Qui pateix la crisi i qui viu com un rei a Veneçuela? PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per William Sanabria   
dimecres, 21 de juny de 2017 23:36

Tintori-y-sus-camaradas“Segons com augmenta l’escassesa d’aliments, s’estén la cua de compradors al voltant d’un supermercat a la secció arbrada d’Altamira a l’est de Caracas. Si creues el carrer veuràs un escenari molt diferent: l’Hotel Cayena, els costos de producció dels quals van arribar als 40 milions de dòlars, s’ha convertit en un refugi per als veneçolans que poden pagar 1.000 dòlars per una botella de xampany La Grande Année de Bollinger.(…) Eixe preu equival a 40 vegades el salari mínim mensual. Mentrestant, béns bàsics com l’oli de cuina, sucre, arròs i farina de dacsa es tornen cada vegada més escassos i els seus preus continuen pujant. ”. “És un oasi en mig del caos; tot funciona i pots trobar de tot”, diu un inversionista de l’hotel mentre barreja un poc del formatge italià Grana Padano al seu risotto de bolets”

(https://enterprise.ft.com/es/financial-times-en-espanol/los-ricos-en-venezuela-crean-su-propio-oasis/)

Veneçolà ric, veneçolà pobre

Un altre oasi: “L’elegant Caracas Country Club, fundat fa gairebé 100 anys té 3,000 membres que gaudeixen de preciosos jardins, habitacions plenes d’antiguitats i un camp de golf de 18 forats. (…) En aquest ambient és difícil percebre que el país està en mig d’una crisi econòmica. A finals de l’any passat es va inaugurar una franquícia del reconegut Buddha-Bar a Caracas. En la festa d’inauguració va fluir el xampany Taittinger, els convidats van gaudir dels malabarismes d’acròbates i els percussionistes van proporcionar el ritme per a la celebritat de la nit, DJ Ravin. “Continua havent gent bella amb diners que vol gaudir de la vida aquí”, diu el propietari (…)” (https://enterprise.ft.com/es/financial-times-en-espanol/los-ricos-en-venezuela-crean-su-propio-oasis/)

Aquestes descripcions, aparegudes en un diari de la burgesia internacional com The Financial Times, coincideixen amb les denuncies realitzades a mitjans del 2016 per l’empresari basc Agustin Otxotorena, simpatitzant de la revolució bolivariana, al diari estatal afí al govern “El Correo del Orinoco”. “Si tens diners hi ha whisky de 18 anys, exquisit rom veneçolà, xampany francès, vodka rus o suec, bombons belgues, carns saboroses, llagosta, roba de marca, restaurants exclusius, discoteques espectaculars, platges amb iots, clubs de golf, d’hípica, tenis, futbol i tot un país dins d’un altre país on no hi ha pobres; les dones i els xiquets són rossos, van a escoles exclusives, universitats exclusives, i es diverteixen a l’Illa Tortuga o al Arxipèlag dels Roques, on els únics negres o pobres són els cambrers, el servei o els de seguretat. L’univers de la (Lilian) Tintori (esposa de Leopoldo López) i dels seus acòlits no és d’escassesa precisament”. (https://www.aporrea.org/oposicion/n291427.html)

Ambdós testimonis xoquen amb tot el que els mitjans de comunicació capitalistes repeteixen un dia sí i un altre també sobre Veneçuela. Segons ells, les causes del desproveïment de productes bàsics cal buscar-les a les polítiques “socialistes” i “intervencionistes” del govern. Aquetes polítiques tindrien lligats de peus i mans i desmoralitzats els empresaris.

No es pot fer una revolució a mitges

La veritat és que durant aquests anys de revolució, el poble veneçolà ha conquerit nombroses millores i drets socials que abans li eren negades. Es va reduir significativament la pobresa, milions de joves i treballadors van accedir per primera vegada a l’educació superior i mitja. L’expropiació de desenes d’empreses tancades pels empresaris, o que aquests mantenien paralitzades per a sabotejar l’economia, va salvar milers de llocs de treball i va crear l’expectativa que es poguera estendre el control obrer. Però tot aquest procés ha quedat tallat. La propietat de les grans empreses, els bancs i la terra continuen en mans dels mateixos de sempre.

Amb la caiguda dels preus del petroli, i la negativa del govern bolivarià a expropiar al conjunt de la classe capitalista, la crisi econòmica va començar a colpejar cada vegada més durament milions de treballadors i les capes inferiors de la classe mitjana. Mentre, una minoria formada per banquers, empresaris i les capes superiors de la petita burgesia manté els seus privilegis i fins i tot ha trobat el mode de fer negocis amb la crisi. “Malgrat les seues queixes, la majoria dels rics al país viuen les seues vides en dòlars. Ja que la moneda local ha baixat, romandre a Veneçuela s’ha tornat molt més assequible.” (https://enterprise.ft.com/es/financial-times-en-espanol/los-ricos-en-venezuela-crean-su-propio-oasis/)

“Les tendes normals recorren als petits importadors, a allò que el govern distribueix ara, que es menys per l’escassesa de dòlars i la baixada del petroli... Sobretot es proveeixen del producte nacional, (hortalisses, fruites,...) que no és molt perquè en molts casos els empresaris deixen de produir fins que el govern els puja els preus” explica el ja esmentat empresari basc, simpatitzant del govern bolivarià, Agustín Otxotorena. “Les grans cadenes de distribució veneçolanes (Macro, Excelsior Gama, Plaza's, etc...) importen directament i treballen amb els importadors privats més forts. La seua referència és el dòlar i els seus productes estan dolaritzats a la venda. És per això que hi ha productes de luxe per a avorrir. Perquè no estan subjectes a regulació.” (…) ”Mentre el preu del petroli va aguantar, el govern veneçolà hi va dur menjar i de tot, i va donar dòlars als importadors que bàsicament estafaven el govern posant sobrepreus en dòlars, corrompent els funcionaris per a que certificaren que per exemple havien dut tres contenidors de recanvis d’automòbils...quan a soles havien dut un i ho havien passat tres vegades pe la duana. Milers i milers de milions de dòlars se’n van anar així. Funcionaris corruptes i oligarques corruptors, els que tenien experiència històrica en el maneig de comptes en paradisos fiscals, triangulació i maneig bancari internacional, i els contactes amb les empreses subministradores. Dècades de experiència en aquestes situacions, veritable esport nacional a Veneçuela en tot el segle XX, facultaven l’elit veneçolana a seguir controlant el comerç d’importació. A un, tres, cinc o vint pilotades i se’n portaven 1, 5, 100 o 500 milions de dòlars a l’estranger. Sí, sí, heu llegit bé les xifres”.

(https://es-la.facebook.com/agustin.otxotorena/posts/10208018266351847)

Un dels aspectes més increïbles (i significatius) de les denúncies realitzades per Otxotorena és que van ser difoses profusament en mitjans de comunicació estatals i saludades per alts funcionaris i membres del govern com a prova irrefutable que, efectivament, era mentida que en Veneçuela “faltés de tot”. Però, acte seguit, no es va fer res! Els oasis per als rics continuen existint! I els aliments continuen sense arribar al poble!!

Les mesures capitalistes i els acords amb els empresaris incrementen les desigualtats socials

La política adoptada pel govern de Maduro des de llavors ha sigut buscar una gran aliança amb els empresaris i multinacionals el resultat del qual està sent acréixer les diferències entre rics i pobres en l’accés als aliments i altres béns i serveis. Amb l’objectiu d’apaivagar els ànims d’una part de la població més necessitada, s’han implementat els Comitès Locals de Proveïment i Producció (CLAP) que venen quinzenalment o mensualment bosses amb productes molt bàsics i limitats a preus fixats pel govern. Segons dades oficials d’aquest, els CLAP arriben en aquest moment tot just a un 30% de veneçolans. Cosa que (denúncies sobre corrupció i arbitrarietats en la distribució a banda) resulta totalment insuficient donades les necessitats existents no sols en el poble pobre sinó també en la classe obrera fins i tot en una part significativa de capes mitjanes.

D’altra banda, els acords amb empresaris i multinacionals per què importen i venguen a preus del mercat internacional, i fins i tot superiors, tota una sèrie de productes ha posat molts d’aquests a les lleixes dels supermercats. Però a costa d’augmentar la frustració del poble. Què treballador pot comprar oli, llet, mantega o arròs al mateix preu que es paga a Europa o als EUA quan el seu salari, traduït a dòlars o euros, no arriba a 100 mensuals?

La llista dels veneçolans rics, que no sols no pateixen aquesta situació sinó que fins i tot estan incrementant les seues fortunes mentre el poble pateix, és escandalosa començant pels principals dirigents de la mateixa dreta contra-revolucionària agrupada en la MUD. Leopoldo López, empresonat per organitzar atacs armats per part de les bandes feixistes del seu partit que van causar desenes de morts el 2014, prové d’una de les famílies històriques de l’oligarquia veneçolana. A més a més, junt al seu oncle i cosí participa d’un “ampli llegat de saqueig financer i neocolonització econòmica” que abasta “drets comercials de diferents multinacionals” i “sucoses línies de crèdit internacional altament especulatives per a ara erigir-se com a un important “empresari” de la construcció immobiliària, sector d’assegurances, hotels, casinos i clubs nocturns.”

(http://www.resumenlatinoamericano.org/2015/09/14/venezuela-las-conexiones-financieras-de-leopoldo-lopez/)

La família Capriles a la qual pertany un altre dels principals líders de la MUD, Henrique Capriles Radonski, és de les més riques de Veneçuela, amb interessos en el sector immobiliari, comunicacional i bancari, tant veneçolà (Mercantil, Banesco) com espanyol (Abanca)

Un altre dels grans beneficiaris de la crisi econòmica i alimentària veneçolana és Lorenzo Mendoza, propietari del principal grup empresarial privat, Polar, i peça clau del sabotatge econòmic. Mendoza utilitza la seua posició monopolística en la producció d’aliments pera exigir constantment divises a preus preferencials amb les que especular i concessions polítiques al govern. I aquest, malauradament, després d’amenaçar-lo i denunciar-lo acaba cedint sempre.

Uns altres destacats guanyadors de la crisi són un ampli grup d’empresaris que porten ja temps jugant amb dues baralles. Mentre tendeixen ponts amb la MUD de cara a un possible futur, acudeixen somrients a les reunions per a la “reactivació econòmica” i el “reimpuls productiu” amb el govern. A canvi d’un bon grapat de dòlars, per suposat! Juan Carlos Escotet, propietari de Banesco, és l’exemple més descarat. Apareix en la llista Falciani i el seu banc, principal entitat financera privada del país, a més a més de seu a Veneçuela també la té ara a Panamà, havent-se fet en circumstàncies poc clares amb nombroses empreses i propietats a diferents països llatinoamericans i a l’Estat espanyol, on va comprar Abanca.

Una altra empresa veneçolana, la cadena Sambil, està aprofitant també aquest moment per a expandir-se internacionalment. Acaba d’obrir un primer centre comercial a Leganés (Madrid) i té plans per a estendre’s a unes altres zones.

Revolució dins de la revolució per a acabar amb el capitalisme i la burocràcia.

Alguns funcionaris governamentals han arribat a presentar el fet que empresaris que eren denunciats com a sabotejadors i contra-revolucionaris estiguin reunint-se amb el govern i subscrivint acords com a una gran victòria. La realitat és que veure com aquests elements s’omplin les butxaques mentre el poble continua tenint problemes per a accedir a tota una sèrie d’aliments bàsics sols contribueix a estendre la desmoralització i l’escepticisme. El mateix ocorre, o pitjor, amb el desenvolupament, junt a la burgesia tradicional i en un temps rècord, d’una burgesia de nou cuny (que en alguna ocasió fins i tot es declara bolivariana) eixida de les files de la mateixa burocràcia de l’Estat.

La corrupció de la burocràcia és un dels elements que més ha danyat el procés revolucionari. Chávez va fer una crida a la lluita contra aquesta xacra, alguns alts càrrecs han sigut denunciats i en algun cas fins i tot detinguts, però la majoria han fugit impunement i hi existeixen infinitat de denúncies de corrupció per part de treballadors d’institucions i empreses públiques, comitès veïnals, camperols, contra alts funcionaris i militants que romanen als seus llocs o fins i tot són premiats amb ascensos. El problema és que, així com roman inalterada la propietat capitalista dels bancs, la terra i les grans empreses, es manté un Estat que continua sent burgés. Això, com a tots els països capitalistes, facilita l’extensió de la corrupció i frena i fins i tot reprimeix els intents de la classe obrera i el poble de controlar i substituir eixos funcionaris i dirigents.

Tan sols una revolució dins de la revolució encapçalada pels mateixos treballadors i el poble, prenent el poder polític i econòmic a les seues mans i gestionant-lo de manera democràtica, pot obrir el camí al socialisme i la igualtat. Sols així es podrà resoldre els greus problemes socials que pateix Veneçuela i en primer lloc el de la producció i distribució d’aliments a preus accessibles per al conjunt del poble, acabat amb la desigualtat entre rics i pobres que s’està produint.