uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


El passat 5 d'agost els Comitès d'Empresa de Nissan i la Direcció de l'empresa van arribar a un acord que certifica el tancament de les plantes de producció de Nissan a la Zona Franca, Montcada i Sant Andreu de la Barca. A canvi que els treballadors posin fi a la vaga indefinida i aixequin el bloqueig a la fabricació de cotxes, l'empresa promet que les plantes seguiran operatives fins a desembre de l'any que ve. L'acord posa fi a l'ERO presentat per Nissan per al conjunt de la plantilla després que els sindicats acceptin el tancament, especificant les prejubilacions i indemnitzacions definitives a percebre per tots els treballadors.

Tant els dirigents sindicals a Nissan, com les cúpules dels sindicats en general, especialment CCOO i UGT, estan presentant l'acord com a "molt positiu" i fins i tot com una fita "històrica". Diversos articulistes vinculats a l'aparell de CCOO, UGT, d'Unides Podem i també de la CGT han arribat a assenyalar que ens trobem davant d'una demostració de força del sindicalisme de classe i un exemple a seguir. Al mateix temps, la pròpia multinacional, la patronal catalana Foment del Treball, o els mitjans de comunicació al servei del gran capital, aplaudeixen i enalteixen amb el mateix entusiasme l'acord assolit.

Per què coincideixen patronal i sindicats a qualificar l'acord com a exemplar? Què és realment el que els Comitès han acceptat amb la seva signatura? És aquest un desenllaç positiu per a les i els 25.000 treballadors afectats? Era impossible impedir el tancament definitiu i el desmantellament d'una indústria que representa el 7% del PIB industrial de Catalunya?

Sens dubte, les i els treballadors tant de la principal com de les subcontractes i proveïdors han mostrat en tot moment la seva disposició a lluitar, acudint a les accions convocades, manifestacions i marxes, mantenint una vaga indefinida en els centres de Montcada i Sant Andreu de la Barca durant 95 dies, o conformant una Caixa de Resistència que ha comptat amb un ampli suport social. No obstant això, i malgrat aquesta voluntat, el resultat final és el tancament de les plantes i la destrucció de 25.000 llocs de treball, les repercussions de la qual continuaran més enllà de Nissan. I aquesta realitat, per molt que es pretengui, és impossible de camuflar.

En qualsevol batalla, i especialment en batalles decisives com aquesta, resulta fonamental la tàctica i l'estratègia, determinada sempre pels dirigents al capdavant del conflicte. Tant els Comitès d'Empresa com les direccions dels sindicats presents a Nissan (CCOO, UGT, USOC i CGT) tenien la tasca d’orientar el conflicte i canalitzar la força que en tot moment han demostrat les i els treballadors i l'enorme solidaritat que existia per part de la classe obrera de Catalunya i de la resta de l'Estat.

Des d'Esquerra Revolucionària i Sindicalistes d'Esquerra sempre hem defensat que era possible aturar el tancament. I ho era! Però només convertint aquest conflicte laboral en un conflicte social d'envergadura, tal com ha passat en nombroses ocasions al llarg de la història. La manca de contundència i convicció per part dels dirigents sindicals que han tingut a les seves mans la direcció d'aquesta lluita és el que ha portat finalment a aquest desenllaç.

Un acord històric? Nissan tanca a canvi de prejubilacions i indemnitzacions

Al marge de les condicions pactades1, l'acord suposa que els Comitès i els sindicats a Nissan donen el vistiplau al tancament de les plantes de Zona Franca, Montcada, Sant Andreu i al centre de distribució NDS del Port de Barcelona, que va incloure l'empresa a última hora a l'ERO. L'objectiu fonamental de la multinacional era garantir el tancament, cosa que ha aconseguit amb la signatura i el beneplàcit dels dirigents sindicals en molt pocs mesos. No és una cosa que no hagi passat abans. Així és com es va dur a la pràctica la reconversió industrial dels anys 80, el tancament de les mines o d’un munt d'empreses industrials durant l'anterior crisi econòmica.

Els Comitès accepten posar fi a la vaga indefinida i reprendre l'activitat a partir del pròxim 24 d'agost, podent així complir amb els compromisos de l'empresa fins al seu tancament i evitant una forta multa per part de Mercedes-Benz en cas de no lliurar la pick-up Classe X. Una vaga indefinida que mai arribà a estendre’s a la planta de Zona Franca, on treballen 2.095 treballadors dels gairebé 2.600 treballadors de l'empresa, però que a l'ésser suspesa permetrà Nissan seguir fent negocis i obtenint beneficis fins al final.

A més, com assenyala textualment l'acord, els Comitès es comprometen a mantenir la "pau social en el si de l'empresa Nissan" i a fer "els majors esforços per contribuir a la pau social respecte dels proveïdors". Acorden així garantir que tampoc hi haurà lluita més enllà de la principal, deixant a l'estacada a milers de treballadors de subcontractes i proveïdors. Una conseqüència més d'una tàctica sindical que s'ha negat a unificar la lluita dels 25.000 treballadors afectats.

A canvi d'això, l'empresa diu que "intentarà evitar que es produeixin baixes traumàtiques amb anterioritat a la data prevista de finalització de l'activitat productiva (31 de desembre de 2021)". L'objectiu de la multinacional és anar reduint la plantilla fins al tancament definitiu, oferint a aquells treballadors que decideixin rescindir el seu contracte "voluntàriament" entre gener i desembre del 2021, "dret preferent d'incorporació a la potencial empresa de reindustrialització" i que la quantia de la indemnització es comptabilitzi com si haguessin treballat fins al 31 de desembre de 2021. De fet, en el cas de dur-se a terme la suposada reindustrialització, no hauran de tornar la quantia addicional que hagin cobrat de més per acceptar "voluntàriament" la rescissió del seu contracte.

Tots aquests avantatges tenen la finalitat que les i els treballadors rescindeixin "voluntàriament" els seus contractes durant els propers mesos, sent fins i tot més avantatjós acollir-se a aquesta rescissió que no fer-ho. D'aquesta manera es pot presentar a l'opinió pública des dels Comitès i els dirigents sindicals que han estat les i els treballadors els que voluntàriament han decidit cessar la seva activitat a l'empresa. Un truc molt vist per amagar un tancament traumàtic que destruirà milers de llocs de treball.

Però a més, i de cara a reforçar aquestes rescissions "voluntàries", l'acord recull que "les extincions de contractes s'escometran (...) dins del període comprès entre l'1 de setembre de 2020 i el 30 de juny de 2022", i que l'empresa podrà aplicar, en el cas que les baixes voluntàries no siguin suficients, "mesures de flexibilitat de reducció de jornada individual", mobilitat territorial a altres plantes, o l'aplicació de nous ERTO i, en últim cas, "fórmules alternatives que permetin arribar al nombre requerit de baixes." En aquest context, i davant l'amenaça d'un futur incert, quin treballador s’arriscarà a no acollir-se a la rescissió voluntària del seu contracte? Sembla tot al sac i ben lligat.

A més, encara que l'empresa parla que no retirarà maquinària pròpia fins a desembre de 2021, sí que parla de "retirar actius propietat d'un tercer", fet que obre la porta a començar el desmantellament de les plantes de forma immediata.

Amb aquest acord és l'empresa la guanyadora. Els Comitès de Nissan a canvi d'aquestes indemnitzacions -previstes evidentment des de l'inici del conflicte per l'empresa- i les promeses i bones intencions no recolzades per cap mesura concreta, permeten que Nissan se surti amb la seva: el tancament i desmantellament de les plantes i l'acomiadament de tots els treballadors. Per això no és un acord per continuar la lluita, tal com assenyalen els dirigents de la CGT, sinó per tancar-la definitivament.

Una reindustrialització de la mà de Nissan?

A fi d’intentar justificar que es mantindran els llocs de treball, s'introdueix la idea falsa d'un suposat "procés de reindustrialització" consistent en posar en marxa una "taula" per buscar "un nou inversor". Una "Comissió de treball per a la reindustrialització constituïda de forma tripartida i paritària entre la Direcció de Nissan, la Representació dels Treballadors i les Administracions, a l'efecte d'analitzar, avaluar i codecidir en el seu cas i fer el seguiment sobre UN POTENCIAL Pla de reindustrialització de l'activitat de producció de l'empresa en els centres de Zona Franca, Montcada i Reixach, Sant Andreu de la Barca i NDS".

Increïble! Nissan, que des del principi no li ha importat gens ni mica deixar 25.000 treballadors i treballadores al carrer, que s'ha embutxacat impunement centenars de milions d'euros en subvencions incomplint tots els acords amb l'administració, ¿ara jugarà un paper decisiu per reindustrialitzar les plantes i mantenir els llocs de treball?

Ens trobem davant de pur paper mullat, com hem vist en molts altres casos. Així va passar amb la mineria a Astúries, on també existia un suposat pla d'ocupació i reindustrialització a les conques mineres, i no obstant això milers de joves van haver d'emigrar per poder trobar un lloc de treball. És el vell conte de sempre, que hem vist una vegada i una altra quan es produeix el tancament de grans empreses.

Per això mateix hi havia una àmplia solidaritat amb la lluita de Nissan, perquè milers de treballadors s'adonen de la transcendència d'aquesta decisió i dels nefastos efectes que tindrà a Barcelona i més enllà. La multinacional farà el paperot en aquesta Comissió tot el que faci falta mentre desmantella i tanca les fàbriques definitivament. Les i els treballadors i les nostres famílies pagarem les conseqüències.

Molts dels processos de desindustrialització que hem vist -siderúrgia, mineria, tèxtil...-, i que han condemnat a l'atur i a la misèria milers de famílies treballadores, s'han fet d'aquesta manera: un tancament amb promeses futures de "reindustrialització", amb promeses de les empreses i els governs que arribarà "un nou inversor" que salvarà les i els treballadors. Cal aprendre del passat, i també del present, del que està passant amb Continental i Alcoa. Com a molt és pa per a uns pocs avui i fam per a tots demà. I especialment ara, en una situació de brutal crisi econòmica com la que estem vivint.

Les pròpies condicions pactades per aquesta suposada reindustrialització dificulten que una empresa capitalista inverteixi, tret que sota manta rebi ingents ajudes estatals. Les empreses capitalistes inverteixen per a fer diners, per què acceptarien quedar lligades de peus i mans per un acord d'aquestes característiques? Per què acceptarien pagar salaris un 20% per sobre dels establerts en el Conveni de sector? És un brindis al sol, que acabarà com altres, amb el vent emportant-se les paraules.

La veritable reindustrialització i el manteniment dels llocs de treball només poden donar-se mitjançant la nacionalització de Nissan sense indemnització, sota el control de les i els treballadors, i amb criteris de producció d'acord amb les immenses necessitats socials que existeixen i no per saciar l'afany de beneficis d'un grapat de capitalistes que es lucren a costa del nostre esforç i sacrifici.

L'estructura industrial de Nissan i les subcontractes és socialment necessària, i serviria per a fabricar entre altres coses respiradors, autobusos per als serveis de transport públic, flotes de cotxes elèctrics, i una infinitat de productes per a millorar la vida de milions de persones. Però mentre mani el lucre privat capitalista això resulta completament inviable.

L'acord deixa a l'estacada les i els treballadors de subcontractes i proveïdors

Tot i que una part de les plantilles de les subcontractes i proveïdors han estat participant colze a colze amb els treballadors de la plantilla principal en les mobilitzacions organitzades pels Comitès de Nissan, aquests no han defensat en cap moment un pla de lluita unificat i reivindicacions unitàries per a les 25.000 famílies.

Des dels Comitès de Nissan no s'ha organitzat ni una sola mobilització unitària, no s'ha convidat els treballadors de subcontractes i proveïdors a les assemblees, i no s'ha fet cap intent concret d'enfortir aquesta unitat. Aquest comportament ha anat generant desconfiança entre les i els treballadors de subcontractes i proveïdors, imposant-se la política del "campi qui pugui", o millor dit, la política que cada un es busqui les seves indemnitzacions. L'acord és la confirmació definitiva d'aquesta penosa estratègia per part dels Comitès de Nissan.

Ara, després de la signatura de l'acord, els missatges dels Comitès de Nissan de "suport" a les auxiliars afirmant que "les subcontractes i proveïdors també han de tenir garantit un futur industrial" sonen a burla, després d'haver assenyalat durant mesos que són "lluites diferents" i després d'haver acordat amb l'empresa la "pau social" tant entre la plantilla principal com en les subcontractes i proveïdors.

La realitat és que l'acord dóna el tret de sortida per al desmantellament accelerat de tot el teixit industrial al voltant de la Nissan, i facilita l'estratègia d'atomització. Acciona, per exemple, ja ha trencat el contracte amb Nissan i en qualsevol moment pot atacar els treballadors i convertir l’ERTO en què es troben en un ERO d'extinció de contracte.

Cal ser clars al respecte. La situació de les plantilles de subcontractes i proveïdors és molt pitjor ara que abans de la signatura de l'acord, ja que aquest escapça la lluita dels treballadors de la principal i fomenta el que ja fa temps que està succeint: que cada subcontracta o proveïdor bregui individualment per millors indemnitzacions. Una estratègia amb la qual sempre perden les i els treballadors globalment, l'única força és l'acció col·lectiva. Per això va néixer el sindicalisme! Per a evitar aquest tipus de situacions! Per a unificar la força de treballadors i aturats contra els xantatges patronals!

La CGT ha pogut marcar la diferència. Per un sindicalisme de classe i combatiu!

Els delegats de la CGT a Nissan i la direcció de la FESIM, més enllà de les meres declaracions generals, malauradament s'han negat durant tots aquests mesos a aixecar una alternativa de lluita conseqüent per la nacionalització, supeditant-se en tot moment a la tàctica sindical d’USOC, UGT i CCOO, que en la pràctica assumien ja el tancament com a inevitable. No serveix de res fer una roda de premsa a última hora anunciant un "pla per a la socialització de Nissan" -de per si limitat com ja hem explicat2- quan en els tres mesos anteriors no s'ha fet res al respecte de cara a impulsar un pla seriós i decidit per aconseguir-ho.

Ni tan sols s'ha intentat guanyar els treballadors de Nissan per al programa que la CGT deia defensar, i plantejar enèrgicament votar una alternativa combativa als plans de la majoria del Comitè en les assemblees i repartint milers de pamflets defensant aquesta alternativa. Tampoc s'han intentat impulsar assemblees conjuntes entre la principal i les subcontractes. Per què? És que potser no era possible? És que per ventura es necessitava l'autorització de CCOO, UGT o USOC? Intentar amagar la seva responsabilitat davant d’aquesta renúncia apel·lant a la unitat del Comitè és una excusa grollera. Així només s'enforteix un model sindical de conciliació, el de les direccions de CCOO i UGT, que tant ha criticat la CGT durant anys.

Malauradament, la direcció de la CGT no ha portat les seves paraules a la pràctica i no hem vist per cap banda les "mobilitzacions molt dures" per frenar el tancament i exigir al govern la "nacionalització de la fàbrica" que tant va anunciar a l'inici del conflicte. No ha afavorit la unitat entre principal i auxiliars, i no ha fet res per convertir aquest conflicte en un gran conflicte social que sacsegés Catalunya i tot l'Estat mitjançant grans manifestacions, vagues i ocupacions. Aquest era el camí. Òbviament la victòria mai està garantida, però només és possible si realment creus en ella i poses totes les teves forces en aconseguir-la. És així com es van aconseguir, en circumstàncies molt més dures, les grans victòries dels anys 70, amb mesos de vaga, ocupacions dels centres, manifestacions multitudinàries del conjunt de la població... Res d'això s'ha impulsat en aquesta ocasió.

La direcció de la CGT ha de reflexionar sobre el seu paper en aquest conflicte i el per què el seu suposat sindicalisme combatiu no s'ha distingit en res del sindicalisme de moqueta i pacte social de les direccions sindicals de CCOO, UGT i USOC. La primera tasca d'un sindicalista que reivindica un sindicalisme alternatiu, de classe i combatiu és precisament aixecar una alternativa de lluita, enfrontant-se a l'escepticisme i el derrotisme d'aquells dirigents sindicals que han abandonat una posició de combat i s'aferren a un sindicalisme de gestió impotent enfront de tancaments, acomiadaments, ERO o ERTO. Si els dirigents de CCOO, UGT i USOC no confiaven en la força de la plantilla i assumien el tancament, la CGT tenia l'obligació de lluitar contra aquesta posició. Aquesta és la forma de guanyar l'oïda i la simpatia dels treballadors, sense importar el sindicat al que estiguin afiliats. I aquesta és la forma de guanyar una batalla d'aquesta transcendència, fins i tot encara que inicialment s’estigui en minoria.

La direcció de la FESIM celebra l'acord signat pel Comitè dient que és "un acord per a continuar la lluita". Però la pregunta és: No és aquest acord precisament una manera de posar-li punt i final? O potser està plantejant la FESIM algun pla decidit i seriós que permeti continuar-la? O és que pensa la FESIM que ho farà el Comitè de Nissan? Prou de paraules i prou de retòrica.

Per un sindicalisme de classe, combatiu i democràtic

Ens enfrontem a una derrota per a la classe treballadora de Barcelona, que accelerarà la destrucció i precarització de llocs de treball en el sector de l'automòbil i en el conjunt de la indústria, i que animarà les multinacionals a endurir la seva ofensiva. La direcció de la CGT ha d'extreure les lliçons i corregir la seva posició, ja que aquest model s'intentarà imposar en els conflictes que estan per arribar i que sens dubte es multiplicaran per tot l'Estat espanyol. Ens hi juguem molt; ens juguem la destrucció de milers de llocs de treball i patir un procés de desertificació industrial que només portarà atur i misèria.

L'única alternativa davant d'aquesta dinàmica és aixecar un sindicalisme que tingui clar un programa de classe, uns mètodes basats en la participació i organització conscient dels treballadors, en la democràcia obrera on l'assemblea decideix, i que entengui que el conflicte sindical és part inseparable de la lluita per la transformació socialista de la societat.

La idea que les empreses que tanquen i destrueixen milers de llocs de treball col·laboraran en la industrialització dels territoris dels que fugen, és completament absurda. Davant dels tancaments i acomiadaments només hi ha una opció: defensar la nacionalització de les empreses sense indemnització sota control de les i els treballadors. Aquest és l'únic pla real de reindustrialització per a atendre les enormes necessitats socials existents.

Cal exigir aquesta solució al govern del PSOE i UP, que ha fet un paper completament lamentable davant de l'actitud arrogant de Nissan, exactament igual que el del Govern de la Generalitat. Però cal fer-ho als carrers, amb la força de l'organització i amb la mobilització contundent.

No podem acceptar el balanç de la burocràcia sindical sobre aquest conflicte. No es pot acceptar de presentar una derrota com una victòria. Si es persisteix en aquesta línia, el desastre està assegurat per a milers de treballadors. Sabem que quan es lluita fins al final és possible que els objectius no es compleixin. Però en aquest cas el plantejament no ha estat aquest ni de bon tros. Sense ocupació de les plantes, sense unificar la lluita amb les subcontractes, sense promoure una gran vaga general a Barcelona, el guió ja estava decidit pels grans aparells sindicals. I per a un percentatge petit dels 25.000 treballadors la solució no és tan dolenta, ja que la quantia de les indemnitzacions i les prejubilacions resoldran molts problemes personals. Però el sindicalisme de classe lluita per solucions col·lectives que defensin els interessos del conjunt dels treballadors, no d'una minoria. És el moment, per tant, de perseverar en contra d’un model de sindicalisme que no serveix per a defensar els drets ni per mantenir els llocs de treball. Els propers conflictes han de servir per fer avançar aquesta alternativa.

---------

Notes

1. La RLT tindrà l'exclusiva per a tractar les condicions laborals i garanties dels treballadors que puguin ser recol·locats en cas de reindustrialització, garantint:

Manteniment de l'ocupació un mínim de 3 anys. En el cas d'incompliment d'aquest compromís, els treballadors afectats percebran una indemnització mínima equivalent al salari que es deixés de percebre entre el període comprès entre la data de l'acomiadament i els 3 anys compromesos amb un mínim de 25.000 euros. Les parts integrants de la comissió de reindustrialització acordaran fórmules per garantir aquest mínim.

Les condicions salarials mínimes que la nova/es empresa/es han de garantir seran les del Conveni Col·lectiu Sectorial de referència + 20%.

NISSAN garantirà el compliment d'aquests compromisos d'ocupació incloent aquestes clàusules en el contracte que subscrigui amb el nou inversor com a condició indispensable.

2. Vegi's Comunicat d'Esquerra Revolucionària i Sindicalistes d'Esquerra del 30 de juliol de 2020 aquí.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

bannerafiliacion2 01