Cop i contracop 

Immediatament, Erdogan es va posar mans a la obra donant la volta a l’aparell estatal com si es tractés d’un mitjó. Una gegantina purga està en marxa. De moment, 80.000 funcionaris han sigut acomiadats o cessats dels seus llocs de treball, dels quals la meitat han estat detinguts. Entre els purgats hi ha 8.500 policies, 3.000 jutges (un 20% del total), un governador i 76 càrrecs regionals, i 6.800 militars, dels quals 103 són generals i almiralls (un terç del quadre de comandament). Aquesta neteja és un pas de gegant cap a la instauració d’una dictadura oberta, disfressada de “règim presidencialista”. I és una posada a punt per atacar a l’enemic principal, tant d’Erdogan com de la burgesia internacional: el moviment obrer i l’esquerra kurda i turca.  

La Unió de Comunitats del Kurdistan (que engloba al partit HDP, a la guerrilla del PKK i la guerrilla kurdo-siria YGP) va publicar un comunicat que resum l’essència d’allò ocorregut: “un poder antidemocràtic porta endavant un intent de cop per derrocar un altre poder autoritari”. “Ja existia una tutela militar abans de l’intent de cop que es va donar ahir”, ja que “fa un any, Erdogan i el Palau de Gladio van donar un cop sobre els resultats de les eleccions del 7 de Juny (...). El feixisme de l’AKP va mobilitzar a l’Exèrcit a les ciutats i als pobles kurds, va incendiar les ciutats i va massacrar a centenars de civils”. No menys greu, dintre de totes aquestes mesures encaminades cap a una dictadura oberta, és la repressió policial i para-policial als grups de l’esquerra a la pròpia Turquia, i la utilització sistemàtica del terrorisme yihadista per atacar al moviment i crear un clima de terror.   

Quan es desconeixia l’abast i la serietat del cop, la majoria dels governs de la Unió Europea es van mantenir en silenci. John Kerry (enviat d’Obama) es va limitar a desitjar “estabilitat, pau i continuïtat”, preparant el terreny per una interlocució fluida amb els colpistes, si arribaven a triomfar. Obama tan sols va condemnar clarament el cop quan ja era evident que fracassava, i coincidint amb la detenció dels principals impulsors, i pel que fa al cap de la OTAN va parlar quan va haver un munt de declaracions en la mateixa línia. A l’imperialisme li dóna igual si el gat és blanc o negre, mentre caci ratolins. En quant van veure que Erdogan guanyava la partida, es van desfer en elogis al triomf de la “democràcia turca”, de les “institucions constitucionalment establertes”, i demés xerrameca.  

El sector que està darrere d’Erdogan se sent enfortit. Ha homogeneïtzat l’aparell de l’Estat i ha atret cap a ell als altres dos partits burgesos. El principal, el kemalista CHP, va organitzar el 24 de Juliol una manifestació de centenars de milers de persones contra el cop i defenent el caràcter laic de la República; no obstant, va ser tan sols una manera de donar sortida a la inquietud de la seva base social, ja que la direcció del CHP busca l’estabilitat del règim encara que sigui sota el domini d’Erdogan.  

El dèspota d’Ankara té els seus propis plans, també en la política exterior, i l’imperialisme, i en particular els Estats Units, el qual veu com el control de la situació en tota la zona és cada cop més precari, no té més remei que intentar evitar una ruptura definitiva i actuar a l’Orient Mitjà recolzant a diferents bàndols, enfrontats entre sí. Amb raó la Unió Europea no vol que la relació amb Turquia es tensi més del necessari (per ella l’acord de repressió a la immigració és fonamental). És per aquests motius que, malgrat les crítiques per l’amenaça d’Erdogan d’implantar la pena de mort, els poders imperialistes estan sent extremadament suaus amb la purga, amagant a més a més el fet que moltes de les seves víctimes són els sectors més crítics amb la política reaccionaria i islamista d’Erdogan, i en particular simpatitzants del HDP. 

Intervenció directa a Síria 

La política exterior turca està marcada pel perill de la creació a Rojava o Kurdistan Oest (al nord de Siria) d’un Estat kurd que pugui ser un referent pels kurds de Turquia. Els milicians kurd-siris i els seus aliats (àrabs, turcmans i assiris), agrupats en les Forces Democràtiques Síries, després d’alliberar gairebé tota Rojava, estan batent en retirada a l’Exèrcit Islàmic i fins i tot amenacen la seva capital, Raka. No obstant, la continuïtat territorial de Rojava està interrompuda per una zona tap sota el control dels yihadistes, que a més és actualment l’única connexió del territori que aquests controlen amb la frontera turca, i per tant els hi és vital pel seu contraban d’armes i petroli. A principis d’Agost els milicians kurds del YPG prenien la ciutat de Manbij a l’Exèrcit Islàmic, i el 24 d’Agost avançaven als kurds a Yarábulus (una altra localitat clau de la zona) els rebels islamistes proturcs (autoanomenats “Exèrcit Lliure Siri”) i els tancs turcs, amb cobertura aèria nord-americana. Per primera vegada de forma oberta, l’Exèrcit de Terra d’Erdogan penetra a Síria; i no tan sols això: ha entrat en col·lisió oberta amb el YPG pel control de la zona.  

A la llum d’aquests esdeveniments es pot entendre el millor apropament iniciat a finals de Juny (és a dir, abans del cop fallit) entre Erdogan i Putin, que està portant al progressiu aixecament del bloqueig rus a Turquia. Els seus acords els hi permeten concentrar els seus esforços en els punts claus de cada un, en el cas turc, intentar acabar amb la resistència kurda, abans que aquesta pugui derrotar definitivament als yihadistes, guanyar poder i convertir-se en un referent per tota la zona. Això implica concentrar els esforços dels rebels siris proturcs a Rojava i debilitar la seva resistència a altres parts de Síria front a l’Exèrcit d’al-Assad, recolzat per Rússia. Aquest enteniment rus-turc és un desafiament formidable a l’imperialisme nord-americà, el qual no té forces pròpies suficients sobre el terreny per defensar directament els seus interessos. No obstant, donat els seus interessos en principi contraposats a Síria, aquesta nova amistat sembla més una treva que un acord de pau. 

El momentani reforçament d’Erdogan no acabarà amb la polarització social i política a Turquia. Els seus plans bonapartistes passen per la reforma constitucional a través, possiblement, d’un referèndum (millor dit un plebiscit), i prèviament intentarà arrasar sense contemplacions els focus de resistència, especialment el HDP, tot el moviment kurd, el moviment sindical... Farà servir com fins ara tot el pes de l’aparell estatal –i en això sí que estan d’acord tots els sectors d’aquest –, i també a les bandes yihadistes, absolutament infiltrades per l’Estat turc. L’anunciada restauració de la pena de mort serà utilitzada especialment contra l’esquerra i el poble kurd. Aquesta és la democràcia turca que defensen els governs burgesos d’Occident. “La solució no és ni el cop civil d’Erdogan ni el cop militar, sinó una tercera via, l’enfortiment de la lluita dels pobles”, ha declarat el PKK. Una lluita que necessita l’arma d’un programa revolucionari.  

 

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01