre règim. De fet es tractava de la segona traïció: el primer enginyer que va iniciar i va planejar la línia defensiva havia estat executat per intentar passar informació a l'enemic. Goicoechea, el seu ajudant, va seguir treballant en la línia. La tropa estava perfectament assabentada de la seva defecció. Tant era així que van batejar amb el seu nom un avió enemic que venia en missions de reconeixement. No obstant això, segons el parer de Ramón Rubial, el cinturó de ferro era virtualment inútil de totes maneres. El torner socialista que ara manava el 5é batalló socialista va comprovar que els fortins de ciment no estaven camuflats i que les trinxeres eren amples i rectes. “No ens inspirava confiança”.
En el batalló de les JSU on servia Saturnino Calvo, miner de 17 anys, s'olorava la traïció del PNB. Ells sabien que era possible vèncer de no haver estat al front la burgesia nacionalista, que haurien pogut contenir a l'enemic lluitant en les muntanyes amb una xarxa adequada de posicions defensives. “Però per a això feia falta una política de guerra que el govern basc no estava disposat a adoptar. Una política de terra cremada, una guerra revolucionària com a Madrid. Teníem un gran avantatge sobre els defensors de Madrid: el terreny accidentat”24. Però en mans del PNB de poc servien els avantatges d'una poderosa indústria i d'un terreny accidentat, molt apropiat per a establir línies defensives i obstaculitzar l'avanç de les tropes.
El 17 de juny el Govern Basc va acordar l'evacuació de Bilbo encarregant la seva organització a una Junta de Defensa presidida per Jesús María de Leizaola, conseller de Justícia del Govern Basc. Leizaola va impedir que es complissin les ordres del Govern Republicà que es destruïssin edificis de valor estratègic i instal·lacions industrials. En pocs dies, entre el 22 de juny i el 2 de juliol, l'exèrcit de Franco va completar l'ocupació de Biscaia conquistant sense resistència tots els pobles de la zona industrial i minera de la marge esquerra i Las Encartaciones [comarca de Biscaia; nota del traductor de català] amb les seves indústries i mines intactes i amb abundant material que va poder ràpidament ser utilitzat i fins i tot exportat cap a Alemanya per a finançar la importació de més armament per a les tropes franquistes.
J. M. L. Espinosa, en el seu llibre Un pueblo en marcha, arriba a la conclusió que les condicions de la Guerra Civil eren idònies perquè el Govern Basc hagués declarat la independència d'Euskal Herria i lluitat per ella, en lloc de donar suport a cap dels dos bàndols. Per què el PNB no ho va fer? El 6 de maig de 1937, tot just dos mesos abans de la caiguda de Bilbao, el corrent nacionalista Jagi- jagi dirigeix un comunicat a ANB, PNB i ELA-STV proposant un Front Nacional amb el qual reorientar la lluita cap a la independència. “Caldrà buscar-se el suport de potències a qui pugui interessar el fet que Euskadi asseguri el seu comerç internacional, com a conseqüència de la seva llibertat nacional. Igualment han de buscar-se ajudes i avantatges d'ordre bèl·lic i econòmic, posant-se immediatament en relació amb qui pogués subministrar-les... arribada la independència faran que en el més breu termini, el poble basc per mitjà d'una Assemblea democràticament nomenada, es faci càrrec dels destins de la república basca”.
La burgesia basca no ho va fer ni tan sols de forma testimonial perquè el seu objectiu en iniciar-se la Guerra Civil era preservar els seus interessos de classe i també era aquesta la seva preocupació a l'abandonar Bilbo. La burgesia basca al cap i a la fi era fidel a la seva trajectòria històrica comportant-se com un botiguer incapaç de veure més enllà de les seves miserables quatre cambres. En els seus primers passos va recolzar l'absolutisme enfront del liberalisme, més tard la monarquia enfront de la república i ara, sense poder confessar-lo, preferia l'ordre catòlic de Franco a la independència. La llibertat nacional li servia molt poc si no evitava el perill de la revolució.
Si Euskal Herria hagués resistit, la guerra podria haver pres altres rumbs i la revolució haver triomfat en tot l'Estat. En aquestes circumstàncies la burgesia basca probablement sí hagués estat disposada a defensar amb les armes la independència d'Euskal Herria per a mantenir la propietat privada dels mitjans de producció i preservar l'Estat burgès. La seva prioritat hagués estat dividir i afeblir les forces de la revolució i en aquestes circumstàncies, probablement, hagués trobat el suport de les potències aliades per la mateixa raó.
Altra possibilitat hauria estat que Euskal Herria hagués estat l'última a caure davant les tropes de Franco. Per descomptat no hauria estat gràcies al suport de potències estrangeres, que li’l van negar. Euskal Herria podria haver resistit si els partits obrers haguessin pres el control de la indústria i la producció, duent fins a les seves últimes conseqüències la revolució. En aquestes circumstàncies, com un baluard per a afeblir al franquisme i demostrar a la classe obrera els avantatges de la revolució, no hagués estat correcte defensar la independència d'una Euskal Herria roja i socialista? La burgesia basca segurament va contemplar ambdues possibilitats i va prendre la seva decisió. Els interessos de classe van prevaler sobretot la resta. Aquesta és la lliçó.
Si en lloc d'Euskal Herria poséssim l'exemple més versemblant de Catalunya, tindríem opcions similars. Davant una victòria de la revolució en tot l'Estat, la burgesia catalana hauria abanderat la independència per a preservar la seva dominació sobre la societat. No obstant això, davant la victòria de la reacció en tot l'Estat i de la revolució a Catalunya, l'esquerra hauria d'haver defensat la independència per a fortificar, consolidar i més tard estendre la revolució. El dret d'autodeterminació i la independència no són categories abstractes a defensar sempre, en qualsevol moment i lloc. Són instruments de la lluita entre les classes i des del punt de vista del marxisme han d'estar subjectes a la defensa dels interessos generals del proletariat i de la revolució per sobre de qualsevol altra consideració.
Tots els èxits assolits pel proletariat basc i per molts gudaris sincers que lluitaven contra la reacció van ser dilapidats per la política de la burgesia basca que, des del Govern autònom, es va dedicar sistemàtica i astutament a facilitar la victòria de el “ordre i el catolicisme”, com havien fet obertament el Araba i el Napar Buru Batzar a Àlaba i Navarra, respectivament. Des d'un punt de vista militar, com afirma J. P. Fusi: “L'ofensiva del Nord va canviar el curs i la naturalesa de la guerra. La conquesta de Biscaia va ser una de les claus en la victòria de Franco”.
Però la cosa no acabava aquí. Aguirre, com la resta de la burgesia, era conscient que mentre la revolució continués latent en altres parts de l'Estat, particularment a Catalunya, l'amenaça contra les seves propietats no hauria desaparegut. Després de la caiguda de Bilbao i abans del lliurament de les tropes basques als italians, Aguirre va prendre una iniciativa que ell mateix relata en el seu llibre De Gernika a Nueva York: “Amb avió em vaig dirigir a València, on vaig arribar una tarda de juliol de 1937. L'objecte de la meva visita era audaç. Anava a proposar l'embarcament immediat de les divisions basques traslladant-les al front de Catalunya (...) Les divisions basques a Catalunya haguessin servit d’enquadrament a molts patriotes catalans i constituït un element que hagués retornat al territori republicà la fisonomia que era necessària per a presentar-se davant Europa”. A quina “fisonomia” es refereix Aguirre? Ell mateix ens ho explica: “La confiscació d'empreses, fins i tot estrangeres, per part dels sindicats, l'abundància d'emblemes comunistes i anarquistes en els primers moments de confusió, etc., restaven simpaties en l'estranger a una causa justa per tots els conceptes”. És possible expressar més clarament l'odi de la burgesia nacionalista basca a la revolució del proletariat?
Segons relata Aguirre: “En Catalunya, la desorientació i la indignació dels patriotes catalans creixia per moments, doncs es veien desbordats per les organitzacions extremistes, les menys en nombre (sic), però superiors en audàcia, i l'autoritat catalana es trobava sense mitjans coactius que li havia privat la rebel·lió militar (...) l'arribada de les divisions basques hagués aixecat l'esperit de la veritable Catalunya i canviat el rumb de les coses”.
La burgesia basca, incapaç d'enfrontar-se als feixistes a Euskal Herria, va oferir el que quedava del seu exèrcit per a aixafar al proletariat revolucionari català. Les propostes d'Aguirre no van ser tingudes en compte per Companys i altres “personalitats estrangeres” a les quals va visitar. El seu paper contrarevolucionari hagués quedat massa en evidència. Van preferir recolzar-se en els dirigents del PCE, que, seguint les indicacions de Stalin, es van aliar a la burgesia republicana amb la finalitat d'ofegar tot el procés revolucionari per a “guanyar la guerra”. El Govern de Negrín, anomenat el “Govern de la Victòria”, va servir per a aquest fi.
Així que Companys, Azaña i els seus assessors li van dir a Aguirre que si tenia tantes ganes de combatre per la República ho fessin en el front Nord. Després d'aquesta resposta Aguirre va declinar tota responsabilitat i va volar “a Santander disposat a fer allò que millor contribuís a salvar el major nombre possible d'homes”. Disposat, en definitiva, a donar llum verda a la signatura d'una pau per separat amb els feixistes italians.
El PNB va donar per finalitzada la seva participació en la guerra després de la rendició dels batallons bascos en Santoña (Santander) a l'agost de 1937. El seu dirigent, Juan de Ajuriaguerra, es va reunir amb el comandament italià i va signar un acord segons el qual els soldats bascos, després de rendir-se, quedarien lliures i exempts de tota obligació de participar en la guerra. També es prometia que la població basca no seria perseguida. El 25 a la nit van entrar els italians en Laredo i van fixar còpies de la convenció en tots els cantons. La Junta de Defensa, formada per diversos nacionalistes bascos, va lliurar la ciutat al coronel italià Fergosi, al mateix temps que dos vaixells britànics fondejaven en Santoña para transportar a qui preferissin traslladar-se a França. Poc després es van enfonsar totes les il·lusions. La convenció era paper mullat ja que la Caserna General de Burgos havia ordenat que d'allí no sortís ningú. Els italians van emplaçar les seves metralladores enfront del port per a obligar a desembarcar als qui ja estaven a bord dels bucs britànics. Alguns dels seus caps estaven indignats pel trist paper que els havien obligat a representar. I els bascos allí concentrats van ser conduïts a presons i camps de concentració tot esperant que es decidís la seva sort.
El PNB havia complert fidelment el seu objectiu: cuidar els béns de la burgesia basca i evitar la seva expropiació o destrucció per part dels revolucionaris. En la seva traïció van tractar també de salvar la seva pell donant-li a Franco mostres de “bona voluntat” a l'oferir protecció als 2.000 feixistes que van ser alliberats de les presons després de la caiguda de Bilbo i conduïts en la nit pels nacionalistes perquè poguessin arribar fins a les línies franquistes amb èxit.
Per als gudaris bascos el balanç va ser una mica diferent. Es calcula que entre 6.500 i 10.000 van morir en la guerra i 5.500 van ser afusellats per les tropes de Franco en la reraguarda. Solament en el bombardeig de Gernika van morir en unes hores 1.500 homes, dones, ancians i nens innocents per les bombes de l'aviació alemanya. El nombre d'exiliats bascos, que tot just iniciaven un camí d'horror, es calcula en almenys 100.000. La burgesia basca va salvar el que era seu, les masses ho van donar tot.
El paper de la burgesia catalana
El fenomen més característic de la primera fase de la guerra fou que la iniciativa estava enterament en mans de les masses armades. Els partits i sindicats obrers eren la columna vertebral de l'únic poder que es va aixecar enfront de la majoria de l'exèrcit revoltat. Perduda la iniciativa, el Govern central es va trobar suspès en l'aire. En els ministeris s'esforçaven per assegurar la continuïtat del Govern però l'autoritat s'havia enfonsat. Azaña era profundament pessimista. No creia en la possibilitat de resistir i se sentia en desacord íntim amb el gir revolucionari que, com contrapartida a la rebel·lió, prenien els esdeveniments. El propi Azaña ho va reconèixer en La velada de Benicarló: “Per rebuig de la insurrecció militar, trobant-se el Govern sense mitjans coactius, es produïx un aixecament proletari, que no es dirigeix contra el Govern... L'obra revolucionària va començar sota un Govern republicà que no volia ni podia patrocinar-la”. En realitat el govern republicà va fer tot el possible per aixafar-la, la qual cosa representava lliurar el proletariat lligat de peus i mans al feixisme.
Si Madrid va ser clau en la resistència armada contra l'avanç del feixisme, Catalunya va ser decisiva en el proveïment de tropes, aliments, robes i armes. El meravellós proletariat revolucionari català, que va ocupar i va organitzar la indústria i el transport com mai havia funcionat abans, va aconseguir, al mateix temps, que milloressin les condicions de vida dels treballadors.
En Barcelona, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes va ser, durant els primers mesos després de l'alçament, el veritable poder i la Generalitat era un “veritable govern de palla” que decretava a posteriori el que el carrer ja havia realitzat. Si la burgesia catalana va seguir estant al capdavant del poder va ser perquè la direcció de la CNT li’l va lliurar en contra de les seves pròpies bases.
El 26 de setembre la Generalitat va formar un nou Govern. En ell participaven la CNT, ERC, PSUC i el POUM. Una de les primeres mesures que va adoptar fou l'establiment del comandament únic i la dissolució del Comitè Central de Milícies, que va representar el principi de la fi del Consell Regional de Defensa d'Aragó.
Catalunya es va convertir en l'eix i centre del procés revolucionari i això va ser més acusat encara després de la caiguda del País Basc. En aquelles circumstàncies fou Esquerra l'encarregada de mantenir unit el cordó umbilical entre el Govern de la Generalitat i el Govern central enfront de les masses revolucionàries en una situació de doble poder. En la tasca de restablir l'aparell estatal burgès, la burgesia nacionalista catalana va col·laborar estretament amb el Govern central enmig d'un procés revolucionari que, com hem vist, va escombrar l'aparell estatal i una bona part de la propietat privada de la indústria i de la terra, que van passar a les mans dels treballadors i camperols.
Després de les jornades de maig de 1937 a Barcelona, el Govern de la República va eliminar l'autonomia de Catalunya apoderant-se dels ministeris catalans d'Interior i Defensa amb la finalitat de desarmar les patrulles obreres.
El govern republicà burgès va utilitzar l'autonomia a Euskadi per a donar el poder a la burgesia nacionalista, que va preparar el camí de la reacció, mentre que la burgesia catalana, en nom de la necessitat de sotmetre's al govern central, va arrabassar el poder a les masses revolucionàries, preparant igualment el camí a la reacció.
15 15. Fraser, R., op. cit., pàg. 66.
16 Ibíd., pàg. 264.
17 Ibíd., pàg. 264.
18 Ibíd., pàg. 262.
19 Ibíd., pàg. 263.
20 21. Ibíd., pàg. 266.
21 21. Ibíd., pàg. 266-67.
22 Ibíd., pàg. 135-36.
23 Ibíd., pàg. 143.
24 Ibíd., pàg. 145.
