Dedicat al meu avi Ramón Rosich Armora a qui mai vaig conèixer, actiu militant de la CNT, afusellat el 26 de novembre de 1942 pel franquisme, i enterrat en fossa comuna a l'espera, com molts d’altres, d'un reconeixement que encara no ha arribat.

La II república i les seves etapes

La proclamació de la II República va arribar després d'un període d'intens ferment social. Les eleccions del 12 d'Abril de 1931 als ajuntaments va ser una mesura de la burgesia per a guanyar temps i intentar configurar una monarquia constitucional. Però el resultat electoral, a pesar del tradicional caciquisme rural, no va deixar lloc a dubtes. Sobretot en les ciutats es va posar en evidència que Alfonso XIII no tenia ja l'amor “del seu poble”. La monarquia, implicada fins a la medul·la en la dictadura de Primo de Rivera, va ser sacrificada per la classe dominant com un mal menor. Es pot dir que després de la caiguda d'Alfonso XIII la major part de la classe dominant es va fer momentània i interessadament “republicana”.

Ara bé, les masses d'obrers i camperols, la petita burgesia radicalitzada, sofrint l'impacte de la crisi econòmica capitalista mundial que va recórrer tota la dècada dels anys 30 i que es combinava amb l'endarreriment endèmic de l’Estat, va veure en la II República una cosa diferent. Va veure l'oportunitat de millorar les seves condicions de vida i de portar a terme les transformacions socials esperades des de feia dècades per no dir segles.

El transcurs de la II República, que s'inicia el 14 de febrer de 1931 i finalitza el 18 de juliol de 1936 amb el cop feixista, pot ser dividit en tres períodes. El primer és el del triomf de la coalició republicà-socialista. Durant aquest període es portaran a terme tímides reformes que en la pràctica es van aplicar de forma encara més tímida. Més endavant farem referència a les més destacades. Aquestes “reformes” es combinen amb una repressió constant als “excessos” de treballadors i camperols quan aquests es mostren “impacients” per a veure realitzades les millores socials. Al mateix temps hi ha una política de mà tova contra la reacció.

Un segon període s'inaugura amb el bienni negre, període que governa la reacció i en el qual es fa marxa enrere a totes les escasses reformes iniciades en el bienni anterior. La victòria de la dreta va ser degut entre altres factors a la desil·lusió que va generar entre àmplies capes d'oprimits la política del govern republicà-socialista. Amb la dreta en el poder s'incrementa la repressió, que té la seva màxima expressió en la matança de treballadors i camperols a Astúries després de la insurrecció d'octubre de 1934.

I finalment un tercer període en el qual guanya el Front Popular, una coalició de partits d'esquerra al costat dels republicans. Les masses fartes ja de promeses incomplides comencen elles mateixes a prendre mesures pràctiques: ocupacions de terres, dures vagues per a recuperar el poder adquisitiu i els llocs de treball perduts en el període anterior, alliberament de presos polítics, etc. Aquesta situació va fer que la burgesia decidís que havia arribat el moment d'aplicar el Pla B: la República ja no servia per a calmar les aspiracions revolucionàries de les masses. Era necessària la repressió pura i dura.

Les tasques que la II República mai va portar a terme

Quan es va proclamar la II República urgents tasques estaven per resoldre: la reforma agrària, la depuració de l'exèrcit d'elements reaccionaris, la separació de l'Església i l'Estat, la resolució de la qüestió nacional: el dret a l’autodeterminació per a les nacionalitats històriques, i les colònies: la independència de Marroc, etc., els drets democràtics, la depuració de l'exèrcit d'elements reaccionaris i el desenvolupament industrial com a més destacables. Per motius d'espai no podem detallar fins a quin punt les mesures aplicades mentre va governar la coalició entre partits obrers i republicans van ser insuficients i fins i tot reaccionàries. Òbviament durant el bienni negre, amb la dreta i l'extrema dreta en el poder, no es va aprovar cap mesura progressista, tot el contrari. Vegem què es va fer:

La reforma agrària va ser ridícula. La major part de la terra va romandre en propietat dels terratinents. No es va tractar el tema dels minifundis ni dels arrendataris. Els préstecs necessaris per a una urgent modernització de les cooperatives o terres de petits propietaris van seguir en mans del capital financer. La insatisfactòria reforma agrària va ser una de les causes més importants de la pèrdua de suport de la república entre una pagesia que era el 70% de la població.

La depuració de l'exèrcit no es va portar a terme seriosament com posteriorment van demostrar els fets. La major part de l'oficialitat amb un sòlid currículum reaccionari va quedar en el seu lloc i va poder preparar tranquil·lament l'alçament feixista.

En el cas dels drets democràtics es va aplicar una llei de Defensa de la República sota el govern republicà-socialista que a la pràctica servia per a justificar la repressió del moviment obrer si aquest feia vagues “irracionals” i que va ser usada a fons en el bienni negre. Les nacionalitats històriques no van tenir dret a l'autodeterminació, Euskadi de fet no va tenir ni un estatut com Catalunya. El Marroc sota la república va sofrir el mateix tracte odiós que sota la dictadura de Primo de Rivera, perdent-se altra oportunitat per a restar forces a la reacció: no se li va donar la independència que després, irònicament, si li va donar Franco.

L'Església va seguir gaudint de privilegis i influència i no va perdre en essència ingressos provinents de l'estat ni el seu predomini en l'educació.

I finalment el desenvolupament industrial quedava en mans de la voluntat de la burgesia a invertir en el sistema productiu, però aquesta va optar per la sobrexplotació de la classe obrera per a mantenir els seus beneficis, així que no va haver desenvolupament significatiu en aquest camp.

La Guerra Civil: causes i desenvolupament

Per a la classe dominant la República, després de la victòria del Front Popular, ja no era un mur de contenció prou resistent com per a frenar les aspiracions de justícia social de les masses. Calia utilitzar la repressió pura i dura i destruir les organitzacions obreres tal i com feia el feixisme en altres països d’Europa: Alemanya, Itàlia, Austria, etc. Calia donar una lliçó duradora en el temps.

Els generals reaccionaris van començar els preparatius del cop mesos abans. Aquests preparatius no eren secrets per al govern del Front Popular doncs aquest va rebre nombrosos advertiments i filtracions de militars fidels a la República dels preparatius de l’aixecament. El govern d’Azaña que es mostrava passiu davant aquesta amenaça va posar no obstant això tota la seva atenció, durant el període del Front Popular, a reprimir al moviment obrer i omplir altra vegada les presons de militants sindicalistes i anarquistes pels seus “excessos” i “impaciència”.

El 17 de juliol del 36 la guarnició de Marroc es va aixecar en armes. El govern fins i tot coneixent en detall els preparatius militars es va mantenir passiu durant les primeres 48 hores. Tant Azaña com Companys es van negar a armar a la classe obrera doncs temien més por a la revolució proletària que a la contrarevolució feixista.

Martínez Barrio, republicà de dretes al capdavant del govern el 18 de juliol, va realitzar tot tipus d'esforços per a convèncer als colpistes de la possibilitat de formar un govern cívic-militar en el qual tinguessin cabuda també els insurrectes. Aquesta traïció es realitzava amb el consentiment d’Azaña, el president de la República.

Només la classe obrera amb heroisme i audàcia mitjançant la vaga general i la insurrecció armada a Barcelona, Madrid i altres ciutats, va frenar la victòria immediata dels feixistes. Si hagués depès de la petita burgesia republicana en el govern la victòria dels feixistes hagués estat immediata. Passats els primers dies del cop la major part de la població, dels recursos financers, les fàbriques militars i la flota de guerra estava en mans del bàndol republicà. No havia des del punt estrictament militar una desigualtat tan gran que pogués justificar la derrota republicana.

Intentant aixafar la revolució els colpistes la van deslligar. Es va obrir un nou període, un període caracteritzat pel doble poder en la zona republicana. D'una banda el Govern republicà d’Azaña i la Generalitat de Companys, suspeses en l'aire, impotents en la pràctica per a realitzar cap mesura, sense exèrcit i sense prestigi. I d'altra banda el poder obrer i camperol a través dels comitès antifeixistes, les ocupacions de fàbriques i de terres i la gestió espontània dels recursos que la burgesia havia abandonat per a anar-se a l'altre bàndol. Les tasques de la revolució democràtica es van realitzar en poques setmanes però no es van aturar aquí, les aspiracions de justícia social de les masses oprimides apuntaven directament a les relacions de propietat capitalista.

Per què va ser derrotada la revolució? Per què es va perdre la guerra?

Les mesures preses pels treballadors i camperols en la zona republicana va anar fins i tot més enllà que les mesures preses pels bolxevics els primers mesos després d'octubre de 1917. No obstant això, a diferència de Rússia, a l'Estat espanyol no va existir cap partit amb influència de masses que fes una crida a completar la revolució. Una darrera altra les direccions de les diferents organitzacions obreres, PSOE, PSUC, PCE, CNT, POUM, etc. van demostrar no estar a l'altura de la circumstàncies.

Amb el pas dels mesos en el bàndol republicà va acabar per expressar-se la impossibilitat de l'existència de dos poders amb interessos contraposats: el govern burgès i el poder obrer de fet. La seva màxima expressió van ser els fets de Maig de 1937 a Catalunya que va enfrontar a treballadors cenetistes i poumistes en les barricades contra el govern de Companys i els estalinistes quan aquests van voler acabar amb tot poder obrer. Va ser a Catalunya on el poder obrer havia anat molt més allà que en cap altre lloc de l'Estat. Els dirigents de la CNT i el POUM van abandonar a les seves bases fent crides a la desmobilització i a no trencar la “unitat antifeixista” i aquí va acabar l'última oportunitat per a donar un gir al desenvolupament de la revolució i de la guerra. Va seguir la il·legalització del POUM i la persecució a fons de revolucionaris en la zona republicana. En nom la República, però no de la república socialista sinó de la república burgesa, es va fer marxa enrere a les mesures socialitzadores, a les col·lectivitzacions i al control obrer.

Una vegada aixafada la revolució es va acabar amb el principal factor de resistència davant l'avanç del feixisme. El govern republicà amb els seus dirigents irresponsables i covards, amb una visió purament militar del conflicte, esperant una ajuda dels governs “democràtics” que mai va arribar, va anar perdent pam a pam tot el territori fins a la derrota.

Avui tots els joves i treballadors hem d'estudiar en profunditat els esdeveniments de la revolució a l’Estat espanyol als anys 30. En ells hi ha les claus per a la present i futura lluita pel socialisme.

Bibliografia recomanada

·  “Revolución y contrarrevolución en España” Felix Morrow, Editorial Akal

·  “La revolución española”, VV.AA., Editorial Fundació F. Engels

·  “Homenatge a Catalunya”, George Orwell, Editorial Virus narrativa

·  “La Guerra Civil Española. Revolución y contrarrevolución”, Burnett Bolloten, Alianza Editorial

·  Revista El Marxismo Hoy, número 3: “La revolución española"