A un fòrum organitzat per El País i la Càmera de Comerç Espanya-EEUU al Setembre d’aquest any, el ministre d’Economia, Luis de Guindos, es va referir a l’economia espanyola insistint que “estem molt a prop de sortir del bosc”, i va afegir que “els desequilibris s’han corregit”. Aquestes afirmacions es recolzen en tota una sèrie de xifres macroeconòmiques que s’aïllen de la resta de dades, traslladant una imatge de la economia espanyola distorsionada i irreal.
Segons les estadístiques oficials, el PIB va créixer al 2014 un 1,4%, el 3,5% al 2015 i les previsions són que al 2016 ho faci al voltant del 3%. Les xifres oficials de l’atur han passat del 23,6% al 2014 al 20% registrat al segon trimestre del 2016; la inversió en construcció va créixer una taxa anual del 5,3%, positiva per primera vegada des del 2007, etc. Amb aquestes i alguna dada més, som bombardejats a totes hores pel PP i l’armada mediàtica per dibuixar un quadre de bonança i recuperació, presentant a l’Estat espanyol com el motor del creixement europeu, quan la veritat és que la crisi continua per la immensa majoria i es pot intensificar durant els pròxims mesos.
Quina és la realitat per a milions de famílies treballadores?
El Govern del PP presenta com un dels seus grans èxits haver aconseguit que el dèficit públic hagi passat del 10% del PIB al 2011 al 5,16% al finalitzar el 2015. Però aquesta suposada “gesta” s’ha realitzat a costa d’un retrocés sense precedents als últims 40 anys en les condicions de vida de milions de treballadors i joves.
Són moltes les dades que poden servir per il·lustrar aquesta autèntica tragèdia social i citarem algunes. Entre els anys 2011 i 2014, les Comunitats Autònomes (CCAA) van reduir les seves despeses en termes reals (tenint en compte la inflació), un 10% a la sanitat, un 19,4% a l’educació i un 13% a la protecció social. Respecte a l’ocupació, els efectes de la reforma laboral, units a pèrdua dels drets laborals i les retallades, ha tingut conseqüències devastadores: el 91,4% dels contractes que es firmen són temporals, i la temporalitat es troba en un escandalós 25,7%. El govern es jacta arrogantment de la reducció de la desocupació, però aquest afecta a més de 4,5 milions d’aturats (el 20% de la població activa), dels quals el 42,7% (1,7 milions) no rep cap ajut. La taxa d’atur entre els menors de 25 anys arriba al 43%. Les llars amb tots els seus membres a l’atur sumen 1,5 milions i d’aquests 721.000 no perceben cap tipus d’ingrés. Respecte a aquest punt, El País del 4 de Setembre assenyalava: “el dèficit en matèria d’ocupació és més ampli del que suggereix la taxa d’atur”. Al voltant del 35 per cert de la població del nucli central del mercat laboral (amb edats compreses entre 20 i 64 anys) no tenen una feina, ja sigui perquè estan a l’atur o a la “inactivitat”.
El retrocés als drets laborals s’aprecia d’una forma més clara encara si ens referim als salaris. Segons les xifres de l'agencia Thomson Reuters, que va publicar el diari Financial Times al Maig del 2015, des de l’any 2007 els salaris reals han caigut a l’Estat espanyol un 25%. Més de la meitat de les hores extres (el 53,7%) que es van fer al segon trimestre d’aquest any no es van pagar, segons la EPA.
Però l’empobriment dels treballadors i treballadores ha estat paorós a aquests anys de recessió i govern del PP: més de 6,5 milions d’ocupats obtenen uns ingressos mensuals inferiors al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, sous per sota dels 656 euros. Aquestes condicions laborals, pròpies del segle XIX, són les que provoquen, entre altres conseqüències, que la taxa de treballadors pobres s’hagi elevat fins al 14,8% segons Càrites, i que segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), tres de cada deu espanyols, el 28,6% es troba en risc d’exclusió social, sense gairebé recursos amb els que pagar les seves necessitats bàsiques (risc que augmenta exponencialment entre la població jove i especialment entre els menors de 16 anys).
Tot el pes de la crisi ha recaigut sobre les esquenes dels treballadors
Amb aquestes dades, parlar de recuperació econòmica i del fi de la crisi és una broma cruel per a milions de persones. Tot el contrari ocorre quan examinem les mesures adoptades per augmentar els beneficis dels grans capitalistes i banquers.
La legislació laboral imposada als treballadors ha provocat que la sobreexplotació laboral tingui el seu revers als immensos beneficis empresarials, que s’han disparat als últims anys. A això cal sumar l’escandalosa reducció d’impostos dissenyada especialment per les grans empreses; sense anar molt lluny, l’Impost de Societats es va reduir en un 49,5% del 2007 al 2015. En quant al tracte a la banca, la política aplicada és encara més escandalosa. Com assenyala Antón Losada: “Mantenir el marge de beneficis, alleujar encara més la seva ja lleugera fiscalitat, abaratir els costos salarials i acudir a la seva ajuda amb diners públic les vegades que faci falta. Aquests han estat els curiosos i peculiars sacrificis exigits pels nostres governs a la banca per complir aquell ‘gran objectiu nacional’ de sortir junts de la crisi mitjançant un gran esforç col·lectiu”.
Els recursos sostrets de l’educació, la sanitat i els serveis socials en general han estat entregats a la banca i a les empreses. Com a mostra, un botó: al mateix temps que les CCAA retallaven, entre el 2011 i el 2014, en més de 18.000 milions d’euros els seus pressupostos de sanitat i educació, les seves partides destinades a pagar el deute creixien en 18.526 milions. Respecte als diners desemborsats per l’Estat per a mantenir sana i salva a la banca, la quantitat més acceptada és la de 250.000 milions d’euros, una xifra equivalent a una quarta part del PIB espanyol. En definitiva, una gegantesca nacionalització de les pèrdues mentre la privatització dels guanys continua a bon ritme.
El saqueig dels recursos públics per part de la banca privada, legislat pel PP amb el recolzament del PSOE, ha estat esgarrifós. El propi Banc d’Espanya ha reconegut que dóna oficialment per perduts 26.300 milions d’euros traspassats als bancs per cobrir els seus actius immobiliaris tòxics, i que van ser allotjats a l’anomenat banc dolent (SAREB). I mentre aquest robatori a mà armada és acceptat pel govern, però també per la direcció del PSOE i de CCOO i UGT que no han mogut ni un dit per denunciar-ho, la banca no ha deixat d’acumular beneficis en cap moment: més de 47.000 milions entre el 2008 i el 2015. Bé, doncs malgrat això han eliminat més de 60.000 llocs de treball al sector des del 2008, i la destrucció d’ocupació no ha acabat. Sense anar més lluny, el Banc Popular presentarà a l’Octubre un pla amb el que pretén acomiadar a 2.800 treballadors, un 20% de la plantilla. De fet, segons Cinco días (3/06/16): “els experts consideren que encara sobren a Espanya més de 5.000 oficines. En menys d’un lustre el nombre de sucursals a Espanya estaran per sota de les existents al 1980”.
Els desequilibris s’han corregit?
El PP insisteix una vegada i altra que, gràcies a les seves mesures i contrareformes, l’economia espanyola ha estat sanejada, els seus fonaments són més sòlids, els desequilibris s’han corregit i hem iniciat el camí de la recuperació.
En primer lloc, ens trobem encara molt lluny de recuperar el retrocés patit pel PIB, caiguda que, per cert, ha estat més profunda del que es va dir. El PIB va caure entre 2011 i 2013 un 8,6%, gairebé un punt i mig més de l’inicialment indicat. A aquests descens cal sumar el retrocés del PIB entre el 2008 i el 2010 que va ser del 3,5%. Respecte a la solidesa de l’actual creixement, l’agencia Moody’s insisteix en “rebaixar l’optimisme sobre el creixement econòmic del país, que considera més cíclic que estructural, recolzat en el descens del preu del petroli, unes millors condicions de finançament i un sòlid repunt del turisme” (El País, 3/8/16).
Però el major problema és que els desequilibris fonamentals de l’economia espanyola es mantenen en gran mesura, mentre altres s’han desenvolupat fins a nivells històrics. Una autèntica espasa de Damocles que amenaça amb desplomar-se.
Per començar, després d’haver dedicat xifres astronòmiques a sanejar a la banca, ens trobem amb que els problemes disten molt d’haver-se solucionat. Els actius problemàtics, eufemisme que utilitzen per referir-se a aquells que, en el millor dels casos, estan reflectits als balanços a un valor molt major del que tenen en realitat, suposen el 26% del total. Per una altra banda, l’exposició al risc immobiliari dels principals bancs supera encara els 110.000 milions d’euros, segons les dades facilitades per les pròpies entitats a la Comissió Nacional del Mercat de Valors.
En un altre odre de coses, el deute de les empreses i de les famílies que ha estat un dels grans problemes que ha vingut arrastrant l’economia espanyola des de fa anys, encara que s’ha reduït, es manté molt alta. Aquesta va arribar al 2008 als 2,1 bilions d’euros, el 210% del PIB, i avui es troba en 1,6 bilions d’euros, un 149% del PIB. Però hem d’entendre que aquesta reducció no ha suposat un sanejament real del conjunt de l’economia. La major part d’aquest deute ha estat transvasada als bancs i aquests, al mateix temps, l’han traslladat a l’Estat, que té un nivell de deute no vist des de principis del segle XX. En el primer trimestre del 2008 el deute públic espanyol era de 379.406 milions d’euros i suposava el 28,9% del PIB, al 2016 supera ja el 1,106 bilió d’euros i el 100,6% del PIB.
El PP prepara noves retallades
No, els desequilibris no s’han corregit; és més, els elements fonamentals que han provocat que aquesta crisi sigui especialment virulenta a l’Estat espanyol no han desaparegut, ni molt menys. En un context on les debilitats de l’economia mundial i europea s’estan fent cada cop més evidents i les perspectives són cada vegada més fosques, l’economia espanyola segueix sent un eslavó molt dèbil. El turisme i la caiguda del preu de les matèries primeres no poden compensar la baixa inversió productiva del capital nacional i estranger. Tan sols en el primer semestre del 2016 la inversió estrangera productiva va arribar als 6.716 milions d’euros, un 28,7% menys que al mateix període al 2016, segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat.
La prova que les contradiccions fonamentals de l’economia espanyola segueixen presents és que les “bones dades” es sustenten en una depreciació bestial del preu de la força de treball, és a dir, de salaris que han retrocedit dècades. Tota la xerrameca repetida de manera continuada pel PP no és més que propaganda per ocultar que sols tenen una recepta: continuar profunditzant en les seves polítiques de retallades i austeritat.
Com ja han assenyalat des del govern en funcions, la nova meta per la reducció de dèficit públic és acabar el 2016 en un 4,6%, en un 3,1% el 2017 i en un 2,2% el 2018. Aquests nous objectius són fruit de l’acord assolit el passat Juliol amb la UE, a canvi del qual es va decidir no multar a l’Estat espanyol per incomplir el sostre de dèficit previst. I la conseqüència de tot això serà una nova volta de rosca als atacs a les condicions de vida de la classe obrera. Com anticipava el “Nou Programa d’Estabilitat”, aprovat al Consell de Ministres del 29 d’Abril d’aquest any, la reducció de la despesa pública serà de 1,1 punt en protecció social, de 0,4 punts en sanitat i de 0.3 en educació.
La dreta ja ha anunciat que si forma govern presentarà una sèrie de mesures de cara a 2017 per aplicar una nova retallada, com a mínim de 10.000 milions d’euros. En aquest sentit, el ministre de Guindos anunciava al Setembre “un imminent decret llei amb les retallades que exigeix Brussel·les” (El País, 13/9/16). Mesures que segons Público (21/9/16), el PP estaria negociant amb el PSOE, i que també són una pedra de toc al cop d’Estat contra Pedro Sánchez de cara a garantir l’abstenció socialista en una nova votació d’investidura de Rajoy.
Només amb la mobilització aturarem els atacs
Aquesta és la situació real de l’economia espanyola i els autèntics plans que amaga tota la propaganda del PP, seguint les directrius dels grans empresaris i banquers. De fet, moltes de les mesures que s’estudien pretenen aprofundir els canvis estructurals que estan acabant amb les conquestes socials aconseguides després de molts anys de lluita. El governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, demana més flexibilitat per baixar els salaris i reduir la protecció dels treballadors indefinits; les pensions, la sanitat i l’educació públiques, també estan en el punt de mira; l’objectiu, aprofundir en la seva privatització i deixar els serveis socials públics a nivell de beneficència.
És fals que no hagi recursos suficients per que tots podem accedir a uns serveix públics de qualitat, perquè hagi una plena ocupació, salaris decents, dret a un habitatge, a una sanitat i una educació públiques dignes. El problema és que els gegants recursos que produïm la única classe capaç de generar valor amb la seva feina, són apropiats per un grapat de grans monopolis i bancs, d’una minoria de paràsits improductius que governen amb mà de ferro la societat. Tan sols amb la lluita i armats amb un programa socialista, defenent la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia sota el control democràtic de la classe treballadora, aconseguirem que aquesta immensa riquesa sigui utilitzada per a la satisfacció de totes les necessitats socials.