Derrotar la gran coalició amb la lluita als carrers! PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Esquerra Revolucionària   
dimecres, 12 d'abril de 2017 17:38

Rajoy-y-Suana-DiazEs van a complir sis mesos de govern de Mariano Rajoy i els atacs als drets democràtics i a les nostres condicions laborals i salarials s’intensifiquen. Per descomptat, no parlem d’un govern fort amb una base social entusiasta. L’executiu del PP és precari i sobreviu gràcies a dos punts de suport: un parlamentari, com el recolzament dels diputats de Ciudadanos i els de la bancada socialista plegats a una gestora colpista; i un altre sindical, el que proporcionen les actuals direccions de CCOO i UGT entregades per complet al joc de la desmobilització i el pacte social.

És cert que Rajoy encara no ha posat en marxa les grans contra-reformes que la burgesia europea i espanyola estan demanant. Atacar el sistema públic de pensions, que és una de les mesures pensades i pràcticament ultimades per al futur immediat, és un plat molt picant i difícil de fer engolir a una població exhausta. El mateix ocorre amb unes altres iniciatives que estan en el rebost, com el contracte únic per a donar un pas més enllà amb la reforma laboral, o un nou colp de destral a l’educació i la sanitat públiques. Però temps al temps.

Dit això, transmetre la imatge que el govern del PP està creuat de braços seria falsejar la realitat. Rajoy continua amb puny de ferro a favor dels grans capitalistes. Les dades són concloents: les empreses que composen el principal índex de la borsa espanyola, l’Ibex 35, van guanyar 34.000 milions d’euros el 2016, un 68% més que un any abans. Repsol, 1.736 milions d’euros; Telefónica, 2.369 milions; el Banco Santander, 6.204 milions i el BBVA, 3.488 milions d’euros. Aquesta és la base de la tan pregonada “recuperació de l’economia espanyola”. L’altra cara de la moneda, però, no es tan brillant. L’any 2016 es va tancar amb 80.000 ocupats menys que el 2011, i el 91,4% dels contractes que es signen continua sent temporals (la taxa de temporalitat és del 26%, sols superada per Polònia). L’atur juvenil se situa en el 50,8%, mentre la cobertura per desocupació ha caigut del 70% el 2011 al 55% el 2016.

Des que es va aprovar la reforma laboral, quasi 1.200.000 treballadors s’han vist afectats per EROs. Des del 2009 fins el 2015 els salaris han caigut 12 punts i, segons l’Enquesta de Qualitat de Vida del INE, el 18% de les persones que treballen està en risc de pobresa o exclusió social, i el 61% dels desocupats corre la mateixa sort.

El govern està en plena escenificació intentant aparentar moderació i disposició a  “l’acord”. Com part d’aquest guinyol destaca el pregonat pacte que acaben de signar amb CCOO i UGT per a rebaixar la temporalitat a l’administració, al mateix temps que imposen una augment salarial de l’1% per als empleats públics. El fet de convertir contractes temporals en fixes no significa augmentar l’oferta pública d’ocupació, que és com demagògicament estan presentant aquest acord. En realitat no s’amplia la contractació de més treballadors ni en la sanitat, ni en l’educació, ni en l’administració local, després d’un lustre en el que s’han destruït quasi 500.000 llocs de treball públics. Ni tan sols es cobreixen les places vacants per les jubilacions, que ascendiran a quasi 100.000 els propers tres anys.

El camí és unificar les mobilitzacions i preparar la vaga general

Sí, Rajoy presideix un govern molt feble i, encara així, sembla que les coses li van eixint. La raó és que eixa debilitat de la dreta, objectiva, pot ser superable en funció del tipus d’oposició que es duga a terme no sols al parlament, sinó fonamentalment als carrers.

Els darrers mesos la classe obrera i la joventut han tornat a demostrar quin és el camí. Les grans manifestacions de la Marea Blanca a Andalusia han acabat amb una victòria parcial, obligant Susana Díaz a retirar part dels seus plans per a privatitzar la sanitat pública. Les vagues i mobilitzacions contundents organitzades pel Sindicat d’Estudiants han fet recular el govern del PP, derrotant les revàlides franquistes. Aquests exemples no són els únics. La manifestació a favor dels refugiats a Barcelona, amb més de 500.000 assistents, la Marxa de la dignitat a Sevilla del darrer 28 de febrer, amb vora 90.000 persones abarrotant el centre de la ciutat, o les immenses mobilitzacions del 8 de març, dia de la dona treballadora, amb centenars de milers de manifestants en desenes de ciutats, parlen clarament del potencial per a posar contra les cordes el PP i aconseguir importants victòries si unifiquem les lluites.

Amb tot això al nostre favor, en la situació hi ha una carència important: una direcció política de l’esquerra a l’altura de les circumstàncies i amb capacitat per a impulsar aquesta estratègia. Com l’experiència està demostrant, les cúpules de CCOO i UGT no són part de la solució sinó del problema. Quan organitzen manifestacions a colp de xiulet contra la precarietat, la millora dels salaris, etc.; són un fracàs sense pal·liatius. Aquells que signen convenis horrorosos, EROs que destrueixen milers de llocs de treball i pacten amb el govern tot tipus de contra-reformes, creuen que poden enganyar els treballadors per a portar-los a manifestacions que sols busquen una rentada de cara? Les direccions de CCOO i UGT pateixen de la mateixa malaltia que la socialdemocràcia: ja no cola un discurs que contradiu els fets de manera tan fraudulenta.

Però l’absència d’un enfocament de classe afecta també unes altres organitzacions. La mobilització promoguda per Podemos el darrer 25 de març ha sigut també un exemple d’allò que no s’ha de fer. Una crida que sols es coneix a les xarxes socials (Facebook i Twiter), i que manca d’impuls militant als centres de treball, a les universitats, als barris, també està condemnada. La direcció de Podemos ha de prendre nota: així no es poden fer les coses.

Pablo Iglesias i els dirigents de Podemos, que han obtingut una gran victòria a Vistalegre II, tenen una gran responsabilitat. El seu posicionament a favor de les vagues del Sindicat d’Estudiants i contra el Pacte d’Estat educatiu, maquinat per la dreta i els seus aliats; la seua oposició a les mesures de privatització de Susana Díaz; la seua defensa d’un referèndum democràtic i vinculant a Catalunya; les seues declaracions contra el poder de l’Església, i el seu suport a la lluita dels estibadors, per citar alguns exemples, assenyalen a Unidos-Podemos com a l’única oposició d’esquerres al parlament.

Però el parlament no és el mitjà per a transformar la realitat que vivim, per molt que vulga Errejón i tots els socialdemòcrates de nou i vell cuny. Els canvis socials profunds i radicals són sempre el resultat de l’acció de les masses, als carrers, a les fàbriques, als barris, als centres d’estudi i a les universitats. I aquesta batalla cal preparar-la amb consciència, arribant a cada racó amb una política socialista i anti-capitalista clara i una estratègia de lluita que tinga credibilitat.

Podemos ha de convertir-se en una organització que s’implique de manera real i activa als combats de la classe treballadora i la joventut, que els impulse de manera efectiva. I això passa, en primer lloc, per donar la batalla al moviment obrer, desafiant la política de pacte social de la burocràcia sindical. Respectar el statu quo amb les direccions de dretes de CCOO i UGT, i renunciar a construir al si dels sindicats una veritable alternativa que defense un sindicalisme de classe, combatiu, democràtic i assembleari, és una greu errada. Això va ser el que van fer Esquerra Unida i el PCE durant anys, i van pagar un preu altíssim.

Des d’Esquerra Revolucionària creem que cal posar tot l’esforç en desplegar una política d’esquerres conseqüent, tant al terreny programàtic —defensant la nacionalització dels sectors fonamentals de l’economia— com en l’acció, unificant t les lluites i preparant la vaga general. El que està en joc és molt.

És l’hora de la lluita i l’organització. Uneix-te a Esquerra Revolucionària!