“Si no fos per nosaltres ja no hi hauria burgesia viva a Alemanya: el bolxevisme (…) hauria acabat amb d'ella fa temps (…). Avui ens trobem en el punt crucial de la destinació d'Alemanya. Si continua l'actual estat de coses, Alemanya es veurà un dia sumida en el caos bolxevic; però si cal impedir que això succeeixi, el nostre poble ha d'ingressar en una escola de fèrria disciplina.“
Discurs de Hitler davant el Club Industrial de Düsseldorf, 27 de gener de 1932.
Aquesta cita de l'enemic, no en un míting de desesperats, lúmpens i desclassats uniformats de marró, sinó davant la flor i nata dels capitalistes alemanys, i de la mà del burgès Thyssen, financer de primera hora del nazisme i presentador de Hitler en societat, reflecteix de forma concisa la relació entre feixisme i revolució.
Des que el moviment obrer existeix, els burgesos han usat tot tipus d'elements, especialment els lúmpens per a trencar vagues, apallissar o assassinar sindicalistes, etc. Les bandes d’assassins a sou, els sindicats lliures, els pistolers contractats per a acabar amb lluites, no són un invent de Hitler o Mussolini. Aquesta púrria, humans retornats al regne animal per la brutalitat del capitalisme, seguiran existint, i seguiran sent utilitzats contra el moviment, mentre no acabem amb aquest sistema caduc. Contra ells, la nostra força és la unitat, l'organització, la decisió, que es tradueixen en un enfrontament físic en el qual tenen totes les de perdre.
Però el feixisme és bastant més que això. Només entenent què és, és possible saber com lluitar contra ell. Tan perniciós és subestimar-lo com exagerar la seva força i les seves possibilitats de desenvolupament i subestimar la nostra pròpia. En aquest sentit és d'aconsellar la lectura de La lluita contra el feixisme, de Trotsky**, col·lecció d'articles coetanis a l'ascens del nazisme.
Bonapartisme
La reacció burgesa és un monstre de moltes cares. La dominació capitalista normalment s'expressa en el règim de democràcia burgesa, almenys en els països més desenvolupats. Però si l'entramat d'institucions legals suposadament democràtiques, la ficció d'eleccions lliures, justícia independent, etc., no impedeixen el desenvolupament de forts moviments de la nostra classe, i si la situació de debilitat de la burgesia dificulta comprar la pau social amb concessions importants, aquesta pot llençar-se als braços d'un salvador, normalment un militar, amb l'objectiu de reprimir, desmoralitzar, al moviment obrer, i d'imposar els seus plans. En aquests casos, els capitalistes prescindeixen de la seva classe política, que ja no enganya a ningú amb les seves maneres parlamentàries. La crossa principal de la burgesia en circumstàncies normals, és a dir, els dirigents reformistes (les direccions de les organitzacions sindicals i polítiques de la classe obrera), és substituïda per la repressió policíac militar, si bé de vegades el sector més degenerat dels reformistes es posa al servei del nou règim (per exemple, un sector de la direcció del PSOE i la UGT durant la dictadura de Primo de Rivera). Aquest canvi de règim sol donar-se quan ni la fraseologia democràtica ni els dirigents obrers són capaços de paralitzar la lluita en ascens, que en el seu desenvolupament pot amenaçar la pròpia existència del capitalisme. Aquesta és l'essència del bonapartisme: la delegació del poder a una figura que es presenta com àrbitre entre les classes, com moderador dels diferents interessos, però que inevitablement defensa els de la classe dominant (no necessàriament sense tensions entre aquesta i aquell). El Bonaparte sorgeix quan existeix un cert empat entre les classes, en el sentit que la burgesa no pot seguir dominant com abans, i l'obrera no és capaç encara de prendre el poder (per a això, entre altres coses, és un element fonamental l'existència d'un partit revolucionari amb una influència determinant en el moviment).
El sorgiment del feixisme
El feixisme és qualitativament diferent. Si bé el primer moviment clarament feixista és el de Mussolini, el més clàssic és el nazi. El feixisme és la mobilització massiva de la petita burgesia arruïnada de la ciutat i el camp, del lumpemproletariat, de sectors perifèrics de la classe obrera i desclassats, i altres capes, en contra de la classe obrera. I no només això: tenen per objetciu esclafar la classe obrera, la destrucció de les seves organitzacions independents, fins i tot les no polítiques, l'atomització i intentar acovardir els obrers en general. D'aquesta forma la dictadura més brutal del capital es va imposar amb el fuet dels sectors més endarrerits de la societat, víctimes també d'aquest capital, però que se sentien algú quan picaven el cap dels obrers. La petita burgesia mai és independent, segueix a la classe que demostri més força, sigui el proletariat o la burgesia; no té un programa propi, no té una alternativa de societat.
El feixisme és l'últim camí del capitalisme. El mètode que queda quan tota la resta (les il·lusions democràtiques i la col·laboració de classes, el bonapartisme…) falla. Però això no vol dir que pugui ser utilitzat en qualsevol moment al marge de la correlació de forces. Si el règim polític del sistema capitalista canvia, és perquè els capitalistes no poden governar sempre com vulguin. Si així fora, mai sortirien de la democràcia formal, que és el règim més econòmic, més estable i més segur.
Per a tenir a les masses de la petita burgesia mobilitzades contra la classe obrera, és imprescindible, en primer lloc, una crisi social forta. D'altra forma, aquestes masses continuarien amb la rutina de la seva vida conservadora, religiosa, seguirien sent ostatges, en la seva major part, dels partits de dretes. El capitalisme ha de posar tot el pes de la crisi en les seves espatlles, com en les dels obrers. En segon lloc, és necessari que aquestes masses hagin perdut l'esperança de la revolució obrera. És a dir, que no vegin en el proletariat una alternativa de societat, i que no vegin suficient decisió, valentia i força en la revolució obrera per a imposar-la als burgesos. Abans que això passi, tindrem una i mil ocasions de guanyar, si no a tots, a una gran part cap a la nostra lluita, i d'inhibir als menys proclius. Finalment, la burgesia ha de fracassar en qualsevol altre mètode de dominació.
L'experiència històrica d'Itàlia i Alemanya
A Itàlia el triomf feixista el 1922 mai hagués ocorregut sense la derrota del moviment revolucionari de 1920, perduda per l'actitud contrarrevolucionària de la direcció socialdemòcrata i per la falta d’experiència del jove PCI (Partit Comunista d’Itàlia). A Alemanya el proletariat, derrotat el 1918-19 i el 1923-24, era prou fort com per a amenaçar, des de finals dels vint, a un capitalisme en declivi, que combinava la pressió de les condicions de Versalles amb els efectes de la crisi dels trenta. Però no era prou fort com per a prendre el poder, i no ho era perquè mancava d'una direcció revolucionària. La República de Weimar, el règim democràtic burgès que va sorgir del fracàs revolucionari de 1918-19, era un règim de concessions al proletariat, fruit de la correlació de forces favorable d’aquell moment, i precisament per això, en època de crisi econòmica i social, era un llast per al capital. Enfront de la República, es va intentar diferents modalitats de bonapartisme, però cap d'elles va ser capaç de solucionar els problemes de fons, és a dir, d'eliminar el perill potencial de la revolució. Només quedava la solució del nazisme.
El feixisme no es combat amb la bandera de la democràcia en general; aquesta abstracció és traduïda per les masses en la democràcia que existeix, la burgesa. I és precisament la crisi d'aquesta democràcia el que dóna força als feixistes. L'única forma de cohesionar a les pròpies files, les del proletariat, és donant-los la força d'una societat millor per la qual lluitar, i alhora per a desmoralitzar i desmantellar la base social del feixisme, la petita burgesia i el lúmpenproletariat, és porta a terme amb un programa revolucionari. Fins i tot sectors importants de les capes mitges, que en la seva agonia busquen desesperadament consol en la reacció feixista, poden donar suport a un nou ordre socialista, sempre que vegin determinació en la classe obrera. Però aquesta determinació no la crea reivindicacions buides de contingut com “defensar les lleis democràtiques”, o “la llibertat de premsa” (que ja sabem qui la pot exercir), o “la justícia independent”. No, es tracta de defensar totes les possibilitats d'organització i lluita de la classe obrera, de les seves associacions, dels seus locals, dels seus militants. Es tracta de preservar les conquestes que la classe obrera ha arrencat en la seva lluita. Però en circumstàncies tan excepcionals, la defensa es pot i s’ha de convertir ràpidament en ofensiva. Els partits burgesos democràtics precipitadament s'inclinen cap al feixisme, la petita burgesia, antany base social de la democràcia burgesa, embogeix i busca una sortida, la pròpia classe obrera veu com les lleis democràtiques impedeixen l'avanç de la seva lluita, prendre mesures eficaces contra l'atur massiu, la inflació desbocada, i els propis atacs feixistes. Així, l'única forma de garantir el nivell d'organització de la classe és amb l'alternativa de la democràcia obrera. Expropiant a les grans empreses posarem tots els recursos —creats per nosaltres mateixos— al servei dels nostres interessos; acabarem amb l'atur massiu; i tancarem l'aixeta de les quantioses subvencions rebudes per la xusma feixista.
La tàctica del front únic
No obstant això, defensar aquest programa no sol ocórrer en el buit. Fins i tot en una situació tan límit com l'alemanya de principis dels trenta, els dirigents tradicionals de la classe obrera eren reformistes, és a dir, havien abraçat de fet el sistema capitalista. Aquests dirigents tenien por a les masses —a la seva pròpia base social— mobilitzades, per a ells la participació dels treballadors en la política és un abisme, que els pot empènyer a anar molt més allà del que desitgen. Abans de posar en perill el capitalisme, estaven disposats a no mobilitzar contra el feixisme, a pesar que aquest fins i tot amenaçava els seus caps! La primera prova fou a Itàlia, però la decisiva va ser a Alemanya, on el propi Hitler es vanagloriava d'haver pres el poder sense guerra civil. La socialdemocràcia del SPD (Partit Socialdemocrata Alemany) va recolzar una solució bonapartista com a mal menor enfront del feixisme (sense entendre que aquestes solucions només preparaven el camí a aquest), es va negar a la unitat d'acció amb la resta de partits obrers, especialment el KPD (Partit Comunista d’Alemanya), i en contraposició va formar el Front de Ferro amb organitzacions liberals. El seu programa sempre va ser el de defensa de la República de Weimar. Per descomptat, el Front de Ferro, llastrat per aquest programa i amb l'excusa de la participació de liberals, no va organitzar cap lluita seriosa contra el feixisme. Substituir la direcció reformista per una direcció revolucionària, o sigui, dotar al proletariat d'un programa socialista, l'únic programa conseqüentment antifeixista, és impossible amb ultimàtums o sectarismes. Si el KPD hagués estat realment bolxevic i no estalinista, hauria entès la tàctica del front únic de classe, explicat per Lenin i aplicat a l'agost de 1917, quan la Revolució Russa estava en perill de mort per l’intent de cop d’estat militar reaccionàri de Kornilov. Guanyar a la base social dels menxeviques i socialrevolucionaris hagués estat impossible sense aquesta tàctica.
* Quien financió a Hitler, de James i Suzanne Pool, Ed. Plaza i Janés, 1981
** La lucha contra el fascismo, L. Trotsky. Fundació Frederic Engels, 2004.
