uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


Fotografies i vídeos de les manifestacions del 23N, 24N i 26N

La lluita dels treballadors i treballadores del metall de Cadis ha estat molt més que un conflicte laboral amb motiu d'un conveni. S'ha transformat en una rebel·lió social contra anys de retrocessos en les condicions de vida de la classe obrera, de generalització de la precarietat i creixement de la pobresa. I també contra una política sindical basada en les renúncies a drets conquerits, de retallades salarials i de pau social, que només ha beneficiat a una embravida patronal.

Al govern del PSOE i UP li va esclatar de cop la dimensió d'aquesta vaga, que apuntava directament a la línia de flotació de la seva ficció de “govern més progressista de la història” i d’“escut social” gràcies al qual ningú es “quedaria enrere”. El suport massiu de la població gaditana als vaguistes, que es va estendre a tots els racons de l'Estat, ha fet emergir el profund malestar social que porta molts anys acumulant-se, deixant també al nu la xerrameca i la hipocresia dels gestors governamentals del capitalisme. Molt presumir de sensibilitat social, i a l'hora de la veritat només envien tanquetes i centenars d'antidisturbis armats fins als dents per a reprimir amb brutalitat els obrers en vaga i el jovent que surt als carrers donant el seu suport.

Quan la resistència popular contra la violència policial i la mobilització anava in crescendo, la celebració de la manifestació multitudinària del dimarts 23 de novembre, que des del Sindicat d'Estudiants i Esquerra Revolucionària vam impulsar decididament, va encendre totes les alarmes: calia aturar la lluita costés el que costés. En hores, la burocràcia sindical de CCOO i UGT, que fins a aquest moment havia estat desbordada i es trobava paralitzada, es va moure amb rapidesa per a signar un acord d'engrunes amb la patronal i, ajudats pels mitjans de comunicació i els portaveus d’UP, enganyar l'opinió pública mentint sobre les “assemblees” que suposadament ho van ratificar.

Una enorme força i voluntat de lluitar

La característica més sorprenent de la vaga del metall de Cadis és que es va iniciar i va fer els seus primers passos sense que els sindicats convocants de la vaga, CCOO i UGT, fessin acte de presència. A l'inici de les negociacions del nou conveni les burocràcies d’ambdós sindicats es van veure atrapades en una tenalla entre la pressió dels treballadors i la intransigència de la patronal. Aquesta intransigència empresarial la van alimentar ells mateixos, capitulant vergonyosament en la negociació dels dos convenis anteriors.

L'actitud submisa dels responsables del metall de CCOO i UGT a Cadis durant tots aquests anys ha embravit fins a tal punt la patronal FEMCA que, convençuts que aconseguirien un tercer conveni a la baixa, van posar sobre la taula un nou atac a unes condicions laborals que ja estaven sota mínims. Lògicament, aquesta ofensiva patronal va augmentar la ràbia entre la classe obrera gaditana, que ha assimilat una enorme experiència aquests anys, fent així més difícil la ràpida retirada d'uns dirigents sindicals que ja estaven molt desprestigiats i desautoritzats.

Per a tractar d'escapar d’aquesta tenalla la burocràcia sindical va convocar primer dues jornades de vaga els dies 9 i 10 de novembre, i una vaga indefinida a partir del dia 16.

Com qualsevol treballador o treballadora sap, una vaga indefinida és un repte molt seriós. La immensa majoria de la classe treballadora necessita íntegra la seva nòmina mensual per a sobreviure i afrontar els descomptes que aquest tipus de vaga provoca és un gran sacrifici. Fa falta una bona organització, capaç de mobilitzar el suport solidari de tota la classe obrera per a formar una caixa de resistència potent, per a poder mantenir una lluita sense data de finalització.

Foto1
"L'actitud submisa dels responsables del metall de CCOO i UGT a Cadis tots aquests anys ha embravit la patronal FEMCA, que va posar sobre la taula un nou atac"

Per descomptat, la burocràcia de CCOO i UGT no tenia la més mínima intenció de moure un dit perquè aquesta vaga fos un èxit. Acostumats durant tant de temps a prendre decisions a l’esquena dels treballadors i treballadores, no van considerar necessari convocar assemblees prèvies, ni van elaborar una plataforma reivindicativa capaç de guanyar el suport entusiasta dels treballadors i treballadores del metall, ni van confeccionar fulls o cartells, ni van presentar un pla de lluita. Van convocar la vaga per a donar una sortida a la pressió des de baix, però en cap moment es van proposar canalitzar aquesta pressió contra els empresaris. Des dels seus còmodes despatxos van contemplar passivament com la policia atacava brutalment els treballadors i ni tan sols es van molestar a publicar un comunicat condemnant la repressió. Tot el contrari: confiaven que la repressió refredés els ànims dels treballadors i treballadores i els permetés signar un conveni d'engrunes i presentar-se com a salvadors d'una situació desesperada.

Però es van equivocar completament. Malgrat aquest abandó per part dels dirigents sindicals, la resposta dels treballadors, i també dels aturats del sector, va ser magnífica. La vaga va ser total, els piquets van ser massius, i tan plens d'ànims de lluita que les agressions salvatges de les forces repressives no els van doblegar.

Desbordats i espantats per la magnitud del moviment que sense voler havien posat en marxa i pressionats des del govern per a evitar que el conflicte es convertís en una referència per a tota la classe obrera de l'Estat, els dirigents de CCOO i UGT, lluny de recolzar-se en aquesta força i determinació extraordinària per a aconseguir un conveni digne, han optat per tirar-se en braços de la patronal.

La classe obrera diu prou!

Podem afirmar sense cap exageració que hem assistit a una lluita obrera excepcional que marcarà una autèntica fita, un abans i un després en la política de pau social i desmobilització generalitzada que el govern del PSOE i UP, amb la plena col·laboració de la burocràcia sindical, ha intentat imposar.

Aquesta vaga, i especialment l'enorme suport social que ha suscitat tant a Cadis com a la resta de l'Estat, és un clar indicador que conclusions molt importants han anat madurant en la consciència dels treballadors i que allò viscut en aquest últim període no ha passat debades. Els anys de mobilitzacions massives, des del 15-M fins a les Marees i les Marxes de la Dignitat, han deixat una petjada profunda. L'onada de retallades socials i atacs als nostres drets que hem sofert després de la crisi del 2008 i, de nou, amb renovat vigor després del xoc de la pandèmia, han generalitzat i aguditzat el descontentament de la classe treballadora. La passivitat de les burocràcies sindicals davant aquests atacs, quan no la seva oberta complicitat, han dotat d'arrels sòlides a una fúria que no deixa de créixer.

En aquest còctel explosiu, la joventut obrera que s'ha incorporat a la batalla en els últims anys ha realitzat un paper significatiu. No està enquadrada en els sindicats que han signat retrocés rere retrocés, i és vista amb desconfiança i menyspreu per part de la burocràcia sindical (ja que no formen part de l'aristocràcia obrera). Però aquests milions de treballadors mileuristes, precaris i sotmesos a una explotació bestial, estan col·locant-se en el centre de la lluita de classes. Són els protagonistes de nombrosos conflictes laborals, a Euskal Herria, a Catalunya, a Madrid, al País Valencià i ara a Cadis.

La vaga del metall de Cadis ha demostrat que, en el moment en què s'aixeca una bandera de lluita que és percebuda com una bandera neta, que no encobreix cap interès ocult d'una burocràcia sindical o d'una camarilla electoral, les tradicions de lluita de la nostra classe passen a primer pla. La meravellosa fermesa amb la qual els treballadors i treballadores gaditanes han fet front i resistit les brutals agressions policials donen testimoniatge d'això.

El paper dels comunistes revolucionaris en aquesta lluita

És en aquest context en què des d'Esquerra Revolucionària hem intervingut amb totes les nostres forces per a donar suport a la vaga i contribuir a la seva victòria. La manifestació del dimarts 23, en la qual van confluir més de 12.000 treballadors del metall i la joventut estudiantil convocada a la vaga pel Sindicat d'Estudiants, va ser un cop tremend. La burocràcia sindical només va aconseguir agrupar un grapat de delegats, mentre que milers van decidir mobilitzar-se darrere de les pancartes signades pel Sindicat d'Estudiants i Esquerra Revolucionària. Tot un símptoma del que s'aveïna!

En els quatre dies previs a aquesta mobilització, la més multitudinària de la vaga del metall, els activistes i militants del Sindicat d'Estudiants i d'Esquerra Revolucionària vam repartir més de 20.000 fulls als instituts, facultats, drassanes i subcontractes, en els piquets obrers des de les cinc del matí… i vam enganxar milers de cartells a Cadis, Puerto Real, San Fernando i altres localitats. Aquest desplegament d'informació, d'agitació i d'intervenció braç a braç amb els vaguistes, fent assemblees massives amb els piquets i reunions d'estudiants en desenes de centres d'estudi, va permetre fer un gran salt. Juntament amb això, l'activitat dels quadres sindicals i activistes de la CGT de metall i de la Coordinadora de Treballadors del Metall (CTM), dos sindicats que han estat al capdavant d'aquesta batalla, va ser clau perquè la mobilització del 23 fos tot un èxit.

És en l’arena pràctica de la lluita de classes on es comprova el valor real d'una organització revolucionària. Ràpidament vam entendre que perquè la vaga avancés era necessari evitar el seu aïllament, així que vam orientar la nostra intervenció a explicar la necessitat d'organitzar la lluita i d'estendre-la i implicar-ne a tota la classe treballadora.

Foto1
"La celebració de la multitudinària manifestació del dimarts 23 de novembre va encendre totes les alarmes de la patronal i la burocràcia sindical"

Des del primer dia participàrem en els piquets diaris a San Fernando animant les assemblees i concentracions que s'hi han realitzat amb els nostres fulls, en els que plantejàvem la necessitat de què fossin les assemblees de treballadors les que decidissin el pla de lluita de la vaga, les que aprovessin una plataforma reivindicativa i les que tinguessin l'última paraula en l'acceptació o rebuig de qualsevol preacord.

En els dies següents vam precisar més la nostra plataforma reivindicativa, amb demandes concretes de pujada salarial, de salari mínim sectorial, de cobrament del Plus de Tòxic, Penós, Perillós, de rebaixa de la jornada anual, etc. Això era molt necessari perquè la lluita deixés de ser defensiva, limitada a aturar o reduir les retallades de drets, i passés a ser ofensiva. La idea central de la nostra intervenció va ser: tenim força no només per a parar els atacs, sinó per a conquistar un conveni digne, amb millores significatives!

El dijous 18 vam fer un gran pas endavant impulsant la concentració davant la seu de la patronal FEMCA. La proposta d'aquesta concentració ja circulava informalment entre els vaguistes, i el que nosaltres vam fer va ser treure un full i difondre’l massivament, amb la plataforma reivindicativa. Vam aconseguir així agrupar les forces suficients per a realitzar una gran manifestació per Cadis, que va multiplicar els ànims dels treballadors, especialment després de la intervenció del company Antonio Muñoz, dirigent de la CGT metall i militant d'ER, des de les escales de la catedral. El recorregut en manifestació pels carrers de Cadis va permetre comprovar en viu i en directe l'enorme suport de la població i l'enorme força dels obrers en lluita.

El dissabte 20 de novembre es va viure una nova fita amb la massiva manifestació convocada per CGT, la CTM i la confluència sindical, en suport a la vaga, i a partir d'aquí la lluita va tenir un recorregut ascendent. Fins i tot la burocràcia sindical va sentir l'alè del carrer i es va veure obligada a convocar a la manifestació el dimarts 23, un cop ja era pública la convocatòria de vaga i manifestació del Sindicat d'Estudiants.

Aquesta vaga marca un punt d'inflexió

L'extensió durant l'últim període d'una consciència molt crítica contra el sistema capitalista, les polítiques de retallades socials i la violència policial, havien d'expressar-se en algun moment. El que hem viscut a Cadis és també l'enfonsament del programa del nou reformisme, el dels ministres d'Unides Podem, que s'han conformat amb convertir-se en els servents i propagandistes de les polítiques del PSOE, i els portaveus de la burocràcia sindical. El seu paper ha estat el d'apagafocs d'aquesta batalla, temorosos que pogués trastocar l'estabilitat política que busquen per a esgotar la legislatura.

Cara a cara amb la lluita obrera, els dirigents d'Unides Podem s'han deixat esquinçalls d'autoritat i prestigi. I no és per a menys! Les patètiques declaracions a Radio Nacional del secretari general del PCE, Enrique Santiago, demanant “confiança” als treballadors mentre les forces repressives del seu govern els apallissaven són una bona mostra del lluny que estan dels interessos i les necessitats de la classe obrera.

Els treballadors i treballadores gaditanes han estat molt castigats durant dècades. Però davant tots els atacs soferts, des de la reconversió naval dels 80 fins al tancament de Delphi el 2007, la resposta obrera i de tota la població ha estat massiva i molt combativa. El desprestigi de CCOO i UGT va anar aprofundint-se a mesura que els seus dirigents traïen una vegada i una altra les lluites. Aquests precedents són el que expliquen per què ha estat a Cadis on s'ha produït el primer esclat social sota el govern del PSOE i UP. Però la situació de fons és la mateixa a tot l'Estat i, més d’hora que tard, la protesta obrera s'expressarà als carrers amb la mateixa contundència que a Cadis.

La signatura del preacord del conveni i la desconvocatòria de la vaga per part de CCOO i UGT no canvia en absolut les conclusions que es desprenen d'aquesta lluita. El que aquesta signatura precipitada demostra és el pànic del govern, de la patronal i de les burocràcies de CCOO i UGT a l'extensió de la lluita del metall de Cadis, a què el moviment generalitzat de simpatia i solidaritat es convertís en una ofensiva general de la classe obrera.

La farsa de les “assemblees” que suposadament van aprovar el preacord i la campanya desfermada en els mitjans pels dirigents d’UP, amb Yolanda Díaz al capdavant, i per periodistes, “opinadors” i “intel·lectuals” al servei –ben pagat, per cert– de la burocràcia sindical, és només una mostra de la seva feblesa i de la seva por a la mobilització.

Malgrat el preacord, la lluita es reprendrà amb fermesa més aviat que tard. Els efectes de la punyalada per l'esquena que ens han donat no duraran molt. El més important ara és treure conclusions d'aquesta vaga exemplar.

La primera és que tenim força més que suficient per a donar un gir a aquesta situació. Aquesta rebel·lió ha demostrat que som fortes: hem paralitzat completament la producció del sector, tenim un ampli suport social i la repressió de l'Estat ha estat impotent per a fer-nos retrocedir.

I la segona és que les burocràcies de CCOO i UGT —ben greixades per les subvencions estatals i patronals—, encara que ha aconseguit imposar-se de moment, surten d'aquesta batalla més tocades, desautoritzades i qüestionades que mai.

Foto1
"El preacord signat d'esquenes als treballadors per CCOO i UGT i la campanya propagandística dels ministres d'UP és una mostra del seu compromís amb l'estabilitat capilista i també de la seva debilitat i de la seva por a la mobilització"

La tasca que tenim per davant no és senzilla, però és l'única que pot donar resultats. Necessitem aixecar una alternativa sindical de classe, de combat, militant, democràtica i amb un clar programa anticapitalista. Això és pel que lluitem des d'Esquerra Revolucionària juntament amb els nostres companys de la CGT del metall i de sindicalistes de la CTM amb els quals hem mantingut la unitat d'acció tot moment.

Una alternativa sindical que agrupi l'avantguarda que ha protagonitzat aquesta lluita extraordinària és un pas imprescindible. Però el comportament dels dirigents polítics que defensen el sistema i que han actuat per a aixafar aquesta vaga històrica, ens recorden una altra important conclusió. Aquesta esquerra reformista i parlamentària, els líders de la qual surten de les capes mitjanes petitburgeses que no han tingut mai contacte amb l'explotació a la fàbrica, ni dificultats en arribar a final de mes, i que ara han descobert l'encant del parlament, de les dietes, dels focus i les tertúlies, són un dic de contenció fonamental per a la lluita de classes.

Per això odien el que ha ocorregut a Cadis. Perquè la classe obrera s'ha fet protagonista de l'escena, despullat una situació podrida que no té res a veure amb el conte de fades que propaguen. Amb més determinació i més convicció si cap, els comunistes revolucionaris aixequem la bandera i estem al costat de la nostra classe. No per a treure partit personal, ni per a explotar el nostre ego, sinó per a fer avançar la consciència i l'organització. Per això militem a Esquerra Revolucionària i per això et convidem a què t'uneixis a nosaltres. Ara és el moment!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01