Per què va guanyar el No? L’anhel de pau de les masses i les maniobres de la burgesia

L’acord Govern-FARC, tot i que no inclou les reivindicacions històriques del moviment obrer i popular, ha esperançat a milions de persones que esperen que eviti més morts i patiment, mobilitzant a les bases de l’esquerra. Per a milers d’activistes l’acord representa una oportunitat històrica d’acabar amb la utilització que fa la burgesia del conflicte armat per a aïllar i criminalitzar a l’esquerra.

No obstant, com vam explicar quan es va declarar l’alto el foc i l’acord era imminent (http://www.izquierdarevolucionariave.net/index.php/internacional/otros-america-latina/10177-alto-el-fuego-en-colombia-la-lucha-de-los-trabajadores-y-el-pueblo-por-la-paz-y-la-transformacion-de-la-sociedad), en el camí cap a la pau s’aixequen, fins i tot un cop ja signat, poderosos obstacles. El primer, i més evident, l’oposició oberta i el sabotatge d’un sector de la classe dominant encapçalat pels expresidents Uribe i Pastrana. Les revelacions del cap de campanya del No, Juan Carlos Vélez, sobre les maniobres utilitzades per a condicionar el vot han desvelat com manipulen els capitalistes les eleccions, provocant indignació entre amplis sectors de les masses (http://www.rcnradio.com/nacional/revelaciones-de-juan-carlos-velez-sobre-estrategia-mentirosa-de-la-campana-del-no-desatan-tormenta-politica/).

Vélez va explicar que grups empresarials van finançar en secret propaganda, falsificant i tergiversant el contingut de l’acord. L’objectiu era indignar i atemorir a capes dubitatives del electorat o poc inclinades a votar pel Sí, per tal de mobilitzar el seu vot, i aprofitant l’altíssima abstenció que preveien les enquestes aconseguir la victòria. A sectors colpejats per la pobresa i l’atur se’ls va insistir constantment amb la idea que els subsidis i repartiments de terres per a la reinserció dels guerrillers representaven una discriminació cap a ells i comportarien retallades en altres ajudes socials. Per a les capes mitges van afegir al discurs que el finançament del postconflicte sortiria d’augmentar-los els impostos i provocaria un endeutament massiu i un col·lapse financer. Com ja va fer la dreta espanyola en les eleccions del 26J, van utilitzar la difícil situació que viu Veneçuela, parlant de “lliurament del país al castrochavisme”, i la creixent impopularitat del govern de Santos- a qui la propaganda de la burgesia mundial presenta com a pare de l’acord-.

L’agitació reaccionària contra l’acord podria haver estat contrarestada amb una campanya enèrgica vinculant la lluita per la pau a millores en les condicions de vida del poble. Però la gran paradoxa del plebiscit (i que explica en gran mesura el resultat) és que, encara que els 6.377.482 que votaren Sí són majoritàriament gent que busca una alternativa d’esquerres (que vol la pau però també canvis profunds que la facin possible i duradora), la direcció política de la campanya es trobava (i segueix estant-ho) en mans de Santos i dels sectors de la burgesia colombiana i mundial que li donen suport. Ells defensen l’acord amb les FARC pels seus propis motius i interessos de classe, que tenen poc a veure amb l’anhel de pau i canvi social de les masses.

Des que va començar la negociació, Santos va declarar el model econòmic i polític innegociable, impedint la inclusió a l’acord final de propostes com una reforma agrària que acabi amb el latifundisme i garanteixi l’accés a la terra als camperols o altres mesures que millorin les condicions de vida del poble. Una de les raons del govern per a voler ratificar de pressa i corrents l’acord era aprofitar el clima d’esperança resultat d’aquest per a aplicar amb menor oposició un ajust econòmic (pujada de l’IVA, retallades socials..) que porten aplaçant mesos. (“La pau que precedeix l’ajust a Colòmbia”, Amèrica XXI, 9-3-2016)

En aquestes circumstàncies, les lloes a la pau en abstracte i la desfilada de representants de governs i intel·lectuals burgesos donant suport a Santos difícilment podien contrarestar el “vot de la por i del ressentiment” uribista. Ni tampoc mobilitzarien al 63% de l’electorat que vol viure en pau però es va abstenir, bé perquè consideraren l’acord un fet consumat (un cop signat pel Govern i les FARC i avalat per la “comunitat internacional”), bé perquè no trobaren punts en el seu contingut que els convencés de la necessitat de votar Sí.

Segons la llei colombiana, el govern podria aplicar els punts fonamentals pactats amb les FARC per altres vies. Tot i així, Santos i els imperialistes han plantejat obrir una negociació amb el sector de Uribe per a modificar l’acord. Mentre insisteixen que els guerrillers compleixin la seva part, concentrant-se en les zones previstes per al lliurament d’armes, obren la porta a que la burgesia latifundista i els paramilitars, enemic furibunds de qualsevol concessió als camperols, puguin limitar encara més, i fins i tot eliminar, aspectes clau en els quals les FARC ja rebaixaren les seves demandes inicials.

Els dirigents guerrillers han cridat a les masses a mobilitzar-se als carrers en defensa del contingut de l’acord de pau i han declarat que mantindran l’alto el foc, sense posar-hi data límit. Santos ha ordenat a l’exèrcit perllongar la treva fins el 31 de desembre, sense especificar què passarà després. Aquesta limitació temporal de l’alto el foc i la concessió del Nobel de la Pau a Santos per part de la burgesia mundial pretenen reforçar la seva autoritat i pressionar als uribistes però, sobre tot, a les FARC per a que acceptin una possible modificació de l’acord a la baixa. Tot i així, segueix sense estar res clar, ni que aquest pacte en el si de la burgesia colombiana es produeixi ni que, de produir-se, el seu contingut resulti acceptable per als guerrillers. Tot el procés podria saltar pels aires.

Per a determinar què pot passar i, sobre tot, quines són les tasques per a l’esquerra, hem de partir de les causes econòmiques i socials que originaren i han mantingut obert el conflicte armat tant temps, i entendre per què fracassaren processos de pau anteriors, desemmascarant els interessos de la burgesia uribista però també de la que representa Santos i situar la lluita per la pau en el context de crisi i agudització de la lluita de classes que viu el capitalisme, a Colòmbia i internacionalment.

De la insurrecció camperola de masses a l’enquistament del conflicte armat

El conflicte armat colombià, el més antic i un dels més sagnants del planeta (250.000 morts, 45.000 desapareguts, al voltant de 6 milions de desplaçats en els darrers 52 anys), enfonsa les seves arrels en la injusta distribució de la terra i la riquesa que caracteritzen, des dels seus orígens, al capitalisme colombià. Avui en dia, un 1% de propietaris segueix concentrant el 60% de terres aptes per al cultiu (http://www.elespectador.com/noticias/nacional/concentracion-de-tierra-el-mayor-problema-agrario-colom-articulo-481444). Cada intent de canviar aquesta situació ha xocat amb la repressió més sagnant per part de l’oligarquia.

Les FARC i l’ELN tenen el seu origen, en última instància, en la insurrecció massiva de camperols per a defensar-se de la violència de l’Estat i dels terratinents. L’assassinat, al 1948, de Jorge Eliécer Gaitán, líder molt estimat pel poble que– després de presentar-se a la presidència proposant una reforma social àmplia- va ser assassinat per la oligarquia, va provocar un esclat social (“Bogotazo”) brutalment reprimit. Diversos fronts camperols sorgits després del Bogotazo es van unificar en les FARC i van ser guanyats al 1964 pel Partit Comunista.

Al 1985, després d’un acord de pau similar a l’actual, les FARC abandonaren les armes i crearen una organització política legal: la UP (Unió Patriòtica). El creixement de la UP va ser contestat amb l’assassinat, a través de l’acció combinada de l’aparell estatal i dels paramilitars d’extrema dreta (organitzats per aquell mateix Estat i finançats per terratinents i empresaris), de 3.000 militants entre 1985 i 1989, inclosos dos candidats presidencials. Després d’això, la guerrilla va tornar a empunyar les armes.

A mitjan dels 80, les FARC eren un dels moviments armats amb més efectius, influència i poder militar del planeta. Durant les negociacions de pau de 1983, diverses enquestes deien que un 70% de la població colombiana donava suport als diferents grups guerrillers o justificava la seva existència per la injustícia social i la repressió de l’Estat (citat per l’escriptora i exdirigent de la guerrilla M19 Laura Restrepo en el seu llibre “Història d’un entusiasme”).

Un aspecte clau per a entendre el desenvolupament de la lluita de classes a Colòmbia és com la burgesia i l’imperialisme modificaren aquesta relació de forces. Encara que les FARC mantenen capacitat operativa i influència en diverses zones, la burgesia ha aconseguit debilitar-los clarament durant les dues darreres dècades. El punt de inflexió va ser el procés de pau de 1998-2002. Mentre el govern de Pastrana perllongava 4 anys una negociació en la qual no tenia intenció de cedir en res, ni tan sols punts irrenunciables per a les FARC com la dissolució dels paramilitars, l’aliança entre aquests i l’exèrcit, amb el suport del imperialisme nord-americà, aconseguia- gràcies als gegantescos recursos dels plans Colòmbia i Patriota (justificats per la suposada lluita contra el narcotràfic)- minvar el poder militar guerriller. Però el cop més important va ser polític. La burgesia va utilitzar el seu control del mitjans de comunicació per a atribuir el perllongament de la guerra i posteriorment la ruptura del diàleg als guerrillers, esborrant els orígens de la seva lluita i creant un clima de histèria contra ells.

Això es va veure facilitat per l’absència d’un programa de transició i mètodes de lluita per part de les FARC que desplacessin l’eix de la seva acció política de l’enfrontament militar directe amb l’Estat a la mobilització de les masses obreres i camperoles per les seves reivindicacions i necessitats immediates, vinculant aquestes a la lluita per la pau i la transformació socialista de la societat. Molts mètodes usats per a sostenir durant dècades un combat desigual contra l’Estat (segrestos, atemptats contra centrals elèctriques i oleoductes, imposats a la població de les zones que controlava) van fer disminuir el suport a la guerrilla en cada cop més sectors de les masses.

El desenvolupament del uribisme i les divisions en la burgesia colombiana

Aquell clima de por i odi cap als guerrillers va ser la onada sobre la qual es va muntar Álvaro Uribe, un terratinent vinculat als paramilitars i al narcotràfic (com han denunciat diputats en el Parlament colombià https://www.youtube.com/watch?v=J1JSPxtrIEg), guanyant al 2002 la presidència. Aprofitant el desprestigi dels partits tradicionals per la crisi econòmica i els escàndols de corrupció, Uribe va guanyar fent tota una sèrie de promeses demagògiques, entre elles acabar amb la violència i derrotar a la guerrilla.

La burgesia mundial i colombiana (inclòs Santos i la burgesia que avui li dóna suport) presentaren a Uribe com el salvador de Colòmbia. L’ajuda econòmica i militar de Washington, que veia en ell un ariet contra la revolució veneçolana, el creixement de l’economia mundial entre 2002 i 2008, la creixent importància de l’or i del petroli en les exportacions colombianes (d’un 27,34% al 55,22%) proporcionaren estabilitat política i econòmica al sistema i marge a l’extrema dreta uribista per a desenvolupar xarxes clientelars i programes assistencials com “Famílies en Acció” i altres. Uribe va forjar una base de masses no només entre les capes mitges, sinó també en sectors desmoralitzats de la població més humil del camp i de les ciutats. En el plebiscit ha tornat a explotar això, oposant-ho al deteriorament econòmic dels últims anys.

Les contradiccions entre Santos i Uribe no van sorgir amb el procés de pau. Aquest les ha amplificat, convertint-se en el principal camp de batalla entre ambdós, però les divergències, anteriors, abasten aspectes que van des de les estratègies per a contenir el malestar social, o com enfrontar els efectes de la crisi capitalista mundial sobre l’economia colombiana, fins a disputes pel control de l’Estat i el repartiment de quotes de poder entre diferents grups oligàrquics.

Des del 2008, un sector de la classe dominant comença a alarmar-se per la situació fora de control de la camarilla uribista. La seva arremesa contra Veneçuela va trencar les relacions amb el segon importador de productes colombians. Esclataren escàndols com l’espionatge i coaccions dels serveis secrets a sectors de la burgesia crítics amb Uribe. Les mobilitzacions massives dels camperols indígenes, les vagues dels centres de canya i treballadors judicials, la vaga general d’octubre de 2008 i l’ascens de la mobilització obrera i popular van mostrar que, animat pel gir a l’esquerra en la resta de Llatinoamèrica, el moviment de masses estava en ascens i començava a superar els intents de frenar-lo mitjançant la criminalització i la repressió del govern.

Un sector majoritari de la burgesia, amb el suport del imperialisme nord-americà (representat ja per Obama), va impedir que Uribe optés a una tercera reelecció al 2010 i va promoure un rentat de cara. Santos, exministre de Defensa de Uribe, i destacat membre de la burgesia financera i industrial, va ser escollit. Marcant diferències amb el seu predecessor, Santos va adoptar un discurs “centrista”, prometent fins i tot tímides reformes socials (la majoria d’aquestes incomplides), va recuperar les relacions amb Veneçuela i fins i tot va relegar a l’ostracisme polític a Uribe, investigant i empresonant a diversos dels seus familiars i col·laboradors per corrupció, paramilitarisme i fins i tot vincles amb el narcotràfic. Això inicialment va incrementar el seu suport i li va donar cert perfil “progressista” entre alguns sectors de les masses.

L’aposta de Santos per la negociació i el paper de l’esquerra

Amb l’obertura, al 2012, d’un nou procés de negociació amb les FARC, Santos buscava ampliar aquest suport, imposar-se definitivament als uribistes i aplicar amb menor contestació social tota una sèrie de mesures que el capitalisme colombià necessita. Això s’inscrivia també dins dels plans econòmics de, al menys, un sector de la burgesia colombiana, que busca diversificar les seves relacions comercials (reduint la dependència de les exportacions als Estats Units i, en menor mesura, a Veneçuela) i incrementar (davant de la caiguda del cafè i altres productes agraris, i les limitades reserves petrolieres del país) l’explotació de la riquesa minera i biodiversitat que posseeix Colòmbia per a entrar amb força  en la lluita pels mercats  com l’or i altres minerals, els biocombustibles i transgènics, etc.

Santos ha criticat l’excessiva extensió de territori dedicada a latifundis o ramaderia extensiva (sectors als quals Uribe representa) o les grans superfícies (incloses aquelles a on els guerrillers exerceixen un control polític i militar) insuficientment aprofitades que podrien obrir-se a una explotació capitalista més extensiva. Aquest objectiu de l’acord se’l va recordar als uribistes Shlomo Ben Ami, excanceller israelita i un dels estrategues burgesos que assessora a Santos: “Colòmbia es troba immersa en una greu crisi del seu model de creixement econòmic. (...) Segons un recent informe de l’Agència Nacional de Intel·ligència dels EEUU està destinada a ser una de les grans sorpreses de l’economia mundial. Això no depèn de la solució del conflicte armat, però la seva finalització facilitaria que l’enlairament històric del país sigui més incloent socialment i, per tant, més potent i sostenible.” (“Pau a Colòmbia, aquesta vegada és possible”, Política Exterior Nº 170, Març-Abril 2016).

Les eleccions presidencials del 2014, plantejades en gran part com un mesurament de forces entre Santos i Uribe (amb la negociació amb les FARC i els efectes de la crisi com a punts estrella) van ser un avís del que ha succeït en el plebiscit. En primera volta Santos va perdre 3 milions de vots (degut fonamentalment al increment de l’atur i la inseguretat ciutadana), sent superat per Zuluaga, candidat uribista. El descontent social no només es va expressar per la dreta. El Pol Democràtic (esquerra) va multiplicar per 5 el seu suport respecte 2010, arribant als 2 milions de vots (18%). Tal i com va haver de reconèixer el propi Santos, la seva victòria en segona volta es va produir degut a la mobilització de votants d’esquerra per a salvar el procés de pau, impedint la victòria uribista.

En aquell moment dèiem: “L’alternativa per a la classe obrera i els oprimits no pot ser entre el dolent i el pitjor, sinó construir una alternativa unitària d’esquerres. (...) L’ascens de les vagues, el creixement del Pol en aquelles presidencials, la lluita massiva contra el intent de inhabilitar a l’alcalde d’esquerres de Bogotà per municipalitzar la recollida d’escombraries, la vaga agrària que va paralitzar el país al 2013 i novament aquest any, la magnífica lluita victoriosa dels estudiants al 2012, mostren les possibilitats per a una alternativa d’esquerres de masses. La clau és que el PDA i les altres forces d’esquerra construeixin un front unitari i unifiquin les mobilitzacions i reivindicacions obreres i populars en un programa comú que vinculi la lluita per la fi del conflicte armat a aquelles mateixes  reivindicacions i a la necessitat de transformar la societat.” (http://www.izquierdarevolucionaria.net/index.php/internacional/otros-america-latina/9076-primera-vuelta-de-las-presidenciales-en-colombia).

Lamentablement, això no va succeir. Molts dirigents de l’esquerra donaren suport acríticament a Santos. La candidata presidencial del PDA, Clara López, va acceptar convertir-se en la seva Ministra de Treball. Altres dirigents no renunciaren a criticar a Santos i a defensar les seves propostes en diferents assumptes però van deixar la iniciativa política del procés de pau i els mètodes i la campanya per a ratificar l’acord en les seves mans. Aquesta absència d’una política de independència de classe va afectar també als comandants de les FARC, el paper dels quals es va veure limitat a convèncer a les seves bases d’acceptar l’acord i demanar perdó pels delictes comesos durant el conflicte. Mentre, els crims de l’Estat i els paramilitars (que han causat la immensa majoria de víctimes) quedaven en segon plànol, com a accions aïllades i no com una estratègia de la classe dominant. La identificació del Sí a l’acord amb Santos va afavorir el No. Si en la segona volta de les presidencials de 2014 Santos va obtenir 7.839.342 vots, en el plebiscit- amb la seva popularitat desplomant-se- el Sí va tenir 6.377.482.

I ara què?

Després de la victòria del No, milions de persones tenen el cor en un puny, especialment en les zones colpejades per la guerra (a on, desmuntant el intent uribista de presentar-se com a portaveu de les víctimes, va guanyar clarament el Sí a l’acord). Tenint el compte que el procés ha arribat prou lluny, l’aposta estratègica de la burgesia colombiana i mundial per a una sortida negociada i el cost que tindria una ruptura, la possibilitat d’establir-se algun tipus de renegociació a la baixa de l’acord, consensuada amb els uribistes o no, no pot ser descartada. Tot i així, aquesta possibilitat està lluny de ser l’única.

Ja hem explicat els motius de Santos per a buscar l’acord, que no tenen res a veure amb els desitjos de pau de milions que votaren Sí, sinó amb interessos estratègics de la classe dominant. El suport dels imperialistes a l’acord guarda relació amb aquests mateixos plans per a explotar més intensivament els recursos miners i ecològics de Colòmbia que abans citàvem. Però, a més, s’inscriu en la seva estratègia per a estabilitzar el capitalisme a Amèrica Llatina, després de dues dècades marcades per l’avenç de la revolució veneçolana i l’ascens de la mobilització de masses en altres països.

Després de recuperar els governs de l’Argentina i el Brasil, amb Cuba avançant cap al capitalisme, una Colòmbia amb major control de la burgesia sobre el conjunt del seu territori facilita els plans per a estrènyer el cèrcol polític sobre Veneçuela. Aquest cèrcol, combinat amb el sabotatge econòmic, la desestabilització i la negociació amb la cinquena columna burocràtica que ja en aquests moments frena la revolució des de dins i la desvia del camí socialista plantejat per Chávez, busca descarrilar el procés revolucionari. Avui pressionant per a que s’apliquin polítiques capitalistes que abandonin les mesures més a l’esquerra, i en quant puguin intentant derrotar la revolució de manera definitiva.

Els motius de la burgesia uribista per a oposar-se a l’acord de pau són igual o fins i tot més espuris que els de Santos i els imperialistes per a donar-li suport. Pretenen recuperar pes polític en la presa de decisions i les quotes de poder dins de l’aparell estatal que Santos els ha anat traient, garantint la impunitat de diversos dels seus membres (investigats per paramilitarisme i corrupció) i esborrar de l’acord reivindicacions com la restitució de terres als camperols desplaçats, que van ser despullats d’aquestes per part dels paramilitars en benefici dels latifundistes i empreses mineres. L’acord Govern-FARC recull de forma limitada aquest punt, creant un cos de jutges agraris que dictaminaria sobre la propietat de 7 milions d’hectàrees durant els propers anys. Els uribistes volen eliminar qualsevol referència a aquesta i altres reivindicacions populars perquè temen que, tot i que avui l’acord no les concreti, o ho faci limitadament, la seva simple menció podria estimular la lluita de les masses. Per això, a pesar de tota la pressió imperialista a favor d’un pacte de mínims Santos-Uribe, no està clar que ho aconsegueixin. Un sector del uribisme podria avantposar els seus objectius a curt termini i està a favor, però molts, veient el resultat del plebiscit i les perspectives d’agudització de la crisi econòmica, podrien apostar per donar llargues a la negociació confiant en guanyar la presidència en les eleccions del 2018.

En qualsevol cas, la pau està en clar perill. El principal obstacle a la pau és, en última instància, la dominació de la burgesia i l’existència del sistema capitalista, que nega les terres i un lloc de treball digne a milions de joves, treballadors i camperols, condemnant-los a patir les conseqüències dramàtiques d’una crisi que, lluny de remetre, pot empitjorar en els propers anys.

Per un Front Unitari de l’esquerra amb un programa de classe que derroti tant a Uribe com a Santos

Santos va incrementar l’endeutament amb organismes internacionals buscant aplaçar les mesures d’ajust que reclama la burgesia fins a després de la ratificació de l’acord de pau. També va devaluar el pes, aplaçant la recessió a costa de fer-la més dura quan arribi. “La caiguda en els preus del petroli va reduir en 12 mil milions de dòlars els ingressos de 2015 als que se sumarien uns altres 6 mil milions aquest any, gairebé el 7% del PIB del país. Els “mercats”, actors sagrats en aquesta nació, adverteixen sobre un xoc imminent; demanen “severitat” en l’ajust fiscal i rebaixen les perspectives del país i dels seus principals bancs (...) El gerent general del Banc de la República, José Darío Uribe, va ser concret durant un fòrum sobre la situació econòmica: “La caiguda del  ingrés no pot tractar-se com una caiguda temporal; no podem seguir gastant com abans i finançant-nos amb estalvi de l’exterior amb l’expectativa que en el futur tornarem a generar nous ingressos per a pagar aquest deute (...)” Colòmbia no escaparà als durs impactes de la crisi petroliera, que ja colpeja als seus veïns de Veneçuela i l’Equador: “Colòmbia no serà l’excepció, és qüestió de temps”, anticipa” (“La pau que precedeix a l’ajust a Colòmbia, Revista Amèrica XXI, 9-3-16).

Aquest context, al qual s’uneix la polarització política que va evidenciar el plebiscit, prepara una agudització de la lluita de classes. La resposta de l’oligarquia, com sempre, combinarà intents d’enganys, absorbiment de dirigents per a desmoralitzar a les masses, repressió i violència. Diferents organitzacions de drets humans han denunciat l’increment d’assassinats de lluitadors populars i activistes pels drets humans a mans de les anomenades Bandes Criminals (Bacrim), resultat de la reorganització dels paramilitars (http://www.publico.es/internacional/guerrilla-farc-paramilitares-colombia.html). Després de la signatura en 2006 d’un acord-farsa entre Uribe i els paramilitars, es va anunciar la desmobilització d’aquests, però la realitat és que, dispersos ens grups més petits (per a fer-los més controlables per la burgesia), segueixen existint.

Diferents col·lectius obrers, camperols i estudiantils, al mateix temps que saludaven el procés de pau i es comprometien a defensar-lo del sabotatge uribista, han insistit correctament que l’acord no pot significar cap aplaçament, moderació o renúncia del moviment obrer, camperol i estudiantil a lluitar per les seves reivindicacions. Els treballadors i el poble de Colòmbia avui més que mai no han de tenir ni un gram de confiança en cap sector de la burgesia. La tasca és organitzar i unificar la mobilització de masses per la pau i vincular aquesta lluita contra l’ajust que preparen els capitalistes, aixecant un Front únic de l’esquerra amb un programa que reculli totes les reivindicacions obreres i populars i derroti a ambdós sectors de la classe dominant.