6 anys del 15M PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Esquerra Revolucionària   
dimarts, 16 de maig de 2017 20:50
Una expressió de refús al sistema capitalista i la seva crisi

El diumenge 15 de maig desenes de milers de persones van sortir als carrers de les principals ciutats de tot l'Estat per a protestar per les conseqüències antisocials de la crisi capitalista, contra les mesures d'ajustament i retallades adoptades pel govern del PSOE, i l'evidència, cada dia més clara, que la democràcia que vivim amaga en realitat una brutal dictadura del capital financer. Un dia abans, prop de 200.000 persones convocades per CCOO, UGT i organitzacions de l'esquerra, amb una presència molt destacada de treballadors del sector docent i sanitari i també de milers de joves, van abarrotar el centre de Barcelona en una marxa contra les retallades proposades pel govern dretà de CIU. Ambdues convocatòries deixen clar l'ambient positiu que existeix entre capes molt àmplies de la població a donar la batalla contra les receptes capitalistes, l'atur massiu i les contrarreformes que perjudiquen a la majoria de la població treballadora. 

Convocades per la Plataforma “Democràcia Real Ja”, les manifestacions del 15 de maig van ser molt nodrides. A Madrid van participar desenes de milers de persones que van col·lapsar el carrer Alcalá. En ciutats com Barcelona, Sevilla, València, Màlaga, Granada, Santiago… van arribar a ajuntar-se milers més. Tal com han recollit els mitjans de comunicació, en les manifestacions van participar persones de totes les edats, des d'estudiants universitaris i joves treballadors fins a desocupats i jubilats. Al llarg de la manifestació es van corejar consignes contra els banquers i el poder financer, contra la corrupció i “la classe política”. S'exhibien pancartes i cartells realitzats artesanalment amb lemes contra l'atur i els beneficis dels milionaris, en demanda d'un habitatge digne, o en defensa de la sanitat i l'educació públiques. A pesar que s'ha tractat de presentar aquesta mobilització com una cosa al marge de qualsevol ideologia, les pròpies cròniques dels periòdics, i les consignes corejades, donen testimoniatge del caràcter d'esquerres de les manifestacions i la forta càrrega anticapitalista implícita en les mateixes. 

Quan estava acabant la manifestació a Madrid es va produir una brutal intervenció per part de la policia, amb el resultat de 24 detinguts. No obstant això, a la Puerta del Sol, la policia antidisturbis desplegada va tenir finalment que retirar-se davant la pressió dels milers de manifestants. Una vegada acabada la protesta, un grup d'unes 100 persones van muntar un campament en la Puerta del Sol, amb la intenció de romandre allí almenys fins al dia de les eleccions, però a la matinada del 17 de maig la policia va intervenir violentament desallotjant als acampats, a instàncies del PP de Madrid i de la delegada del govern en la ciutat, del PSOE. Aquesta intervenció va venir precedida d'una Assemblea de més de 1000 persones, davant la crida llançada pels acampats perquè s'acudís a la Puerta del Sol a participar.

Com reacció al desallotjament del campament, en la tarda del 17 de maig prop de 10.000 persones, majoritàriament joves, van tornar a col·lapsar la Puerta del Sol, i milers més es van concentrar en nombroses ciutats de tot l'Estat. L'ambient de lluita, d'ànim i el contingut anticapitalista de les consignes corejades van tornar a brillar amb força. 

No hi ha ambient per a lluitar? No hi ha consciència? 

La magnitud i extensió d'aquetes manifestacions, sens dubte de les més importants des de la vaga general convocada per *CCOO i UGT el 29 de setembre, suposen un pas endavant per a omplir de confiança a la classe obrera i la joventut en les seves forces de cara a derrotar els brutals plans d'ajustament impulsats pels grans capitalistes i aplicats en forma de lleis i decrets pel govern del PSOE. Enfront de tots aquells, entre ells els dirigents sindicals, que vénen plantejant que el problema és la falta de consciència i de disposició a lluitar dels treballadors i la joventut, aquestes mobilitzacions són un exemple concret en el sentit contrari. Existeix ràbia, un profund descontentament i ganes de batallar per a canviar la situació, però fins al moment els responsables de canalitzar tota aquesta força han impedit amb la seva actuació qualsevol resposta contundent en aquest sentit. En tot cas, tard o d'hora tota aquesta ràbia i frustració acaba sortint a la llum, i moltes vegades de la forma més impredictible. Esdeveniments com els que hem vist a Grècia, França o Portugal, o les revolucions en el món àrab, reflecteixen l'enorme polarització política i social existent, i un auge de la lluita de classes com a conseqüència de la profunda crisi que viu el sistema capitalista. 

La responsabilitat de les direccions dels sindicats i els partits de l'esquerra 

Des que va esclatar la crisi econòmica milions de persones s'han vist copejades per acomiadaments massius, baixades de salaris, i brutals retallades en els serveis socials. Aquesta situació ha dut a la burgesia a desemmascarar-se, posant en evidència en que consisteix el sistema capitalista. L'últim exemple han estat les reunions mantingudes per Zapatero amb els directius de les 40 majors empreses del país. D'aquesta manera, mentre es justifica i argumenta la necessitat de dur endavant brutals atacs contra les condicions de vida dels treballadors com a conseqüència de la crisi, llegim dia rera dia en els mitjans de comunicació els beneficis multimilionaris que segueixen recollint els directius dels principals bancs i multinacionals. D'altra banda, les mesures de retallada impulsades per Governs de diferent signe en tot el món, es justifiquen com inevitables, “ja que no hi ha alternativa”. 

Enfront d'aquesta situació les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra han estat incapaces de respondre, generant una enorme desorientació i malestar entre la classe treballadora i els joves. Els dirigents de CCOO i UGT, després de l'èxit de la vaga general del 29 de setembre, van donar per acabat el procés de mobilitzacions, signant amb Govern i la patronal la contrarreforma de les pensions que elevava l'edat de jubilació als 67 anys. Sent incapaços de plantejar una alternativa coherent per a frenar els atacs, Toxo i Méndez s'han col·locat el cartell d'Homes “d'Estat” i, més enllà de les seves intencions, en la pràctica assumeixen la lògica del capitalisme gestionant les retallades amb la intenció de minimitzar-les. I és en aquest context de crisi general del sistema capitalista, quan les concessions i l'estratègia de la desmobilització dels dirigents sindicals dóna confiança a la burgesia per a continuar i aprofundir la seva ofensiva contra les condicions de vida de la majoria de la població. Així, després d'acordar una retallada brutal en el sistema de pensions, han entrat a discutir la reforma de la Negociació Col·lectiva. 

D'altra banda, Esquerra Unida, com s'ha posat en relleu en aquests mesos, tenia marge pera impulsar una autèntica alternativa de lluita, canalitzant i organitzant tot el malestar existent. Però els seus dirigents han optat per una estratègia d'oposar-se als plans d'ajustament des de l'àmbit parlamentari, renunciant entre altres coses a construir en el si dels sindicats un corrent d'oposició que doni la batalla a la política dels dirigents sindicals. L'opció de no esmentar en públic la política de desmobilització i pau social artificial proposta pels líders de CCOO i UGT, i la renúncia a impulsar la mobilització de masses centrant tots els esforços en el terreny electoral, resta a IU capacitat per a connectar amb el profund descontentament que existeix entre la joventut i entre capes avançades del moviment obrer. 

Una mobilització “apartidista”? De “conservadors i progressistes”? 

En un context de desengany per les mesures procapitalistes adoptades pel govern PSOE que ha frustrat les esperances d'amplis sectors de la seva base social (molts antics votants del PSOE van participar en les manifestacions del passat diumenge); en una conjuntura de replegament temporal de la lluita obrera provocada per l'actuació dels dirigents sindicals, en el qual s'alimenta el desengany i l'escepticisme cap als sindicats i les organitzacions polítiques de l'esquerra… els promotors de les mobilitzacions del 15M (la plataforma “Democràcia Real Ja”) han insistit en la idea que aquestes accions tenien un caràcter “apartidista”, remarcant la seva oposició a la presència d'organitzacions i sindicats, estimulant, en definitiva, prejudicis que són contraproduents i que tenen, si més no, un caràcter oportunista.

En el propi manifest d'aquesta plataforma s'insistia en aquesta idea: “Uns ens considerem més progressistes, altres més conservadors. Uns creients, uns altres no. Uns tenim ideologies ben definides, uns altres ens considerem apolítics… Però tots estem preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre al voltant”. A pesar d'això, tal com abans hem insistit, el propi desenvolupament de les manifestacions, la seva composició i les consignes corejades, han demostrat en la pràctica que es tracta d'un moviment amb un caràcter nítidament d'esquerres. Aquest tipus d'idees que no són noves sinó bastant conegudes: les idees de l’apoliticisme i el rebuig a les organitzacions fan el joc als nostres enemics i cap favor a la lluita. Precisament un dels elements que estan destacant els mitjans de comunicació és la falta d'ideologia d'aquestes mobilitzacions, pretenent així de desviar l'atenció respecte al que en el fons reflecteix aquest moviment, el qüestionament cada vegada major del sistema capitalista. 

Que la burgesia i els seus mitjans de comunicació tractin d'obviar l'aspecte ideològic de les mobilitzacions, té com finalitat restringir-les a un marc assimilable pel propi sistema. En lloc d'elevar el nivell de consciència i d'organització del moviment, enfortir el seu caràcter de classe, revolucionari i socialista, que és el que realment aterreix a la classe dominant, als mercats i als governs, aquest tipus de missatges “apolítics” fan tot el contrari. Sí, indignar-se està bé, promoure la “revolució ètica” pot ser molt satisfactori per a certs individus, però la gent comuna ja està molt “indignada” amb la situació que viuen tots els dies, encara que no tinguin l'oportunitat d'expressar-ho en les columnes dels periòdics i en les pantalles televisives, com fan molts intel·lectuals “progressistes”. La majoria de la classe obrera, que no gaudeix dels ingressos, la comoditat i la seguretat en l'ocupació d'altres sectors, com els lliurepensadors, ha de lluitar tenaçment en un ambient hostil per a arribar a fi de mes, mantenir la seva ocupació o assolir que els seus fills ho tinguin. 

El que els treballadors i els joves de la classe obrera necessitem, i ho sabem per la dura escola de la vida, és tenir organitzacions a l'altura, que defensin una política autènticament revolucionària, i actuar de forma col·lectiva i conscient per que d'això depèn el nostre futur i la nostra emancipació. I això també ho saben els capitalistes i aquells que defensen la política de retallades i austeritat per a les famílies treballadores. 

En aquest sentit resulta irònic, quan no una escàndol, llegir les declaracions del sotssecretari general del PSOE, José Blanco, quan va “dir comprendre” que hi hagi “molts ciutadans indignats per la crisi”, als quals va demanar que “no tinguin una actitud passiva”, sinó que votin “contra els que van compartir taula i estovalles amb els de la cobdícia i que ara volen tornar a abans de la crisi per a seguir especulant”. Quan parla de taula i estovalles es refereix a les reunions del govern, del que ell és part, amb els representants més granats de la Plutocràcia en el saló de gal·la de La Moncloa? O als bancs que es lucren també sota el govern del PSOE amb les hipoteques i l'especulació immobiliàries? El que no diu Pepe Blanco és que són les polítiques antiobreres i antisocials que el PSOE ha engegat, les que asfalten l'arribada del PP al poder. 

Construir una alternativa de classe, socialista i revolucionària 

Els problemes que pateix la majoria de la població són conseqüència del sistema econòmic en el qual vivim, el sistema capitalista. Per tot això és necessari orientar la lluita en un sentit anticapitalista, qüestionant en última instància, tal com en la pràctica s’està fent, el poder de la burgesia, és a dir, el poder de la banca i els grans empresaris. En tot cas parteix de les mesures que es plantegen en la taula reivindicativa de “Democràcia Real Ja” com l'oposició als privilegis fiscals, a l'augment de l'edat de jubilació o als rescats bancaris, només es poden assolir a través de la màxima mobilització, incorporant a ella a la classe obrera. Assolir fins i tot aquestes mínimes reivindicacions serà el fruit d'una profunda rebel·lió social, per què qüestionen pilars essencials del sistema, i per a això fa falta conquistar el suport dels treballadors. Les manifestacions, per si soles, no són suficients, fa falta el concurs de la classe obrera i l'engegada d'un pla enèrgic d'accions que inclogui la convocatòria de noves vagues generals que paralitzin la producció i la vida econòmica. 

Un exemple valuós, que subratlla el que diem, s'ha viscut amb el procés de vagues a França durant l'any passat, en el qual els treballadors de les refineries van arribar a posar al país a la vora de la paràlisi, amb el que això suposava per a la burgesia des del punt de vista dels seus beneficis i poder. Un altre exemple estan sent les mobilitzacions en el món àrab, on la classe obrera, en països com Tunis i Egipte, ha ocupat el paper fonamental en la caiguda dels règims dictatorials. Exigir als dirigents sindicals de CCOO i UGT que trenquin amb la política de concessions i “pau social” és fonamental. Encara que sofrebv ixen un descrèdit creixent pel que han fet i el que no fan, que es va reflectir en les pròpies manifestacions amb xiuletades cap a CCOO i UGT, no dirigir-se cap al moviment sindical organitzat seria un tremend error, alliberant als dirigents dels sindicats de la seva responsabilitat de donar una resposta enfront dels atacs que aquesta sofrint la classe treballadora. És necessari que tota la pressió d'aquest moviment s'orienti a exigir als sindicats la convocatòria d'una nova vaga general en defensa de les condicions de vida de la majoria de la població, un fet  que despertaria una enorme simpatia entre desenes de milers de delegats sindicals i afiliats de CCOO i UGT que també estan molt descontents amb la política dels seus dirigents. L'entrada en escena del moviment obrer organitzat reforçaria enormement la lluita iniciada. Aquest és l'exemple que també ens proporcionen les experiències de Portugal i Grècia. 

A l'assenyalar als responsables d'aquesta crisi cal destacar que si hi ha alternativa, i una alternativa immediata. Per a això és necessari posar sobre la taula un nítid programa de reivindicacions que es vinculin a l'objectiu de la transformació social, que inevitablement ha de passar per posar sota el control dels treballadors els recursos de la societat, començant per l'expropiació dels grans bancs i multinacionals. D'aquesta manera reduir dràsticament l'atur, assolir un habitatge digne per a la joventut, gaudir d'una sanitat i un ensenyament públic de qualitat, entre altres coses, seria complementi possible. L'experiència és concloent: no pot haver capitalisme de rostre humà. Aquest sistema no és reformable, cal enderrocar-lo, i per a això, les lluites parcials, les mobilitzacions i les vagues han de suposar un mitjà pera organitzar més i millor als treballadors, els joves i els desocupats, a la majoria de la població, elevar el seu nivell de consciència i defensar un programa que vagi a l'arrel del problema. 

Després de les mobilitzacions del diumenge, és necessari donar continuïtat al moviment de protesta. Per això cal tenir una estratègia de lluita i un programa polític. La burgesia sí està organitzada, i discuteix meticulosament la seva tàctica en la lluita de classes. Els joves i treballadors també hem d'organitzar-nos, preparar-nos, tal com fa la burgesia, per a defensar les nostres condicions de vida. El fet que es desencadeni un moviment d'aquesta naturalesa resulta enormement positiu, ressaltant la força de la joventut i els treballadors per a poder canviar les coses. Les mobilitzacions que s'estan produint en l'Estat espanyol s'emmarquen en el context mundial de la lluita de classes, seguint el deixant de Grècia, França, Portugal o els països àrabs. Però en tots aquests casos, i especialment en aquest últim, veiem que el procés no serà senzill, i que el moviment obrer i la joventut han de vèncer enormes obstacles. Aquest és el programa que defensem els joves i treballadors del corrent Marxista Revolucionari (Militant) en el moviment obrer i juvenil, i en la lluita de classes. Construeix amb nosaltres una alternativa de classe, revolucionària i socialista!