Crisi al PSOE: Susana Díaz proclamada candidata de la gestora colpista i de la burgesia PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Antonio García Sinde   
dimarts, 28 de març de 2017 18:55

SusanaEl 12 de març, mes i mig després que Pedro Sánchez fes pública la seva candidatura a la Secretaria General del PSOE, Susana Díaz, presidenta de la Junta d’Andalusia, va anunciar que també aspira a aquest càrrec. Immediatament, l’aparell del PSOE, amb la seva gestora colpista al capdavant i amb el recolzament incondicional de El País i altres mitjans de comunicació, va iniciar una campanya de promoció i alçament de la seva figura i dels suposats èxits de la seva gestió al capdavant del govern autònom andalús. La cerimònia es va consumar aquest diumenge 26 de març a Madrid, on la baronessa va ser aclamada pels símbols d’una socialdemocràcia en crisi, vinculada estretament a la classe dominant, a les seves empreses, a les retallades socials, al nacionalisme espanyolista o al terrorisme d’Estat: des de Rodríguez Zapatero a José Bono, des d’Alfredo Pérez Rubalcaba a Felipe González, tots els que han servit obertament el govern a Rajoy no podien ser més feliços a l’aplaudir i ovacionar a Susana Díaz.

A aquest cor d’admiradors del susanisme s’han unit sonorament les principals forces de la dreta. Ciutadans, el partit que sosté al PSOE al govern andalús, es va apressar a anunciar que el salt de Díaz a la política estatal “no li suposarà cap problema per seguir governant a Andalusia”, de manera que rectificava radicalment els anuncis en sentit contrari que va difondre a bombo i platerets les setmanes prèvies.

I, al igual que C’s, el PP i el seu entorn mediàtic també han patit una dràstica transformació. De denunciar incansablement la corrupció del PSOE andalús i d’afirmar que l’escàndol dels EREs deixava en no-res qualsevol altre cas de corrupció, han passat a proclamar l’admirable condició “d’estadista” de Susana Díaz i el seu “sentit l’Estat”.

Por a l’ascens de Pedro Sánchez

No hauria de causar cap sorpresa aquest recolzament unànime des de l’aparell del PSOE i des de les files de la dreta a la candidatura de Díaz. Tots ells tracten de protegir la política de gran coalició que ha permès a Rajoy arribar a la Presidència del Govern amb el recolzament de C’s i el PSOE. Aquesta coalició, com hem explicat en anteriors articles, és una coalició dèbil i susceptible de ser derrotada per la mobilització, com han demostrat la lluita estudiantil contra les revàlides o la mobilització dels estibadors. En aquestes condicions, una amenaça a l’estabilitat interna del PSOE com la que representa la candidatura de Pedro Sánchez podria suposar un risc inassolible per la burgesia espanyola, que s’ha apressat a forçar una reacció unànime de recolzament a Susana Díaz per poder continuar amb la política de retallades i austeritat que tan profitosos beneficis els ha proporcionat.

No es tracta que Pedro Sánchez suposi per sí mateix una amenaça a l’ordre capitalista. El factor decisiu no és la persona de Sánchez, trajectòria del qual va ser similar a la de la resta de la direcció del PSOE fins que les seves vacil·lacions davant la tessitura d’investir a Rajoy van fer perdre la paciència als veritables amos del Partit Socialista. Allò que realment preocupa a la burgesia és que la seva candidatura obri una via perquè la base social que encara manté el PSOE, majoritàriament obrera, expressi de forma rotunda la seva oposició a la traïció de la gestora colpista. Un triomf de Sánchez podria desencadenar una crisi de dimensions incalculables al Grup Parlamentari Socialista i precipitar unes eleccions anticipades amb resultats impredictibles en un moment molt delicat no només per la classe dominant espanyola, sinó per la de tota Europa.

Durant mesos, tant la gestora com la pròpia Susana Díaz han dubtat seriosament sobre el camí a prendre. La candidatura de Patxi López per drenar a Sánchez és especialment dèbil. Patxi López és un veterà en matèria d’acords de govern amb el PP, i va poder presidir la Comunitat Autònoma Basca entre 2009 i 2012 només gràcies al recolzament del Partit Popular. Però els afiliats del PSOE no es van deixar enganyar per aquesta maniobra i de forma massiva es van bolcar en recolzar a Sánchez que, des del seu primer míting a Dos Hermanas, està aconseguint plens totals als llocs on es presenta, especialment a Andalusia, el feu de Susana Díaz. 

Durant les últimes setmanes, les diferents enquestes realitzades han ofert pocs dubtes: només un esquàlid 18,6% dels votants socialistes recolzarien a Susana Díaz, davant d’un 44% que prefereix a Pedro Sánchez. I entre la militància, les dades no són millors per la Presidenta andalusa. Però aquestes dades lluny de temperar l’enfrontament intern l’estan precipitant. La burgesia no va propiciar la crisi més severa del PSOE per tornar a permetre que Sánchez ocupi la Secretaria General. Per això han emprès una ofensiva per terra, mar i aire que impedeixi aquesta solució, mobilitzant tots els mitjans i recursos de l’aparell, als vells dinosaures del PSOE i a tota l’esquadra mediàtica al seu servei.

Pot guanyar Susana Díaz?

La gestora ha llençat una bateria de maniobres burocràtiques per intentar aixafar a Pedro Sánchez a qualsevol preu. Als últims dies més de 3.000 afiliats del PSC han estat donats de baixa per impagament de quotes, i des de la gestora s’estan bloquejant les noves altes i reafiliacions a les agrupacions del PSOE sospitoses de simpaties sanchistes. A més a més, l’aparell exigeix el control sobre els fons de la campanya de Sánchez.

Totes aquestes mesures s’intensificaran durant les pròximes setmanes, molt més tenint en compte que el resultat és completament incert per la direcció. Coaccions a les agrupacions, censos arreglats, amenaces a regidors... tot val amb tal d’impedir el triomf de Sánchez.  I si això no funciona, poden al·legar tot tipus d’irregularitats a les seves fonts de finançament o als seus recolzaments. Des de la famosa dimissió de Felipe González al maig de 1979, a compte de la definició marxista del PSOE, a la cúpula socialista no han faltat “experts” en falsejar i tergiversar les decisions de la militància de base, i cal comptar en que es recorrerà a ells davant la vital importància dels interessos econòmics i financers que estan en joc.

Malgrat tot això, per maquiavèl·liques que siguin les maniobres de la burocràcia del PSOE, hi ha una realitat davant la qual són impotents, i aquesta realitat és l’avanç de la lluita de classes i el conseqüent gir a l’esquerra que és clarament visible entre els joves i els sectors socials més oprimits. Davant aquesta realitat es van estavellar fa poques setmanes les maniobres orientades a acabar amb el lideratge de Pablo Iglesias a Podem. I com a conseqüència indirecta d’aquest fracàs, Pedro Sánchez va veure impulsada la seva campanya. La posició majoritària en la base socialista del “No és no”, la negativa a recolzar per activa o per passiva un govern del PP, s’ha vist clarament enfortida.

Però allò més rellevant és que la força de la mobilització social també ha doblegat a Susana Díaz al seu propi terreny. La política de Díaz a Andalusia ha estat, i segueix estant, indistingible de la política del PP al govern central. Les mateixes polítiques de retallades, la mateixa austeritat, la mateixa subordinació a les exigències de banquers i grans empresaris. Aquesta política de retallades s’ha acarnissat especialment a la sanitat pública, provocant una massiva reacció social que, partint de Granada, s’ha anat estenent a altres províncies andaluses. Malgrat la complicitat dels sindicats majoritaris, la Marea Blanca andalusa ha obtingut la seva primera i ressonant victòria, que anuncia el futur que li esperaria a una direcció socialista encapçalada per Susana Díaz: ser atropellada per la mobilització social i pagar el recolzament al PP al alt preu de la destrucció del centenari PSOE.