Les primeres protestes sindicals, convocades per la CGT i altres sindicats, van ser només el principi d'un moviment que ha posat cap per avall el tauler polític francès. Gairebé immediatament els estudiants de les universitats i, sobretot, els estudiants dels liceus -centres on s'imparteixen els tres últims cursos de l'ensenyament secundari-, conscients del futur de precarietat i misèria laboral que aquesta llei els preparava, es van llançar a les carrers, convergint i reforçant les mobilitzacions sindicals, i posant contra les cordes a un Hollande desconcertat, que encara a principis d'abril s'atrevia a declarar que la seva Reforma Laboral, coneguda a França com a Llei El Khomri, era una llei "d'esquerres", que estava dirigida a eliminar la precarietat laboral i que de cap manera amenaçava els drets dels treballadors.
La unió d'obrers i estudiants a la convocatòria de la vaga general del 31 de març va tenir un efecte electritzant en un ambient social molt polaritzat i marcat per la incapacitat de les organitzacions tradicionals de l'esquerra per donar una resposta i organitzar el profund malestar social generat per gairebé una dècada de crisi del capitalisme francès. La mateixa nit d'aquesta jornada, després de la massiva manifestació de París, es va celebrar la primera assemblea de Nuit Debout (Nit en Peu), un moviment que planteja estendre la lluita contra la reforma laboral cap "el qüestionament d'un sistema social i polític en crisi i sense alè i que ràpidament es va estendre a les principals ciutats de França.
Impotència del govern davant l'ascens de la mobilització
Conscients del carreró sense sortida en què s'havien ficat, el govern francès va intentar una doble via de conciliació i d'acostament al moviment de protesta. En primer lloc va introduir en el projecte de llei de reforma laboral algunes modificacions que suavitzaven parcialment els seus aspectes més durs i més lesius per als drets dels treballadors, en un intent d'oferir a les direccions sindicals una excusa perquè afluixessin la pressió sobre el Govern. Només va tenir èxit amb els dirigents del sindicat CFDT, afí a la cúpula del Partit Socialista, que es va retirar de les mobilitzacions, encara que l'efecte pràctic d'aquesta retirada va ser nul i la mobilització sindical no es va veure afectada.
En segon lloc, a la vista de la creixent radicalització del moviment, com es pot comprovar en l'entusiasme amb què van ser acollits les crides de les assemblees de Nuit Debout a la vaga general, el Govern va decidir habilitar urgentment una partida pressupostària per a ajudes a llicenciats universitaris sense feina. Però aquesta oferta de diners, 500 milions d'euros, va ser rotundament rebutjada pel moviment. Els estudiants van entendre perfectament que aquesta "pastanaga" era només un patètic intent d'Hollande i el seu primer ministre Manuel Valls d'enganyar i camuflar així unes mesures legislatives que els tancaven a la immensa majoria les portes d'un futur laboral digne.
Així que en vista de la seva impotència per desactivar la protesta per les vies habituals del "diàleg social", davant la seva incapacitat per reconduir el moviment cap els aiguamolls institucionals de l'Estat burgès, on la mobilització acaba esgotant les seves forces i ofegant-se, el govern d'Hollande ha decidit recórrer als mitjans repressius de l'estat que, no ho oblidem, han estat fortament reforçats gràcies a l'excusa de la lluita contra el terrorisme islàmic. L'acció policial del 28 d'abril, atacant de forma simultània les manifestacions obreres i estudiantils de les principals ciutats, va ser un primer pas en aquesta escalada repressiva, al qual li han seguit tota mena de prohibicions per reunir-se en les places i celebrar assemblees a l'aire lliure.
La burgesia francesa percep el perill per als seus interessos
Aquest rumb repressiu ha estat promogut i recolzat per la gran burgesia francesa i els seus mitjans de comunicació. El mateix 28 d'abril, tot just unes hores després de les brutals accions policials, el director del periòdic liberal L'Opinion, en un article significativament titulat "Nuit Debout, malson per a tots", exposava que algunes de les consignes de Nuit Debout com "l'expropiació de les grans fortunes i l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció i intercanvi" "revela l'existència d'un perill absolut". I davant tan greu "perill absolut" aquest portaveu dels cercles financers retreia al govern d'Hollande la seva "lectura político-romàntica" dels esdeveniments i que "en ple estat d'urgència hagi tolerat nombrosos episodis violents".
La crida de la burgesia francesa a utilitzar contra treballadors i estudiants no només els mitjans repressius habituals sinó també els mecanismes excepcionals aprovats, suposadament, per combatre el gihadisme no pot ser més clar i transparent. Per a la burgesia un horrible malson sorgeix a l'horitzó. En les seves pròpies paraules "ara que els sindicalistes estan pensant en unir-se a aquests militants d'un altre segle, és temps de posar-li fi abans que el dolç somni d'alguns es converteixi en un malson per a tots".
Efectivament, el poder econòmic i financer no amaga pas que la confluència de la lluita de la classe obrera organitzada amb la dels joves estudiants o aturats, juntament amb altres sectors socials no organitzats en els sindicats, conté la llavor d’un enorme poder revolucionari. La burgesia és plenament conscient que els problemes quotidians que es manifesten tant en les protestes sindicals com en les assemblees de Nuit Debout, els problemes del difícil accés a l'habitatge, de la precarietat de la feina, de les inhumanes mesures adoptades per la Unió Europea contra els refugiats, de l'absència de qualsevol perspectiva de futur digne per als joves, de la perenne amenaça d'acomiadament per als treballadors de més edat, del deteriorament dels serveis socials, de la degradació de la vida a les barriades perifèriques de les grans ciutats franceses ... no tenen solució sota el sistema capitalista. I no només no tenen solució, sinó que l'actual crisi mundial de sobreproducció, que molt aviat complirà el seu novè aniversari, seguirà empenyent els capitalistes a seguir atacant els drets laborals i socials conquerits per la classe treballadora després del final de la Segona Guerra Mundial.
La possibilitat que les diverses mobilitzacions socials que sacsegen França aquestes setmanes puguin arribar a confluir en un únic moviment terroritza la burgesia. I, des del nostre punt de vista, des del punt de vista dels marxistes revolucionaris, tenen tota la raó per estar espantats. En una situació de crisi profunda com la que vivim, la defensa conseqüent de qualsevol dret social o laboral, per mínim que sigui, tanca una profunda càrrega revolucionària, ja que, abans o després, posa en qüestió les bases mateixes del sistema capitalista. La velocitat d'aquesta confluència de les reivindicacions i mobilitzacions parcials en un aixecament general dependrà, en un grau desconegut des dels anys 30, de la capacitat dels marxistes per oferir al moviment el programa de transformació socialista de la societat que la present situació reclama.
La mobilització social continua endavant amb més força
Ni la repressió ni les amenaces empresarials han tingut un impacte significatiu en la marxa de la mobilització. Al contrari, s'estan donant passos endavant per reforçar-la.
L'ambient de qüestionament general del sistema que es respira a Nuit Debout ha contribuït a reforçar el suport social a les vagues que, com la dels ferroviaris o el personal de manteniment de la xarxa de Électricité de France, s'estan desenvolupant aquests dies. I al costat d'aquestes vagues d'àmbit nacional, moltes vagues de caràcter local esclaten per tot el país: bombers, metges, treballadors de cantines escolars, taxistes, etc., reflectint un ambient de descontentament similar al que va conduir a la gran onada vaguística de 2010, que va posar contra les cordes al govern de Sarkozy.
L'experiència de 2010 ha deixat la seva empremta. Per aquell temps la indecisió de les direccions sindicals va facilitar que l'onada de protesta es diluís a poc a poc sense ser capaç de tombar el projecte de Llei de Reforma de les Pensions que va donar origen a la mobilització.
Però aquesta vegada quelcom ha canviat a França. Les direccions sindicals semblen estar disposades a arribar més lluny d'on van arribar en 2010. Una bona mostra d'aquest canvi d'ambient han estat les intervencions de Philippe Martinez, Secretari General de la CGT, i d'altres dirigents sindicals i representants d'empreses en lluita a l'assemblea de Nuit Debout de Paris el passat dijous 28 d'abril. Els assistents demandaven una vaga general i, finalment, han obtingut el compromís de la CGT d'organitzar la seva convocatòria.
Les properes setmanes podrem comprovar l'abast d'aquest compromís. Però en qualsevol cas, sigui quin sigui el resultat, és innegable que la classe obrera francesa ha donat un enorme pas endavant. L'empenta del moviment dels treballadors i joves francesos obrirà el camí per aixecar una alternativa conseqüent de transformació socialista de la societat.